Anar al contingut

Delphinapterus leucas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
beluga (Delphinapterus leucas)
Atalles
Beluga

La beluga (Plantilla:Lang-ru) (Delphinapterus leucas) és una espècie de cetáceo odontoceto que habita en la regió àrtica i subártica. És l'única espècie del gènero Delphinapterus i junt al narval (Monodon monoceros) conformen la família Monodontidae.

Està adaptada plenament per a la vida en l'Àrtic i per a això té una série de característiques anatòmiques i fisiològiques que la diferencien dels atres cetáceos. Es caracterisa pel color totalment blanc dels adults i per la carència d'una aleta dorsal. Posseïx una prominència frontal distintiva que alberga l'orgue cridat meló, que en esta espècie és molt voluminós i deformable. El seu tamany és intermig entre les ballenes i delfins, en una llongitut i pes màxims per als machos de 5,5 m i 1600 kg i un cos robust en el percentage més alt de greix entre els cetáceos. El seu sentit de l'oït està molt desenrollat i posseïx ecolocalización que li permet movilisar-se i trobar respiraders baix les plaques de gèl.

Són animals gregarios que conformen grups d'uns dèu individus en promig, pero durant el estiu es reunixen centenars i inclús mills en els estuaris i aigües costeres poc profundes. Són nadadors llents, pero adaptats per al bucege i poden realisar immersions a més de 700 m baix la superfície. La seua dieta és oportunista i varia segons l'ubicació i estació de l'any; s'alimenta sobretot de peixos, crustacis i uns atres invertebrats del fondo marí.

La major part de les belugas habiten l'Àrtic, i les mars i costes adjacents d'Alaska (Estats Units), Canadà, Rússia i Groenlàndia (Dinamarca); la població mundial s'estima en cent cinquanta mil individus. Tenen comportament migratori, puix la majoria dels grups passen el hivern en les màrgens de les capes de gèl; pero aplegat el estiu, en el moment del desgel, es desplacen a la desembocadura dels rius i a zones costeres més càlides. Algunes poblacions són sedentarias i no migran a grans distàncies en el trascurso de l'any.

Durant sigles, este cetáceo ha segut una de les fonts de subsistència per als natius d'Amèrica del Nort i Rússia. Va ser objecte de caça comercial durant el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

i part de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

. Des de 1973 es troba baix protecció internacional junt en els demés odontocetos. Actualment solament es troba autorisada la caça de sustente d'algunes subpoblaciones per part dels inuit. Atres amenaces són els depredadors naturals (orsos polars i orcas), la contaminació dels rius i les malalties infeccioses. En 2008 l'espècie va ser catalogada en la Llesta Roja de la UICN com a espècie casi amenaçada; no obstant, la subpoblación resident en la ensenar de Cook, Alaska, està considerada en perill crític. És un dels cetáceos que es manté en captiveri en aquaris i parcs de vida selvada en Amèrica del Nort, Europa i Àsia i és popular per al públic pel seu color blanc i expressivitat.

Taxonomia i evolució

[editar | editar còdic]


La primera beluga va ser descrita inicialment per Peter Simon Pallas en 1776.[1] És un membre de la família Monodontidae, la qual forma part de les ballenes dentadas (suborden Odontoceti).[2] Compartix semblances morfològiques i anatòmiques en el delfí del riu Irrawaddy (Orcaella brevirostris), el qual va ser classificat dins de la mateixa família; no obstant, a raïl de les proves comparatives d'ADN en atres odontocetos se li va ubicar dins de la família Delphinidae.[3] L'única espècie aparte de la beluga classificada dins de la família Monodontidae és el narval (Monodon monoceros).[4] La troballa d'un cràneu en característiques intermiges és compatible en l'hipòtesis de que la hibridació és possible entre els dos integrants d'esta família.[5]

El nom del gènero, Delphinapterus, significa «delfí sense aleta» (del grec δελφίν [delphin] ‘delfí’ i απτερος [apterus] ‘sense aleta’) i el nom de l'espècie leucas significa «blanc» (del grec λευκας [leucas] ‘blanc’).[6] El nom comú, «beluga», ve del nom en rus белуга [beluga] o белуха [belukha], el qual deriva de la paraula белый [belyy], que significa «blanc».[6] És denominada en ocasions «ballena beluga», en la finalitat de no confondre-la en el esturión beluga.[7] La Llista Roja de la UICN accepta els noms beluga i ballena blanca («de l'anglés white whale») com a sinònims; pero en el sentit estricte el terme «ballena» aplica solament als integrants de la família Balaenidae.[8]


