Anar al contingut

Imperi sij

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


El Imperi sij va ser un regne entre els anys 1799 i 1849, format baix el liderage del maharajá Ranjit Singh. Va ser el primer estat que va tindre al sijismo com a religió oficial. Els sijes es varen independisar del Imperi durrani i varen crear el seu propi. La Companyia de les Índies orientals va voler conquistar l'imperi, lo que va supondre una série de guerres que desmembraron al mateix, produint-se el fi d'est en l'any 1849, moment en que a mans dels britànics.

En els archius oficials va seguir utilisant-se el persa, pero la llengua més parlada era el panyabí; la religió, per un atre costat, era el sijismo, encara que també es practicava l'islam i el hinduismo.

Antecedents

[editar | editar còdic]

Govern Mogol de Punjab

[editar | editar còdic]

La Religió sij va començar en l'época de la conquista del nort de l'Índia per part de Babur, el fundador del Imperi mogol. El seu net, Akbar el Gran, va recolzar la llibertat religiosa i, despuix de visitar el langar de Guru Amar Dones, va tindre una impressió favorable del sijismo. Com a resultat de la seua visita, donó terres al langar i els mogoles no varen tindre cap conflicte en els gurús Sij fins a la seua mort en 1605.[1] El seu successor Jahangir, no obstant, vea als Sij com una amenaça política. Va ordenar a Gurú Arjan Dev Ji, qui havia segut arrestat per recolzar al rebel Khusrau Mirza,[2] canviar el passage sobre l'islam en Adi Granth. Quan el Gurú es va negar, Jahangir va ordenar que fora condenat a mort per tortura.[3] El martiri de Guru Arjan Dev va conduir al sext Guru, Guru Hargobind, a declarar la sobirania sij en la creació del Akal Takht i l'establiment d'un fort per a defendre Amritsar.[4] Jahangir va intentar fer valdre l'autoritat sobre els Sij en encarcerar a Guru Hargobind en Gwalior, pero ho va lliberar despuix de varis anys quan ya no se sentia amenaçat. La comunitat sij no va tindre més problemes en l'imperi mogol fins a la mort de Jahangir en 1627. El següent fill de Jahangir, Sha Jahan, es va ofendre per la "sobirania" de Guru Hargobind i despuix d'una série d'assalts en Amritsar va obligar als sijs a retirar-se a les tossals de Sivalik.[4]

El següent gurú, Gurú Har Rai Sahib Ji, va mantindre el guruado en estos tossals en derrotar els intents locals d'apoderar-se de la terra sij i eixercitar un paper neutral en la lluita pel poder entre dos dels fills de Shah Jahan, Aurangzeb i Dara Shikoh, pel control de l'Imperi. El nové Gurú, Guru Tegh Bahadur, va traslladar a la comunitat Sij a Anandpur Sahib i va viajar extensament per a visitar i predicar en desafiu a Aurangzeb, qui va intentar instalar a Ram Rai com a nou guru. El Gurú Tegh Bahadur va ajudar als Pandits de Cachemira a evitar la conversió a l'islam i va ser arrestat per Aurangzeb. Quan se li va oferir elegir entre la conversió a l'islam i la mort, ell va elegir morir en lloc de comprometre els seus principis i va ser eixecutat.[5]

Formació de la Khalsa

[editar | editar còdic]

Guru Gobind Singh va assumir el guruado en 1675 i per a evitar batalles en els rajas de tossals Siwalik, es va traslladar a Paunta. Allí va construir una gran fortalea per a protegir la ciutat i va guarnir un eixèrcit per a protegir-la. El creixent poder de la comunitat sij va alarmar als rajas dels tossals Siwalik que varen intentar atacar la ciutat, pero les forces de Guru Gobind Singh els varen derrotar en la batalla de Bhangani. Es va traslladar a Anandpur i va establir la Khalsa, un eixèrcit colectiu de sijs batejats, el 30 de març de 1699.[6] L'establiment del Khalsa va unir a la comunitat Sij contra varis reclamantes del guruado respalats pels Mogoles.[7] En 1701, un eixèrcit combinat dels rajas dels tossals Siwalik i els mogoles baix Wazir Khan varen atacar Anandpur. La Khalsa es va retirar pero es va reagrupar per a derrotar als mogoles en la batalla de Muktsar. En 1707, Guru Gobind Singh va acceptar una invitació del successor de Aurangzeb, Bahadur Shah I, per a reunir-se en ell. La reunió va tindre lloc en Agra el 23 de juliol de 1707.[6]

