Horda d'Or

Archiu:Golden Horde in the Catalan Atlas (1375).jpg

Horda d'Or

La Horda d'Or o Horda Dorada —en tàrtar: Алтын Урда, Altın Urda (Altýn Urdá) — va ser un Estat mongol que comprenia part de les actuals Rússia, Ucrània i Kazakhstan.

Despuix de la divisió de l'Imperi mongol en 1259, es va convertir en un kanato funcionalment independent. També se li coneix com el Kanato Kipchak.

Denominació

Horda és la hispanización de la paraula turca i mongola ordo, ordū, que significa 'gran campament'. Sobre el 'or' —altın—, es creu que la denominació procedix del còdic direccional en l'estepa: el negre representava el nort, el blau l'est, el roig el sur, el blanc l'oest i el groc (dorat) representava el centre.

Segons atres versions, el nom derivaria d'una suntuosa tenda dorada que Batú Kan va alçar per a marcar el lloc de la seua futura capital a la vora del Volga.Plantilla:Sfnp Encara que va tindre gran difusió durant el XIX, esta teoria està hui desacreditada.

Fins a el XVIII (prou despuix de la seua caiguda), no hi ha texts que es referixquen a este Estat com l'Horda d'Or. Els documents anteriors ho denominen Ulús de Jochi o Kanato de Kipchak.

Orígens mongoles

Archiu:Batu Khan on the Throne by Rashid al-Din.jpg

Batú Kan en el tro de l'Horda Dorada. Batú Kan va ser un governant mongol (1205-1255) i fundador de l'Horda Dorada. Representat per Rashid al-Din Hamadini.

Abans de morir, Gengis Kan va dividir l'Imperi mongol entre els seus quatre fills. Jochi, el major, havia fallit, aixina que la part que li tocava (sur de l'actual Rússia) es va repartir entre els seus fills Batú Kan, cap de la Horda Blava (este), i Orda Kan, cap de la Horda Blanca (oest).

Batú va conseguir controlar el territori de l'Horda i subyugó el llitoral septentrional del mar Negra, incorporant als pobles túrquicos de la zona al seu eixèrcit. Entre finals de la década de 1230 i principis de la següent, va portar a terme una série de victorioses campanyes contra la Bulgària del Volga i els Estats successors de la Rus de Kiev.

Arribada a Europa

Mentres el Gran kan Ogodéi i els seus successors completaven la conquista del Àsia Oriental, els mongoles a les órdens de Batú Kan es varen dirigir cap a Europa. En 1237, els eixèrcits de l'Horda Blava varen saquejar la majoria de les ciutats del Principat de Vladímir-Súzdal. Tres anys despuix, varen fer lo propi en el Principat de Kiev; seguint cap a l'oest, despuix de les batalles de Liegnitz i Mohi, varen entrar en Polònia, Bohemio, Hongria i la vall del Danubio, alcançant la costa del Adriático.

Fre a l'alvanç mongol

El 9 d'abril de 1241 es va portar a terme la batalla de Liegnitz prop de la ciutat de Legnica en Silesia, actual Polònia, en la que se li va enfrontar una aliança entre els Estats polacs, el Sacre Imperi Romà Germànic, els Cavallers Hospitalaris, els Cavallers Templarios i els Cavallers Teutónicos. A pesar de que varen guanyar els mongoles, la seua inestabilitat interna els va impedir seguir alvançant i est va ser el punt més occidental que varen alcançar en el continent.

En decembre de 1241, la mort d'Ogodéi va provocar que Batú Kan, encara que volia continuar la guerra, acabara per alçar el sege a Viena la primavera següent i retornara a l'Est, a fi de participar en les delliberació del kurultái sobre la successió. Desunida i mal preparada per a resistir a l'Horda d'Or, la mort de Ogodéi va salvar a Europa.

En 1242, Batú Kan va establir la seua capital en la vella Sarái (o Sarái Batú), ciutat que controlava el curs inferior del Volga.

Poc despuix, l'Horda Blava es dividiria quan Shiban, uns dels germans menuts de Batú, va abandonar l'eixèrcit per a crear la seua pròpia horda a l'est dels Urales, entre els rius Obi i Irtish.

