Mar de Láptev

Archiu:Анабарский залив.jpg

Mar de Láptev

La mar de Láptev (en rus, море Лаптевых) és un sector del oceà Glacial Àrtic, que s'estén per la costa oriental de Siberia, península de Taimir, la Terra del Nort i les illes de Nova Siberia. El seu llímit més septentrional està en el veta Àrtica per a apuntar en les coordenades 79°N i 139°I i es tanca en la veta Anisiy. El mar de Kara queda a l'oest, el mar de Siberia Oriental a l'est. La superfície d'esta mar és d'aproximadament 672 000 km². És navegable durant els mesos d'agost i setembre.

La mar deu el seu nom als exploradors i cosins russos Dmitri Láptev i Jaritón Láptev que varen realisar campanyes de reconeiximent de les seues costes. Anteriorment, havia segut conegut en varis noms, sent l'última Mar de Nordenskiöld (en ruso: мо́ре Норденшёльда), en honor a l'explorador Adolf Erik Nordenskiöld primer navegant de la ruta nort.

La mar té un clima rigorós, en temperatures inferiors a 0 °C (32 °F) durant més de nou mesos a l'any, baixa salinitat de l'aigua, escassea de flora, fauna i població humana, i poca profunditat (en la seua majoria, menys de 50 metros). Està gelat la major part del temps, encara que sol estar rebujat en agost i setembre.

Les vores de la mar varen estar habitades durant mils d'anys per tribus indígenes de Yukaguiros i després Evens i Evenks, que es dedicaven a la peixca, la caça i la cría de renos. Posteriorment varen ser colonisats per Yakutos i més tart per russos. Les exploracions russes de la zona varen començar en el XVII. Varen aplegar des del sur a través de varis grans rius que desemboquen en la mar, com el destacat riu Lena, el Khatanga, l'Anabar, l'Olenyok, l'Omoloy i el Yana. En la mar hi ha vàries decenes d'illes, moltes de les quals contenen restants ben conservats de mamuts.

Administrativament, les seues riberes pertanyen al krai de Krasnoyarsk i a la república de Sajá.

Geografia

La mar de Laptev està situat front a la costa de Siberia Oriental i està delimitat, a l'est, per les costes orientals de la península de Taimir i les illes de Terra del Nort, que ho separen del mar de Kara; a l'oest, per les illes de Nova Siberia, que ho separen del mar de Siberia Oriental; al sur, per la costa nort de Siberia Central; i, al nort, el seu llímit és una llínea traçada a partir del veta Àrtica, que discorre per l'illa Komsomolets fins al punt de coordenades 79°N i 139°I i es tanca en la veta Anisiy, a l'est.

Esta mar rep les aigües del riu Lena, el principal riu de la Siberia Oriental (en 4313 km és un dels més llarcs de Rússia, que forma un gran delta en la seua desembocadura. Una miqueta més a l'oest, vorejant la península de Taimir, està el llarc estuari del riu Khatanga. Estes dos formes d'estuari són indicatives dels canvis en les corrents causades pels rius de Siberia en la mar de Láptev i determinen en gran partix el clima local. A l'oest del riu Lena, a uns 80 km, desagua el riu Oleniok (2292 km) i més a l'oest ho fa el riu Anabar. A l'est del Lena, també desaguan el riu Omoloy i el riu Yana.

Els principals golfs de la costa de la mar Laptev són el golf de Khatanga, el golf de Oleniok, el golf de Buor-Jaya i la baïa del Yana.

Ocupa una superfície d'aproximadament 672 000 km², lo que, per superfície, ho situa com el 36. mar del món. La seua profunditat mija és de 50 m, mentres que la seua profunditat màxima és de 3385 m. És navegable durant els mesos d'agost i setembre.

Història

En 1712, Yakov Permyakov i el seu companyer Merkury Vagin varen explorar la part oriental de la mar de Laptev i varen descobrir l'illa Gran Lyakhovsky. Permyakov i Vagin varen ser assessinats en el camí de tornada pels membres amotinats de l'expedició.