Segons estudis d'ADN mitocondrial els cetáceos actuals varen tindre un ancestro comú fa entre trenta i trentaquatre millons d'anys.[9] La família Monodontidae es va separar relativament enjorn dels atres odontocetos; de la família Delphinoidea ho va fer entre fa onze i quinze millons d'anys, i de la família Phocoenidae, la més propenca en térmens evolutius, ho va fer posteriorment.[10] El primer ancestro conegut de la beluga, pertanyent a la família Monodontidae, és l'espècie Denebola brachycephala que va viure durant el periodo Mioceno Tardà (fa nou o dèu millons d'anys)..[11] La troballa de restants fòssils provinents del Pleistoceno en el noreste d'Amèrica del Nort i en la península de Baixa Califòrnia[12] indica que els ancestros de la beluga varen viure en aigües més càlides i que en époques comparativament recents el territori de la beluga fluctuava d'acort en la duració de les glaciacions (edats de gèl) i es replegava cap al Nort quan el gèl es retirava.[13] Una evidència que respala eixa teoria, és la troballa en 1849 dels ossos d'una beluga en el estat de Vermont en els Estats Units, a 240 quilómetros del oceà Atlàntic. Els restants varen ser preservats en els #sediment del mar de Champlain, una extensió de l'oceà dins del continent, resultat de l'aument en el nivell de la mar en terminar les glaciacions fa uns 12 000 anys.[14]

Descripció

[editar | editar còdic]

Longevitat

[editar | editar còdic]

Segons les primeres investigacions s'estimava que la esperança de vida d'una beluga a penes superava els trenta anys.[15] El método per a calcular l'edat es basava en el conteo de les capes successives de dentina i ciment que es depositen periòdicament, segons es creïa, entre una i dos voltes per any. Estes capes són identificables, ya que alternen entre material dens d'aspecte opac i làmines transparents de material menys dens. Tenint en conte la freqüència estimada en que ocorrien els depòsits, era possible extrapolar l'edat de l'individu d'acort al número de capes identificades.[16] No obstant, un estudi en radiocarbono de les capes de dentina publicat en 2006, va demostrar que el depòsit d'este material ocorre en menor freqüència a lo estimat prèviament i que usualment l'espècie poden superar els xixanta anys d'edat, i inclús aplegar als huitanta.[17]

Tamany

[editar | editar còdic]

L'espècie presenta un dimorfisme sexual moderat; els machos són més llarcs que les femelles en un 25% i són més robusts.[18] Els machos adults medixen entre 3,5 i 5,5 metros de llongitut, mentres les femelles creixen entre els 3 i 4,1 metros.[19] Els machos pesen entre 1100 i 1600 kg i les femelles tenen entre 700 i 1200 kg.[20] Abdós sexes alcancen el tamany màxim als dèu anys d'edat.[21] El cos de les belugas és robust i fusiforme (forma de con en la punta cap a arrere), i en freqüència tenen plecs de greix, especialment a lo llarc de la superfície ventral.[22] Entre el 40 i 50% del seu pes corporal és grassa; és un percentage alt con relación a les ballenes que no habiten en l'Àrtic, en les quals el greix representa solament el 30% del seu pes.[23][24] La grassa forma una capa que li cobrix tot el cos, a excepció del cap; pot tindre fins a quinze centímetros de gruixa i actua com a aïllant en aigües en temperatura entre els 0 a 18 °C, ademés de ser una reserva important durant periodos de dejuni.[25]

Color

[editar | editar còdic]

