Guerra italiana de 1521-1526
Plantilla:Guerres franc-espanyoles
La guerra italiana de 1521–1526, també coneguda com la guerra dels Quatre Anys,[1] forma part de les guerres italianes. El conflicte es va desenrollar entre 1521 i 1526 i en ella varen lluitar Francisco I de França i la República de Venècia contra l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Carlos V i Enrique VIII d'Anglaterra. Entre les causes del conflicte estan l'elecció en 1519–1520 de Carlos I com a emperador del Sacre Imperi Romà Germànic i la necessitat del papa León X d'aliar-se en Carlos per a combatre a Martín Lutero.
La guerra va esclatar en Europa Occidental en 1521, quan França va invadir els Països Baixos i va intentar ajudar a Enrique II de Navarra a recuperar el seu regne. Les forces imperials varen repelir l'invasió i varen atacar el nort de França, a on els francesos varen detindre el seu alvanç. Llavors, l'emperador, el papa i Enrique VIII varen firmar una aliança formal contra França, i les hostilitats varen començar en la península italiana.
L'eixèrcit francés va invadir el Ducado de Milà, pero en les batalles de Bicocca i Vaprio d'Adda va ser expulsat pels eixèrcits hispanoimperiales i del papat. L'eixèrcit anglés va invadir França en 1523, a el hora que Carlos de Borbón, contrariat per les tentatives de Francisco d'apoderar-se de la seua herència, va traïcionar a Francisco i es va aliar en Carlos, igual que va fer la república de Venècia. En 1524 va fallar una tentativa francesa de recuperar Milà i va donar al Borbón l'oportunitat d'invadir Provença al front d'un eixèrcit espanyol. Francisco I en persona va dirigir una segona invasió d'Itàlia, pero la seua desastrosa derrota en la batalla de Pavía, en la que va ser capturat i morts la majoria dels seus nobles, va conduir al final de la guerra.
Mentres Francisco estava encarcerat en Espanya, en la ciutat de Madrit Francisco va firmar el tractat de Madrit, en el que renunciava a les seues aspiracions a dominar territoris en Itàlia, Borgoña i Flandes. No obstant la firma d'eixe tractat va ser una estratègia per a que se li lliberara, ya que al pas d'algunes semanes va rebujar els térmens del tractat, començant d'esta manera la Guerra de la Lliga de Cognac. Les guerres italianes varen continuar trenta anys més, a pesar de lo que França va acabar sense guanyar sense cap territori estratègic d'Itàlia.
Preludi
[editar | editar còdic]Per a 1518 la pau que havia prevalgut en Europa despuix de la batalla de Marignano va començar a desmoronarse. Les principals potències (Espanya, França, Anglaterra i el Sacre Imperi Romà) vivien un periodo de pau, havent acordat en el tractat de Londres que si un país decidia trencar la pau, tots els demés s'aliarien per a derrotar-li.
No obstant, la successió a la Corona imperial va dividir als quatre monarques. L'emperador Maximiliano I, volia que li succeïra un Habsburgo, per lo que va iniciar una campanya a favor del seu net Carlos I d'Espanya, mentres que Francisco es va propondre com a candidat alternatiu.
Al mateix temps, el papat i el Sacre Imperi Romà es varen vore obligats a fer front l'auge de les idees de Martín Lutero que, al marge de qüestions teològiques, donava als príncips electors alemans una raó per a alluntar-se dels poders imperial i Vaticà. Mentres, Francisco feya front a la moradura Thomas Wolsey, que buscava aprofitar els moviments diplomàtics del continent per a benefici d'Anglaterra i seu propi.
