Guerra de les Dos Roses
Plantilla:Campanya Guerra de les Dos Roses La guerra de les Dos Roses va ser una guerra civil que va enfrontar intermitentemente als membres i partidaris de la Casa de Lancaster contra els de la Casa de York entre 1455 i 1487. Abdós famílies pretenien el tro d'Anglaterra, per orige comú en la Casa de Plantagenet, com a descendents del rei Eduardo III. El nom «guerra de les dos Roses» o «guerra de les Roses», en alusió als emblemes d'abdós cases, la rosa blanca de York i la roja de Lancaster, va ser producte del Romanticisme.
La guerra es va donar principalment entre els membres de l'aristocràcia terratinent i eixèrcits dels senyors feudals. El respal a cada u dels bandos va dependre, en gran mida, dels matrimonis dinàstics entre la noblea. El patriarca de la casa de Lancaster, Juan de Gante, va tindre com a primer títul el de comte de Richmond, el mateix que ostentaria Enrique VII al final de la guerra. El líder de la casa de York va ser Edmundo de Langley, que ostentava el Señorío de Cambridge. Més vesprada, durant els regnats dels Tudor i dels Estuardo, Richmondshire i Cambridgeshire es transformarien en focs principals de catòlics recusantes i puritanos, respectivament. cal destacar que la baralla entre les faccions es va prolongar més allà de l'época d'Enrique, degut a que els monarques successors varen perpetuar el conflicte.
La guerra de les Dos Roses va provocar l'extinció dels Plantagenet i va debilitar enormement les files de la noblea, ademés de generar gran descontent social. Este periodo va marcar el decliu de l'influència anglesa en el continent europeu i el carpiment dels poders feudals dels nobles; i, en contrapartida, va créixer l'influència dels comerciants i de la monarquia centralisada baix els Tudor. Esta guerra senyala el fi de l'Edat Mija anglesa i el començ del Renaixença.
Antecedents
[editar | editar còdic]El antagonisme entre abdós cases va començar en el derrocament i assessinat del rei Ricardo II d'Anglaterra, en 1399, a mans del seu cosí Enrique Bolingbroke, duc de Lancaster. Enrique era el quart fill de Juan de Gante, qui a la seua volta era el tercer fill d'Eduardo III d'Anglaterra, per lo que les seues expectatives d'aplegar al tro eren escasses. D'acort a la llei de successió anglesa i als precedents assentats per la tradició, la corona devia recaure en els descendents masculins de Leonel d'Amberes, segon fill supervivent d'Eduardo III. De fet, Ricardo II havia designat hereu presunt de la corona al net de Leonel, Roger Mortimer. No obstant, es va tolerar la situació exclusivament perque el govern de Ricardo II havia segut extremadament impopular. Per esta causa, el Parlament ho va declarar rei d'Anglaterra i va assumir la corona en el nom d'Enrique IV d'Anglaterra.
A la mort de Bolingbroke, el 20 de març de 1413, va assumir la corona el seu fill Enrique V d'Anglaterra, els guanys militars del qual contra França durant la guerra dels Cent Anys li havien granjear enorme popularitat, permetent afiançar el control dels Lancaster sobre el tro. Durant el seu curt regnat, Enrique V va deure sofocar un tumult liderat pel net d'Eduardo III, Ricardo de Conisburgh, comte de Cambridge. Una volta desarticulat el Complot de Southampton (nom que designa aquell tumult), Ricardo Conisburgh va ser eixecutat, el 5 d'agost de 1415, a l'inici de la campanya que duria a la victòria en la batalla d'Azincourt. No obstant, l'esposa de Ricardo Conisburgh, Ana Mortimer, va aduir tindre també drets sobre la corona, ya que era filla de Roger Mortimer i, per tant, descendent de Leonel d'Amberes. Enrique V va morir en 1422, i Ricardo de York, duc de York i comte de Cambridge i fill d'Ana Mortimer, es va propondre desafiar al nou rei, el dèbil Enrique VI d'Anglaterra.
Enrique VI
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Enrique VI d'Anglaterra.