En 1735, l'explorador rus de Siberia Vasili Pronchishchev va navegar des de Yakutsk al riu Lena en el seu balandro Yakutsk. Va explorar la costa oriental de la delta del Lena i es va detindre per a invernar en la desembocadura del riu Olenyok. Llamentablement molts dels membres de la seua tripulació varen caure malalts i varen morir, degut principalment al escorbuto. Pese a totes les dificultats, va aplegar a la costa oriental de la península de Taimyr en 1736 i es va dirigir al nort cartografiant la seua costa. Pronchishchev i la seua esposa María (també coneguda com Tatyana Feodorovna) varen sucumbir al escorbuto i varen morir en el camí de tornada.

Durant 1739-42, en el marc de la segona expedició a Kamchatka, l'explorador de l'àrtic rus i vicealmirante Dmitry Laptev va descriure la costa des de la desembocadura del riu Lena, a lo llarc dels golfs Buor-Khaya i del riu Yana, fins a l'estret que ara du el seu nom, estret de Laptev. Com a part de la mateixa expedició, un cosí de Dmitry, Jaritón Laptev, va liderar una campanya de reconeiximent de la costa de la península de Taimyr, partint de la desembocadura del riu Khatanga.

En 1892-94, i novament en 1900-02, el baró Eduard Toll va explorar la mar de Laptev en el curs de dos expedicions. Toll va portar a terme estudis geogràfics i geològics en la zona en nom de l'Acadèmia Imperial de Ciències de Rússia. En la seua última expedició Toll va desaparéixer front a les illes de Nova Siberia en circumstàncies misterioses.

Durant l'época soviètica, les zones costeres de la mar de Laptev varen experimentar un llimitat auge pels primers combois de rompehielos que navegaven la Ruta de la Mar del Nort i per la creació de la Direcció de la Ruta de la Mar del Nort. Tiksi va tindre un actiu aeroport i el port de Nordvik, a l'oest, es va convertir en una «creixent ciutat».

Despuix de la desintegració de l'Unió Soviètica, la navegació comercial en l'Àrtic siberiano va entrar en decliu en el deceni de 1990. Transport marítim més o menys regular solament es troba partint de Múrmansk fins a Dudinka, en l'oest; i entre Vladivostok i Pevek, en el lluntà est del país. Els ports entre Dudinka i Pevek estan pròxims a vore desaparéixer tota navegació. Logashkino i Nordvik varen ser abandonats i ara són poble fantasma.

Clima

A sovint agranat per fortes #airegada, ventisques i tormentes de neu, la mar de Láptev està somés a un clima rigorós en hivern, i no és rar que la boira i la neu també apareguen en estiu. La mar es gela durant la major part de l'any i és navegable entre agost i setembre, encara que l'us de rompehielos permet alcançar durant tot l'any el principal port d'esta mar, Tiksi, situat prop de la boca del Lena.

• Mar de Láptev. La posada de sol.
  Mar de Láptev. La posada de sol.
• Mar de Láptev. Bancs de gèl àrtics.
  Mar de Láptev. Bancs de gèl àrtics.
• El tallador sobre un coixí d'aire Hivus-10 en la mar de Láptev
  El tallador sobre un coixí d'aire Hivus-10 en la mar de Láptev

Gèl

La mar de Laptev és una font important de gèl marí àrtic. En un fluix d'eixida promig de 483 000 km² per any durant el periodo 1979-1995, aporta més gèl marí que el mar de Barents, mar de Kara, mar de Siberia Oriental i mar de Chukchi combinats. Durant este periodo, l'eixida anual va fluctuar entre 251 000 km² en 1984-85 i 732 000 km² en 1988-89. La mar exporta cantitats substancials de gèl marí en tots els mesos llevat en juliol, agost i setembre.