L'emperador Maximiliano I va fallir en 1519 deixant els seus estats patrimonials austríacs als seus nets: Carlos, rei d'Espanya, i el seu germà Fernando; i també va deixar vacant el títul imperial. La mort de Maximiliano I va dur puix l'elecció imperial al primer pla de la política d'aliances europea. El rei francés va posar de manifest el seu interés en l'elecció imperial a favor seu.[2]
El papa León X, encara amenaçat per la presència de tropes espanyoles a menys de 70 quilómetros, va recolzar la candidatura francesa. Els propis príncips electors, llevat Federico III de Sajonia, que va refusar fer campanya, varen prometre la seua ajuda als candidats. Abans de la seua mort, Maximiliano havia promés ya sumes de 500000 florines als electors a canvi dels seus vots, pero Francisco va comprometre fins a 3 millons de florines, per lo que l'Emperador Carlos V va decidir superar l'oferiment del seu rival en recaptació de d'imposts extraordinaris en Castella i endeutant-se en els banquers Fugger.[3]
El resultat final, no obstant, no va ser determinat pels soborns desorbitats que es varen oferir, els que incloïen la promesa de fer del Arzobispado de Magúncia una llegació papal.
El poble pla en general va considerar un ultrage l'idea d'un francés al cap de l'Imperi Germànic, lo que va dur als electors a iniciar una pausa en la delliberació. Açò, unit a que Carlos va situar a l'eixèrcit prop de Fráncfort del Meno, que era on estaven reunits, va fer que els electors es decantaren finalment per ell.
El 23 d'octubre de 1520 era elegit emperador del Sacre Imperi, títul que sumava als recent unificats regnes espanyols —el Duc d'Alba hi havia conquistat Navarra en 1512 per a Castella— i les possessions de la Casa de Borgoña en els Països Baixos.
La moradura Thomas Wolsey, esperant aumentar l'influència d'Enrique VIII en el continent, va oferir els servicis d'Anglaterra com a mediadora del conflicte entre Carlos i Francisco. Enrique i Francisco varen efectuar una reunió en el Camp del pany d'or. Mentrestant, Wolsey va entretindre a Carlos en Calais. Despuix de les reunions, Wolsey es va dispondre a millorar la seua reputació en vistes al següent cónclau, per lo que va organisar una conferència d'arbitrage en Calais, que va durar fins a abril de 1522 i que no va conseguir solucionar el conflicte.
En decembre, els francesos varen escomençar a planejar la guerra. Francisco no desijava atacar obertament a Carlos perque Enrique havia anunciat la seua intenció d'intervindre en contra del primer que trencara la fràgil pau. En lloc d'això, va donar més respal encobert a incursions dins de territori imperial i espanyol. Es va organisar un atac sobre el riu Mosa, baix el liderage de Robert de la Marck. Els plans francesos pronte es varen mostrar com a inapropiats despuix de l'intervenció d'Enrique III de Nassau que va tallar l'ofensiva del Mosa.[5]
Simultàneament, un atre eixèrcit recolzava a Enrique II de Navarra per a recuperar el regne que havia conquistat Fernando II d'Aragó en 1512; la contraofensiva navarrés-gascona va ser dirigida per André de Foix, Senyor de Asparrots.[6] Les operacions varen ser abastides i finançades pels francesos, que varen negar tota responsabilitat.[7]
En Navarra es va tindre que, al mateix temps que la població se sublevava contra l'invasió castellà-aragonesa, es va donar l'invasió de l'eixèrcit navarrés-gascó, baix el mando del general Asparrots... cone este enfrontament es va conseguir que el Regne anara lliberat en poc temps, no obstant davant eixa victòria la Corona de Castella va decidir enviar un eixèrcit format per 30000 hòmens ben equipats, en la finalitat d'enfrontar-se, en les rodalies de Pamplona, a l'eixèrcit franc-navarrés, est era 3 voltes menor en cantitat, l'enfrontament es va donar en la Batalla de Noáin el 30 de juny de 1521, aixina que esta superioritat numèrica va dur a la derrota de les tropes franc-navarreses, lo que seria determinant per al control de Navarra per Espanya.[8]
Carlos V estava mentrestant ocupat en el crític assunt de Martín Lutero, en qui es va enfrontar en la Dieta de Worms en març de 1521. L'emperador, que no sabia alemà, va tindre que dependre d'intérprets en dita reunió, la seua posició ideològica i de fe religiosa li varen dur a considerar que el catolicisme que professaven molts dels estats alemans deuria ser una forma de lligar a eixos Estats que formaven part del Sacre Imperi Romà Germànic, i per això era també una forma de garantisar la seua llealtat cap a ell mentres que era el seu Emperador... i en això evitar la fractura i provable dissolució de l'Imperi.
