Imperi durrani

El '___protected_title_0___', coloquialmente conegut com a Regne d'Afganistan, el '___protected_title_1___', o el '___protected_title_2___',Plantilla:Sfnp Va ser un imperi fundat en 1747 per Ahmad Shah Durrani , de la tribu pastún durrani. L'imperi comprenia parts d'Àsia Central, la replanell iraní i el subcontinent indi. En el seu apogeu, va governar l'actual Afganistan, gran part de Pakistan, zones del noreste i surest d'Iran, l'est de Turkmenistan i el noroest de l'Índia.Plantilla:Sfnp Junt en l'Imperi otomà, l'Imperi durrani està considerat com un dels imperis islàmics més importants de la segona mitat de el XVIII.

Ahmad era fill de Muhammad Zaman Khan (un cap afgà de la tribu abdali) i comandant de Nader Sah Afshar. Despuix de la mort de Afshar en juny de 1747, Ahmad va assegurar el control d'Afganistan conquistant Kandahar, Gazni, Kabul i Peshawar. Despuix del seu ascens al tro, va canviar el seu llinage tribal de Abdali a Durrani. En 1749, l'Imperi mogol va cedir la sobirania de gran part del noroest de l'Índia als afgans; Ahmad va partir llavors cap a l'oest per a prendre possessió de Mashhad, governada per la dinastia afsárida baixe el mando de Shahroj Mirza Afshar, qui també va reconéixer la sobirania afgana. Posteriorment, Ahmad va enviar un eixèrcit per a sometre les zones al nort del Hindú Kush fins al Amu Daria, i en poc temps, totes les tribus afganes varen començar a unir-se a la seua causa. Baixe el mando de Ahmad, els afgans varen invadir l'Índia en huit ocasions, sometent parts de Cachemira i la major part del Punyab. A principis de 1757, va saquejar Delhi, pero va permetre que l'emperador mogol Alamgir II mantinguera el control nominal sempre i quan reconeguera la sobirania afgana sobre les regions al sur del riu Indo, fins al riu Sutlej.

Despuix de la mort de Ahmad en 1772, el seu fill Timur Shah Durrani es va convertir en el següent governant de la dinastia durrani. Baixe el regnat de Timur, la ciutat de Kabul es va convertir en la nova capital de l'Imperi durrani, mentres que Peshawar va servir com el seu capital de hivern. No obstant, per a llavors l'imperi ya havia començat a desmoronarse,Plantilla:Sfnp i va sofrir pèrdues territorials de Peshawar, Multán i Cachemira a mans del Imperi sij a principis de el XIX. La dinastia es va convertir en hereua d'Afganistan durant generacions, fins que Dost Mohammed Khan i la dinastia Barakzai varen depondre a la dinastia durrani en Kabul, lo que va conduir a la seua successió pel Emirat d'Afganistan. L'Imperi durrani és considerat l'entitat política fundacional del modern Estat nació d'Afganistan, i a Ahmad se li atribuïx ser la seua pare de la pàtria.

Ahmad Shah Durrani (1747-1772)

Artícul principal → Ahmad Shah Durrani.

Retrat d'Ahmad Shah Durrani, c. 1757

El govern de Nadir Sah va terminar en juny de 1747, any en que va ser assessinat. El magnicidio va poder haver segut planejat pel seu nebot Ali Qoli, encara que no hi ha suficient evidència que recolze esta teoria, pero tant si açò és cert com no, lo que se sap és que els caps afgans es varen reunir alguna cosa més vesprada eixe mateix any prop de Kandahar, a on varen portar a terme una Loya yirga per a triar un nou cap per a les tribus abdalíes. Ahmad Durrani va ser elegit sah per a liderar-les, a pesar de ser més jove que atres aspirants. Ahmad tenia varis factors primordials al seu favor:

• Era un descendent directe de Sado, fundador del clan dels sadozai, la tribu més prominent entre els pobles pastunes d'aquell temps.
• Era indiscutiblement un líder carismàtic i un experimentat guerrer que tenia a la seua disposició una força entrenada i mòvil de varis mils de hòmens a cavall.
• Posseïa una part substancial del tesor de Nadir Sah.

