Conquista de Navarra

Conquista de Navarra

La conquista de Navarra va ser el procés d'anexió del Regne de Navarra per part del de Castella que va transcórrer entre els sigles Plantilla:SIGLO i Plantilla:SIGLO. Seria en el XII —en acabant de que la noblea navarresa reinstaurase el regne en 1134— per mig d'una série de tractats acordats entre el Regne de Castella i la Corona d'Aragó per a repartir-se Navarra entre abdós. Ya en l'any 1200 una successió de conquistes castellanes va arrebatar a Navarra els seus territoris occidentals d'Àlaba, Guipúscoa i el Duranguesado, i en això la seua costa peninsular. La conquista del restant de la Navarra peninsular —ideada, promoguda i eixecutada pel rei d'Aragó Fernando el Catòlic— va culminar en el XVI anexionándola, també, al regne de Castella. La Baja Navarra va rebujar eixa invasió, conseguint mantindre's com a regne independent fins a el XVII.

En acabant de que el rei de Navarra Enrique III ascendira al tro francés en el nom d'Enrique IV i abdós corones anaren assumides per una mateixa persona, en 1620, el rei francés Luis XIII –també rei de Navarra com Luis II– va impondre, manu militari, l'anexió de Navarra a la Corona francesa. A finals de el XVIII, induïda per la Revolució francesa, França va despullar a la Baja Navarra de la seua qualitat de regne. En 1833, el Govern d'Espanya va desposseir tant a la Navarra espanyola, com al restant de regnes, principats i señoríos que componien la monarquia, de la seua condició de tals, passant el país a dividir-se en províncies.

No obstant, Navarra es va mantindre com una sola província i fins a la Constitució espanyola de 1876 va mantindre en bona mida els seus furs (per mig de la Llei Paccionada Navarra). Posteriorment es va conservar simplement un Conveni Econòmic, fins a la Constitució espanyola de 1978, que va tornar l'autonomia a l'antic regne, si ben deixant oberta la possibilitat de que s'unira al País Vasc per decisió de l'Orgue Foral competent ratificada per un referèndum expressament convocat a l'efecte.

En morir sense descendència Alfonso el Batallador, rei de Pamplona i Aragó, en 1135, es va produir la restauració del regne de Pamplona per decisió dels seus nobles. Despuix d'esta restauració, les relacions dels tres regnes veïns varen ser de constants incursions. En este XI el Regne de Castella i el d'Aragó, de forma reiterada, varen pactar repartir-se el Regne de Pamplona, en els que com a llínea divisòria es marcava el riu Arga. En vàries ocasions estos tractats es varen firmar despuix d'incursions pamplonesas. En Sancho VI el Sabio hi ha constància de que es denominava ya de forma escrita com Regne de Navarra, i llavors es varen produir les pèrdues del Señorío de Viscaya, la Bureba i la Rioja, en part degudes a la fidelitat canviant dels seus nobles i també per les incursions armades del castellà. En finalisar el sigle, en Sancho VII el Fort va tindre lloc la pèrdua del Duranguesado, el restant d'Àlaba i Guipúscoa per invasió del seu territori, encara que en el historiografia hi ha discrepància del grau de resistència o colaboració.

A partir de llavors va haver un periodo de consolidació territorial, en numeroses tensions internes i, en concret, el sorgit en els reis d'orige francés de les dinasties Champaña i Capeta que no es volien sometre als usos i costums del regne, en greus enfrontaments en els infanzones navarresos que els obligaven a això. En estos conflictes, els regnes confrontants varen mantindre la seua ingerència política i militar, freqüentment en aliances en la noblea navarresa. Els enfrontaments varen culminar en la guerra de la Navarrería en que la ciutat de la Navarrería va ser totalment destruïda.

En el XV es va donar la divisió en faccions en una guerra civil, novament en l'intromissió dels regnes veïns, i que varen dur també a la pèrdua de la comarca de Laguardia i Els Arcs a mans dels castellans. Al final d'este sigle se situarien tropes castellanes en distints punts, que controlaven en la pràctica el regne i que varen ser expulsades al començ de el XVI. En l'any 1512 el rei d'Aragó Fernando el Catòlic va decidir l'invasió definitiva del regne de Navarra, que va efectuar a lo llarc de l'estiu en relativa celeritat, encara que en distintes resistències. Posteriorment es varen produir varis intents de recuperar el regne pels reis Juan III de Albret i Catalina de Foix. La primera, en autumne d'eixe mateix any en ajuda del Regne de França. La segona en 1516, sense eixa ajuda. I la tercera i en gran èxit inicial, en 1521, aprofitant el desguarnecimiento del regne per les tropes castellanes enfrascadas en la guerra de les Comunitats de Castella, en la que es va produir un alçament generalisat i l'incursió de tropes franc-navarreses. La no consolidació de la posició, acodint a sitiar Logronyo i la ràpida restauració de l'eixèrcit castellà va dur al fracàs, sentenciat en la batalla de Noáin. Posteriorment es varen produir unes resistències en alguns punts que varen motivar a l'abandó per part dels castellans de la Baja Navarra, mentres es consolidava el domini en l'Alta Navarra.

