Llitoral de Brasil
.jpg)
El llitoral de Brasil és la banda de terra de Brasil pròxima a la llínea de costa, banyada, exclusivament, pel oceà Atlàntic, un tram del llitoral suramericà en general poc retallat que va des del veta Orange, en el nort, fins al riera Chuy, en el sur, una llongitut de 7491 km[1][2] —que aumenta fins als 9198 km si es consideren els eixints i entrantes costers— que ho convertix en el 15º llitoral nacional més llarc del món.
Dels 26 estats brasilers nou no tenen llitoral, aixina com tampoc el Districte Federal. La majoria dels 17 estats costers tenen les seues capitals situades prop de la costa, llevat Porte Alegre (Riu Gran del Sur), Curitiba (Paraná), São Paulo (São Paulo), Teresina (Piauí), Belém (Pará) i Macapá (Amapá). Porte Alegre, Belém i Macapá es troben emplaçades prop de grans rius navegables, accessibles per això des del llitoral.
La zona del llitoral té un ample variable, des dels 300 km en la regió nort equatorial, disminuint a 170 km en Ceará, a 50 km en el veta de São Roque, a 30 km en Baïa i seguix al sur en un promig de 100 a 170 km fins a la barra de Chuy. Les profunditats són menudes, d'aproximadament 20 metros i es corresponen en el relleu de la plataforma continental. A lo llarc de la costa s'alternen llitorals recillínos, en baïas, plajas, dunas, manglarés i restingas, en zones escarpadas i abruptes, en secs i penya-segats i atres formacions menors. Les plages brasileres (2095 en total[3]) són famoses en el món i reben un gran número de turistes.[4][5]
La majoria de les illes de Brasil són illes molt pròximes a la costa, de la que les separen estrets passages i canals. Moltes solen estar en les desembocadures dels rius, formades pels grans aportes sedimentarios, sent destacable el gran archipèlec de Marajó, en la boca de l'Amazones. A penes hi ha illes separades del llitoral, en tot case grups de chicotetes illes, com l'atolón de les Roques i archipèlec Fernando de Noronha (a 260 km i 360 km respectivament de Natal) i Trinitat i Martín Vaz (a 1150 km de Vitória).
Una famosa expressió en Brasil és «do Oiapoque ao Chuí»,[5] que significa des de l'extrem sur a l'extrem nort del país. No obstant, actualme el verdader punt més al nort del país és el mont Caburaí, en l'interior, en l'estat de Roraima, mentres que el punt més al sur es troba en Santa Vitória do Palmar.
Característiques
[editar | editar còdic]La costa brasilera es veu beneficiada per unes condicions favorables per a la navegació durant tot l'any, encara que gran part dels ports estan obsolets, mal equipats i congestionats. En casi tot el llitoral es practica la peixca, encara que en una producció modesta sobre les captures internacionals. Esta activitat està supervisada pel Ministeri de Peixca i Acuicultura, vinculat a la Presidència de la República Federativa del Brasil. Des del punt de vista turístic, la costa té un gran potencial de desenroll, encara que és necessari millorar l'infraestructura urbana dels centres turístics per a que desapegue com a indústria en el país.
En alguns trams del llitoral hi ha importants salines, principalment en la regió Nordest de Brasil (Riu Gran del Nort i Ceará) i en Riu de Janeiro, que garantisen la autosuficiencia del país en la producció de sal.
En la plataforma continental hi ha grans reserves de petròleu, l'explotació del qual representa el 70 % de la producció brasilera de petròleu.
Sobre el relleu, l'Atlàntic Sur mostra una plataforma continental que se sumergix fins als 200 m, seguida per una pendent abrupta, el talús continental, el desnivell del qual aplega fins als 2000 m de profunditat i va fins a la regió pelágica, a on es troben les conques dorsals i oceàniques (és dir, les cordilleres submarines). Per baix d'este llímit s'inicia la regió abissal. L'esgambi de la plataforma continental brasilera és molt variable: alcança uns 400 km de llitoral de Pará, estretint-se de manera significativa en el llitoral nordestino; i és més ampla en la desembocadura dels grans rius, a on hi ha una acumulació de molts depòsits de grava, arena i atres sediment.
És important conéixer alguns aspectes físics de l'oceà Atlàntic Sur, que banya les costes de Brasil, ya que té una salinitat mija del 37 ‰, més alta que la de les aigües oceàniques del planeta (35 ‰). Les elevades temperatures, els vents constants i l'intens evaporament fan que eixos índexs aumenten encara més en les zones de salines.
Les marees són, en general, baixes, en amplitut entorn a 2-4 m. Solament la costa de Maranhão registra marees més àmplies: de 7,80 m en São Luís, i de fins a 8,16 m en Itaqui.
El llitoral brasiler està influenciat climáticamente per tres corrents oceàniques: la corrent de les Guayanas i la corrent del Brasil, que són calents, i la de les illes Malvines, que és freda. La corrent de les Guayanas banya el llitoral nort, i la del Brasil, el llitoral est. La corrent de les Malvines, procedent del Pol Sur, banya un chicotet trecho del llitoral sur.
Història
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «CIA World Factbook: Coastline». Archivat des d'el original, el 16 de juliol de 2017. Consultat el 10 d'agost de 2012.
- ↑ La llongitut de qualsevol llínea de costa pot variar de forma notable en funció del método de medició; vejau l'artícul: paradoxa de la costa en la Wikipedia en anglés
- ↑ Nogueira, Kiko (2007). Guia Quatro Rodas Praias 2007 (en portugués), Editora Abril.
- ↑ Consultat el 3 d'agost de 2012.
- ↑ 5,0 5,1 «Best Beach Towns in Brazil» (en anglés). Things to Do Brazil. Archivat des d'el original, el 21 d'abril de 2013. Consultat el 3 d'agost de 2012.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Litoral de Brasil» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.