Anar al contingut

Guerra civil lituana (1381-1384)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Guerra civil lituana (1381-1384)

La guerra civil lituana de 1381-1384 va ser la primera lluita entre els cosins Jogaila, Gran Duc de Lituània i posteriorment rei de Polònia, i Vitautas. Va començar despuix de la firma per part de Jogaila del Tractat de Dovydiškes en l'Orde Teutònica, aliança dirigida contra el seu tio Kęstutis, pare de Vitautas. Kęstutis conseguiria fer-se en el poder en el Gran Ducado, pero va ser traïcionat pels partidaris de Jogaila, principalment de Vilna. Durant les negociacions per a una treua, Kęstutis i Vitautas varen ser arrestats i tancats en el castell de Kreva. Kęstutis moriria allí una semana despuix, pero Vitautas va conseguir escapar i es va aliar en els Cavallers Teutònics. A continuació abdós forces varen saquejar les terres lituanes. Finalment els cosins es reconciliarien per la necessitat de Jogaila d'obtindre estabilitat interna de cara a les negociacions en el Gran Ducado de Moscou i el Regne de Polònia per a una possible cristianización de Lituània. La guerra no conseguiria dirimir la lluita de poder, ya que es recomençaria en la guerra civil lituana de 1389-1392 que es resoldria en l'Acort d'Ostrów. Despuix de més de dèu anys de lluita, Vitautas finalment es convertiria en Gran Duc de Lituània, governant el país durant 38 anys.

Antecedents

[editar | editar còdic]

Els germans Algirdas i Kęstutis cogobernaron pacíficament el Gran Ducado de Lituània.[1] Algirdas, que era el Gran Duc, va passar gran part de la seua vida tractant en els habitants de les províncies orientals del Gran Ducado, eslaus de fe ortodoxa. Kęstutis, en nom d'Algirdas, conduïa la majoria dels assunts de la part occidental, incloent la defensa contra els Cavallers Teutònics.[1] Algirdas va morir en 1377, deixant el tro a Jogaila, el seu fill major del seu segon matrimoni en Uliana de Tver. Kęstutis i Vitautas varen continuar colaborant en Jogaila inclús quan el seu dret a l'herència va ser posat en litigi per Andréi de Polotsk, el fill major de la seua primera unió en María de Vitebsk.[2]

Els cavallers teutònics varen continuar la seua creuada contra la pagana Lituània. En hivern de 1378 es va organisar una gran campanya. Els teutones varen alcançar Brest i el riu Prípiat. Els cavallers de l'Orde Livona varen saquejar Upytė. Una atra campanya amenaçava a la capital, Vilna.[2] En estiu de 1379, el germà de Jogaila, Skirgaila va ser enviat als Cavallers per a discutir la situació, possibles vies de cristianización i el fi del respal de l'Orde Livona a Andréi,[3] pero els detalls de l'embaixada són desconeguts, i inclús es rumorea que també va visitar al emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.[4] Mentres que el propòsit i el resultat del viage no han quedat clars, normalment se cita com una intriga a esquenes de Kęstutis.[5] Mentrestant Kęstutis va oferir negociar una treua en els cavallers i unintercambio de presoners. El 29 de setembre de 1379, es va firmar una treua per a dèu anys en Trakai. A esta treua li varen seguir tres dies de negociacions secretes entre Jogaila i els cavallers en Vilna.[6] Va ser l'últim tractat que Kęstutis i Jogaila varen firmar conjuntament. No obstant, la treua només protegia a les terres cristianes del sur, per lo que les terres paganes de Kęstutis en el nort i l'oest de Lituània eren vulnerables encara als atacs teutònics.[7]