Antecedents: conflictes territorials en el XI

Artícul principal → Regne de Pamplona.

El primer terç de el XI va vore la crisis i desintegració del Califato de Còrdova, que va coincidir en el regnat del rei Sancho Garcés III (1004-1035). El comtat de Castella va aprofitar per a aumentar el seu territori, mentres que Sancho va assegurar les posicions en la frontera de la taifa de Saragossa, en les comarques de Loarre, Funes, Sos, Uncastillo, Arlas, Caparroso i Boltaña. Va enfortir les seues relacions en Castella i abans de 1011 es va casar en Muniadona, filla del comte de Castella Sancho García. En 1016 va realisar en el seu tio i sogre Sancho García un acort sobre llímits entre el Comtat de Castella i el Regne de Pamplona i els àmbits d'expansió, quedant per a Pamplona l'expansió cap al sur i l'est, la zona oriental de Soria i el vall de l'Ebre, incloses les comarques saragossanes. No hi ha documentació directa sobre estos llímits exactes. El territori heretat del regne de Pamplona (regnum Pampilonense) estava format per 15.000 km² de Pamplona, Nájera i Aragó, fins a aplegar al Comtat de Sobrarbe. en dos círculs de vassalls reals els senyors pamploneses i els aragonesos tradicionalment diferenciats.

Els anys següents varen vore l'expansió del regne de Pamplona. Entre 1017 i 1025 es va apoderar del Comtat de Ribagorza aprofitant un litigi successori. En 1029 va ser assessinat el comte García Sánchez de Castella, la seua germana Muniadona va passar a ser comtesa de Castella i el seu marit el rei Sancho el verdader governant del territori, designant al seu fill Fernando com a comte.

A la seua mort en 1035 el regne de Pamplona havia alcançat la seua màxima extensió. En el seu testament, va reservar al primogènit García el regne de Pamplona, en el títul real en tot el seu patrimoni a ell anex fins a llavors, Pamplona, Aragó i terres de Nájera. El restant del patrimoni, herència de la seua esposa Major o dret de conquista, era de més lliure disposició: el llegat de la seua esposa Muniadona es va repartir entre els fills llegítims, aixina García va rebre el territori noreste del Comtat de Castella (Castella Vetula, la Bureba, Oca...) i el comtat d'Àlaba (les terres viscaïnes, duranguesas i alaveses), i a Fernando comte de Castella, el restant del territori; com régulos supeditats a García estaven Ramiro en el comtat d'Aragó i certes poblacions disperses per la geografia pamplonesa, i Gonzalo en els territoris de Sobrarbe i Ribagorza que la seua mort passarien a Ramiro.

Erro al crear miniatura:

La península ibèrica en 1037. En l'aparició dels regnes de Castella i Aragó que aniran trencant la vinculació en el de Pamplona.

El rei García Sánchez III de Pamplona (1035-1054) va sometre al seu germà Ramiro en la batalla Tafalla en 1043, i va conseguir prendre Calahorra en 1044. Va recolzar al seu germà Fernando contra el rei Bermudo III de León, obtenint el territori que anava des de Santander als monts de Oca, incloent Àlaba, Viscaya, Durango i Guipúscoa, pero en conseguir Fernando I el regne de León, esta situació va convertir teòricament a García Sánchez III vassall del seu germà en lo relatiu als territoris del comtat de Castella que havien segut repartits per part de l'herència materna. No obstant, el pamplonés provablement va interpretar que eixos territoris havien passat a ser una extensió del seu regne, i les relacions es varen deteriorar fins al punt d'enfrontar-se els dos germans en la batalla de Atapuerca en setembre de 1054, a on va morir el rei de Pamplona. La derrota en esta batalla va fer perdre a Pamplona les terres de Castella Vetula, la Bureba i la conca alta del ric Tirada. encara que el regne de Pamplona seguia conservant Àlaba, Viscaya i la Baixa Tirada.