El rei Enrique VAIG VORE estava rodejat d'un cúmul de regentes i consellers impopulars. Els més notables d'ells varen ser Edmundo de Beaufort, duc de Somerset, i Guillermo de la Pole, duc de Suffolk, a els qui es va acusar de ser incapaços de manejar el govern i de concloure la guerra contra França. Durant el govern d'Enrique VI es varen perdre virtualment totes les possessions angleses en el continent, incloses les terres guanyades per Enrique V. Enrique VI va començar a ser percebut com un rei dèbil i inhàbil. Per a majors mals, est va sofrir per llavors una série d'episodis embarazosos causats per una malaltia mental emergent. Cap a mediats de la década de 1450, molts consideraven a Enrique VI incapaç de governar. La llegalitat de la curta llínea de reis Lancaster va passar a estar plagada de dubtes, i la Casa de York va enfortir la seua pretensió sobre la corona. El creixent descontent civil, sumat a la multiplicació de nobles en eixèrcits privats i a l'incapacitat i corrupció de la cort d'Enrique VI, varen formar el clima polític ideal per a la guerra civil.
Quan, en 1453, el rei va patir un primer episodi greu, producte de la seua malaltia mental, es va establir un Consell de Regència encapçalat pel Lord Protector, el poderós i popular Ricardo de York, duc de York i líder de la seua Casa. Ricardo de York va escomençar de colp i repent a pugnar audazmente per la seua pretensió al tro, encarcerant a Somerset, i recolzant als seus aliats Salisbury i Warwick en conflictes menors contra els adherentes a la causa d'Enrique VI, especialment els comtes de Northumberland. No obstant, la recuperació d'Enrique VI, en 1455, va frustrar les ambicions de Ricardo de York, qui va ser despedit ràpidament de la cort per l'esposa del rei, Margarita d'Anjou. L'incapacitat manifesta de liderage d'Enrique VI es va traduir en l'enfortiment de la cada volta més poderosa reina Margarita, qui es va convertir en la màxima figura de la Casa de Lancaster. Ella va conformar una aliança de varis nobles contra Ricardo de York, en la finalitat de reduir la seua influència. La creixent frustració de Ricardo de York i l'agressivitat de la reina varen derivar finalment en accions armades, donant lloc a la primera batalla de Sant Albano.
Fase inicial (1455-1461)
[editar | editar còdic]Pese a que els enfrontaments armats havien esclatat ya en el periodo anterior, entre els adherentes del rei Enrique VI i els seguidors de Ricardo de York, va anar durant els anys 1455 i 1485 quan es varen desenrollar les principals accions armades de la guerra de les Dos Roses.
El 22 de maig de 1455, mentres el duc de York dirigia una chicoteta força cap a Londres, va ser enfrontat per les tropes lleals d'Enrique VI en el poblat de San Albano (St. Albans, en Hertfordshire). Este primer combat obert de la guerra, pese a ser d'escala reduïda, es va fundar en l'intenció de Ricardo de York d'eliminar de la cort als mals consellers del rei. El resultat va ser la derrota de les forces de Lancaster, morint en acció varis dels seus líders, entre ells Somerset. York i els seus aliats reconquistaron les seues posicions d'influència. Per un temps, abdós bandos es varen sentir impressionats per haver aplegat al camp de batalla, i varen realisar els seus millors esforços per a alcançar la reconciliació. No obstant, el rei va tornar a sofrir un atac de demència, designant-se a York com Lord Protector i a la reina Margarita com a encarregada del conte del monarca, una posició secundària i al marge del poder.
Despuix de la primera batalla de Sant Albano, el compromís adquirit per les parts en 1455 va aplegar a alcançar cert èxit, en York al cap del Consell fins a la recuperació d'Enrique VI. Pese a açò, els problemes generats pel conflicte varen emergir de nou, en especial l'assunt de si corresponia a Ricardo de York o a Eduardo de Westminster (fill d'Enrique VI i Margarita) la successió de la corona. La primera alternativa era inacceptable per a Margarita, qui va rebujar qualsevol solució que significara el desheretament del seu fill, deixant en clar que toleraria eixa situació tant com durara la supremacia militar del duc de York. Enrique VI es va recuperar en l'interior del país en 1456, pero la reina no li va permetre retornar a Londres. Per lo manco en l'interior del regne contaven en alta popularitat, no aixina en la capital, a on els mercaders estaven descontents per la caiguda en els mercats i l'ampli desorde. Per estes raons, la cort del rei es va establir en la ciutat de Coventry, a on el nou duc de Somerset, Enrique Beaufort, ascendia en popularitat omplint les sabates buides del seu pare. La reina va conseguir convéncer al seu espós de l'importància de desconéixer els nomenaments i apanys fets per York, i li va ordenar retornar a la seua posició en Irlanda. Els disturbis varen aumentar i es varen succeir en la capital i per tota la costa sur, pero el rei es va mantindre en els seus quarters reforçant les seues posicions. La reina va establir la conscripción obligatòria per primera volta en Anglaterra, realisant levas per als seus eixèrcits. Mentrestant, la popularitat de Ricardo Neville, comte de Warwick i aliat de York creixia sense pausa, emergint com el campeó de les classes mercantils.
