Lançados

Els lançados (lliteralment: els "expulsats"), també coneguts com tangomãvos, varen ser comerciants portuguesos o colons autònoms que es dedicaven al comerç en la costa occidental d'Àfrica, de forma particular, a partir d'el XV en avant. El terme 'tangomão' es va associar principalment en la tracta d'esclaus.

Molts eren judeus, a sovint cristians nous, que escapaven de la persecució de l'Inquisició portuguesa. Els lançados freqüentment terminaven per casar-se en esposes africanes de famílies gobernant locals, lo que els assegurava protecció i llaços comercials ventajosos. Varen establir rets comercials clandestines d'armas, espècias i, a sovint, persones esclavizades, lo que va enfurir a la Corona portuguesa en interrompre la seua capacitat per a recaptar imposts.

Encara que mai varen aplegar a alcançar un gran número, els chiquets mestizos naixcuts dels lançados i les seues esposes i concubinas africanes varen servir com a intermediaris crucials entre els europeus i els africans natius. Estes persones de raça mixta varen eixercir un poder significatiu en el desenroll primerenc de les economies portuàries en Bisáu, Cacheu i les àrees circumdants.

Els lançados varen originar les llengües criollas de base portuguesa i les cultures criollas de Veta Verda i de Guinea-Bisáu, i indirectament varen influir en l'idioma papiamento.

Orige

A la mort d'Enrique el Navegant, en 1460, els coneiximents adquirits sobre la costa africana, i els rius entre Veta Verda i Sierra Leona, i ya en Juan II, fins a la costa de Mina, i més allà del equador, els portuguesos varen poder incrementar el comerç i la compra d'esclaus als gentils, en drets exclusius reservats a la Corona portuguesa per a totes les transaccions, a través de beneficiaris designats per a tal fi.

Despuix de 1479, en el Tractat d'Alcazobas, la Corona de Castella va deixar de ser una amenaça per a esta exclusivitat. No obstant, des de l'inici de l'influència portuguesa en Àfrica Occidental, varis ciutadans portuguesos, ya siga de forma voluntària o com a conseqüència de sentències d'exili, es varen assentar des d'el XV en les costes i els archipèlecs atlàntics, en particular en Veta Verda. Entre ells es trobaven aventurers, comerciants, colon i agents de firmes comercials, que es varen instalar entre la població negra en l'objectiu de fer comerç: els "llançats" (lançados), eixercint el comerç de manera clandestina i particular. Encara que alguns ho varen fer per ambició o esperit aventurer, o per a escapar de l'exili, la majoria provenia de la gran massa d'exclosos i perseguits, compost principalment per convictes, delinqüents, judeus i cristians nous que escapaven de la persecució de l'Inquisició portuguesa. Encara que casi sempre varen ser portuguesos, va haver alguns grecs, espanyols i inclús, indis.

Els lançados es varen instalar a lo llarc de la costa, fòra del control institucional de la Corona portuguesa, normalment en punts de terra ferma, tant aïllats com en menuts grups, en el coneiximent i protecció de les poblacions natives. No obstant, en ocasions inclús es varen organisar en comunitats lo suficientment grans com per a impondre's per la força a les poblacions natives. Varen reclutar africans (denominats grumetes) per a servir com a auxiliars, aplegant a les valls de Senegal, Gàmbia, Casamanza i els menuts rius de Guinea, sent molt numerosos en les regions de Cacheu i el riu Geba, en l'actual Guinea-Bisáu, trobant-se també en la regió de Port Loko, en Sierra Leona. Tenien els seus propis barcos, establint-se a la vora dels rius Gàmbia, Casamanza, Cacheu i Guinala, a on varen aplegar a fundar grans poblacions, com Porte dona Cruz, en el Riu Gran de Buba, i Biguba, en lo que hui és Buba, estenent-se fins a Sierra Leona i Mina.

Com no es varen dur dònes blanques en ells, ràpidament varen establir les bases d'una comunitat afro-portuguesa, instalant-se en ciutats i vivint molt prop de poblacions negres, casant-se en dònes i mantenint amants africanes. Uns atres varen ser absorbits per les poblacions indígenes. A la seua manera, la llengua portuguesa, o un proto criollo, es va convertir en la llengua franca utilisada en el comerç a lo llarc de tota la costa, sent casi tan parlada com la llengua vaig manar. Açò va cobrar gran importància en motiu de la Qüestió de Bolama, en haver segut un dels arguments pels que el president Ulysses Grant va recolzar la seua decisió a favor de Portugal en esta disputa, demostrant aixina la primacia de Portugal en l'ocupació de la regió en disputa. Ya que l'idioma es considera un factor de domini i influència, i ya que els lançados, inclús si eren renegats, eren en la seua majoria portuguesos o els seus descendents, s'acabaria per assegurar una presència portuguesa en la regió a lo llarc de sigles, a pesar del decliu de la metròpoli.