El seu fill Sancho Garcés IV (1054-1076) va tindre que afrontar la disposició de Sancho Ramírez d'Aragó de lliurar-se de la dependència de Pamplona, fent-se vassall del papa en 1068; i sobretot, la pressió de Castella, en la guerra dels Tres Sanchos, Castella va recuperar els Monts de Oca, Pancorbo i la Bureba. El 4 de juny de 1076, es va portar a terme un complot que va dur a l'assessinat del rei Sancho Garcés IV de Pamplona, en ser despeñado en Peñalén, junt a Funes, per part del seu germà Ramón i la seua germana Ermesinda. En la conspiració també varen deure participar els dos regnes veïns. Fins al moment de la seua mort el regne de Pamplona contava en els territoris de Viscaya, Àlaba i la Terra Najerense.

Erro al crear miniatura:

Repartiment del Regne de Pamplona despuix de la mort de Sancho IV el de Peñalén. en 1076

  Zona ocupada per Alfonso VI de Castella

  Zona ocupada per Sancho Ramírez d'Aragó

  Comtat de Navarra, tingut pel monarca aragonés en homenage al castellà

Immediatament despuix el regne li'l varen repartir els seus dos veïns. El rei de León i Castella Alfonso VI, primer de tots ells, va passar a controlar La Rioja fins a Nájera i Calahorra; i va recuperar per a Castella el Señorío de Viscaya, Àlaba; el Duranguesado; una gran part de Guipúscoa i la vora dreta del baix Ega, segons pareix en el respal dels linajes de la zona. Per la seua banda el rei aragonés, Sancho Ramírez, primer també per llínea bastarda, va fer lo propi en el restant del territori pamplonés, en el respal de la noblea nuclear pamplonesa que li va acceptar com a rei. D'esta forma, el riu Ega va ser la frontera en la que va quedar dividit el regne. Les pretensions expansionista d'Alfonso VI varen ser frenades per la derrota en la batalla de Zalaca (1085) contra els almorávides, lo que li va dur a reconéixer al seu primer Sancho Ramírez el núcleu territorial del regne de Pamplona: les terres de Montanya, les situades a l'est del riu Aragó, en Sangüesa, els situats al nort del riu Irati, la conca de Pamplona i les conquistes en la Ribera, i es creava el "comtat de Navarra" perque el rei de Pamplona prestaria homenage a a el rei de Castella. Sancho Ramírez i el seu successor Pedro I (1094-1104) es varen centrar llavors en expandir-se al territori musulmà en la vall de l'Ebre i la vall del Cinca, apuntalando posicions cap a Tudela i Saragossa.

El següent rei, Alfonso I el Batallador (1104-1134), es desposó en 1109 en la reina Urraca de León, pero l'incompatibilitat de caràcters dels cònjuges va conduir a una guerra civil en Castella, en la que Alfonso el Batallador va conservar els territoris que li varen recolzar, com varen ser Viscaya, Àlaba (reunits en la junta d'Argote), Rioja i uns atres de Burgos. El matrimoni va ser anulat en 1112, i el rei d'Aragó i Pamplona ràpidament va dur la frontera en l'islam al ric Ebre: entre 1118 i 1120 va conquistar Saragossa, Tudela, Tarazona, Calatayut i Daroca. Despuix del decés de la reina Urraca en 1126, el seu fill Alfonso VII va concentrar les seues pretensions en el territori d'Alfonso el batallador. En 1127 per mig de mediació es va acordar el Pacte de Támara, en la finalitat d'evitar l'enfrontament de les tropes de Pamplona i Aragó en les castellà-lleoneses. En este pacte Alfonso el Batallador renunciava al títul d'emperador i es varen delimitar les fronteres entre els regnes de Castella i els de Pamplona i Aragó en devolució d'algun dels territoris a Castella, retirada esta que Alfonso I efectue en llentitut. En este pacte quedava en territori pamplonés els de Viscaya, Àlaba, Guipúscoa, Belorado, Soria i Sant Esteban de Gormaz. Alfonso I el Batallador va fallir el 7 de setembre de 1134. El territori per ell controlat havia passat de 24.000 km² a uns 52.000 km², d'ells 8.000 varen passar a Castella per a la monarquia pamplonesa i més de 20.000 km² als almorávides. La mort sense fills llegítims marcaria la separació de nou entre el regne de Pamplona i Aragó.