Un dels primers actes de Ahmad Sah com a cap va ser adoptar el títul Durr-i-Durrani (“perla de perles” o “perla de l'edat”). El nom va poder haver sorgit, com alguns aleguen, d'un somi que va tindre Ahmad Sah, o com afirmen uns atres, dels pendents de perla usats per la guàrdia real de Nadir Sah. Els pastunes abdalíes varen ser coneguts despuix de l'elecció en el nom de Durrani.

Primeres victòries

Ahmad Sah va començar el seu govern conquistant Ġaznī de mans dels ghilzais, i arrebatant Kabul al govern local. En 1749, l'emperador mogol va ser induït a cedir-li les regions de Sind, Panyab i la ribera occidental del riu Indo per a salvar la seua capital, Delhi, d'un atac afgà. Havent guanyat una gran territori a l'est sense lluita, Ahmad Sah es va dirigir a l'oest per a prendre la regió d'Herat, governada pel net de Nadir Sah, el sah Rukh. Herat va caure en mans de Ahmad despuix d'un any de lloc i un sanguinós conflicte, a l'igual de Mashhad (en l'actual Iran). Despuix va enviar a l'eixèrcit per a sometre les àrees del nort de les montanyes del Hindu Kush. El poderós eixèrcit de Ahmad subyugó les tribus de turcomanos, ubekos, tayikos i hazaras que habitaven el nort d'Afganistan. Va invadir fins a quatre voltes l'Imperi mogol, consolidant el seu control sobre el Panyab i la regió de Cachemira. A principis de 1757 va saquejar Delhi, pero va permetre que la dinastia mogol mantinguera un control nominal mentres reconeguera la sobirania de Ahmad Sah sobre Panyab, Sind, i Cachemira. Ahmad va deixar al seu segon fill, Timur, per a salvaguardar els seus interessos i va retornar a Afganistan.

Batalla de Pânipat

El poder de l'Imperi mogol sobre el nort de l'Índia va començar a declinar des del regnat d'Aurangzeb, que va morir en 1707; els marathas, els qui ya controlaven gran part de l'Índia occidental i central des de la seua capital en Pune, pressionaven per a ampliar l'àrea baixe el seu control. En acabant de que Ahmad Sah saquejara la capital mogola i es retirara en el botí, els marathas varen omplir el buit de poder, mentres que en el Panyab, els sijs emergien com una potent força. De tornada en Kandahar en 1757, Ahmad es va vore forçat a tornar a l'Índia per a fer front els formidables atacs de la Confederació Maratha, la qual havia expulsat a Timur de l'Índia.

Ahmad Sah va declarar una Yihad (guerra santa islàmica) contra els marathas. Els guerrers de vàries tribus pastunes, aixina com d'atres tribus tals com els beluchis, els tayikos, i els musulmans de l'Índia, varen contestar a la seua cridada.

Les primeres escaramuzas varen terminar en la victòria dels afgans, i en 1759 Ahamd i el seu eixèrcit havien alcançat Lahore i estaven preparats per a enfrontar-se als marathas. En 1760 els marathas ya havien reunit un gran eixèrcit, que provablement excedia en número a les forces de Ahmad Sah. Una volta més Pânipat es va convertir en l'escenari d'una confrontació entre dos competidors que guerreaban pel control del nort de l'Índia; la tercera batalla de Pânipat (giner de 1761), lliurada entre els eixèrcits musulmà i hindú, que alcançaven la sifra de més de 100.000 soldats cada u, va ser lliurada a lo llarc d'un front de dotze quilómetros. A pesar de la decisiva derrota dels marathas, lo que va poder haver segut un control pacífic de Ahmad Sah sobre els seus dominis va ser interromput per atres desafius.

Decliu

El Temple d'Or, en Amritsar.