L'Horda d'Or va dominar fins a finals de el XV el sur de l'actual Rússia. Els mongoles varen impondre un sistema burocràtic i de recaptació d'imposts que reflectia l'influència dels métodos chinencs adoptats pels seus germans d'Àsia Oriental.

Edat dorada

L'Horda va perdre ràpidament el seu caràcter exclusivament mongol. Els descendents dels guerrers de Batú Kan formaven la classe dirigent, mentres la majoria de la població estava composta per cumanos, tàrtars, búlgars, kirguises i atres pobles túrquicos.

Organisació interior

El cap suprem de l'Horda era el kan, triat pel kurultái entre els descendents de Batú Kan. El primer ministre, també d'ètnia mongola, era conegut com a «príncip de príncips», o beqlare-beq. Els ministres eren denominats visirés. Els governants locals, o baskak, eren responsables de la recaptació dels imposts i d'aplacar el descontent popular. No hi havia separació entre l'administració civil i la militar.

L'Horda va ser perdent progressivament la seua cultura nómada, transformant-se Sarái en una urbs populosa i pròspera. A principis de el XIV, la capital es va traslladar a certa distància ric dalt, a la nova Sarái (Sarái Berke), que aplegaria a ser una de les majors ciutats del món medieval, en una població estimada de 600 000 habitants.

Archiu:Henryk Siemiradzki 014.jpeg

Alejandro Nevski i un chaman mongol.

Pese als esforços dels rus per cristianizarlos, els mongoles varen mantindre les seues creències animista fins que Uzbeg Kan (1312-1341) va adoptar l'islam com a religió oficial. Varis nobles Rus, entre ells Miguel de Chernígov i Miguel Yaroslávich, varen ser assessinats en Sarái pel seu rebuig a adorar ídols pagans; no obstant, en general els kanes varen ser tolerants i inclús varen eximir a l'Iglésia ortodoxa russa del pagament d'imposts.

Vassalls i aliats

L'Horda exigia tribut als pobles somesos (rus, armenis, georgianos i romans orientals de Crimea). Mentres pagaren els seus tributs, no els prestaven major atenció. De fet, els estats vassalls mai es varen incorporar a l'Horda, i els senyors dels estats successors de la Rus de Kiev pronte varen obtindre el privilegi de recaptar el tribut tàrtar pels seus propis mijos. Per a mantindre el control sobre dits estats, els senyors de la guerra mongoles portaven a terme periòdicament campanyes de castic contra els principats successors de la Rus de Kiev (les més greus varen ser les de 1252, 1293 i 1382).

Existix la teoria, difosa principalment per Lev Gumiliov, de que l'Horda i els nobles russos varen firmar una aliança defensiva contra els cavallers teutones i els lituans pagans. Els partidaris d'esta hipòtesis senyalen el fet de que la cort mongola fora freqüentada per príncips russos com Fiódor el Negre (en) del Principat de Yaroslavl, que va establir el seu propi ulús prop de Sarái, o Alejandro Nevski de Nóvgorod, que li va jurar amistat al successor de Batú, Sartaq Kan. Encara que la República de Nóvgorod mai va reconéixer l'influència de l'Horda, un contingent mongol va recolzar al principat en la batalla del llac Peipus.

Sarái va mamprendre un comerç actiu en els enclavaments genoveses del llitoral del mar Negra. Els mamelucos egipcíacs varen ser socis comercials i aliats estables dels kanes en el Mediterràneu.

Decliu

Archiu:Dmitry Donskoy in the Battle of Kulikovo.jpg

La batalla de Kulikovo de 1380 va ser una victòria moscovita decisiva sobre l'Horda d'Or.