En febrer de 1380, Jogaila, sense Kęstutis, va fer un pacte en l'Orde Livona per a protegir les seues terres lituanes i acabar en el respal d'esta a Andréi de Polotsk.[2] El 31 de maig del mateix any, jogaila i el Gran Maestre de l'Orde Teutònica Winrich von Kniprode varen firmar el Tractat de Dovydiškės. Les clàusules del tractat, eren, en llínees generals, complicades i no molt clares.[8] Segons els térmens de l'acort, Jogaila no podia intervindre si atacaven els cavallers a Kęstutis o als seus fills. No obstant, si per a no semblar sospitós tinguera que brindar-li ajuda, no seria una violació del tractat.[9] És objecte de controvèrsia la motivació darrere d'este tractat. Alguns historiadors culpen a Uliana, mare de Jogaila, o al seu conseller Vaidila,[10] mentres que uns atres senyalen diferències generacionals: Kęstutis tenia al voltant de 80 anys i no volia convertir-se a a el cristianisme; Jogaila, per la seua banda, tenia uns trenta anys i estava intentant trobar vies per a convertir i modernisar el país.[11] Existix també la teoria que el tractat estava dirigit principalment contra Andréi i els seus aliats -el seu germà Dmitri de Briansk i el Gran Duc de Moscou Dmitri Donskói.[7] Jogaila, havent assegurat el seu front occidental, es va aliar en l'Horda d'Or contra el Gran Ducado de Moscou per a la futura batalla de Kulikovo.[2]

Guerra civil

[editar | editar còdic]

El colp d'Estat de Kęstutis

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Vitautas i Kęstutis encarcerats per Jogaila. obra de Wojciech Gerson.

A principis de 1381, sense violar el Tractat de Dovydiškės, els Cavallers Teutònics varen saquejar el Ducado de Trakai i Samogitia.[2] Mentres saquejaven en el camí de Trakai, els Cavallers varen usar bombardas per primera volta[12] i varen destruir Naujapilis fent uns tres mil presoners.[7] En agost de 1381, Kuno von Liebenstein, komtur d'Osterode i padrí de Danutė de Lituània, va informar a Kęstutis del tractat secret.[7] Quan Kęstutis li va preguntar a Vitautas si sabia alguna cosa del tractat, ell ho va negar i va mostrar les seues sospites de que podia ser una trampa teutònica.[9] En autumne de 1381, Kęstutis es va aprofitar de la rebelió de Polotsk contra Skirgaila. Jogaila estava sofocant la rebelió, i la seua absència suponia una bona oportunitat per a capturar Vilna, la capital del Gran Ducado.[10] Kęstutis es va convertir en Gran Duc i Jogaila va ser fet presoner quan tornava a Vilna.[10][11] Vaidila va ser eixecutat.[13] Jogaila li va jurar fidelitat a Kęstutis i va ser lliberat, rebent Kreva i Vitebsk com a patrimoni.[2] Kęstutis va recomençar la guerra contra els Cavallers Teutònics: el seu eixèrcit va saquejar Varmia i va intentar capturar Georgenburg (Jurbarkas).

El 12 de juny de 1382, mentres Kęstutis estava absent lluitant contra Dmitri Korybut de Nóvgorod-Síverski, qui s'havia negat a pagar imposts, i Vitautas estava en Trakai,[4] els residents de Vilna, encapçalats pel mercader Hanul, varen deixar que l'eixèrcit de Jogaila ocupara la ciutat.[2] Els mercaders estaven descontents en les polítiques de Kęstutis ya que deterioraven l'economia, especialment el comerç en Livonia.[2] Vitautas va intentar reunir tropes en Trakai i atacar Vilna, pero Jogaila va recuperar el tro. El 6 de juliol, va firmar la treua de Bražuolė de dos mesos en els Cavallers Teutònics. Vitautas es va retirar de Trakai davant l'alvanç de les tropes conjuntes dels teutònics i Jogaila, rendint-se la ciutat el 20 de juliol.[14] Mentrestant Kęstutis reunia als seus partidaris en Samogitia, el seu fill buscava soldats en Hrodna i el seu germà Liubartas reclutava hòmens en Halych-Volynia.[7] El 3 d'agost de 1382 es varen trobar els eixèrcits de Kęstutis i Jogaila prop de Trakai per a una batalla decisiva, pero esta jamai es va donar.[2] D'acort a les fonts teutòniques, Kęstutis es va donar conte de que Jogaila i els seus aliats teutònics tenien forces superiors i el seu contingent samogitio es negava a lluitar.[2] Abdós bandos acorrdaron negociar. Kęstutis i Vitautas varen ser al campament de Jogaila, pero varen ser arrestats i enviats a presó en el castell de Kreva.[10] El seu eixèrcit es va dispersar. El 15 d'agost, cinc dies despuix del seu encarcerament, Kęstutis va ser trobat mort per Skirgaila.[11] Jogaila va dir que s'havia aforcat a sí mateixa, pero es varen estendre els rumors de que havia segut estrangulat.[4] Jogaila va organisar un gran funeral pagà per Kęstutis, sent el seu cos enterrat en cavalls, armes i atres tesors en Vilna.[4]

