Kawésqar

Erro al crear miniatura:

Kawésqar

Erro al crear miniatura:

Mapa que mostra l'ubicació dels Kawésqar en la Patagonia Austral.

Erro al crear miniatura:

Partix sur del territori kawésqar.

Erro al crear miniatura:

Estret de Magallanes i territori sur dels kawésqar.

Els kawésqar (també coneguts com kawashkar entre atres diverses variants, i cridats pels navegants europeus en el XIX com alacalufes, alakaluf o halakwulup) són un poble originari de lo que actualment és la zona Austral de Chile i Argentina. Fins a mediats del XX eren nómades que recorrien en canoas els canals australs de la Patagonia occidental, entre el golf de Penes i el Estret de Magallanes. En l'últim sigle la seua població es va vore reduïda per matances i mort per malties colonials. Per una atra part, el seu modo de vida tradicional va sofrir una forta transformació despuix del contacte en navegants europeus, primer, i chilens, despuix. En el XXI la major part dels kawésqar viu en el poblat de Port Edén i en les ciutats de Port Natals i Punta Arenes. El seu idioma és el kawésqar, nom en el que s'autodenominen, paraula significa «persona» o «ser humà». El nom «alacalufe» té originalment una intenció despectiva i ells no ho usen. D'acort al cens de 2002, hi havia 2622 persones en Chile que declaraven pertànyer al poble kawésqar. En el cens de l'any 2017, esta sifra va ascendir a 3448 persones, i des de que Chile els reconeguera per la Llei indígena 19.253 de l'any 1993, estan organisats en 14 Comunitats Indígenes actualment.

Erro al crear miniatura:

Bandera cultural del poble kawesqar.

Orige

Hi ha dos hipòtesis fins ara sobre el poblament primerenc del territori kawésqar pels seus habitants:

• Que sempre varen ser navegants, que varen viajar per la costa des del nort del continent americà, o varen travessar el Pacífic seguint les corrents des de les illes del sur d'este vast oceà, i es varen ser quedant.
• Que es varen transformar en canoeros, sent els mateixos caçadors terrestres de la Patagonia Oriental, els qui varen habitar fa 11 000 anys AP este extrem sur del continent i que fa uns 6000 anys AP s'haurien adaptat a la vida en la mar per a poblar les illes i canals, pujant en canoas fins al golf de Penes. L'àrea que ocupaven per als seus desplaçaments era enorme, pero es pot dir que giraven al voltant de dos punts. Un en la ribera sur de l'estret de Magallanes, en la illa Clarence i l'atre en la partix sur del golf de Penes en el illot Solitari en el Guayaneco. La causa d'esta focalización va ser l'obtenció del fòc. Els kawésqar necessitaven el fòc per a calfar-se i en el passar dels sigles varen descobrir estos dos punts a on hi havia pirita de ferro, mineral en el que conseguien les purnes necessàries per a encendre-ho.

Este territori ancestral té denominacions pròpies, diferenciat de nort a sur en quatre grans àrees: Sǽlam, Kčewíte, Kelkčés i Tawókser, aixina com també es distinguixen dos grans regions, Jáutok a l'orient com a mar interior o influenciat per terra ferma i Málte a l'occident com a mar exterior o propenc a la costa del Pacífic.

Història

Els primers europeus que varen prendre contacte en els kawésqar varen ser els espanyols de l'expedició de García Jofre de Loaísa, els qui el 22 d'abril de 1526 en l'extrem occidental de l'estret de Magallanes varen vore en la costa sur a indígenes presumiblement kawéskar:

Eixos indis blandían tizones i alguns de nosatres varen pensar que anaven a incendiar les naus. No es varen atrevir a alvançar i no vàrem poder perseguir-els en chalupa perque nos deixaven arrere en els seus canoas.

A fins del XVIII varen començar a aplegar a la zona una gran cantitat de barcos balleneros i loberos, especialment de nacionalitat anglesa i nortamericana. A contar d'esta época varen escomençar a contraure les malties que pronte els durien a la seua declinació numèrica. Els europeus, des del seu primer contacte, varen considerar als indígenes patagónicos com a salvages dignes d'estudi. A partir de 1871 va començar l'exhibició d'indígenes vius en ciutats europees i nortamericanes, costum que va cessar al començament del XX. Famílies completes de les ètnia kawésqar, yagán, selknam i mapuche varen ser exhibides en França, Anglaterra, Bèlgica i Alemània. Aplegaven per encàrrec de societats científiques i per comerciants que lucraban en la seua exhibició al públic. Els viages duraven entre 4 i 6 mesos i en ells els indígenes solien emmaltir i morir. Estos fets es detallen en ellibre de Christian Báez i Peter Mason Zoològics Humans.