Els eixemplars adults són difícils de confondre, degut a que són els únics cetáceos totalment blancs o de color gris blanquecino.[26] Les crío en nàixer normalment són grises; al més de vida el color es torna gris obscur o gris azulado, i posteriorment escomencen a perdre pigment en forma progressiva fins a alcançar el color blanc distintiu; les femelles ho fan als sèt anys d'edat i els machos als nou.[26] El to blanc de la pell és una condició adaptativa a la vida en l'Àrtic i li permet camuflar-se en les capes de gèl polars, servint-li de protecció davant els seus principals depredadors: el orso polar i la orca.[27] A diferència dels atres cetáceos, la pell de la beluga té un patró de muda estacional.[28] Durant l'hivern es produïx un engrosamiento de la epidermis i la seua pell pot tornar-se groguenca, principalment en l'esquena i aletes. Quan migran durant l'estiu als estuaris es freguen en la grava del fondo dels rius per a desfer-se d'este revestiment cutàneu.[28]

Cap i coll

[editar | editar còdic]

Com la majoria dels odontocetos, la beluga té un compartimento ubicat en la regió frontal del cap que conté l'orgue de la ecolocalización cridat meló.[29] La forma del cap en esta espècie és diferent a la dels demés cetáceos, degut a que el meló és prou voluminós i lobulado, i se li observa com una gran prominència frontal.[29] Una atra característica distintiva és la capacitat que posseïx de deformar este orgue, durant l'emissió dels sons, usant els músculs adjacents per a enfocar els ecos emesos, servint-li de modulador per a la ecolocalización.[30] L'oli d'este orgue conté #àcit grassos, principalment àcit isovalérico (60,1%) i #àcit de cadena llarga (16,9%), composició que diferix prou del greix corporal de l'animal i pot eixercitar un paper en el sistema de ecolocalización.[31]


A diferència dels demés cetáceos que mostren algun grau de fusió cervical, exceptuant els rorcuales, alguns delfins de riu i els narvales, les sèt vèrtebres cervicals no estan fusionades entre sí, #lo que li dona flexibilitat en girar el cap lateralment sense necessitat de rotar el cos.[32] Açò li proporciona una maniobrabilidad lateral que li permet millorar el camp visual, ajudar en la persecució dels assuts, evadir-se dels predadores i maniobrar en aigües poc profundes.[27] Té al voltant de huit a dèu dents menudes, llaugerament romos i curvos, en cada quadrant mandibular, en un promig de trentassís peces en total i un màxim de quaranta.[33] No usa la dentadura per a mastegar, pero sí per a agarrar als seus assuts, esgarrar-les i després engolir-les sanceres.[34] Posseïx un sol espiràcul ubicat en la superfície dorsal del cap darrere del meló i està techado per una coberta muscular que ho sagella herméticamente. En la posició anatòmica normal esta estructura tanca l'espiràcul i per a obrir-ho necessita contraure la coberta muscular.[35] La glándula tiroides és relativament gran, comparada en els mamífers terrestres —pesa tres voltes més que la d'un cavall— i pot ajudar a mantindre un metabolisme més alt durant l'ocupació dels estuaris durant l'estiu.[36] És el cetáceo marí que desenrolla lesions hiperplásicas i neoplásicas en esta glándula en major freqüència.[37]

Aletes

[editar | editar còdic]

Els membres anteriors, com en els demés cetáceos, són les aletes pectorals. Estes mantenen els vestigis òsseus dels seus ancestros mamífers i estan units fermament entre sí per teixit conectivo.[22] Les aletes són menudes en proporció al tamany del cos; són redonejades, tenen forma de rem i estan llaugerament rullades en les puntes.[6] Estes extremitats són molt versàtils i les usen principalment com a timó per a dirigir el seu moviment, per a detindre's en sincronia en la aleta cabal i moure's en agilitat en aigües d'un a tres metros de profunditat.[21] Les aletes també posseïxen un mecanisme per a la regulació de la temperatura corporal, ya que les artèries que les irrigan estan rodejades per venas i estes es dilaten o contrauen, segons el cas, per a mantindre o perdre calor.[38][22] L'aleta cabal és una estructura aplanada en dos lòbuls en forma de rem, carix d'os i està composta de teixit conectivo, dur, dens i fibroso. En esta espècie, esta aleta té una curvatura distintiva en la vora posterior.[22] La musculatura llongitudinal de l'esquena és l'encarregada de proporcionar el moviment ascendent i descendent de l'aleta i de modo similar a les aletes pectorals posseïx un mecanisme termoregulador.[22]