A finals de el XIV, els moscovites semblaven estar preparats per a derrotar a l'Horda d'Or. La victòria de Dmitri Donskói, Gran príncip de Moscou, sobre els mongoles en la batalla de Kulikovo de 1380 va marcar el fi del seu poder, a pesar de que durant un temps la balança va seguir inclinant-se al seu favor gràcies a l'intervenció de Tamerlán. Pero en 1395, est va iniciar la conquista de l'Horda d'Or, que a la seua mort va quedar dividida en quatre kanatos independents: Astracán, Kazán, Crimea i Siberia, eliminant aixina un gran obstàcul per a l'ascens del Principat moscovita. En 1480, en negar-se a seguir pagant tributs a l'Horda, Iván III el Gran, Gran príncip de Moscou, va terminar en la dominació mongola del sur del Principat de Moscou, que l'Horda va tindre que acceptar despuix de ser vençuda en el Gran trobada del riu Ugrá eixe mateix any.

L'Horda d'Or ademés del respal rebut per Suècia i algunes tribus finlandeses de la costa del mar Bàltica, va contar en la seua vanguarda en un destacament important de genoveses. La raó d'esta aliança sembla justificar-se en la proposta del Gran Kan de cedir-li la ciutat de Sudak, situada en la mar Negra, a la República de Gènova a canvi del seu respal contra els moscovites. La rencor de l'actual Rússia contra el catolicisme data d'esta com moltes atres incursions militars que els catòlics varen intentar fer en terres ortodoxes.

Aquell va ser el primer d'una série de desastres que desembocaria més vesprada en la desintegració definitiva de l'Horda d'Or a principis del sigle següent.

Grans Conflictes (1359-1381)

Archiu:Kulikovo lubok.jpg

La Batalla de Kulikovo en 1380.

Berdi Beg va ser assessinat en un colp d'Estat pel seu germà Qulpa en 1359. Els dos fills de Qulpa eren cristians i duyen els noms eslaus de Miguel i Iván, lo que va indignar a la població musulmana de l'Horda d'Or. En 1360, el germà de Qulpa, Nawruz Beg, es va sublevar contra el kan i ho va matar a ell i als seus fills. En 1361, un descendent de Shiban (5.º fill de Jochi), va ser invitat per alguns grans per a fer-se en el tro. Khidr es va rebelar contra Nawruz, el propi lloctinent del qual li va traïcionar i li va entregar per a ser eixecutat. Khidr va ser assessinat pel seu propi fill, Timur Khwaja, eixe mateix any. Timur Khwaja va regnar només cinc semanes ans que els descendents de Öz Beg Khan es feren en el poder.

En 1362, l'Horda d'Or es va dividir entre Keldi Beg en Sarái, Bulat Temir en Bulgària del Volga i Abdullah en Crimea. Mentrestant, el Gran Ducado de Lituània va atacar els afluents occidentals de l'Horda d'Or i va conquistar Kiev i Podolia despuix de la batalla de les Aigües Blaves en 1363. Un poderós general mongol cridat Mamái va recolzar a Abdullah pero no va conseguir prendre Sarái, que va vore el regnat de dos kanes més, Murad i Aziz. Abdullah va morir en 1370 i Muhammad Bolaq va ser entronisat com kan títaro per Mamái. Mamái també va tindre que fer front a una rebelió en Nizhni Nóvgorod. Les tropes muscovitas varen invadir el territori búlgar de Arab-Shah, fill de Bulat Temir, que els va agarrar desprevenidos i els va derrotar a la vora del riu Pyana. No obstant, Arab-Shah no va poder aprofitar la situació per l'alvanç d'un atre general mongol des de l'est. Animat per les notícies de la derrota moscovita, Mamái va enviar un eixèrcit contra Dmitri Donskói, que va derrotar a les forces mongolas en la batalla del riu Vozha en 1378. Mamái va contractar mercenaris genoveses, circasianos i alanos per a un atre atac a Moscou en 1380. En la batalla subsegüent, les forces mongolas varen tornar a perdre en la batalla de Kulikovo.

En 1360, Urus Khan havia establit la seua cort en Sighnaq. Es dia Urus, que significa rus en llengua turca, presumiblement perque "la mare de Urus-Khan era una princesa russa... estava dispost a pressionar les seues pretensions sobre el Principat de Moscou per eixe motiu" . En 1372, Urus va marchar cap a l'oest i va ocupar Sarái. El seu nebot i lloctinent Toqtamish ho va abandonar i va acodir a Timur en busca d'ajuda. Toqtamish va atacar a Urus, matant al seu fill Kutlug-Buka, pero va perdre la batalla i va fugir a Samarcanda. Poc despuix, un atre general Edigu va desertar de Urus i es va passar a Timur. Timur va atacar personalment a Urus en 1376, pero la campanya va terminar de forma indecisa. Urus va morir a l'any següent i li va succeir el seu fill, Timur-Melik, que va perdre immediatament Sighnaq a mans de Toqtamish. En 1378, Toqtamish va conquistar Sarái.