Davant tal situació, York va decidir retornar a Anglaterra, reprenent-se les hostilitats el 23 de setembre de 1459 en la batalla de Blore Heath en Staffordshire. Esta acció va significar el fracàs del gran eixèrcit de Lancaster en evitar que la força dels York dirigida per lord Salisbury, provinent del castell de Middleham en Yorkshire, es reunira en les tropes acuartelades en el castell de Ludlow. No obstant, la guerra va continuar en un triumfo dels Lancaster en la batalla del Pont de Ludford, que va forçar la fugida cap a Calais d'Eduardo de York, el fill major de York (i posterior rei Eduardo IV d'Anglaterra), Salisbury i Warwick. Els Lancaster varen recuperar el control total, nomenant a Somerset governador de Calais. Els seus intents de derrotar a Warwick varen ser fàcilment truncats. Entre 1459 i 1460, els seguidors de York varen acossar, des de Calais, distints punts de la costa anglesa, acreixent la sensació de caos i desorde.
Per a 1460, Warwick i els seus seguidors estaven llests per a iniciar l'invasió de l'illa, establint-se en Kent i en Londres, a on varen trobar molt respal. Enrique VI va dirigir un eixèrcit cap al sur, mentres Margarita es va quedar en el nort en el príncip Eduardo de Westminster. El 10 de juliol de 1460, les forces es varen trobar en la batalla de Northampton, que va provar ser un complet desastre per als Lancaster. L'eixèrcit de York, dirigit per Ricardo Neville, ajudat per la traïció entre els dirigents Lancaster, va conseguir capturar al rei Enrique VI, duent-ho presoner a Londres.
Acta d'acort
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Acta d'acort.
Despuix dels seus guanys militars, Ricardo de York, basant-se en l'illegitimitat de la llínea successora dels Lancaster, es va decidir a reclamar el tro. Va desembarcar en el nort de Gals, des d'a on es va dirigir junt en la seua esposa Cecilia Neville a Londres, a on abdós varen ser rebuts en el ceremonial reservat als monarques. El Parlament estava reunit i Ricardo de York esperava que se li concedira directament la corona, tal com havien fet en 1399 en Enrique IV. En lloc d'això va trobar un silenci sepulcral. En anunciar la seua pretensió a la corona, els lores, inclosos Warwick i Salisbury, estaven sorpresos en les seues intencions. No hi havia ànim entre ells per a destronar al rei Enrique VI, sino que es varen llimitar als seus esforços originals, expulsant als mals consellers.
Al sendemà, York va recolzar la seua reclamació en detallats esquemes genealògics, basat en la seua descendència de Leonel d'Amberes, sent comprés de millor manera. El Parlament va accedir a considerar la matèria, i finalment va decidir que la reclamació de Ricardo de York era millor, al mateix temps que, per una majoria de cinc, decidia mantindre en el tro a Enrique VI. En octubre es va aplegar a un compromís que es va conéixer com l'Acta d'acort de 1460, que per un costat reconeixia el dret dels York i per un atre ho declarava successor d'Enrique VI, desheredando al príncip Eduardo de Westminster, de sis anys. York va tindre que acceptar este acort com la millor oferta que tenia per a elegir, tenint present que al mateix temps era designat novament Lord Protector, lo que li permetia governar en nom d'Eduardo VI. En qualsevol cas, l'acort era inacceptable per als Lancaster, que es varen reunir baix la égida de la reina Margarita i el príncip Eduardo de Westminster, formant un gran eixèrcit en el nort del regne.
Contraatac de la Casa de Lancaster
[editar | editar còdic]El duc de York va deixar Londres baix el mando de lord Salisbury a finals d'aquell any, en la finalitat de consolidar les seues posicions en el nort contra l'eixèrcit de la reina Margarita, que es trobava estacionat en les afores de la ciutat de York. Ricardo de York va establir posicions defensives al voltant del Castell de Sandal, prop de Wakefield, per a la Nadal de 1460. Pese a que l'eixèrcit de Lancaster superava en dos a un al de Ricardo, el duc de York va ordenar a les seues forces entrar en batalla el 30 de decembre en la batalla de Wakefield. L'eixèrcit de York va ser completament devastat per les forces de la reina en la més desastrosa de les batalles per a la causa de la rosa blanca. Ricardo, duc de York i Lord Protector del Regne, va ser mort en batalla, mentres que Salisbury i Edmundo de York, el fill de 17 anys de York, eren presos presoners i decapitats. Els seus caps varen ser empalades en la porta de la ciutat de York.