La victòria conseguida en Pânipat va ser el punt de poder més alt de Ahamd Sah i dels afgans: el seu Imperi durrani era un dels imperis islàmics més grans del món d'aquell temps. No obstant, abans de la seua mort l'imperi va començar a desbaratar-se. A finals de 1761, els sijs havien recuperat poder i pres el control de gran part del Panyab, en 1762, Ahmad Sah va creuar Afganistan per sexta volta per a subyugarlos. Va assaltar Lahore i despuix de prendre la ciutat santa d'Amritsar, va massacrar a millers de habitants sijs, destruint els seus temples i profanant els seus llocs sants en sanc de vaca. Dos anys despuix els sijs es varen rebelar una atra volta. Ahmad Sah va intentar vàries voltes més subyugarlos permanentment, pero va fallar. A la seua mort havia perdut tot control sobre el Panyab, que va passar a mans dels sijs, els quals varen mantindre el domini de la zona fins a la seua derrota front als britànics durant la primera guerra anglo-Sij, en 1846.

Ahmad Sah també va fer front a atres rebelions en el nort, i va pactar en l'emir uzbeco de Bujará que el riu Amu Daria es convertira en la frontera entre les seues terres.

En 1772 Ahmad Sah es va retirar a la seua llar en les montanyes de l'est de Kandahar, a on va morir. Havia triumfat en el seu intent d'equilibrar les aliances i les hostilitats tribals, i en impedir rebelions. Va guanyar el reconeiximent com Ahmad Sah Bava, Pare d'Afganistan.

Forja d'una nació

En l'época de Ahmad Sah, els pastunes incloïen molts grups els orígens dels quals eren obscurs; es creu que alguns descendien d'antigues tribus àries, pero uns atres, tals com els ghilzais, varen poder haver-se mesclat en turcs, mentres que grups com els durrani s'havien assimilat prou als perses pels seus contactes en els tayikos. Tots tenien en comú el seu llenguage pastún i la creència en ancestros comunes, que els unia en ocasions. A l'est, els waziris i els seus parents propencs, els mahsudes, havien vixcut en les faldes de les montanyes de Sulaiman des de el XIV. A finals de el XVI, quan varen ocórrer les últimes invasions turc-mongolas, tribus tals com els shinwaris, yusufzais i mohmandas s'havien traslladat des de la vall del riu Kabul a les planicies de l'oest, nort i noreste de Peshawar i els afridis s'havien establit en els tossals i montanyes al sur del Pas Khyber, que hui dia conecta Pakistan en Afganistan. A finals de el XVIII, els durranis havien ocupat la regió a l'oest i al nort de Kandahar i havien aplegat fins a Quetta, en Baluchistán.

Linaje sadozai

Els successors de Ahmad Sah varen governar tan ineptament i varen crear tal malestar que en el determini de cinquanta anys l'Imperi durrani va aplegar al seu final i Afganistan va caure en una guerra civil. Durant eixe mig sigle, Afganistan va perdre gran part del territori conquistat per Ahmad Sah. En 1818 els governants sadozai que varen succeir a Ahmad controlaven poc més que Kabul i el territori circumdant en un ràdio de 160 quilómetros, i no només varen perdre els territoris perifèrics, sino que també enajenaron atres tribus i linajes contra els pastunes durrani.

Timur Shah (1772-1793)

Moneda de Timur Shah Durrani com nizam del Punyab, falcada en Lahore, datada en 1757/8.

A Ahmad li va succeir el seu fill Timur, qui havia segut encarregat d'administrar les conquistes del seu pare en el nort d'Índia i va ser expulsat pels marathas. Despuix de la mort de Ahmad Sah, els caps durrani varen acceptar el seu accés al poder, pero la major part del seu regnat va discórrer en mig d'una guerra civil i una rebelió constant. Timur Shah va demostrar ser un governant ineficaç, durant que el seu regnat l'Imperi durrani va començar a desmoronarse, i inclús es va vore forçat a traslladar la capital des de Kandahar a Kabul per l'insurrecció. Va tindre vintiquatre fills, varis dels quals es varen convertir en governants dels territoris durrani, i va morir en 1793, sent succeït pel seu quint fill, Zaman.

