Llínea del Bernina
La llínea del Bernina (en alemán: Berninalinie; Plantilla:Lang-it; Plantilla:Lang-rm) és una llínea ferroviària d'ample mètric del Ferrocarril Rético (RhB) situada en el cantón dels Grisones, Suïssa i la província de Sondrio, Itàlia. Esta llínea conecta la ciutat de St. Moritz en el poble de Tirà. En alcançar l'altitut de 2253 m sobre el nivell de la mar, és el tercer ferrocarril més alt de Suïssa i el quint més alt d'Europa. També és el ferrocarril d'adherencia més alt del continent en pendents de fins a un 7%.
Esta llínea, junt en la llínea del Albula, figura des de 2008 en el Patrimoni de l'Humanitat de l'Unesco.[1]
El tren més famós que opera en la llínea del Bernina és el Bernina Express.
Història
[editar | editar còdic]
En l'any següent a la finalisació de la llínea del Albula en 1904, es va fundar la Berninabahn-Gesellschaft (BB) en l'objectiu d'obrir una llínea ferroviària entre St. Moritz i Tirà a través del pas del Bernina. Despuix d'obtindre una concessió per a dita llínea en 1906, la BB la va obrir a partir de 1908 en varis trams: l'1 de juliol de 1908 entre Pontresina i Morteratsch, i entre Tirà i Poschiavo; el 18 d'agost del mateix any entre Pontresina i Celerina, i l'1 de juliol de 1909 entre Celerina i St. Moritz, i entre Morteratsch i Bernina Suot. Finalment, el 5 de juliol de 1910 es va inaugurar tota la llínea, una volta finalisat el tram més difícil entre Bernina Suot i Poschiavo. La llínea va ser operada eléctricament en corrent contínua des del principi. En 1935 es va aumentar el voltage de 750 a 1000 volts.
Originalment, la llínea del Bernina estava dissenyada per a circular solament en estiu, pero en 1913/14 la BB també va començar a operar en hivern. Este desenroll es va associar en importants problemes relacionats en el clima, lo que va requerir la construcció de més barreres contra remugades.
En els primers anys de la seua existència, la BB va estar sempre a la vora de la fallida. Els costs de les despeses de construcció de la llínea fins a 1915 varen ascendir a uns 15 millons de francs suïssos. Inclús l'introducció d'un vagó restaurant en 1928 i els equipages per a turistes no varen poder salvar al chicotet ferrocarril de la ruïna. Per la seua difícil situació financera va ser absorbit pel Ferrocarril Rético en 1943.
El Ferrocarril Rético va modernisar totalment la llínea, també per motius militars, i va renovar per complet la secció en la part superior del pas. Anteriorment, la llínea en la rampa nort del pas del Bernina s'havia traçat en curves que brindaven als passagers àmplies vistes, pero també es trobava en el camí de les remugades. Els nous trams varen tallar eixes curves, es varen eliminar la catenària i els raïls de l'antiga llínea, pero la subestructura encara és visible en les altes montanyes.
A mitan de la década de 1980 el Ferrocarril Rético comença a comercialisar els atractius naturals i tècnics de la llínea del Bernina, específicament per als turistes. Aixina, el tram de Pontresina a Tirà forma part del recorregut del Bernina Express. En octubre de 2011 va ser la primera llínea ferroviària del món en ser fotografiada i colocada en el Google Street View.[2]
Descripció de la llínea
[editar | editar còdic]St. Moritz és la terminal tant de la llínea del Albula com de la del Bernina. Com les dos llínees funcionen en diferents sistemes d'electrificació, es troben en la mateixa estació, pero operen en vies diferents. La llínea del Bernina ix de l'estació de St. Moritz en direcció este i creua el riu Eno per un viaducte de 64 m de llarc. Després passa a través del túnel Charnadüra II de 689 m de llarc, el túnel més llarc de tota la ruta. La següent estació, Celerina Staz, està a 1716 m sobre el nivell de la mar, el punt més baix en el costat nort del pas de Bernina. Des d'allí fins a Ospizio Bernina la llínea pujarà ara casi de forma contínua. Despuix de retornar a les vores del Eno, la llínea aplega a la chicoteta estació Punt Muragl Staz. En este punt es troba l'estació del funicular a Muottas Muragl, inaugurat en 1907.
La següent estació, Pontresina, presenta, junt en l'estació de St. Moritz, una curiositat en la ret del Ferrocarril Rético: ací es troben dos sistemes d'electrificació completament diferents. Els trens d'11 kV a corrent alterna, que entren a l'estació per la llínea de Samedan, usen les vies 1 a 3, mentres que els trens de la llínea del Bernina de 1000 V a corrent contínua ampren les vies 3 a 7. La via 3 té una catenària que es pot canviar de corrent alterna a corrent contínua i una senyal especial per a mostrar als maquinistes el tipo de corrent que s'està utilisant. A través de la via 3, els trens que utilisen la ret principal (de Samedan) i els trens de la llínea del Bernina poden circular per la mateixa via, a pesar dels seus diferents sistemes d'electrificació. En la via 3 es troba també l'intercanvi de locomotores per al famós Bernina Express, que opera entre Coira o Davos Platz i Tirà.