Les belugas tenen una cresta dorsal en lloc d'una aleta dorsal.[19] Es creu que esta traça evolutiva és una adaptació per a les condicions baix el gèl, o possiblement una forma de preservar la calor.[4] Esta cresta és dura i junt en el seu cap pot ser usada per a obrir-se pas per capes de gèl fins a de huit centímetros de gruixa.[39]

Sentits

[editar | editar còdic]
  • Oïment: les belugas tenen un sentit de l'oït molt especialisat i la corfa auditiva es troba altament desenrollada. Poden escoltar sons dins del ranc d'1,2 a 120 kHz, en major sensibilitat entre els 10 a 75 kHz,. quan el ranc d'oïment promig per a un humà és de 0,2 a 20 kHz.. Provablement, la majoria dels sons són rebuts per la mandíbula inferior i transmesos fins a l'oït mig. En els odontocetos l'os mandibular inferior és ample i posseïx una cavitat en la base, que es proyecta fins al lloc a on s'unix en el cràneu. Dins d'eixa menuda cavitat, existix un depòsit de greix que apunta en direcció al oït mig.[40] Adicionalment posseïx un menut orifici auditiu extern a uns centímetros darrere dels ulls; cada orifici es comunica en un conducte auditiu extern i un tímpan. No se sap si estos orificis són funcionals o són simplement un vestigi.[40]


  • Visió: són capaços de vore dins i fòra de l'aigua; no obstant, en comparar-se en els delfins, la visió és relativament pobra.[41] Els seus ulls estan adaptats de forma particular per a vore dins de l'aigua, pero al contacte en l'aire el cristalí i la còrnea s'ajusten per a corregir la miopia (el ranc de visió dins de l'aigua és curt).[41] La retina d'este animal posseïx cons i bastons, la qual cosa indica que també poden vore en la penombra. La presència de cons sugerix que poden vore els colors; no obstant, esta suposició no s'ha documentat.[41] Unes glándulas en el cantó medial de les òrbitas secretan una substància gelatinosa i oleosa, que lubrican el ull i ho netegen de cossos estranys. Esta substància forma una película que protegiria la còrnea i la conjuntiva d'organismes patógenos.[41]
  • Tacte: estudis en animals captius indiquen que busquen el contacte físic freqüent en atres belugas.[27]
  • Gust: s'han detectat àrees sensorials en la boca d'estos animals que poden funcionar com quimiorreceptorés per als sabors i s'ha documentat que poden detectar la presència de sanc en l'aigua, davant la qual cosa reaccionen de colp i repent i mostren comportaments d'alarma.[27]
  • Olfat: com els demés odontocetos, carixen de lòbuls olfatoris en el cervell i de nervis olfatoris, #lo que sugerix que carixen d'olfat.[29]

Comportament

[editar | editar còdic]

Estos cetáceos por lo regular formen grups menuts, que varien entre dos i vinticinc individus, en un promig de dèu integrants.[42] Estos grups (cridats pods en anglés) tenen animals d'abdós sexes,[43] i són liderats per un macho dominant.[33] Quan les manades es junten en els estuaris durant l'estiu, poden reunir-se centenars i inclús mils d'individus. Estos poden representar una proporció significativa de la població total d'estos cetáceos i és el moment de major vulnerabilitat davant la caça.[44]


Són animals cooperatius i en freqüència organisen grups per a caçar, fent-ho de forma coordinada.[45] Dins dels grups són animals molt sociables, solen perseguir-se uns a uns atres, ya siga jugant o agredint-se, i es rocen en freqüència entre sí.[46]

En captiveri se'ls observa juguetear constantment, vocalisar i nadar, entorn, per damunt i per baix dels atres individus.[47] Mostren curiositat cap als humans i en els estanys s'aproximen per a observar-los de prop a través dels cristals.[48]

En llibertat les belugas també mostren un alt grau de curiositat cap als humans i en freqüència naden en direcció als pots.[49] També poden jugar en objectes trobats en l'aigua; en llibertat ho fan en fusta, plantes, peixos morts i en bombetes que creen elles mateixes.[23] Durant la temporada d'crío, s'han observat adults carrejant objectes com a plantes, rets i inclús esquelets de caribú sobre el seu cap i esquena.[47] S'han vist també femelles captives expressant este comportament despuix de perdre una crío, transportant elements com a gomes i boyas. Els experts teorizan que esta interacció en els objectes pot evidenciar un comportament substitutiu.[50]