A fins del XIX, misioneros salesianos varen obtindre la concessió de la illa Dawson, a on varen establir una missió en el propòsit d'evangelizar i “protegir i cuidar” als indígenes de la zona. En això va començar el procés de transformació de la seua vida nómada en sedentaria i el canvi dels seus hàbits ancestrals, com la vestimenta, deixant d'usar l'oli de llop marí i la capa que els protegia de l'aigua de la pluja i de la fredor, devent usar roba occidental, la que en estar permanentment humida els va dur noves malties. En 1900 s'estimava una població de 1000 kawésqar, que per a 1924 havia descendit a 250. En 1937 el Govern chilé, per mig de la Força Aérea de Chile, va establir una estació en Port Edén. El seu primer cap va ser el sargent Carlos Gaymer Gómez, qui va aplegar en la seua esposa Raquel Verduc Rojas i la seua sogra Matilde Rojas. El sargent Gaymer i la seua família varen permanéixer en Port Edén fins a abril de 1950 en forma ininterrompuda, la senyora Matilde va fallir en 1949 i va ser sepultada en el cementeri de Port Edén. Durant estos 12 anys la família va dedicar els seus esforços a educar i capacitar als kawésqar que varen aplegar a viure al voltant delloc. La família Gaymer Verduc durant eixe periodo va adoptar a dos chiquets: Ana Rosers Ulloa i a Carlos Edén Maidel, Peteyem, que en 2009 residia en Nova York, Estats Units.

Erro al crear miniatura:

Lautaro Edén Wellington junt a la seua esposa, c. 1948

A fins de 1940 el govern va autorisar que un jove kawésqar de dèu anys d'edat que destacava per la seua vivacitat i inteligència, en l'autorisació dels seus pares, fòra traslladat a Punta Arenes per a estudiar baix la tutela dels sacerdots salesianos. El president de la república Pedro Aguirre Cerda va saber d'este cas i va decidir apadrinar a Lautaro Edén Wellington (Terwa Koyo) i va dispondre que fora traslladat a Santiago per a terminar la seua ensenyança d'humanitats. Lautaro en 1947 va entrar a l'Escola d'Especialitats de la Força Aérea. En 1948 va contraure matrimoni en l'enfermera Raquel Bou Vilches i en 1949 va retornar en el grau de veta 2º mecànic, sent destinat a l'estació de Port Edén. Terwa Koyo va viajar sense la seua esposa i en trobar-se entre el seu poble, va començar a tractar-els com una tropa, manant-els fer eixercicis militars i treballs de carrege de terra, cosa que ells varen acceptar de buen grado, puix havien aplegat a admirar-ho. Als pocs mesos va desertar retornant a la vida nómada dels seus antepassats. Pràcticament tota la població jove de Port Edén ho va seguir. Lautaro va fallir en 1953 en afonar-se el seu chalupa. Va ser una persona admirada pels seus companyers. Per eixa mateixa época, freqüentaven la zona loberos chilotes, els qui en moltes ocasions varen cometre assessinats, violacions i seqüestres de kawésqar. En 1992 hi havia uns 60 indígenes que vivien en Punta Arenes i la major part en Port Edén. D'acort al cens de 2002, hi havia 2622 persones en Chile que declaraven pertànyer al poble kawésqar. En el cens de l'any 2017, esta sifra va ascendir a 3448 persones.

A lo llarc del temps han experimentat una profunda transformació cultural i social. Actualment, la seua llengua i les seues tradicions han disminuït molt, aplegant a témer-se la seua desaparició definitiva. La mort el 26 d'octubre de 2003 de Jérawr Asáwer —rebatejada com Fresia Alessandri Baker— va rebre cobertura de la prensa, com un eixemple de la disminució poblacional d'este poble. A eixe decés s'han sumat uns quatre o cinc més que han tingut cobertura nacional, com la mort de Margarita Molinari, les vores de la qual junt als d'atres membres de l'ètnia es troben registrats en una audioteca que administra l'Universitat de Chile.

El 5 d'agost de 2008, va fallir Alberto Achacaz Walakial, de 79 anys aproximadament, el més vell dels kawésqar supervivents fins a llavors. En el marc de la Convenció Constitucional de 2021, es va contemplar un cupo per al poble originari kawésqar, sent electa com el seu representant Margarita Vargas.

Cultura

Erro al crear miniatura:

Dòna kawésqar venent artesania als visitants de Port Edén, al sur de Chile, en 2006.

Organisació social

L'unitat base és la família. Les famílies es desplaçaven soles en la seua canoa en busca d'aliment. Ocasionalment s'agrupaven dos o tres famílies per a tasques específiques. Quan estaven en terra feyen una barraca molt llaugera en armadura de fusta, roure o canelo, que era coberta en pells de llop marí o llúdria.

La canoa

Artícul principal → Canoa kawésqar de corfa.

La canoa era la peça més important i apreciada del seu patrimoni material. Era fabricada en corfes, preferentment de coigüe. La seua llongitut era variable, entre 8 o 9 metros, i en ella podia acomodar-se una família. La canoa era ademés d'un mig de transport una verdadera vivenda flotant, puix en ella passaven bona part del temps. En el XX i per influència dels loberos chilotes, varen escomençar a construir canoas d'un tronc ahuecado, a semblança dels bongos de Chiloé.