Restauració del Regne i pèrdues de territori

La mort d'Alfonso el Batallador en 1134 sense hereu directe i en un testament que deixava a les órdens militars els dos regnes, era alguna cosa impossible de complir tant per la noblea aragonesa com per la pamplonesa. En Aragó es va coronar a Ramiro II, un germà d'Alfonso el Batallador, mentres que en el territori pamplonés la noblea va optar per García IV Ramírez (1134-1150), refillol de la dinastia Ximena. Entre els nobles que li recolzaven estava Lladre Íñiguez que controlava els estratègics territoris d'Àlaba i Haro. La llealtat de la noblea era imprescindible ya que procedia d'un net per llínea bastarda de l'últim rei pamplonés Sancho Garcés IV, i per una atra part, Alfonso VII de Castella, per ser net d'Alfonso VI, primer carnal llegítim de l'últim rei de Pamplona, també podia reclamar el herència. Per això García Ramírez i Ramiro II d'Aragó varen firmar el pacte de Vadoluengo en que abdós monarques es donaven una relació patern-filial, que va ser invalidat al poc temps, en casar-se el rei Ramiro en Inés de Poitou i garantisar-se la successió en el regne aragonés.

El rei castellà va realisar una ofensiva que va ocupar Nájera i gran part del territori de la Rioja, i Saragossa en el regne d'Aragó, colocant en Nájera a Lope Díaz I de Haro (que es mantindria per lo manco fins a 1167). A pesar de l'èxit no va continuar l'ofensiva militar i la seua estratègia es va dirigir a dividir als regnes de Pamplona i Aragó. D'esta forma va conseguir que en 1135 García Ramírez li prestara vassallage i es deixava al Ebre com a frontera, en l'excepció del districte de Tudela i Logronyo. Com a vassall García Ramírez va acodir a la coronació d'Alfonso VI el 2 de juny de 1135 i també en nom del castellà va estar al front de l'ocupació de la taifa de Saragossa. Un any despuix, en 1136, quan Alfonso VII es va aliar en l'aragonés i li va tornar Saragossa, el rei de Pamplona es va rebelar i es va enfrontar al castellà. Alfonso VII va capturar a Lladre Íñiguez, passant-se este llavors a recolzar als castellans, no obstant el territori de Viscaya estava en el seu fill Vés-la Lladre que es mantenia en la sobirania pamplonesa. Es va firmar un acort de pau en 1137 que es quebrantó, i tres anys despuix es va acordar un atre, sagellat en el compromís de boda del hereu castellà Sancho i Blanca filla del pamplonés. En 1143 el comte Lladre tornaria en Sancho Ramírez.

En les canviants relacions entre Alfonso VI i Ramiro II, va fer que García Ramírez en 1137 aprofitara la conjuntura i va traspassar en les seues huestes les fronteres d'Aragó saquejant Jaca, per a després ocupar Malón i Barillas i en 1138 també Pedrola, Sos, Petilla i Gallipienzo. Això va dur a que en 1140 Ramón Berenguer IV es reunira en Alfonso VI en Carrión dels Comtes i firmaren el tractat de Carrión en el que es realisa un repartiment equitatiu del regne de Pamplona entre aragonesos i castellans. Iniciat l'alvanç aragonés, va dur a que García Ramírez negociara la boda de la seua filla Blanca en Sancho fill hereu d'Alfonso VII i posteriorment, en 1144, la del propi García Ramírez, ya viudo, en Urraca, una filla extramatrimonial d'Alfonso VII i en elles es renova el vassallage al castellà i s'entregava Logronyo. S'establia com a frontera la demarcació dels rius Bayas i Nervión i el riu Ebre pel sur. Esta pau entre els regnes cristians va ser propícia per a organisar una expedició conjunta al Al-Ándalus en estiu de 1147.

Señorío de Viscaya, La Bureba i Rioja

En este periodo ya s'utilisava la denominació de Regne de Navarra, pero va anar el seu successor Sancho VI (1150-1194) el que ho va utilisar de forma escrita. Sancho VI el Sabio tenia 17 anys quan va assumir les regnes del govern i ya en el primer any es va entrevistar en Ramón Berenguer IV en Filera, pròxim a Sos, per a prolongar la treua en Aragó. No obstant el comte de Barcelona a l'any següent, el 27 de giner de 1151 es va reunir en Alfonso VII en Tudilén i varen tornar a planejar el repartiment de Navarra en el Tractat de Tudilén. Intentant frenar açò, Sancho VI va renovar el vassallage a Alfonso VII, va mantindre la boda de la seua germana Blanca en Sancho, que ya estava promesa des de 1140, i en 1153 va estretir més les corones en la seua pròpia boda en Sancha de Castella, filla d'Alfonso VII.