Els lançados originarien, en les costes africanes, un nou grup sociocultural, que parlava l'idioma portugués, vestia a la moda europea, vivia en sobrats rectangulars en parets blanques i balcons, que acceptava, no obstant, les costums africanes. Estes comunitats practicaven un catolicisme poc fidel, a on la càrrega de la creu es mesclava en la fervent creència en el grisgrís, i a on la celebració dels sants cristians no entrava en conflicte en el cult als antepassats. Alguns varen aplegar a indigenizarse tan àmpliament, els cridats tangomaos, que se sometien a la circumcisió i, simbòlicament, es realisaven tatuages i marques ètnicas.

Els llaços que unien als lançados en les comunitats indígenes costeres varen ser, sobretot, d'amistat. Bibiana Vaz, de Cacheu, va colaborar estretament en els periòdics i els bainuncos, sent ama d'una propietat en Farim, entre els vaig manars. També varen ser importants els llaços de parentesc, que els integraven en la vida social, política i cultural dels pobles africans. José Lopes de Moura, net d'un rei manés de Sierra Leona, va intervindre en freqüència en l'agenda política d'eixa regió, sent efectivament el major hacedor de reis de la segona mitat d'el XVIII. Uns atres, com Francisco Correia, vaig manar de Geba, que parlava molt ben el portugués, era molt instruït i vestia elegantment a l'estil europeu; eren simplement africans europeizados.

Encara que la majoria dels lançados depenien de barcos europeus, alguns eren lo suficientment rics com per a lliurar-se d'eixa dependència, com va ser el cas de les grans famílies mulatas de l'época: els Vaz, en el riu Cacheu i el Nunes; els Tomba Mendes i la família d'António Vaz, en Gàmbia; la família de Sittel Fernando, en el riu Pose i en el Nunes, i la família de José Lopes de Moura en Sierra Leona.

Existien moltes contradiccions entre els rics comerciants mulatos i les empreses comercials, sent notable la diferència entre els partidaris del lliure comerç i els de la regulació i els monopolis, en els que els lançados, en el seu paper d'intermediaris, devien lluitar contra els intents de les empreses comercials de desfer-se dels seus servicis, reduint considerablement els seus guanys. Entre 1684 i 1685, Bibiana Vaz es va opondre al capità José Gonçalves d'Oliveira, un major de la Companhia do Cacheu, que es va negar a permetre que barcos estrangers negociaren en la regió, inclús quan havien pagat els drets de fondege. Els comerciants afro-portuguesos, liderats per Bibiana Vaz, es varen opondre a esta mida, fent peticions i aplegant a un acort, lo que va obligar a Oliveira a autorisar el comerç en comerciants anglesos.

José Lopes de Moura, en Sierra Leona, també va liderar la lluita contra la Royal African Company, que buscava en particular trencar l'aliança dels sobirans africans en els mulatos, suprimint el paper d'estos últims com a intermediaris. Liderats per ell, els mulatos varen reaccionar destruint la factoria, que mai més va poder recomençar les seues activitats en Sierra Leona.

Evolució històrica

El número de lançados va créixer molt ràpidament en la primera mitat d'el XVI, en l'apogeu de la persecució dels judeus, durant els regnats de Manuel I (r. 1495-1521) i Juan III de Portugal (r. 1521-1557). Per la seua intermediació i respal, els francesos primer, i després els anglesos i els holandesos, varen establir progressivament els seus negocis a lo llarc de tota la costa africana, des de Veta Verda fins a Mina. En la finalitat de posar fi a esta situació, la Corona va intentar organisar l'establiment de llocs comercials i factories en punts estratègics de les costes de Guinea, Malagueta i Mina, con miras a una major eficàcia en la lluita contra el comerç clandestí dels lançados, en lloc d'intentar controlar-ho a distància, des de les illes de Santiago i Fogo, en Veta Verda, com s'havia fet fins a llavors.

Durant l'Unió Ibèrica (1580-1640), els lançados varen seguir eixercitant un paper important, havent penetrat en el país Sosso, i unint-se als comerciants mandeses de l'interior a finals d'el XVI i principis del XVII. En els sigles XVII i XVIII, els lançados i els seus descendents controlaven el comerç local de l'Alta Guinea.

La composició ètnica dels lançados va variar considerablement en el temps. En la disminució dels immigrants portuguesos a partir d'el XVII, el número de portuguesos es va fer menor que el dels mulatos, comprenent cada volta més fills de sanc mesclada. Estos fills de la terra varen dominar, en el XVII, el país biafada i Port Loko. A mida que la proporció d'africans va tendir a aumentar entre els lançados, es varen tornar cada volta més difícils de distinguir de les poblacions locals originals.

A finals d'el XVII, encara que la comunitat afroportuguesa estava formada per pocs blancs i molts negres, estava dominada i dirigida per mestizos, els qui havien imprés en ella les seues principals característiques socioculturals.

Els lançados varen començar a declinar a partir d'el XVIII, quan la dominació colonial portuguesa va començar a assumir presencialment, de manera més efectiva, les zones costeres, prescindint progressivament d'estos intermediaris en la tracta d'esclaus en els potentados indígenes.

Bibliografia

• Mark (2011). The Forgotten Diaspora: Jewish Communities in West Africa and the Making of the Atlantic World, Cambridge University Press. ISBN 978-0-5211-9286-6.