En la década de 1380, els Shaybánidas i el Principat de Qashan varen intentar lliberar-se del poder del Khan.

Toqhtamish (1381-1395)

Archiu:Folio 230. The army petitions Timur to fight Tuqtamish Khan (British Library, caps block 16 Islamic 137).jpg

Amir Timur i les seues forces alvancen contra l'Horda d'Or, Khan Toqtamish.

Archiu:Facial Chronicle - b.10, p.049 - Tokhtamysh at Moscow.jpg

Toqtamish sitia Moscou.

Toqhtamish va atacar a Mamái, que recentment havia sofrit una derrota contra Moscovia, i ho va derrotar en la batalla del riu Kalka de 1381, restablint aixina breument a l'Horda d'Or com a potència regional dominant. Mamái va fugir als genoveses, que ho varen matar poc despuix. Toqtamish va enviar un emissari als estats de la Rus per a recomençar el seu estatus tributari, pero l'emissari només va aplegar fins a Nizhni Nóvgorod abans de ser detingut. Toqtamish es va apoderar immediatament de tots els barcos del Volga per a transportar al seu eixèrcit i va començar el Sege de Moscou (1382), que va caure a la veta de tres dies baix una falsa treua. A l'any següent, la majoria dels príncips de la Rus varen tornar a rendir pleitesía al kan i varen rebre d'ell palesos. Toqtamish també va esclafar a l'eixèrcit lituà en Poltava a l'any següent. Valdislao Jagellon, gran duc de Lituània i rei de Polònia, va acceptar la seua supremacia i va accedir a pagar tribut a canvi d'una concessió del territori de Rus.

Eufòric pel seu èxit, Toqtamish va invadir Azerbaiyan en 1386 i es va apoderar de Tabriz. Va ordenar falcar moneda en el seu nom en Corasmia i va enviar enviats a Egipte en busca d'una aliança. En 1387, Timur va enviar un eixèrcit a Azerbaiyan i va lluitar indecisamente en les forces de l'Horda d'Or. Toqtamish va invadir Transoxania i va aplegar fins a Bujará, pero no va conseguir prendre la ciutat i va tindre que donar mig regrés. Timur va prendre represàlies invadint Corasmia i va destruir Urgench. Toqtamish va atacar a Timur en el Syr Darya en 1389 en un eixèrcit massiu que incloïa moscovites, búlgars, circasianos i alanos. La batalla va terminar de forma indecisa. En 1391, Timur va reunir un eixèrcit de 200.000 hòmens i va derrotar a Toqtamish en la Batalla del riu Kondurcha. Els aliats de Timur Temür Qutlugh i Edigu varen prendre la mitat oriental de l'Horda d'Or. Toqtamish va retornar en 1394, assolant la regió de Shirvan. En 1395, Timur va aniquilar de nou a l'eixèrcit de Toqtamish en la Batalla del riu Térek, va destruir la seua capital, va saquejar els centres comercials de Crimea i va deportar als artesans més hàbils a la seua pròpia capital en Samarcanda. Les forces de Timur varen aplegar tan al nort com Riazán abans de donar marcha arrere.

Edigu (1395-1419)

Temür Qutlugh va ser elegit Khan en Sarai mentres que Edigu es va convertir en cogobernante, i Koirijak va ser nomenat sobirà de l'Horda Blanca per Timur.Plantilla:Sfnp Toqtamish va fugir al Gran Ducado de Lituània i va demanar ajuda a Vytautas per a recuperar l'Horda d'Or a canvi de la sobirania sobre les terres de la Rus. En 1399, Vytautas i Toqtamish varen atacar a Temür Qutlugh i Edigu en la Batalla del riu Vorskla, pero varen ser derrotats. La victòria de l'Horda d'Or va assegurar Kiev, Podolia i algunes terres en la conca baixa del riu Bug. Toqtamish va morir en l'obscuritat en Tyumen al voltant de 1405. El seu fill Yalal al-Din va fugir a Lituània i va participar en la Batalla de Grunwald contra l'Orde Teutónica.