Zaman Shah (1793-1801)

Assamblea de notables afgans.

Despuix de la mort de Timur Shah, tres dels seus fills, els governadors de Kandahar, Herat i Kabul, es varen enfrontar per la successió. Zaman, governador de Kabul, va véncer en la disputa gràcies a controlar la capital, i es va convertir en sah a l'edat de vintitrés anys. Molts dels seus germanastres varen ser encarcerats a la seua arribada a la capital, irònicament en el propòsit d'assistir a una assamblea per a elegir un nou sah. Els enfrontaments entre els descendents de Timur que varen agitar Afganistan, també varen proporcionar el pretext per a l'intervenció de forces estrangeres.

Els esforços dels hereus sadozai de Timur per a impondre una verdadera monarquia a les airadas tribus pastunes, i els seus esforços de governar absolutament i sense el consell d'atres líders tribals varen ser un fracàs. Els sijs varen ser particularment problemàtics i despuix de varis intents fracassats per a sometre'ls, Zaman Shah va cometre l'equivocació de designar a un poderós i jove cap sij, Ranjit Singh, com el seu governador en el Panyab. Este guerrer es va convertir més vesprada en un implacable enemic dels reis pastunes d'Afganistan.

La caiguda de Zaman va ser desencadenada per les seues tentatives de consolidar el poder. Encara que va conseguir el tro gràcies al respal del cap dels Barakzai, pronte va començar a destituir a líders Barakzai de llocs de poder i a reemplaçar-los en hòmens del seu propi linaje, els sadozai. Est va trastornar el delicat equilibri de la política tribal durrani que Ahmad Sah havia establit, i va incitar a Painda Jan i atres caps durrani a planejar la caiguda del sah. Descoberta la conjura, Painda Jan i els caps dels clans durrani, nurzai i alizai varen ser eixecutats, de la mateixa manera que el cap del clan dels qizilbash. El fill del Jan va fugir a Iran i va prometre l'ajuda substancial dels seus seguidors baraksai a un rival de Zaman, el seu germà major Mahmud. Els clans dels caps que Zaman havia eixecutat varen prendre Kandahar sense derramamiento de sanc.

Primer regnat de Mahmud Shah (1801-1803)

El derrocament de Zaman Shah en 1801 no va ser el final de la guerra civil en Afganistan, sino el principi d'una atra de major violència. El primer regnat de Mahmud Shah va durar solament dos anys ans que Shuja lo substituyera.

Shuja Shah (1803-1809)

Shuja Shah, el quint sah, assentat en el seu tro i rodejat dels seus guàrdies.

Shuja era un atre dels fills de Timur Shah, que va governar solament sis anys. El 7 de juny de 1809, Shuja va firmar un tractat en els britànics, que incloïa una clàusula indicant que Afganistan s'opondria al pas de tropes estrangeres a través dels seus territoris. Este acort, el primer pacte afgà en una potencia europea, estipulava una acció conjunta en cas d'una agressió franc-persa contra dominis afgans o britànics. Només algunes semanes despuix de firmar l'acort, Shuja Shah va ser depost pel seu predecessor, Mahmud. Molt més alvance, els britànics lo reinstalaron, governant durant 1839 i 1842. Dos dels seus fills també varen governar per un breu periodo en 1842.

Segon regnat de Mahmud Sah (1809-1818)

El segon regnat de Mahmud Shah va durar nou anys. Mahmud va provocar el distanciament dels Barakzai, especialment de Fateh Jan, el fill de Painda Jan, qui va ser detingut i cegat. El germà menor de Fateh Jan, Dost Mohammed Jan, va prendre venjança: Mahmud va ser privat de totes les seues possessions a excepció d'Herat, el restant dels seus dominis varen ser dividits entre els germans de Fateh Jan, quedant-se Dost Mohammed en Ghazni, al com va agregar en 1826 Kabul, la més rica de les províncies afganes.