En 1153 el comte Lladre i el seu fill Vés-la Lladre varen recolzar al rei castellà en contra del pamplonés, pero en 1160, fallit el pare, Vés-la Lladre va tornar en el rei pamplonés. Quan Sancho III de Castella va accedir al tro en 1157 es va instalar en Nájera en l'intenció d'acossar al regne pamplonés. No obstant este va morir a l'any següent, desestabilisant el regne de Castella ya que el hereu de Castella Alfonso VIII solament contava en tres anys d'edat, lo que va ser aprofitat per Sancho VI i Ramón Berenguer IV per a tindre acorts i en 1159 Sancho VI es va deslligar del vassallage castellà passant a ser "Rex Navarre" (1162) en sobirania plena i negant possibles vassallages.

Les tensions en Aragó varen dur a una nova incursió navarresa que va penetrar fins al riu Gállego, lo que va provocar un nou tractat castellà-aragonés, el de Lleida en 1157. Cinc anys despuix, en agost de 1162, va fallir Ramón Berenguer IV, lo que va dur a la pujada al tro del chiquet Alfonso II d'Aragó, i en eixe moment els seus tutors varen optar per firmar una treua de tretze anys en Navarra.

Reafirmat com "Rex Navarre", va realisar en el hivern de 1162-63 una gran ofensiva en la pren de Logronyo, Navarrete, Entrena, Autol, Quel, Ausejo, Resa, Ocón, Briviesca, Miranda d'Ebre i Salines de Añana, mentres que Nájera, Haro i Calahorra varen resistir. Les hostilitats es varen mantindre fins que en 1167 es va firmar una treua per dèu anys. Els Vés-la en este cas varen ser fidels al rei navarrés i els Haro als castellans revalorisant la seua posició. A la seua volta va fer tractes en Ibn Mardanish que li va cedir per al regne de Navarra Albarracín.

Erro al crear miniatura:

Escut del Regne d'Anglaterra.

Refeta l'aliança entre Castella i Aragó, reforçada en la boda d'Alfonso VIII de Castella en Leonor de Plantagenet, filla del rei anglés Enrique II i Leonor d'Aquitània, que tenia els territoris gascons fronteriços en el nort de Navarra, Castella va mamprendre una ofensiva militar general en 1173 en tota la frontera navarrés-castellana, que li va permetre recobrar no només els territoris ocupats dèu anys abans, sino alcançar inclús Artajona, en l'interior del Regne. Castella estava promovent el regrés dels López de Haro, encapçalats per llavors per Diego López II, al señorío de Viscaya, en substitució de Vés-la Lladre, i ho va conseguir en juliol de 1175, quan les tropes d'Alfonso VIII varen entrar en les Encartaciones (incarnationes) i varen alvançar per la conca del riu Nervión i la part baixa d'Ibaizábal aixina com per les zones costeres fins al castell de Malvecín, si ben no es varen apoderar del Duranguesado (conca alta del riu Ibaizábal). Sí varen prendre, pel contrari, el castell de Godín (possiblement l'actual La Pobla de la Barca), i en terres alaveses es varen fer en Salines de Añana i Portilla.

Sancho VI despuix de frenar els atacs armats, va conseguir una treua en el rei castellà, i abdós varen acceptar la mediació del rei Enrique II d'Anglaterra per a decidir la qüestió de les fronteres entre Castella i Navarra; es va dictar un Laudo Arbitral el 16 de març de 1177. Encara que ambigu, en ell es consideraven com a fronteres les que hi havia en 1158, quan va començar el regnat d'Alfonso VIII, lo que para Navarra suponia la pèrdua del modern territori de La Rioja i La Bureba. La decisió no va satisfer a cap dels dos reis, i el castellà estava en juliol de 1077 de nou conspirant en l'aragonés en Conca. De nou ho faria en el Tractat de Cazola en març de 1179. Açò va dur a que Sancho VI es reunira en Alfonso VIII el 15 d'abril d'eixe any en Nájera, en la que es va conseguir la pau en l'aplicació del Laudo i la definició més clara dels llímits entre els regnes; a Castella li varen correspondre el señorío de Viscaya junt en certs territoris de l'oest d'Àlaba (aproximadament les colles d'Ayala i Añana), Bureba i la Rioja. Per la seua banda, Navarra va obtindre el Duranguesado, Guipúscoa i el restant d'Àlaba. Quedava com a llínea divisòria la marcada pels rius Nervión i Bayas precisant-se que Iciar i Durango quedaven en la zona navarresa i Malvecín en la castellana. El tractat reconeixia a Sancho VI el Sabio com a rei sense vassallages ni cortapisas i es tornava el comtat de Navarra. Para Juan Vela el rei castellà va conseguir que poguera canviar de regne i fer-se vassall de Castella, despuix de respondre en juí de les reclamacions que poguera fer-li el navarrés. Ho va fer en el mateix 1179, per lo que Sancho el Sabio va dividir el territori de la família Lladre d'Àlaba en varis districtes més menuts per a mantindre el seu control. Inicialment en nobles alavesos, pero que s'aniran substituint per uns atres del núcleu del regne, en excepció de les tinences de Vitòria i de Záitegui, esta última lligada a la Família de Mendoza. Sembla que la substitució de tenentes va poder crear tensions en els milites alavesos, encara que no hi ha constància fefaent, i que coincidirien en un nou pacte entre Castella i Aragó contra Navarra, el Tractat de Berdejo. D'esta forma Sancho VI va consolidar l'autoritat en els territoris vascs occidentals, ademés de l'implantació en Ultrapuertos, afiançada en la boda de Ricardo Cor de León i Berenguela de Navarra, filla de Sancho VI i germana del futur Sancho VII. Quan en 1191 els castellans i aragonesos es varen enfrontar, el rei navarrés es va mantindre al marge. El papa Celestino III va intervindre per a pacificar en este enfrontament i també en l'existent entre Castella i Lleó, en la finalitat d'unir als regnes cristians contra els almohades.