Per la seua banda es tenpia que el Ppapa León X, per la seua banda, no estava dispost a tolerar el desafiu públic a la seua autoritat, ell i l'emperador varen ser forçats a recolzar-se mútuament contra Lutero, que es trobava ara respalat per Federico de Sajonia i Franz von Sickingen.[9] El 25 de maig, Carlos i la moradura Girolamo Aleandro, el nuncio papal, varen proclamar l'Edicte de Worms contra Lutero. Al mateix temps, l'emperador electe va aplegar a un acort en el papa per a la restitució de Parma i Piacenza als Estats Pontificis, l'investidura del Regne de Nàpols i coronació imperial per a Carlos.[10][11] i la restitució de Milà als Sforza. León, que necessitava un mandat imperial per a la seua campanya contra lo que vea com una perillosa herejía, va prometre ajudar a expulsar als francesos de Lombardía, deixant a Francisco únicament en la República de Venècia com la seua aliada.[12]
Moviments inicials (1521–1522)
[editar | editar còdic]En juny, els eixèrcits imperials al mando d'Enrique III de Nassau varen invadir el noreste de França, prenent les ciutats d'Ardres i Mouzon i sitiant Tournai. Varen ser retinguts per l'encarniçada resistència dels francesos, liderats per Pierre Terrail, Senyor de Bayard, i per Anne de Montmorency, durant el Lloc de Mézières, lo que va donar temps a Francisco per a reunir un eixèrcit i enfrontar-se a l'atac.[13] El 22 d'octubre de 1521, Francisco es va trobar en el gros de l'eixèrcit imperial, que estava comandado per Carlos V en persona, prop de Valenciennes. A pesar de l'apremio de Carlos de Borbón, Francisco va vacilar en atacar, lo que li va donar temps a Carlos a retirar-se. Quan els francesos finalment varen estar preparats per a alvançar, el començ d'unes pluges persistents els varen impedir fer una persecució efectiva i les forces imperials varen poder escapar sense presentar batalla.[14] Poc despuix, tropes franceses baix el mando de Guillaume Gouffier, Almirant de França, i Claudio de Lorena, Duc de Guise, despuix d'una série prolongada de maniobres, varen sitiar l'estratègica ciutat de Fuenterrabía, en la desembocadura del riu Bidasoa en la frontera franc-espanyola. La conquista d'esta ciutat, que permaneixeria en les seues mans els següents dos anys, els va proporcionar als francesos una posició ventajosa en el nort d'Espanya.