Natació i immersió

[editar | editar còdic]

Les belugas són nadadors llents comparats en atres odontocetos com la orca i el delfí mular. El pobre eixercite com a nadador sobre els seus parents es deu a la seua complexió poc hidrodinàmica i la baixa amplitut de moviment de la seua aleta cabal que li proporciona un menor espente.[51] En major freqüència naden a una velocitat entre els 3 i 9 km/h; no obstant, són capaços de mantindre un ritme de 22 km/h per un temps de quinze minuts.[33] A diferència de la majoria dels cetáceos, estos animals poden nadar cap a arrere.[21] Entre el 5% i el 10% del temps les belugas naden sobre la superfície de l'aigua, mentres que el restant del temps ho fan a profunditat suficient per a cobrir el seu cos.[21] No solen fer exhibicions aérees (bots, volantins, etc.) com els delfins i orcas.[6]

Estos animals usualment no se sumergixen molt profunt, sino que en major freqüència ho fan a uns vint metros;[52] no obstant, són capaços de sumergir-se a gran profunditat. En individus captius s'han documentat distàncies d'entre 400 i 647 m baix la superfície;[53] en animals lliures, es va documentar que se sumergixen a més de 700 m, en una immersió màxima de 872 m.[54] Una immersió normalment els pren de tres a cinc min, pero poden fer-ho fins a per quinze a díhuit minuts.[33][54] En aigües someras dels estuaris una sessió de bucege dura al voltant de dos minuts; la seqüència consistix de cinc o sis immersions ràpides i poc profundes, seguida per una d'un minut de duració a major profunditat.[21] El promig d'immersions per dia oscila entre treinta y uno i cincuenta y uno.[54]


Tots els cetáceos, entre ells la beluga, tenen adaptacions fisiològiques per a conservar l'oxigen durant les immersions.[55] Durant el bucege, estos animals disminuïxen la freqüència cardíaca de cent clapits per minut a un ranc entre dotze i vint.[55] El fluix sanguíneu és desviat dels demés teixits i òrguens del cos, al cervell, cor i pulmons, que requerixen aporte permanent d'oxigen.[55] La proporció d'oxigen en la sanc és més alt que en la majoria dels mamífers. El percentage en volum de 5,5% és superior al dels mamífers terrestres i similar a la foca de Weddell (un mamífer marí buceador). En un estudi es va trobar que una femella tenia 16,5 litros d'oxigen dissolt en la sanc.[56] Per últim, els músculs d'este animal posseïxen un alt contingut de la proteïna mioglobina que funciona com a transportador d'oxigen: la concentració és vàries voltes superior a la dels mamífers terrestres i ajuda a previndre la deficiència d'este element durant les immersions.[57]

Dieta

[editar | editar còdic]

Les belugas són els odontocetos més abundants en les aigües de l'oceà Àrtic, per tal motiu eixerciten un paper crític en l'estructura i funció dels recursos marins en esta regió.[58] Es descriu com un animal oportuniste, puix els seus hàbits alimenticis varien depenent de l'ubicació geogràfica i l'estació.[18] Per eixemple en la mar de Beaufort mengen en forma predominant abadejo àrtic (Boreogadus saida) i en Groenlàndia s'ha trobat en el seu estòmec gallineta nòrdica (Sebastes norvegicus), fletán negre (Reinhardtius hippoglossoides) i camarón (Pandalus borealis),[59] mentres en Alaska l'aliment principal és el salmón del Pacífic (Oncorhynchus kisutch).[60] En llínees generals la dieta principal d'este cetáceo està conformada per peixos; aparte dels mencionats s'han identificat entre uns atres: capelanes, eperlanos, palayes, platijas, arencs, charrascos i uns atres salmones.[61] També consumixen un volum considerable d'invertebrats aparte de camarones com calamars, carrancs, pechinas, polps, caragolés, cucs i atres habitants del fondo marí.[61][62] Els animals en captiveri mengen aproximadament del 2,5% al 3% del seu pes corporal per dia, més o menys 18,2 a 27,2 kg.[63]