Ali Shah (1818-1819)

Ali era un atre fill de Timur Shah. Va obtindre el poder per un breu periodo, ajudat pels britànics.

Ayub Shah (1819-1823)

Ayub era un atre dels fills de Timur Shah, i va depondre al seu germanastre Ali Shah. Ayub Shah va ser depost i provablement assessinat en 1823. Va ser l'últim Sah de la família sadozai.

Bibliografia

• Dupree, Louis. Afghanistan, Princeton Univ. Press. ISBN 0691000239.

• “'Do You Not Bow before Heaven?': The First Qing- Durrānī Encounter, the Tributary Senar-relationship, and Disorder on a Shared Frontier” . Journal of the Economic and Social History of the Orient 66 (5–6). doi:10.1163/15685209-12341605. ISSN 1568-5209.
• Elphinstone, Mountstuart (1815). An account of the kingdom of Caubul, and its dependencies in Pèrsia, Tartary and Índia: comprising a view of the Afghaun nation and a history of the Dooraunee monarchy, London: Longman, Hurst, Rees, Orme, and Brown.
• Fraser-Tytler, William Kerr (1953). Afghanistan: A Study of Political Developments in Central and Southern Àsia, London: Oxford University Press. OCLC 409453.
• Green, Nile (2019). «The Rise of New Imperial and National Languages (ca. 1800 – ca. 1930)», The Persianate World: The Frontiers of a Eurasian Lingua Franca, University of Califòrnia Press. ISBN 978-0520972100.
• Hanifi, Shah Mahmoud. Connecting Histories in Afghanistan: Market Relations and State Formation on a Colonial Frontier, Stanford University Press. ISBN 9780804777773.
• (2013) The History Of Afghanistan (Sirāj Al Tawārīkh), Translated by R.D. Mcchesney (vol. 1 - The Saduza’i Era 1747-1843), Brill. ISBN 9789004234925.
• Lee, Jonathan L.. The Ancient Supremacy: Bukhara, Afghanistan and the Battle for Balkh, 1731–1901, illustrated edició, Brill. ISBN 9004103996.
• Afghanistan A History From 1260 To The Present, Reaktion Books. ISBN 9781789145885.
• Malleson, George Bruce (1878). History of Afghanistan, from the Earliest Period to the Outbreak of the War of 1878, London: W.H. Allen & Co.. OCLC 4219393.
• Newby, Laura J.. The Empire And the Khanate: A Political History of Qing Relations With Khoqand C1760-1860, Brill. ISBN 9789004145504.
• Roy, Kaushik. Índia's Historic Battles: From Alexander the Great to Kargil, Orient Blackswan. ISBN 9788178241098.
• Runion, Meredith L.. The History of Afghanistan, 2nd, illustrated edició, Greenwood. ISBN 9781610697774.
• Schimmel, AnneMarie. Pain and Grace: A study of Two Mystical Writers of Eighteenth-Century Muslim Índia, Brill.
• Singh, Ganda (1959). Ahmad Shah Durrani: Father of Modern Afghanistan, London: Àsia Publishing House. OCLC 4341271.
• Singh, Sarina. Pakistan and the Karakoram Highway, Lonely Planet. ISBN 9781741045420.

• Tanner, Stephen (2002). Afghanistan: a military history from Alexander the Great to the fall of the Taliban, New York: Dona Cape Press. ISBN 0-306-81164-2.
• Saikal, Amin (2004). Modern Afghanistan: A History Of Struggle And Survival, I.B. Tauris. ISBN ISBN 1-85043-437-9.
• Littlefield, David (1977). The Islamic Near East and North Africa, Libraries Unlimited Incorporated. ISBN ISBN 0-87287-159-2.
• Passman Tate, George (2001). The Kingdom of Afghanistan, Asian Educational Services. ISBN ISBN 81-206-1586-7.
• Gomà, Daniel (2011). Història d'Afganistan: dels orígens de l'Estat afgà a la caiguda del règim talibán, Publicacions de l'Universitat de Barcelona. ISBN ISBN 978-84-475-3484-5.