Banda Singh Bahadur

[editar | editar còdic]

En agost de 1708, Guru Gobind Singh va visitar Nanded. Allí va conéixer a un reclús de Bairāgī, Madho Dones, qui es va convertir al sijismo, rebatejat com a Banda Singh Bahadur.[6][8] Poc abans de la seua mort, Guru Gobind Singh li va ordenar reconquistar la regió de Punjab i li va donar una carta que ordenava a tots els Sijs que s'uniren a ell. Despuix de dos anys de guanyar partidaris, Banda Singh Bahadur va iniciar un alçament llaurador dividint les grans propietats de les famílies de Zamindar i distribuint la terra als llauradors pobres que cultivaven la terra.[9] Banda Singh Bahadur va començar la seua rebelió en la derrota dels eixèrcits mogoles en Samana i Sadhaura i la rebelió va culminar en la derrota de Sirhind. Durant la mateixa, Banda Singh Bahadur es va propondre destruir les ciutats en les que els Mogoles havia segut cruels en els partidaris de Guru Gobind Singh. Va eixecutar a Wazir Khan en venjança per la mort dels fills de Guru Gobind Singh i Pir Budhu Shah despuix de la victòria de Sij en Sirhind.[10] Va governar el territori entre el riu Sutlej i el riu Yamuna, va establir una capital en el Himalaya en Lohgarh i va falcar monedes als noms de Guru Nanak i Guru Gobind Singh.[9] En 1716, el seu eixèrcit va ser derrotat pels mogoles després de que intentara defendre el seu fort en Gurdas Nangal. Va ser capturat junt en 700 dels seus hòmens i enviat a Delhi, a on tots varen ser torturats i eixecutats despuix de negar-se a convertir-se al Islam.[11]

Periodo de Dal Khalsa

[editar | editar còdic]

Confederació Sij

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Misl.


El periodo comprés entre 1716 i 1799 va ser una época molt turbulenta política i militarment en la regió de Punjab. Açò va ser causat pel decliu general del imperi mogol[12] que va deixar un buit de poder en la regió que finalment va ser omplida pels sij de Dal Khalsa, que significa "eixèrcit de Khalsa" o "partit de Khalsa", a fins de el XVIII. Despuix de derrotar vàries invasions per part dels governants afgans del Imperi durrani i els seus aliats,[13] restants dels mogoles i els seus administradors, els rajas dels tossals hindús aliats dels Mogoles dels tossals Sivalik,[14][15] i els musulmans locals hostils es posen del costat d'atres forces musulmanes.[13] Els Sijs de Dal Khalsa en algun moment varen formar les seues pròpies regions administratives independents, els Misls, derivades d'un terme Persa-àrap que significa "similar", encapçalat per Misldars. Estos Misls estaven units en gran part per Maharaja Ranjit Singh.