La busca en el llit marí típicament té lloc a profunditats d'entre 20 i 40 m,[64] pero poden sumergir-se en facilitat a més de 700 m per a buscar aliment.[54] Generalment una immersió dura de 3 a 5 min, pero s'han observat individus permanéixer baix la superfície per 18 min.[65][66] El coll flexible li permet un ampli ranc de moviment mentres busca l'aliment en el fondo oceànic. Les observacions han mostrat que estos animals poden succionar aigua i després expulsar #chorrada fortes en la boca, método en el qual descobrix assuts en el cieno.[45] Degut a que el seu dentadura no és molt gran ni esmolada utilisen la succió per a dur els assuts a la boca; en conseqüència, tots els aliments deuen ser consumits sancers, per això els assuts no poden ser massa grans perque corren el risc de atorarse.[67] També s'alimenten de cardúmenes de peixos i ho fan en grups coordinats de cinc o més individus; estos reunixen el banc de peixos en aigües poc profundes per a després atacar-los.[45] Per eixemple, en l'estuari del riu Amur, a on s'alimenten preferentment de salmón, es reunixen en grups de sis a huit individus i rodegen als peixos per a evitar el seu escape, mentres es turnan un a un per a alimentar-se d'ells.[39]

Reproducció

[editar | editar còdic]

Les estimacions sobre l'edat de madurea sexual varien àmpliament; la majoria dels autors estimen que els machos alcancen la madurea sexual entre els quatre i sèt anys, i les femelles ho fan entre els quatre i nou anys.[68] L'edat promig del primer part és de 8,5 anys i la fertilitat escomença a decaure als vinticinc, sense gestacions registrades per damunt dels cuarenta y uno anys.[68]


Les femelles generalment tenen crío cada dos a tres anys.[19] La majoria dels apareamientos ocorren entre febrer i maig, pero alguns poden ocórrer en atres époques de l'any.[4] S'han publicat senyes de periodos de gestació que oscilen entre 12 a 14½ mesos,[19] pero informació procedent de femelles en captiveri registra un temps més prolongat en un promig de duració de 475 dies (15,8 mesos).[69]

El naiximent de les crío durant l'any varia segons l'ubicació. En l'àrtic canadenc, els parts ocorren des de març fins a setembre, mentres que en la baïa de Hudson el pico de #naiximent succeïx a finals del més de juny i en Cumberland Sound la majoria naixen a finals de juliol i principis d'agost.[70] Normalment naixen en baïes i estuaris a on l'aigua és templada, en una temperatura de 10 a 15 °C.[42] Les belugas recent naixcudes són de color gris, tenen en promig 1,5 metros de llongitut i un pes de 80 kg;[33] són capaços de nadar al costat de les seues mares immediatament despuix del naiximent.[71] El recent naixcut s'alimenta baix l'aigua i inicia la alletament algunes hores despuix del naiximent i d'ahí en avant ho fa en intervals d'una hora.[45] Segons investigacions en animals captius, la composició de la llet varia entre individus i fluctua d'acort en l'etapa de l'alletament; esta té en promig un 28% de greix, 11% de proteïna, 60,3% d'aigua i menys del 1% de cendres.[72] La llet conté aproximadament 92 calç per cada onça.[73]


Les crío depenen exclusivament de l'alletament matern fins al primer any d'edat, moment en el que brota la dentadura.[42] Per a llavors escomencen a complementar la dieta en camarones i peixos menuts.[29] La majoria dels jóvens continuen l'alletament fins als vint mesos d'edat, prolongant-se més allà dels dos anys en casos esporàdics.[33] En captiveri s'ha observat conte aloparental (conte per femelles diferents a la mare) cap a les crío en producció espontànea de llet per part de les femelles que es prolonga per llarcs periodos de temps. Açò sugerix que este comportament, observat en freqüència en els mamífers, estiga present en les belugas en llibertat.[74]

Comunicació i ecolocalización

[editar | editar còdic]