.png){kind=link}
Per a novembre, la situació francesa s'havia deteriorat considerablement. Carlos, Enrique VIII i el papa varen firmar una aliança contra Francisco el 28 de novembre.[15] A Odet de Foix, Vescomte de Lautrec, el governador francés de Milà, li va ser encomanada la tasca de resistir a les forces papals i imperials, no obstant va ser derrotat per Prospere Colonna, i per a finals de novembre havia segut expulsat de Milà, Pavía, Lodi i Com despuix de la seua derrota en la batalla de Vaprio d'Adda, retirant-se a un anell de pobles al voltant del riu Adda.[16] I complint l'acort en el papa, Parma i Piacenza varen passar als Estats Pontificis; dies despuix va morir el papa.[17] Mentres, Lautrec es va reforçar en l'arribada de mercenaris suïssos; pero sense diners disponibles per a pagar-los, va tindre que desistir en els seus desijos d'atacar a les forces imperials de colp i repent.[18] El nou papa electe, que fins a llavors havia segut el governador del regne de Castella, Adriano VI, va adoptar inicialment una postura neutral per a intentar pacificar a la Cristiandad per a frenar als Turcs, pero l'estat d'Itàlia era precari: els Estats pontificis i Venècia agotades, Florencia baix Juliol de Médici, primer del papa León X, les repúbliques de Siena i Lucca cregudes a la potència més poderosa, els estats del marqués de Montferrato i del duc de Saboya, sumisos a França i protegits per sengles guarnicions militars, mentres que Milà estava depenent d'espanyols i imperials.[19]
El 27 d'abril de 1522, Lautrec va atacar a l'eixèrcit combinat papal i imperial baix el mando de Colonna prop de Milà en la batalla de Bicocca. Lautrec havia planejat usar la seua superioritat en artilleria per a prendre ventaja, pero els suïssos, impacients per enfrontar-se a l'enemic, es varen interpondre entre els seus canons i varen carregar contra els arcabuceros espanyols que es trobaven atrincherats allí. En la lluita resultant, els suïssos varen ser derrotats pels espanyols, que no varen perdre cap dels seus efectius, baix Fernando de Ávalos, Marqués de Peixcara, i per una força de lansquenetes comandada per Jorge de Frundsberg. La seua moral es va vindre avall i els suïssos es varen retirar als seus cantones; Lautrec, al que li quedaven escasses tropes per a continuar la campanya, va abandonar Lombardía.[20] Colonna i de Ávalos, ya sense oposició, varen sitiar Gènova, capturant la ciutat el 30 de maig.[21]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Encara que entre 1521 a 1526 hi ha cinc anys, es considera que la guerra termina en la batalla de Pavía; per tant, quatre anys des de l'inici de les hostilitats en 1521.
- ↑ Jervis, William Henley (1867). The student's France, a history of France from the earliest claves to the establishment of the second empire in 1852. Harper & Brothers. p.299.
- ↑ Hackett, Francis the First, 206.
- ↑ The Renaissance at War, cap. The Duelling Kings.
- ↑ Hackett, Francis the First, 226; Oman, Art of War, 173–174.
- ↑ Esarte, Pedro (2001), Navarra, 1512-1530, Pamplona: Pamiela. ISBN 84-7681-340-6
- ↑ Blockmans, Emperor Charles V, 51–52; Hackett, Francis the First, 226.
- ↑ Esarte, Pedro (2001), Navarra, 1512–1530. Pamplona: Pamiela. ISBN 84-7681-340-6
- ↑ Hackett, Francis the First, 226–227.
- ↑ Knecht, Robert Jean (2001). The rise and fall of Renaissance France, 1483-1610. Wiley-Blackwell. p.93. ISBN 9780631227298.
- ↑ de Cadenes i Vicent, Vicente (1989). Entrevistes en l'Emperador Carlos V. Edicions Hidalguía. p.71. ISBN 9788487204029.
- ↑ Hackett, Francis the First, 227–228.
- ↑ Blockmans, Emperor Charles V, 51–52; Hackett, Francis the First, 243.
- ↑ Hackett, Francis the First, 245–246.
- ↑ Konstam, Pavia 1525, 88.
- ↑ Blockmans, Emperor Charles V, 52; Hackett, Francis the First, 247–249.
- ↑ Robertson, William (1804). The history of the reign of the Emperor Charles V.: with A view of the progress of society in Europe. Hopkins & Seymour. p.126.
- ↑ Oman, Art of War, 176–178.
- ↑ Celesia, Emanuele (1866). The conspiracy of Gianluigi Fieschi: or, Genoa in the sixteenth century. S. Low & Marston. pp.24-25.
- ↑ Blockmans, Emperor Charles V, 57; Hackett, Francis the First, 249–250; Taylor, Art of War in Italy, 125–126.
- ↑ Blockmans, Emperor Charles V, 57.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra italiana de 1521-1526» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.