Erro al crear miniatura:

Escude de la Corona d'Aragó.

Duranguesado, Àlaba i Guipúscoa

El seu successor Sancho VII (1194-1234) en acabant de pujar al tro es va casar en Constanza, filla de Raimundo VI de Tolosa, rival de Ricardo Cor de León en Aquitània. Esta seria anys despuix repudiada per Sancho, i no hi ha certea provada de que hi haguera una segona esposa anomenada Clemència. Va seguir la consolidació de la seua influència en terra d'Ultrapuertos, primer en 1196 quan el Vescomte de Tartás es va fer vassall, i posteriorment varen ser els Agramont i els Luxa.

Erro al crear miniatura:

El Regne de Navarra Sancho VII el Fort. (1194-1234)

  Regne de Navarresa

  Territori perdut davant Castella (1198-1200)

  Territoris conseguits per mig de vassallage (1196-1203)

  Regne de Castella

  Regne d'Aragó

En el hivern de 1195 es varen produir tensions en la frontera castellà-navarresa que els castellans varen denunciar atacs injustificats i inclús una penetració més profunda en l'interior de Castella, encara que sense aplegar a conéixer-se el seu alcanç. En la segona mitat de 1195, els regnes de León i Navarra varen contraure en els musulmans una aliança per a resistir les amenaces dels seus veïns. En ella Sancho VII es mantindria neutral davant un atac dels almohades, segons va expressar el papa Celestino III que ho va considerar una ofensa a Deu. Despuix d'això, Alfonso IX de León va ser excomulgado quan Castella i Lleó varen aplegar a enfrontar-se en una guerra oberta (1196-1197).

La Santa Sèu, en la mediació d'Alfonso II d'Aragó, va realisar un esforç per a aünar als regnes cristians de la península ibèrica, Castella, Navarra i Aragó, per lo que en febrer o principis de març de 1196, els tres reis, Alfonso VIII, Sancho VII i Alfonso II varen menjar i varen conversar en una taula situada en un punt a on cada u estava assentat en el seu regne. Va ser la tradicionalment cridada “Taula dels tres reis”, en un punt entre Ágreda i Tarazona. Poc despuix, el 29 de febrer de 1196, la Santa Sèu va emetre una bula dirigida a Sancho VII en que li mana que abandone l'aliança en els musulmans i que s'una en els reis cristians en una aliança dels "reis de les Españas" (regibus Ispaniarum) en el que se li garantisava l'inviolabilitat del territori i el tindre accés a territori dels infels. Una atra bula papal a la llegada moradura Gregorio de Santángelo reconeixia com rex Navarre a Sancho VII, reconeiximent pendent des de 1134, ya que la Santa Sèu havia calificat als reis de Navarra fins a llavors com a simples duces o caudillos militars.

En una atra bula, el 20 de febrer de 1197, es va tornar a remarcar este reconeiximent, en una aparent normalisació de les relacions. No obstant, despuix de la mort d'Alfonso II, Aragó va passar a ser dirigida per la reina Sancha de Castella, d'orige castellà, que va promoure l'aliança en Castella. En estes circumstàncies Alfonso VIII va acusar a Sancho VII de trencar la treua, sense que existixca constància d'això, i de la seua aliança en els sarracenos, conseguint el seu excomunió per la moradura Gregorio, en eixe mateix any. No consta que esta sentència es fera pública en la diòcesis de Pamplona pel bisbe.

