Geologia d'Argentina
La geologia d'Argentina descriu la composició i l'història de la formació i desenroll de les regions geològiques que hui comprén l'Argentina. Entre les unitats geològiques argentines destaquen el sistema dels Vages a l'oest, tectónicamente actiu, i la zona oriental, més estable, composta pels zócalos precámbricos del massiç patagónico al sur i l'escut o massiç de Brasília al nort i, recolzada sobre est, la planura chaco-pampeana, formada per l'acumulació en époques geològiques recents de sediment marins i volcànics.
El territori continental argentí està inclós en tres grans regions geològiques: el massiç patagónico, que ocupa el sur del país, és un basamento provinent dels temps precámbricos; el sistema dels Vages, a l'oest originat pel Plegament Andino; i l'Escut o Massiç de Brasília (que el seu brode suroest travessa l'oest de la Mesopotamia: Missions, Corrents i Entre Rius) basamento sorgit en els temps precámbricos; formant estos tres (junt en el escude de les Guyanas) el basamento estable del subcontinent suramericà, entre els quals es va formar per l'acumulació de sediment marins i volcànics provinents de les atres tres regions, la planura Chaco-Pampeana.
Composició
[editar | editar còdic]Argentina està formada per les mateixes unitats tectónicas bàsiques del restant del continent suramericà.
La cordillera dels Vages s'estén de nort a sur en la zona occidental, paralela a la costa del Pacífic; originada durant la era Terciaria, es caracterisa per altes elevació i intensa activitat volcànica i sísmica.[1]
La part oriental del país es recolza sobre dos blocs antics que es toquen en el Riu Colorat: la replanell Patagónica, al sur, està formada per replanells escalonats cap a l'est, recobertes per vores o depòsits eòlics. Les vores formen barrancs, pronunciats en desnivells de fins a 200 m. Les valls fluvials discorren d'oest i est; este escut es prolonga cap al oceà Atlàntic, donant lloc a la plataforma continental de la que descollen les illes Malvines.[2] El massiç de Brasília constituïx la base del nort del país; es troba per la major part recobert de sediment llevat per alguns afloraments en les Serres Pampeanas, Puna, Serres de Tandilia i illa Martín García.[3]
Finalment, les conques sedimentarias de formació recent estan representades per la planura chaco-pampeana, que s'estén des del peu dels Vages fins a l'Atlàntic i comprén les planures del Chaco, la Pampa i la Mesopotamia argentina. La conca del riu Paraguay ocupa l'extrem oriental. Les zones occidental i central estan drenadas pels rius procedents dels Vages. En el sur, la poca pendent del relleu i els sols arcillosos originen una zona altament inundable.[2]
Història geològica d'Argentina
[editar | editar còdic]Temps Precámbricos
[editar | editar còdic]Durant el Precámbrico, Sudamérica estava unida a Àfrica, Índia, Austràlia i a l'Antàrtida oriental formant Gondwana.[4] En esta era es varen formar les roques que constituïxen la base continental d'Argentina i el restant d'Amèrica del Sur, i es varen consolidar els cratonés de Brasília i Patagonia, formats per la deposición de sediment i posteriors intrusions magmáticas. Els diversos cicles orogénicos d'esta era varen donar lloc als terrenys de la planura bonaerense i illa de Martín García[5]
Des de final del Proterozoico es varen ser depositant en la vora occidental de la placa suramericana grans masses de sediment marins i continentals, iniciant els cicles orogénicos del Paleozoico
Era Paleozoico
[editar | editar còdic]A inicis del Paleozoico (550 millons d'anys arrere) es produïx un plegament i l'alçament dels sediment acumulats des de fins del Precámbrico en la vora occidental de la placa Suramericana. Com a resultat d'eixe moviment, es formen les Serres Pampeanas i la Precordillera de la Rioja, Sant Joan i Mendoza; i també el Sistema de Famatina. Cap a fins de l'era (fa 225 millons d'anys) es produïx una nova orogènia, que forma la Cordillera Oriental i la Cordillera Frontal, i que també afecta a la Precordillera i Famatina.