Per lo general, la formació de gèl comença en setembre en el nort i en octubre en el sur, encara que ha començat progressivament més tart pel canvi climàtic provocat pels humans. En 2020 Siberia va experimentar una calor récort i la formació no va començar fins a finals d'octubre, marcant l'inici més tardà jamai registrat. La formació de gèl dona lloc a una gran capa contínua de gèl, en una gruixa de fins a en la partix surest de la mar, aixina com prop de la costa. La capa costera termina a una profunditat de 20-25 m, a varis centenars de quilómetros de la costa, per lo que el gèl coster cobrix el 30 % de la superfície marina. El gèl es desplaça cap al nort d'esta franja costera, i vàries polynyas es formen pels vents càlits del sur que hi ha entorn. Tenen varis noms, com la Gran Polinia Siberiana, i poden estendre's a lo llarc de molts centenars de quilómetros. La capa de gèl sol escomençar a derretirse des de finals de maig fins a principis de juny, creant aglomerados de gèl fragmentat en el noroest i surest i deixant a sovint al descobert restants dels mamuts. La formació de gèl varia d'un any a un atre, en la mar rebujada o completament cobert de gèl.

Hidrologia

La mar es caracterisa per les baixes temperatures de l'aigua, que van des de en el nort fins a en les partixes surest. La capa d'aigua mija és més càlida, fins a 1,5 °С perque és alimentada per les càlides aigües de l'Atlàntic. Els du entre 2,5 i 3 anys aplegar a la mar de Laptev des de la seua formació prop de Spitsbergen. La capa més profunda és més freda a uns −0,8 °С. En estiu, la capa superficial en les zones lliures de gèl es calfa en el sol fins a 8–10 °С en les baïes i 2–3 °С en mar oberta, i permaneix prop de 0 °С baix el gèl. La salinitat de l'aigua es veu significativament afectada pel desgel i la escorrentía dels rius. Este últim ascendix a uns 730 km³ i formaria una capa d'aigua dolça de 135 cm sobretot la mar; és el segon més gran del món despuix del mar de Kara. Els valors de salinitat varien en hivern de 20 a 25‰ (parts per mil) en el surest a 34‰ en la partix nort de la mar; disminuïx en estiu a 5–10‰ i 30–32‰ respectivament.

La major part de la escorrentía dels rius (al voltant del 70% o 515 km³/any) prové del riu Lena. Atres contribucions importants són de Khatanga (més de 100 km³), Olenyok (35 km³), Yana (més de 30 km³) i Anabar (20 km³), en atres rius aportant uns 20 km³. Per la temporada de derretimiento del gèl, al voltant del 90 % de la escorrentía anual ocorre entre juny i setembre, en un 35–40 % solament en agost, mentres que giner aporta solament el 5 %.

Les corrents marines formen un cicló format per la corrent del sur, prop de Severnaya Zemlya, que alcança la costa continental i la recorre d'oest a est. A continuació, és amplificada per la corrent del riu Lena i es desvia cap al nort i el noroest en direcció a l'oceà Àrtic. Una chicoteta part del cicló es filtra a través del estret de Sannikov cap a la mar de Siberia Oriental. El cicló té una velocitat de 2 cm/s que disminuïx cap al centre. El centre del cicló deriva en el temps lo que altera llaugerament el caràcter del fluix.

Les marees són en la seua majoria semidiurnas (pugen dos voltes al dia), en una amplitut mija de . En el golf de Játanga pot alcançar els 2 m per la forma d'embut del golf. Esta marejada és perceptible fins a l'inusual distància de 500 km fins al riu Játanga - la marejada es amortigua a una distància molt menor en atres rius de la mar de Laptev.

Les variacions estacionals del nivell de la mar són relativament chicotetes - el nivell de la mar puja fins a en estiu prop de les deltes dels rius i baixa en hivern. Els canvis induïts pel vent s'observen durant tot l'any, pero són més freqüents en autumne, quan els vents són forts i constants. En general, el nivell de la mar puja en els vents del nort i baixa en els de el sur, pero depenent de la zona, l'amplitut màxima s'observa per a una direcció del vent específica (per eixemple, oest i noroest en la partix surest de la mar). Les seues #amplitut miges són d'1-2 m i poden superar els prop de Tiksi.