La mort del Papa Celestino III en 1198, va fer que el nou, Inocencio III, enviara al seu llegat Rainero a confirmar la veracitat de les acusacions i, en cas que aixina fòra, publicara la sentència. No obstant, ya llavors Castella i Aragó havien decidit actuar en contra de Navarra al marge de qualsevol justificació canònica. D'esta forma Alfonso VIII va firmar en Pedro II d'Aragó el tractat de Calatayut, el 20 de maig de 1198, en contra de Navarra, del comte de Urgel i dels sarracenos. Sobre el territori navarrés era similar als anteriors, només que el territori que es quedaria Castella seria major que abans. El noble d'orige alavés Pedro Lladre, que ocupava la jefatura de l'eixèrcit aragonés, va passar llavors a ser vassall del rei castellà. Ràpidament es va posar en pràctica el tractat i els eixèrcits varen atacar per abdós fronts. Pedro II va ocupar Burgui, sèu de la tinença del vall del Roncal, i Aibar sense aplegar a atacar Sangüesa. En l'atac va estar Pedro Lladre que va ser recompensat en la tinença de Burgui i és possible que també en el castell de Javier i el seu vila. Per la seua banda Alfonso VIII va penetrar de forma profunda prenent Miranda de Arga i Inzura. El navarrés es va plegar a negociar, primer en l'aragonés que li va demanar la mà d'una germana per a controlar la seua successió, decisió que va ser recolzada pel castellà, cessant els atacs pero mantenint les conquistes realisades. L'11 de febrer de 1199, Inocencio III va invalidar el jurament de Sancho per ser esta forçada i ilícita per consanguinitat, senya que havia segut advertit pel propi monarca navarrés. Despuix d'això, la seua germana Blanca es va casar en el comte Teobaldo III de Champaña, emparentant en les cases de França i Aquitània, en juliol de 1199.

Comprovada la debilitat navarresa i considerat trencat el tractat de pau de 1179, Alfonso VIII va reiniciar la seua ofensiva en maig de 1199. Des de Pancorbo el 6 de maig va alvançar cap a Miranda dirigint-se a Àlaba, Duranguesado i Guipúscoa. De forma immediata va aplegar a la llanada alavesa en resistències de les fortalees de les tinences de Treviño, Portilla, Toloño, Laguardia, Assa i coves de Arana. Les tropes varen proseguir i varen posar cerque a Vitòria que es va iniciar abans del 5 de juny de 1199. En el seu defensa estava el veterà tenente Martín Chipía, conseguint resistir la ciutat durant huit mesos. Sancho VII va acodir a terres musulmanes per a conseguir un atac a Castella que obligara al seu eixèrcit a alçar el sege de Vitòria. Donats els problemes interns del territori almohade les gestions es varen dilatar i finalment no va conseguir que es produïra. Mentrestant el bisbe de Pamplona García Fernández va conseguir una treua castellana i, junt a un cavaller de la guarnició sitiada, es varen dirigir a terres almohades a expondre al rei navarrés l'insostenible situació de la ciutat per a conseguir la seua entrega. La ciutat es va rendir abans del 25 de giner de 1200.

Al mateix temps els castellans havien anat conquistant Àlaba (exceptuant Laguardia, Labraza i Bernedo) i Guipúscoa, esta última per mig de negociació, pero una volta que l'eixèrcit castellà havia entrat en el seu territori. Segons Pablo Gorosábel (polític-historiador 1803-1868), el rei de Castella va entrar en Guipúscoa en sol 20 hòmens de cavall. En acabar el conflicte els castells de Portilla i Treviño, que no havien segut conquistats varen ser intercanviats en l'Armistici entre Sancho el Sabio de Navarra i Alfonso VIII per Inzura (en Améscoa) i Miranda. Esta última es discutix si es tractava de Miranda d'Ebre o Miranda de Arga.