L'Acta d'acort i el desastre de la batalla de Wakefield varen deixar a Eduardo de York, fill major de Ricardo de York, de 18 anys, com a nou duc de York i hereu del tro d'Anglaterra. Per un atre costat, la mort de Salisbury deixava a Warwick, el seu hereu, com el més gran terratinent de les illes britàniques. La reina Margarita va viajar per tot el nort d'Anglaterra, en la finalitat de negociar el respal dels escocesos. María de Güeldres, esposa de Jacobo II d'Escòcia, va acceptar proveir a Margarita d'un eixèrcit, en la condició de que Anglaterra li cedira la ciutat de Berwick i que la seua filla es casara en el príncip Eduardo de Westminster. La reina va acceptar, tenint present que no contava en fondos per a pagar tamaña empresa. L'acort al que va aplegar permetia als eixèrcits pagar-se en el saqueig dels pobles del regne que es trobaren al sur del riu Trent. Va dirigir les seues tropes cap a Hull, reclutant més hòmens de passada.
Mentres açò succeïa en el nort, Eduardo de York s'enfrontava en l'eixèrcit de Jasper Tudor, comte de Pembroke (mig germà d'Enrique VI), que aplegava de Gals en la batalla del Creuament de Mortimer en Herefordshire. Va inspirar als seus soldats en una suposta visió de tres sols a la vespradeta (fenomen conegut com “parhelio”), que representaven als tres supervivents de la Casa de York: ell i els seus germans Jorge de York i Ricardo de York. La victòria i esta visió varen provocar l'adopció del sol en el seu esplendor com a emblema personal.
En eixos moments, la reina Margarita es va traslladar cap al sur d'Anglaterra, causant grans estralls en aquella rica regió per mig del pillage fet per les seues tropes. Mentrestant, en Londres, Warwick utilisava estos fets com a propaganda per a reforçar la seua posició en el sur, conseguint que ciutats com Coventry es canviaren de bando, unint-se als York. Pese a açò no va conseguir alçar una gran força, lo que li va valdre ser sorprés el 17 de febrer de 1461 en les afores de Sant Albano. Sense el respal de l'eixèrcit d'Eduardo de York, la segona batalla de Sant Albano va significar la més decisiva derrota per a les forces de York. Sorpresos i derrotats, varen deixar abandonat al rei Enrique VI, que va ser trobat baix d'un arbre. Enrique VI va armar cavallers a trenta membres de les forces de Lancaster a la vespradeta. Producte de la gran victòria, i mentres les tropes del rei Enrique VI es dirigien al sur, un gran pànic i temor es va apoderar de Londres, en aplegar rumors de l'intenció de saquejar la ciutat. El poble va decidir tancar les portes de la ciutat i es va negar a entregar recaptes a l'eixèrcit de la reina, que ya es trobava saquejant els comtats veïns d'Hertfordshire i Middlesex.
Batalla de Townton
[editar | editar còdic]Eduardo de York havia alvançat per l'oest fins a les afores de Londres, a on va reunir les seues forces en les de Warwick. En coincidir en la retirada de la reina Margarita al nort, cap a la ciutat de Dunstable, Eduardo de York i Warwick varen poder entrar a Londres en el seu eixèrcit, a on varen ser aclamats i rebuts en entusiasme, diners i recaptes per part de la més gran ciutat yorkista. En el seu pare i germà morts en batalla, la guerra s'havia convertit a eixes altures en una baralla per la mateixa corona, ya que Eduardo de York no podia argumentar que volia separar al rei dels seus mals consellers. La necessitat d'autoritat per Eduardo de York es va vore resolta quan el bisbe de Londres li va preguntar el seu semblar el poble, que va respondre en crits i hurras al rei Eduardo. El Parlament no va fer sino confirmar l'opinió popular, conseguint coronar-ho en una precipitada cerimònia en l'Abadia de Westminster entre escenes de goig.