Per la debilitat dels vents i a la poca profunditat de les aigües, la mar és relativament tranquil i les ones no solen superar els . En juliol-agost s'observen ones de fins a 4-5 m prop del centre de la mar, i poden aplegar a en autumne.

Flora i fauna

Tant la flora com la fauna són escasses per la durea del clima. La vegetació marina està representada principalment per diatomeas, en més de 100 espècies. En comparació, el número d'espècies d'algues verdes, algues verdeazuladas i flagellats és d'unes 10 cada una. El fitoplàncton és característic de les aigües salobres i té una concentració total d'uns 0,2 mg/L. Hi ha unes 30 espècies de zooplancton en una concentració que alcança els 0,467 mg/L. La flora costera es compon principalment de verdets i líquenes i algunes plantes en flors, com Rosella àrtica (Papaver radicatum), Saxifraga, Draba i chicotetes poblacions de sauces polars (Salix polaris) i rastreros (Salicaceae). Entre les plantes vasculars rares s'inclouen espècies de Cerastium i Saxifraga. Les plantes no vasculars inclouen els gèneros de verdet Detrichum, Dicranum, Pogonatum, Sanionia, Bryum, Orthothecium i Tortura, aixina com els gèneros de líquenes Cetraria, Thamnolia, Cornicularia, Lecidea, Ochrolechia i Parmelia.

Les espècies de mamífers permanents inclouen foca anellada (Phoca hispida), foca barbuda (Erignathus barbatus), foca arpa (Pagophilus groenlandicus), vedell marí (Phoca vitulina), morsa (Odobenus rosmarus), lemming de collar (Dicrostonyx torquatus), rabosot àrtic (Alopex lagopus), reno (Rangifer tarandus) llop (Canis lupus), armini (Mustela erminea), llebre àrtica (Lepus timidus) i orso polar (Ursus maritimus), mentres que les belugas (Delphinapterus leucas) visiten la regió de forma estacional. La morsa de la mar de Laptev es distinguix a voltes com una subespecie separada Odobenus rosmarus laptevi, encara que esta atribució és qüestionada. Hi ha vàries decenes d'espècies d'aus. Algunes pertanyen a espècies permanents (de tundra), com l'escribano nival (Plectrophenax nivalis), l'andarríos morat (Calidris maritima), el muçol nival (Bubo scandiacus) i el ánsar careto i unes atres formen grans colónies en les illes i costes marines. Entre estos últims es troben alca comú (Alle alle), gavina tridáctila (Rissa tridactyla), arao negre (Cepphus grylle), gavina marfil (Pagophila eburnea), uria, charadriiformes i gavina glauca (Larus hyperboreus). Entre atres espècies d'aus es troben skua, sterna, fulmar boreal, (Fulmarus glacialis), gavina marfil (Pagophila eburnea), gavina glauca (Larus hyperboreus), gavina de Ross (Rhodostethia rosea), malvasía rabilarga (Clangula hyemalis), eider, colimbo i urogallo dels sauces ('Lagopus lagopus). Hi ha 39 espècies de peixos, en la seua majoria típics de l'entorn del brasco; els principals són grayling i Coregonus (peixos blancs), com muksun (Coregonus muksun), peixcat blanc ample ( Coregonus nasus) i omul (Coregonus autumnalis). També són comuns sardina, cisco de l'àrtic, cisco de Bering, eperlano europeu, abadejo safrà, abadejo polar, platija i Arctic char i inconnu.

En 1985, es va establir la Reserva Natural Ust-Lena en la delta (de en ruso: устье – ust, que significa delta) del riu Lena en un àrea de 14.300 km². En 1986, les illes de Nova Siberia es varen incloure en la reserva. La reserva alberga numeroses plantes (402 espècies), peixos (32 espècies), aus (109 espècies) i mamífers (33 espècies).

Enllaços externs

• Sobre l'exploració de les rutes marítimes de l'àrtic rus, vore «A Tsarist Attempt at Opening the Northern Siga Route: The Arctic Oeean Hydrographie Expedition, 1910-1915», de l'historiador de l'àrtic William Barr, archiu PDF en anglés disponible en: [4].