Era Mesozoico
[editar | editar còdic]En el Mesozoico els continents escomencen a desplaçar-se a la seua configuració actual, despuix d'una reunió de les masses continentals que va tindre lloc a finals del Paleozoico. Amèrica del Sur es va separar de l'Antàrtida i d'Àfrica durant el periodo Cretácico.[4]
En esta era la formació orogénica va tindre lloc principalment en la Cordillera Fueguina i en la regió insular a l'est del veta de Forns. Este cicle orogénico s'inicia en el procés d'obertura de l'Atlàntic sur.[5] Es varen formar el sistema de Ventania, en la província de Buenos Aires i el sistema de Patagónides (des de Neuquén fins al llac Musters, en Chubut). L'intensa activitat volcànica durant el Cretácico va cobrir de cendres la Patagonia, resultant en boscs petrificados.[6]
Cap al nort, els processos predominants varen ser l'aparició de fractures degudes al moviment de deriva continental, el consegüent afonament de terrenys. La mar va penetrar sobre els blocs afonats del massiç de Brasília i va ser depositant sediment marins, que hui formen part de les planures. Els materials resultants de l'erosió de les cordilleres d'oest i els sediment marins també varen reblir els rifts o conques en l'oest de Patagonia; este procés de sedimentación va donar lloc a la formació d'importants jaciments d'hidrocarburs.[7]
Era Cenozoico
[editar | editar còdic]El Cenozoico es dividix en tres periodos: Paleógeno, Neógeno i Cuaternario.
En els periodos Paleógeno i Neógeno (des de fa 65 millons d'anys) comença l'últim procés orogénico de gran magnitut que afecta a l'actual territori argentí: el que provoca la formació de varis sectors de lo que es coneix com la Cordillera dels Vages: s'alça la Cordillera Principal. Es tracta d'un moviment iniciat fa 65 millons d'anys i que encara persistix; de fet, la Cordillera continua ascendint, en promig, un centímetro per any. Este procés orogénico, ademés, va transformar la majoria dels relleus preexistentes. Per eixemple, fractura i alça la Puna, les cordilleres Oriental i Frontal (per ej l'Aconcagua està en Cord. Frontal, pero en alçar-se la cord Principal, trenca en blocs la cordillera Frontal i termina alçant més alt alguns blocs de la cordillera anteriorment formada), la Precordillera, les Serres Pampeanas i el Sistema de Tandilia també varen sofrir moviments per l'alçament de la cordillera principal. Atres blocs es varen afonar i varen ser coberts per capes de sediment, lo que va favorir la formació de planicies i planures.[8]
El massiç de Brasília és fracturat en blocs que s'eleven i s'afonen. Els blocs alçats formen les Serres Pampeanas en el centre i les de Tandilia en Buenos Aires; els blocs afonats varen formar la cubeta sedimentaria sobre la que es forma en el Cuaternario la Planura Chaco Pampeana.
El començ del Cuaternario està definit per l'inici de fluctuacions climàtiques, en temperatures miges entre uns 4 i 5 °C més baixes que les actuals. En les latitut altes i templades, aixina com en les regions elevades dels Vages es formen enormes glaciars que varen descendir cap a zones més baixes formant valls i llac d'orige glaciar i depòsits de morrenas.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaenl-172 - ↑ 2,0 2,1 Universitat de les Palmes de Gran Canària. «Unitat didàctica 1: El territori llatinoamericà» (PDF). Consultat el 3 de febrer de 2012.
- ↑ «Història Geològica de l'Argentina». Consultat el 4 de febrer de 2012.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Borsdorf, Alex; Dávila, Carlos; Hoffert, Hannes; i Tinoco Rangel, Carmen Isabel. «Classificació de l'història de la Terra». Espais naturals de Llatinoamèrica: Des de la Terra del Fòc fins al Carib. Consultat el 7 de febrer de 2012.
- ↑ 5,0 5,1 Ramos, Víctor A.(1999).Geologia argentina.Institut de Geologia i Recursos Minerals, Anals.29(24)
- 715-784.Consultat el 7 de febrer de 2012.
- ↑ Administració de Parcs Nacionals. «Monument Natural Boscs Petrificados». Archivat des d'el original, el 29 de febrer de 2012. Consultat el 15 de febrer de 2012.
- ↑ Secretaria d'Energia de la República Argentina. «Conques petroleres». Archivat des d'el original, el 28 d'abril de 2012. Consultat el 12 de febrer de 2012.
- ↑ Pisano, María Florencia (2009). «Capítul 11. Temps moderns», Els que ací varen viure. Paleontologia argentina. (en Espanyol), Buenos Aires, p. 138. ISBN 978-987-25346-0-8.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Geología de Argentina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.