Estats Cis-Sutlej

[editar | editar còdic]

Els estats Cis-Sutlej eren un grup d'estats sij[16] en la regió de Punjab que s'estenien entre el riu Sutlej al nort, el Himalaya a l'est, el riu Yamuna i el districte de Delhi al sur, i el districte de Sirsa a l'oest. Estos estats varen caure baix la sobirania del Imperi Maratha en 1785 abans de la Segona Guerra Anglo-Maratha de 1803-1805, despuix de la qual cosa els Marathas varen perdre el control del territori a favor de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. Els estats Cis-Sutlej incloïen Kalsia, Kaithal, Patiala, Nabha, Jind, Thanesar, Malerkotla, Ludhiana, Kapurthala, Ambala, Firozpur i Faridkot, entre uns atres. Si ben estos estats Sij havien segut creats pel Dal Khalsa, no es varen convertir en part de l'Imperi Sij i va haver una prohibició mútua de guerra despuix del tractat de Amritsar en 1809 (en el que el regne va perdre la reclamació sobre estos estats, i els britànics no devien interferir al nort del Sutlej o en el territori existent del regne al sur del Sutlej),[17] despuix dels intents de Ranjit Singh per arrebatar el control d'estos estats als britànics entre 1806 i 1809.[18][19] El creuament Sij del Sutlej, després de la militarisació britànica de la frontera en Punjab (de 2,500 hòmens i sis canons en 1838 a 17,612 hòmens i 66 canons en 1844, i 40,523 hòmens i 94 canons en 1845), i els plans d'usar el territori recent conquistat de Sindh com un trampolí per a alvançar en la regió de Multen,[20] controlada pels sijs, finalment resultaria en conflicte en els britànics.

Imperi

[editar | editar còdic]

L'inici formal de l'Imperi Sij es va produir en l'unificació dels Misls en 1801, creant un estat polític unificat. Tots els líders Misl, que estaven afiliats en l'eixèrcit, eren membres de la noblea en antecedents familiars generalment prestigiosos i llarcs en l'història de Sij.[21] L'extensió geogràfica de l'imperi anava des de la regió de Punjab fins al pas de Khyber en l'oest, a Cachemira en el nort, Sind en el sur i el Tibet en l'est. S'estima que la demografia religiosa de l'imperi ha segut una miqueta més del 10% [22] al 12%[23] Sij, el 80% musulmà,[22] i poc menys del 10% hindú.[22] La població era de 3.5 millons, segons The Last Sunset: The Rave and Fall of Lahore Durbar de Amarinder Singh. S'estima que el 90% de la població sij en el moment, i més de la mitat de la població total, es va concentrar en l'alt Doab Bari, Jalandhar, i l'alt Doab Rechna, i en les àrees de la seua major concentració formada al voltant d'una la tercera part de la població en la década de 1830; la mitat de la població sij d'esta regió central estava en l'àrea coberta pels districtes posteriors de Lahore i Amritsar.[23] En 1799, Ranjit Singh va traslladar la capital a Lahore des de Gujranwala, a on havia segut establit en 1763 pel seu yayo, Charat Singh.[24]

Decliu

[editar | editar còdic]

Despuix de la mort de Ranjit Singh en 1839, l'imperi es va vore greument debilitat per les divisions internes i la mala gestió política. Esta oportunitat va ser utilisada per la Companyia Britànica de les Índies Orientals per a atacar i debilitar a l'imperi, donant inici a les guerres anglo-sij.


La batalla de Firozpur (1845) va marcar un punt d'inflexió en estos conflictes, els britànics es varen trobar en l'Eixèrcit de Punjab en Firozpur, començant la batalla en un duel d'armes en el que els Sijs "tenien més armament que els britànics". A mida que els britànics alvançaven, els europeus en el seu eixèrcit eren objectius especials, ya que els sijs creïen que si l'eixèrcit "es desmoralizaba, la columna vertebral de la posició de l'enemic es trencaria".[25] La lluita va continuar durant tota la nit. La posició britànica "es va fer més greu a mida que alvançava la nit", i "va sofrir terribles baixes en cada membre del personal del Governador General mort o ferit".[26] No obstant, l'eixèrcit britànic va prendre i va sostindre Ferozeshah. El general britànic sir James Hope Grant registra: "Verdaderament la nit va ser de pessimisme i prohibicions i potser mai en els anals de la guerra hi haja hagut un Eixèrcit britànic d'una escala tan gran prop d'una derrota que haguera implicat l'aniquilació".[26]

