Juniperus macrocarpa

ginebrera marítima (Juniperus macrocarpa)

La ginebrera marítima (Juniperus macrocarpa o sinònim Juniperus oxycedrus macrocarpa) és un arbust de la família de les cupresáceas.

Descripció

Medix 1-3 m i té les arcéstidas grosses, ovoides, d'1,2-1,5 cm, al principi de color azulado, i en madurar d'un color pardo obscur i en la superfície mat; Fulls de 20-25 x 2-2.5 mm, triverticiladas, aciculares, rígides, d'àpiç punchant, en dos franges blanques en el fes separades per un nervi vert més estret. Les fulls són també més amples que les de Juniperus oxycedrus de 2-2,5 mm d'esgambi. Cons masculins axilars, de fins a 6 mm, globosos o ovoideos, subsésiles, pardo-rojosos, formats per escamas subpeltadas de disposició verticilada, portant cada una de tres a sèt sacs polínicos en la seua cara inferior. Cons femenins axilars, de fins a 3 mm, de subglobosos a ovoideos, truncats en el àpiç, subsésiles, verdosos, formats per escamas triverticiladas, sent només fèrtils generalment les tres superiors. La floració té lloc en autumne hivern. Els eixemplars masculís presenten estróbilos pardo-rojosos clarament visibles. Els femenís tenen estróbilos verdosos i poc perceptibles. En general, abdós tipos d'estróbilos tendixen a dispondre's en les ramificacions perifèriques per a favorir en lo possible la seua polinisació anemófila. La fructificació és primaveral, produint-se la maduració de les gálbulas al segon any. El número de llavors més freqüent varia de 2 a 3, encara que poden trobar-se des d'1 fins a 7 (-9).

Hàbitat

Dunas i arenals marítims, rarament en sols llitorals descarnats (sobre roques).

Distribució

La seua àrea geogràfica s'estén per la regió mediterrànea i oest d'Àsia, fins a Síria. Es localisa en el nort d'Àfrica, en la península ibèrica, en Espanya en Mallorca i costes de Valéncia i Andalusia ( Càdis i Huelva), encara que sembla trobar-se també en alguns punts de l'interior de les Serres Bètiques.

Observacions

Està protegit per llei en Andalusia i en Valéncia, pero no en Balears. Es coneixen vàries poblacions de distinta importància (5.213 individus en Ca’n Pica Fort, Mallorca i 9 en Puig dones Sabinar, Eivissa). En algunes zones com El Saler (Valéncia) el cens de les poblacions originals resulta difícil per les reintroducción recents. Andalusia és la regió espanyola en majors efectius, contant en uns 9.000 eixemplars. d'estos prop de 5.000 es troben en Doñana i uns 3.000 en el parc natural de la Breña i Marismas del Barbate.

Este tàxon es presenta en les zones costeres no penetrant més d'uns centenars de metros cap a l'interior. Apareix com a integrant d'associacions termomediterráneas llitorals, en ombroclima que varia de sec a subhúmedo, somés a l'oraget marí i formant part, en la seua etapa madura, d'un enebral en sabinas que constituïx en Andalusia la geoserie Rhamno-Junipereto macrocarpae. En zones més protegides i estables, com poden ser les dunas del Parc nacional de Doñana, esta geoserie du com a orla la comunitat de camariñas (Rubio longifoliae-Coremetum albi), substituïda en les #depressió i valls interdunares per una xara oberta (Artemisio-Armerietum pungentis) adaptat també a esta influència aerohalina. En els clars de la xara s'instalen comunitats de menuts terófitos efímers (Linarion pedunculatae). Els factors que més influïxen en la presència d'este tàxon són el tipo de sol i l'incidència aerohalina. Les raïls estan ben adaptades a sols arenencs inestables i contribuïxen a la fixació de dunas costeres. En estabilisar-se els sols, anar aumentant la matèria orgànica acumulada i disminuir l'efecte aerohalino, van sorgint espècies de la xara i bosc mediterràneus en la consegüent regressió i inclús desaparició de la ginebrera. En la Comunitat Valenciana està present en les tres províncies, a on es coneixien un total de sis poblacions: parc natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, en Castelló, Dehesa de la Albufera, en Valéncia, Cova Tallada, Cap Prim, Cap Negre i Serra Gelada en Alacant. Les noves poblacions localisades són les de Oropesa Vella (Oropesa de la Mar), sobre penya-segats calizos, plaja del Serradal en Alcalà de Chivert, sobre cordonera de vores, plaja de la Barraca-El Portichol (Xàbia) sobre penya-segats calizo-margosos, i Cala de la Barra (Xàbia)també sobre penya-segats calizo-margosos. En la Regió de Múrcia, per cròniques històriques, es coneix l'existència d'este tipo de ginebreres en les dunes de La Mànega de la Mar Menor, aixina en una crònica de 1573 es menciona la presència de "ginebros" (ginebreres) i "çabinas" (sabinas de les dunes) a on s'emboscaven els pirates berberiscos. En l'actualitat, l'espècie es troba totalment extinguida en la zona.

Taxonomia

Juniperus oxycedrus subsp. macrocarpa va ser descrita per Sibth. & Sm. i publicat en Florae Graecae Prodromus 2: 263. 1913.

Etimologia

Juniperus: nom genèric que procedix del llatí iuniperus, que és el nom del ginebrera.

macrocarpa: epítet llatío que significa "en un gran frut"

Sinonímia

• Juniperus attica Orph.
• Juniperus biasolettii Link
• Juniperus communis var. macrocarpa (Sm.) Spach
• Juniperus elliptica Carrière
• Juniperus lobelii Guss.
• Juniperus major Dioscorides ex Bubani
• Juniperus neaboriensis Lawson ex Gordon
• Juniperus oblongata Guss.
• Juniperus oxycedrus var. globosa (Neilr.) Rouy
• Juniperus oxycedrus var. lobelii (Parl.) Rouy

• Juniperus oxycedrus var. macrocarpa (Sm.) Chiula
• Juniperus sphaerocarpa Antoine
• Juniperus umbilicata Godr.
• Juniperus willkommii Antoine
• Sabina phoenicea var. lobelii (Guss.) Antoine

Noms comuns

• Castellà: càdec de mar, ginebrera marina, ginebrera marítima.