Fugida de Vitautas

[editar | editar còdic]

Vitautas va permanéixer en presó fins a autumne de 1382. va conseguir escapar en l'ajuda de la seua dòna Ana, qui va rebre permís per a visitar al seu marit. D'acort a diferents fonts Vitautas va intercanviar les seues robes en les de la seua dòna o una de les seues donzelles i es va escapar sense ser detectat.[15] Primer va buscar l'ajuda de la seua germana Danutė i el seu marit Janusz I de Varsòvia, i més vesprada a Siemowit IV, Duc de Masovia.[16] Finalment va ser a vore els seus enemics, els Cavallers Teutònics per a demanar-els protecció i ajuda militar contra Jogaila. D'acort a Wigand de Marburgo, Birutė, mare de Vitautas, va ser ofegada en Brest segons pareix en represàlia a la seua fugida.[13][17] Dos dels seus parents, Vidimantas i Butrimas, també varen ser assessinats.[13]

Els cavallers varen rebre a Vitautas sense entusiasme. Per la mateixa época estaven negociant en Jogaila. El 31 d'octubre de 1382, varen formular el Tractat de Dubysa en tres actes separades.[18] It was a reward for all their help in defeating Andrei and Kęstutis.[4] Jogaila es comprometia a acceptar el cristianisme en el determini de quatre anys, a convertir-se ne aliat de l'Orde, a no iniciar cap guerra sense l'aprovació de l'Orde, i entregar Samogitia, que encara recolzava a Vitautas, a partir del riu Dubysa.[18] No obstant, la ratificació del tractat es posponia contínuament. Una de les raons per al refredat de les relacions va ser la guerra que Jogaila havia escomençat en Masovia sense consultar-els.[16] Els Cavallers també varen intentar enfrontar a Vitautas i Jogaila.[16] Atres historiadors sugerixen que Jogaila estava pensant en una aliança en Polònia o Moscou.[7] Finalment en juny de 1383, Jogaila i el Gran Maestre no varen acodir a una reunió programada excusant-se en pretexts i l'aliança es va trencar.[16] Els Cavallers llavors renaudaron la seua guerra contra Lituània.

Reconciliació

[editar | editar còdic]

A principis de setembre, Vitautas i els Cavallers varen prendre el control de Trakai breument, atacant sense èxit Vilna.[16] El 21 d'octubre de 1383, en Tapiau, Vitautas va ser batejat en una chicoteta cerimònia en el rito catòlic, rebent el nom de Wigand (en lituà: Vygandas) pel seu padrí Wigand, komtur de Ragnit.[19] Vitautas va rebre Nou Marienburgo, un castell sobre el riu Neman prop de la desembocadura del Dubysa, a on se li varen unir els seus parents i partidaris, deterrados de les seues possessions per Jogaila.[20] Entre ells estava el seu germà Tautvilas Kęstutaitis. Vitautas va intentar també assegurar-se el respal dels samogitios. El 30 de giner de 1384, en Königsberg, Vitautas va firmar el tractat homònim i va prometre fer-se vassall de l'Orde i cedir-li part de Samogitia, des del riu Nevėžis, incloent Kaunas.[19] En maig de 1384, els Cavallers varen començar a construir una nova fortalea en Kaunas, cridat Nou Marienverder.[20] El 14 de juny de 1384, Vitautas va renovar les seues promeses de giner, en esta nova fortalea.[21]