Les raons de la retirada dels Sij són polèmiques. Alguns creuen que va ser la traïció de l'alt mando no Sij del seu propi eixèrcit lo que els va dur a alluntar-se d'una força britànica en estat precari i maltractat. Uns atres creuen que una retirada tàctica va ser la millor política.[27]

L'imperi sij va ser finalment dissolt en finalisar la Segona Guerra Anglo-Sij en 1849 en estats principescos separats i la província britànica de Punjab. Finalment, es va establir un tinent de governador en Lahore com a representant directe de la Corona britànica.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Kalsi 2005
  2. ↑ Markovits 2004
  3. ↑ Melton, J. Gordon (Jan 15, 2014). Faiths Across Clave: 5,000 Years of Religious History, ABC-CLIO, p. 1163. Consultat el Nov 3, 2014.
  4. ↑ 4,0 4,1 Jestice 2004
  5. ↑ Johar 1975
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 «Gobind Singh Guru (1666-1708)». Punjabi University Patiala. Archivat des d'el original, el 8 May 2014. Consultat el 11 d'agost de 2014.
  7. ↑ Jestice 2004
  8. ↑ «Banda Singh Bahadur». Encyclopædia Britannica. Consultat el 15 May 2013.
  9. ↑ 9,0 9,1 Singh 2008
  10. ↑ Nesbitt 2005
  11. ↑ Singh, Kulwant (2006). Sri Gur Panth Prakash: Episodes 1 to 81, Institute of Sikh Studies, p. 415. ISBN 9788185815282.
  12. ↑ «Sikh Period - National Fund for Cultural Heritage». Heritage.gov.pk. Archivat des d'el original, el 14 de setembre de 2010. Consultat el 9 d'agost de 2009.
  13. ↑ 13,0 13,1 Meredith L. Runion The History of Afghanistan pp 70 Greenwood Publishing Group, 2007 ISBN 0313337985
  14. ↑ (2007) The Sikhs, Crown Publishing Group, p. 270. ISBN 9780307429339.
  15. ↑ «Sikhs' Relation with Hill States» (en en-gb).
  16. ↑ (2007) Aspects of Índia's International Relations, 1700 to 2000: South Àsia and the World, Pearson Education, p. 379. ISBN 9788131708347.
  17. ↑ Lt. Gen. Kirpal Singh Randhawa, PVSM, AVSM (Retd.). «Sikh Wars» (en en-gb).
  18. ↑ (2007) Aspects of Índia's International Relations, 1700 to 2000: South Àsia and the World, Pearson Education, pp. 379-380. ISBN 9788131708347.
  19. ↑ Sangat Singh, the Sikhs in History.
  20. ↑ (2007) Aspects of Índia's International Relations, 1700 to 2000: South Àsia and the World, Pearson Education, p. 381. ISBN 9788131708347.
  21. ↑ «MAHARAJAH RANJIT SINGH … - Online Information article about MAHARAJA RANJIT SINGH». Encyclopedia.jrank.org. Archivat des d'el original, el 10 de giner de 2010. Consultat el 9 d'agost de 2009.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 (2001) Maharaja Ranjit Singh, the Last to Lay Arms, Abhinav Publications, p. 55. ISBN 9788170174103.
  23. ↑ 23,0 23,1 (1998) The Sikhs of the Punjab, Volumes 2-3, Cambridge University Press, p. 113. ISBN 9780521637640.
  24. ↑ (2007) World and Its Peoples: Middle East, Western Àsia, and Northern Africa, Marshall Cavendish, p. 411. ISBN 9780761475712.
  25. ↑ Ranjit Singh: administration and British policy, (Prakash, p.31-33)
  26. ↑ 26,0 26,1 Maharaja Ranjit Singh, the last to lay arms, (Duggal, p.136-137)
  27. ↑ Frasier, G.M. (1990) Flashman and the Mountain of Light, Harper-Collins,London


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Imperi_sij&oldid=695094»