Creències

Es diu que creïen en un ser bo, Alep-láyp o segons uns atres Arca kercis, un esperit al com li donaven gràcies quan a causa d'un naufragi rebien copiós aliment i ferramentes de fierro o quan una ballena es varava en una plaja a morir. Atres sers en els que creïen són Ayayema, l'esperit del caos; Kawtcho, l'esperit rondador de la nit; i Mwomo, esperit del soroll, que produïx les remugades de neu. Estos noms no obstant són desmentits posteriorment pels kawésqar, puix vénen de Martín Gusinde, qui es va empenyorar en buscar estos esperits o deidades per a evidenciar l'ànima dins dels indígenes als que salvar. Els kawésqar per un atre costat sí són animista, i tenen un ampli sentit del món natural en el que viuen; tenen el seu propi orige del món i es conecten als seus ancestros mentres naveguen o recorren el seu territori o Kawésqar Wǽs.

Alimentació

S'alimentaven de llops marins, peixos, aus i mariscs principalment. Ocasionalment també de ballenes que trobaven varades en les plages, lo que donava ocasió per a que es reuniren per vàries semanes les famílies propenques. Existix entre ells inclús hui un sentit especial de compartir que criden Čas, intercanvi d'objectes o aliments sense esperar retribució immediata o equivalent. D'esta forma, una família podia repartir aliments a atres grups en una ocasió, i ser beneficiara d'algun objecte o aliment a futur, establint-se un cicle d'intercanvis.

Ferramentes

Treballaven molt la pedra, la fusta, els ossos i nervis de ballena, les closques dels mariscs i les pells de llúdria. En estos elements confeccionaven fleches, arcs, fondes, arpones i gavinets per a treballar els troncs en els que fabricaven els seus canoas. En fibres vegetals fabricaven cestos i canastos. El metal només va ser incorporat a partir dels contactes en navegants europeus.

Presència ocasional en Argentina

Com a nació originària, els kawésqar han vixcut principalment en un territori-maritorio que va ser colonisat per Chile en el XIX, pero també en àrees ocupades per Argentina, entre el llac Fagnano i la cordillera dels Vages fueguina.Fins a mediats del XX, i d'alguna manera fins a hui, els kawésqar han tingut relacions d'intercanvi en atres pobles habitants dels archipiélados patagónicos (històricament en selknam, tehuelches i yaganes; en estos últims també varen establir alguns llaços familiars). La bibliografia argentina freqüentment inclou als kawésqar entre els pobles originaris del seu territori actual.

Vore també

• Composició ètnica de Chile
• Composició ètnica d'Argentina
• Pobles indígenes de Chile
• Pobles indígenes d'Argentina

Bibliografia sugerida

• Comunitat Kawésqar Grups Familiars Nomades de la Mar, https://www. facebook. com/nomadesdelmar
• Falca D, Ángel. (2016). El cos en la memòria cultural Kawésqar. Magallania 44: 1, 103-129. https://dx. doi. org/10.4067/S0718-22442016000100007
• Barrena, José, Harambour, Alberto, Lamers, M., Bush, S. R. "Contested mobilities in the maritory: Implications of boundary formation in a nomadic space", Environment and Planning C: Politics and Space (2021) sagepub. com/doi/full/10.1177/23996544211016866 doi:10.1177/23996544211016866
• Harambour, A. (2020). La Mirada inèdita: Dònes i hòmens kawésqar en el diari de viage i les aquarela del tinent Vereker (H. M. S. Alert, 1879). Estudis Atacameños 66, 155-173. https://doi. org/10.22199/issn.0718-1043-2020-0041
• Harambour, Alberto i José Barrena Ruiz, “Barbàrie o justícia en la Patagonia occidental: les violències colonials en l'ocàs del poble kawésqar, finals del sigle XIX i inicis del sigle XX”. Història Crítica 71 (2019): 25-48, https://doi. org/10.7440/histcrit71.2019.02

Enllaços externs

• Commons
• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Kawésqar.
• pueblokawesqar. cl Poble Kawésqar. Sitie web oficial. Proyecte de visibilización cultural de les comunitats indígenes del Poble Kawésqar.
• kawesqar. uchile. cl/ Kawesqar (Estudi de l'Universitat de Chile)
• antropologiavisual. cl/n%B0anteriors/revista%203/articulo%20cristian%20baez/imprimir%20REFLEJOS%20DE%20LOS%20CANAls%20AUSTRAls. htm Reflexos dels Canals Australs antropologiavisual. cl/n%B0anteriors/revista%203/articulo%20cristian%20baez/imprimir%20REFLEJOS%20DE%20LOS%20CANAls%20AUSTRAls. htm archivat en Wayback Machine.
• kawesqar. uchile. cl/exposicion/paz/prensa/pautexto. htm Fotografies de Pau Errázuriz
• kawesqar. uchile. cl/investigaciones/musica/ La música alacalufe
• blogspot. com/ Llops Australs
• archive. org/web/20070210165740/http://www. tierradelfuego. org. ar/historia/alacalufes. php Terra del Fòc