Mentrestant Jogaila, provablement influenciat per la seua mare ortodoxa Uliana de Tver,[18] va buscar l'aliança en el Gran Ducado de Moscou. Estava negociant el seu matrimoni en Sofia, filla de Dmitri Donskói, i ser batejat segons el rito ortodox.[22] Per a portar a terme els seus plans, tenia que reconciliar-se en Vitautas i finalisar la guerra civil.[11] En primavera de 1384, Jogaila li va oferir Volinia en Lutsk, pero Vitautas va rebujar l'oferta i va reclamar la devolució de tot el seu patrimoni, que incloïa Trakai, governada llavors per Skirgaila. Jogaila va prometre entregar-li-ho tan pronte com Skirgaila conseguira fer-se en Polotsk. En juliol, Vitautas es va mostrar conforme i va decidir abandonar l'aliança en els Cavallers Teutònics. Va cremar dos castells teutònics en el riu Niemen (Nou Mariemburgo i Georgenburgo).[20] Nou Marienverder va ser sitiat durant sis semanes per les forces conjuntes de Jogaila i Vitautas.[12]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Rowell (2000). «Baltic Europe», Michael Jones (ed.). The New Cambridge Medieval History c.1300–c.1415, Cambridge University Press, pp. 709–710. ISBN 0-521-36290-3.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 Kiaupa, Zigmantas (2000). The History of Lithuania Before 1795, English edició, Vilna: Lithuanian Institute of History, pp. 124–126. ISBN 9986-810-13-2.
  3. ↑ Urban (2006). Samogitian Crusade, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, p. 168. ISBN 0-929700-56-2.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Urban (2006). Samogitian Crusade, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, pp. 170–171. ISBN 0-929700-56-2.
  5. ↑ (en lituà)Kučinskas, Antanas (1988). Kęstutis, Vilnius: Mokslas, p. 159. ISBN 5-420-623-5.
  6. ↑ (en lituà) Kučinskas, Antanas (1988). Kęstutis, Vilna: Mokslas, p. 161. ISBN 5-420-623-5.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 (en lituà) Ivinskis, Zenonas (1978). Lietuvos istorija iki Vytauto Didžiojo mirties, Roma: Lietuvių katalikų mokslo akademija, pp. 271–279.
  8. ↑ (en lituà) Naujasis židinys - aidai.5(173)
    180–186.Consultat el 8 de juliol de 2008.
  9. ↑ 9,0 9,1 (en lituà) Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Koncius, Joseph B. (1964). Vytautas the Great, Grand Duke of Lithuania, Miami: Franklin Press, pp. 21–23.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Jakštas (1984). «Lithuania to World War I», Ed. Albertas Gerutis (ed.). Lithuania: 700 Years, 6th edició, Nova York: Manyland Books, pp. 57–58. ISBN 0-87141-028-1.
  12. ↑ 12,0 12,1 Christiansen, Eric (1997). The Northern Crusades, Londres: Penguin Books, pp. 164–165. ISBN 0-14-026653-4.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Medieval Prosopography.15(1)ISSN 0198-9405.
  14. ↑ (en lituà) Kučinskas, Antanas (1988). Kęstutis, Vilna: Mokslas, p. 173. ISBN 5-420-623-5.
  15. ↑ (en lituà) Jonynas, Ignas (1984). «Vytauto šeimyna», Istorijos baruose, Vilna: Mokslas, pp. 35–38.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Urban (2006). Samogitian Crusade, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, pp. 173–174. ISBN 0-929700-56-2.
  17. ↑ (en lituà) Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Kiaupa, Zigmantas (2000). The History of Lithuania Before 1795, English edició, Vilna: Lithuanian Institute of History, pp. 127–128. ISBN 9986-810-13-2.
  19. ↑ 19,0 19,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Urban (2006). Samogitian Crusade, Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, pp. 175–177. ISBN 0-929700-56-2.
  21. ↑ (en lituà) Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  22. ↑ Gieysztor, Aleksander (1998). «The kingdom of Poland and the grand duchy of Lithuania, 1370–1506», The New Cambridge Medieval History, c.1415–c.1500, Cambridge University Press, pp. 731. ISBN 0521382963.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_civil_lituana_(1381-1384)&oldid=1101720»