La llínea gira ara cap al surest. Despuix de creuar el Ova dona Roseg, passant per l'estació de Surovas, i creuar el Ova dona Bernina, aplega finalment a l'estació de Morteratsch, a uns 2 km per baix del glaciar Morteratsch. Passat l'atre extrem de l'estació es troba la famosa curva de Montebello, a on la llínea es topa en la carretera cap al pas de montanya. La llínea i la carretera s'acompanyaran ara fins a Ospizio Bernina. En el apartadero de Bernina Suot, recentment modernisat, ya s'ha alcançat el llímit del bosc. Les següents estacions són Diavolezza i Bernina Lagalb; abdós són punts de partida de telefèrics.
La següent secció és provablement la més interessant en el costat nort del pas. Ací la ruta és molt sinuosa i es mou d'un costat a l'atre del vall. Primer creua el Ova dona Bernina utilisant el pont inferior del Ova dona Bernina de 37 m de llarc i després creua el Ova dona Arlas, un afluent del Ova dona Bernina. En el pont superior del Ova dona Bernina, la llínea retorna al costat este de la vall. Al suroest d'ací, el Piz Bernina i el Piz Palü s'eleven majestuosos. Després seguix la galeria Arlas de 175 m de llarc, que brinda protecció contra la neu acumulada. En el costat suroest es troben els menuts llac coneguts com Lej Pitschen i Lej Nair. Darrere d'ells s'eleva la presa del Llac Bianco de 15 m d'alt i 283 m de llarc, que també marca la llínea divisòria d'aigües entre el Danubio i el Po.
El ferrocarril corre ara a lo llarc de la vora oriental del llac i, prop de Ospizio Bernina, alcança el seu punt més alt, a 2253 m sobre el nivell del mar. La llínea del Bernina és, per tant (exclosos els ferrocarrils de montanya), la llínea ferroviària més alta dels Alps i funciona com un ferrocarril públic en tràfic durant tot l'any. Com la secció d'ací a Poschiavo sol vore's afectada particularment per la neu despresa, s'han erigit innumerables estructures d'ingenieria des del mur de la presa sur en avant: la galeria Scala de 140 m de llarc, el túnel Scala de 192 m, la galeria Sassal Mason de 348 m i el túnel Drago de 54 m de llongitut.
Despuix de la galeria Grüm s'aplega a l'atractiva estació Alp Grüm. No solament es troba en el llímit de l'arborat, sino que també marca l'última estació abans de la frontera llingüística italiana. A partir d'ací baixa en una pendent de fins al 7%, i a través de múltiples curves en S cap al vall de Poschiavo. El fet de que açò ocórrega sense l'ajuda d'un sistema de cremallera fa que la llínea del Bernina siga una de les llínees ferroviàries d'adherencia més empinades del món.
Immediatament despuix de l'estació Alp Grüm, la llínea serpentea en una curva tancada de 180° i pansa per baix de Alp Grüm a través de la galeria superior de Palü. En una nova curva de 180° pansa pel túnel Palü i, posteriorment, per la galeria inferior de Palü. Seguixen atres quatre bucles de mig círcul, fins que aplega a l'estació de Cavaglia. Des d'aproximadament l'any 2000 hi ha també un nou apartadero, Stablini, entre Alp Grüm i Cavaglia. Secciona una part que anteriorment era propensa a causar retarts en el tràfic. En zigzag continua des de Cavaglia més avall en la vall a través de Cadera fins a Privilasco. Des d'allí deixa arrere les curves tancades i, encara en la seua màxima pendent, aplega a la vall de Poschiavo. En Poschiavo finalment es troba una volta més en la carretera del pas del Bernina.
A petició del municipi de Poschiavo, l'estació es va construir a les afores del poble. Té un depòsit de ferrocarrils i un taller en el que també s'almagasenen alguns vagons històrics de la llínea. Despuix de la parada de Li Curt, construïda en 1977, seguix fins a Li Prese. Entre Li Prese i Miralago corre a lo llarc de la vora del Llac de Poschiavo, a l'altitut del llac de 965 m sobre el nivell del mar.
Despuix de l'estació de Brusio passa pel famós viaducte en espiral de Brusio, al com seguix l'estació de Campascio. Despuix continua fins a l'estació de Campocologno, a on creua la frontera entre Suïssa i Itàlia, per a alcançar finalment el poble de Tirà. Ací hi ha conexió en els trens de la Repte Ferroviària Italiana (RFI), els quals apleguen fins a Milà.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Rhaetian Railway in the Albula / Bernina Landscapes» (en en). UNESCO World Heritage Centre. Consultat el 2020-12-28.
- ↑ «Street View hits the stunning Swiss Alps railways» (en en). Official Google Blog. Consultat el 2020-12-28.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Caminada, Paul (1980). Der Bau der Rhätischen Bahn, Zürich: Orell Füssli Verlag.
- (2000) Die Goldenen Jahre der Berninabahn, Zürich: AS Verlag & Buchkonzept AG. ISBN 3-905111-48-9.
- «Mit der Rhätischen Bahn von St. Moritz nach Tirà».
- Tarnuzzer, Christian (1909). Die Bernina-Bahn, photographs by D. Mischol, Chur und St. Moritz: Ebner & Cie.
- Tognina, Andrea (2010). Arbeiter am Bernina. Sozialgeschichte eines Bahnbaus, 1906–1910, Chur: Desertina.
- Tognina, Andrea (2010). Gli operai del Bernina. Storia sociale vaig donar un cantiere ferroviari, Coira: Desertina.
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Línea del Bernina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.