Temür Qutlugh va morir en 1400 i el seu cosí Shadi Beg va ser elegit kan en l'aprovació de Edigu. Despuix de derrotar a Vytautas, Edigu es va concentrar en enfortir l'Horda d'Or. Va prohibir la venda de súbdits de l'Horda d'Or com a esclaus en l'estranger. Més vesprada es va recomençar el comerç d'esclaus, pero només es va permetre la venda de circasianos. Com a conseqüència, la majoria dels reclutes mamelucos de el XV eren d'orige circasiano. Timur va morir en 1405 i Edigu va aprofitar per a apoderar-se de Corasmia un any despuix. De 1400 a 1408, Edigu va recuperar gradualment els afluents de la Rus oriental, en l'excepció de Moscou, que no va conseguir prendre en un sege pero va arrasar les afores. Smolensk també es va perdre en favor de Lituània. Shadi Beg es va rebelar contra Edigu, pero va ser derrotat i va fugir a Astracán. Shadi Beg va ser reemplaçat per Pulad, que va morir en 1410 i va ser succeït per Temur Khan, fill de Temür Qutlugh. Temur Khan es va tornar contra Edigu i li va obligar a fugir a Corasmia en 1411. El propi Temur va ser derrocat a l'any següent per Jalal al-Din, que va retornar de Lituània i va ocupar breument el tro. En 1414, Shahruj dels timúridas va conquistar Corasmia. Edigu va fugir a Crimea, a on va llançar atacs contra Kiev i va intentar forjar una aliança en Lituània per a recuperar l'horda. Edigu va morir en 1419 en una escaramuza en un dels fills de Toqtamish.

Bibliografia

• Allsen, Thomas T.. «The Princes of the Left Hand: An Introduction to the History of the Ulus of Ordu in the Thirteenth and Early Fourteenth Centuries», Archivum Eurasiae Medii Aevi (vol. V), Harrassowitz, pp. 5–40. ISBN 978-3-447-08610-3.
• Allsen, Thomas (1994). «The rise of the Mongolian empire and Mongolian rule in north China», The Cambridge History of China: Volume 6, Alien Regimes and Border States, 710–1368, Cambridge University Press, pp. 321–413. ISBN 978-0-521-24331-5.

• Atwood, Christopher Pratt (2004). Encyclopedia of Mongòlia and the Mongol Empire, Facts On File. ISBN 978-0-8160-4671-3.
• (2018).«A History of Russia, Central Àsia and Mongòlia 2».Wiley Blackwell.
• (2009).«Cambridge History of Inner Àsia».
• (1992).«A History of the Peoples of Siberia».Cambridge University Press.
• Halperin, Charles J. (1987). Russia and the Golden Horde: The Mongol Impact on Medieval Russian History, Indiana University, pp. 222. ISBN 9781850430575. (i-book). (1985 edition en Internet)
• Howorth, Sir Henry Hoyle (1880). History of the Mongols: From the 9th to the 19th Century, New York: Burt Franklin. ISBN 9780265306338.
• Jackson, Peter (2014). The Mongols and the West: 1221–1410, Taylor & Francis. ISBN 978-1-317-87898-8.
• Kołodziejczyk, Dariusz (2011). The Crimean Khanate and Poland-Lithuania: International Diplomacy on the European Periphery (15th–18th Century). A Study of Peace Treaties Followed by Annotated Documents., Leiden: Brill. ISBN 978-90-04-19190-7.
• Martin, Janet (2007). Medieval Russia, 980–1584, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-85916-5.
• (2017).«The Golden Horde and Anatolia».
• (2017).«The Domination of the Golden Horde in the Romanian Regions».
• (1953).«The Mongols and Russia».Yale University Press.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Horda d'Or.
• Horda d'Or o Dorada en Rússia