En el historiografia hi ha discrepància sobre el grau de resistència en l'incorporació a Castella d'estos territoris vascs. Alguns autors consideren que, donada la concentració de forces en el sege de Vitòria i la falta de senyes d'atres resistències significatives a banda de les relatades, la pren del restant del territori va deure consistir en negociacions en la noblea local i inclús s'indica el possible respal de la població de la zona. No obstant no hi ha constància escrita d'això. Els tenentes, per la seua banda no varen ser castigats i varen seguir tenint les prerrogatives del monarca navarrés, per lo que no es considera que traïcionaren al monarca navarrés, considerant que va ser la falta de respal de la població la que va dur a no mantindre les posicions. No obstant que no es considerara que traïcionaren, per a atres autors, seria un indicador de que no es va produir una entrega sense resistència. Per una atra part, les excavacions efectuades en els castells de l'interior en la penya Aitz Txiki en el Duranguesado, en Aizorroz i en Arzorozia hi ha signes d'enfrontaments armats de l'época en restants d'armes, com a puntes de darts de ballesta, llances, fragments de gavinets mesclats en monedes castellanes de l'época d'Alfonso VIII. En les senyes relatades cal tindre en conte que les cròniques navarreses no varen existir o es varen perdre i tot la documentació procedix de documentalista castellans. La major part de les fortalees d'estos territoris es troben en ruïnes i no s'han realisat estudis arqueològics en la majoria d'ells. En el XIX, Pablo Gorosábel (polític-historiador 1803-1868) va donar una relació dels castells i places fortes de Guipúscoa, explicant en el seu cas les raons del seu abandó o destrucció, donant dates des del regnat d'Enrique IV de Castella fins al de Carlos I d'Espanya, i citant inclús algun possiblement ordenat construir pels reis de Castella per a contindre als navarresos en les pretensions que varen conservar a la possessió d'esta província despuix de sumissió.

El resultat despuix d'esta campanya militar va ser que la sobirania de Castella es va implantar en Àlaba, Guipúscoa i Viscaya i la tinença de la qual va ser encomanada al senyor de Viscaya Diego López de Haro. En tot case els tres territoris varen tindre un estatut senyorial diferenciat.

Abans de març de 1201 es varen firmar les paus i es varen realisar l'intercanvi de places de Treviño i Portilla per Miranda i Inzura. No obstant Diego López de Haro es desnaturó del castellà i va tornar en el rei navarrés que ho va instalar en la tinença d'Estella. En abril de 1202 es va produir un incendi en Vitòria del que es desconeixen les seues causes, i en setembre del mateix any Estella va ser cercada pels reis de Castella i Lleó sense conseguir els seus objectius. A finals de setembre o principis d'octubre es va produir en Alfaro una entrevista entre els reis de Castella, León, Aragó i Navarra renovant-se la treua, encara que no hi ha escrit que descriga els seus térmens. Una atra treua es va firmar per a cinc anys el 29 d'octubre de 1207 en Guadalajara. Navarra no reconeixia la pèrdua dels territoris vascongados, pero el temps anava consolidant les posicions castellanes.

En decembre de 1204, quan Alfonso VIII va tindre una greu malaltia va redactar un testament en el que, entre atres culpes, posa com la primera l'efectuada al rei de Navarra en la que considera que es extralimitó en relació en alguns dels territoris en les proximitats del regne, tant en el noreste de Guipúscoa i com d'algun territori d'Àlaba, encara que sense qüestionar el seu dret sobre el restant d'Àlaba, Guipúscoa i el Duranguesado. En tot cas, el monarca navarrés mai intente negociar estes places referides pel monarca castellà ya que haguera implicat el reconeiximent per part de Castella del restant del territori conquistat.

Vore també

• Lliga Santa (1511)
• Guerra Italiana de 1521
• Imperi espanyol
• Luis Correja (cronista)

Bibliografia

• (2000).Societat d'Estudis Vascs.Sant Sebastià:45(2)

439-494.ISSN 0212-7016.Consultat el 11 d'abril de 2023.

• Pablo Gorosabel.Notícia de les coses memorables de Guipúscoa. Llibre VIII, Capítul II
• Els espais de poder en l'Espanya medieval: XII Semana d'Estudis Medievals, Nájera, del 30 de juliol al 3 d'agost de 2001, 2002, ISBN 84-95747-24-3, págs. 315-339.Institut d'Estudis Rioixans.

315–339.Consultat el 11 d'abril de 2023.

• Gonzalo Martínez Díez. Comtat de Castella (711-1038) El història front a la llegenda.
• Gonzalo Martínez Díez. Sancho III el Major.
• Príncip de Viana.61(220)

407–432.ISSN 0032-8472.Consultat el 11 d'abril de 2023.

• Príncip de Viana.63(227)

871–908.ISSN 0032-8472.Consultat el 11 d'abril de 2023.

• Gerión.(2)

317–326.ISSN 0213-0181.Consultat el 11 d'abril de 2023.

Téllez Alarcia, Diego (2021). El sege de Logronyo de 1521: mits i realitat. Logronyo: IER. ISBN 978-84-9960-146-5