Aixina Warwick i York havien capturat la ciutat de Londres, pese a que Eduardo de York va fer vots de no tindre una coronació formal mentres Enrique VI i Margarita no hagueren segut eixecutats o exiliats. També va anunciar que Enrique VI havia violat l'Acta d'acort en permetre que la seua esposa alçara eixèrcits contra els hereus al tro. Per tant, l'argument llegal va passar a ser que la victòria d'Eduardo de York no era més que la seua restauració en els seus llegítims drets, de manera que Enrique VI i els Lancaster no havien sino usurpat els seus poders.
Una volta consolidada la situació en la capital, York i Warwick es varen dirigir al nort, alçant un gran eixèrcit. Les seues forces es varen topar en el també gran eixèrcit de la reina en el poble de Towton. La batalla de Towton es va convertir en la més gran i sanguinosa de la guerra de les Dos Roses. Abdós parts havien acordat de bestreta que tots els problemes es decidirien finalment eixe dia, barallant sense demanar ni donar quarter. S'estima que entre 40 000 i 80 000 hòmens varen prendre part en l'enfrontament, en una sifra propenca als 20 000 morts durant (i despuix) del combat: un número extremadament alt per a l'época, considerat el màxim derramamiento de sanc en un sol dia en el Regne Unit. El nou rei i el seu eixèrcit varen guanyar esta batalla decisiva. Mentres els Lancaster eren diezmados, en la majoria dels seus líders morts, Enrique VI i Margarita, en companyia del seu fill Eduardo de Westminster, esperaven en York les notícies de la batalla. A penes es varen enterar del macabre resultat, varen decidir fugir al nort. Molts dels lores que recolzaven la causa de Lancaster varen canviar de bando eixe dia, recolzant al rei Eduardo. Els que no ho varen fer varen ser perseguits cap al nort, a on es varen refugiar en uns pocs castells, de la mateixa manera que en el país de Gals. Eduardo de York es va dirigir cap a la ciutat de York en la finalitat de conquistar-la, enfrontant-se als caps tallats del seu pare, el seu germà i Salisbury. Estes varen anar ràpidament remplazades per les de destacats líders de la Casa de Lancaster, entre els que es contava al famós lord Clifford de Skimpton-Craven, qui va ordenar l'eixecució del germà d'Eduardo, Edmundo de York, despuix de la batalla de Wakefield.
Enrique VI i Margarita es varen refugiar en el regne d'Escòcia, a on es varen quedar en la cort del rei Jacobo III d'Escòcia. En la promesa renovada de l'entrega de Berwick, varen intentar complir el seu jurament d'invadir novament Carlisle eixe mateix any. Sense financiamiento i en escàs respal, varen anar fàcilment derrotats per les tropes d'Eduardo de York, qui va aprofitar l'incursió per a expulsar als últims membres de la Casa de Lancaster que es refugiaven en el nort.
La coronació oficial d'Eduardo IV d'Anglaterra va tindre lloc el 28 de juny de 1461 en Londres, a on va rebre el clamoroso salutació dels seus súbdits com a monarca d'Anglaterra. Eduardo IV va poder governar en relativa pau per nou anys.
Pese a la seua segura posició en el sur, Eduardo IV no va conseguir consolidar el control de tot el territori fins a 1464; més allà de les rebelions estacionals, alguns castells varen permanéixer en poder dels Lancaster per varis anys. Les localitats de Dunstanburgh, Alnwick (assent de la família Percy) i Bamburgh -totes en Northumberland- varen ser de les últimes en ser someses. La gran fortalea del Castell d'Harlech en Gals es va rendir en 1468, despuix de sèt llarcs anys de lloc. El depost rei Enrique VAIG VORE va ser capturat en 1465 i conduït com a presoner en la Torre de Londres a on, per a l'época, va anar raonablement ben tractat.
En 1464 es varen produir dos tumults per la causa de Lancaster. La primera va ser reprimida en la batalla d'Hedgeley Moor el 25 d'abril, i la segona en la batalla d'Hexham el 15 de maig. Abdós varen ser reduïdes per John Neville, marqués de Montagu, germà de Warwick.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Feiling, Keith. A History of England. McGraw-Hill Book Co., Londres, 1948.
- Haigh, Philip A. (1995). The Military Campaigns of the Wars of the Roses. ISBN 0-7509-0904-8
- Wagner, John A. Encyclopedia of the Wars of the Roses, ABC-Clio, 2001. ISBN 1-85109-358-3
- Worth, Sandra. The Rose of York: Love & War, 2003 ISBN 0-9751264-0-7
- Weir, Alison. Lancaster and York: the Wars of the Roses. 1998 ISBN 0-7126-6674-5
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra de las Dos Rosas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.