Les belugas usen els sons i la ecolocalización per a movilisar-se, comunicar-se, localisar respiraders i caçar en l'obscuritat o en aigua térbola.[30] Produïxen una série d'esclafits en seqüència ràpida; estos sons passen pel meló que actua com un lent acústic que els enfoca en un fes, el qual és proyectat cap a avant penetrant el mig aquàtic que rodeja l'animal.[73] Estos sons es propaguen a través de l'aigua a una velocitat propenca a 1,6 km per segon, unes quatre voltes la velocitat del sò en l'aire. Les ones sonores produïdes reboten en els objectes dins de l'aigua i retornen en forma d'ecos que són escoltats i interpretats per l'animal.[30] Per mig d'este sistema poden determinar la distància, velocitat, tamany, forma i inclús l'estructura interna dels objectes dins de l'aigua. També usen esta habilitat per a traslladar-se entre les grosses capes de gèl de l'Àrtic i per a ubicar polinias (obertures en el gèl per a respirar) o bombetes d'aire atrapades baix la capa congelada.[42]

Existix evidència que estos animals són molt sensibles a la contaminació auditiva produïda per l'home. En un estudi un individu va produir freqüències màximes de 40 a 60 kHz en la baïa de Sant Diego, Califòrnia i 100 a 120 kHz en ser traslladat a la baïa de Kaneohe en Hawái. Es creu que la diferència en les freqüències és una resposta a la diferència de soroll ambiental entre les dos regions.[75]

Estos cetáceos utilisen sons d'alta freqüència per a comunicar-se, els quals en ocasions són tan aguts que se'ls compara en pardals; per això són malnomenats «canaris marins».[76] Com els demés odontocetos, no posseïxen cordes vocals i els sons provablement són produïts pel moviment de l'aire entre els sacs nassals en la regió de l'espiràcul.[30]


La beluga es troba entre les espècies de cetáceos més vocals.[77] Utilisen les seues vocalisacions per a ecolocalización, reproducció i comunicació. Posseïxen un gran repertori, puix emeten a lo manco onze sons diferents similars a cacareos, chiulits, trinats i graznidos.[30] També usen el llenguage corporal crujir les dents o chapoteando, pero és poc freqüent que realisen exhibicions visuals en les aletes pectorals o cabals i tampoc realisen figures o volantins com ho fan atres espècies de odontocetos, en especial els delfins.[30]

Un estudi d'investigadors japonesos en el qual unes belugas varen ser capaces d'identificar tres objectes diferents usant sons específics per a cada u d'ells oferix una esperança als humans d'establir algun tipo de comunicació en els mamífers marins.[78]

Distribució

[editar | editar còdic]

La beluga habita en tota la circumferència del oceà Àrtic i les mars i costes adjacents.[79] Durant l'estiu s'ubica principalment en aigües de baixa profunditat en les costes d'Alaska, nort de Canadà, oest de Groenlàndia i nort de Rússia.[79] Es poden trobar des dels 76° a 78° de latitut Nort, fins als 80° Nort en algunes regions del oceà Àrtic. Les poblacions més esteses cap al sur comprenen grups en el estuari del riu Sant Lorenzo i del riu Saguenay prop de la vila de Tadoussac en Quebec, Canadà; en el Atlàntic i la delta del riu Amur; i en les aigües aledaño a les illes Chantar i la illa de Sajalín en el mar de Ojotsk.[80]

Migració

[editar | editar còdic]

La beluga és una espècie migratòria en patró estacional.[81] Quan els llocs d'estiu s'obstruïxen pel gèl durant l'autumne, la beluga es movilisa per a afrontar l'hivern en mar oberta i permaneix a la vora de les capes de gèl o baix les àrees cobertes per estes, sobrevivint gràcies a les breches anomenades polinias per a on emergixen per a respirar.[82] En estiu despuix del retir de les capes de gèl es trasllada a aigües costeres de baixa profunditat (un a tres metros), encara que algunes voltes migra cap a aigües més profundes (>800 m).[81] En eixa época de l'any ocupa els estuaris i aigües aledaño a la plataforma continental i en ocasions remonta els rius.[81] Existixen alguns registres de grups i individus a centenars i inclús mils de quilómetros de l'oceà.[83][84] Els rius que remonten en més freqüència són el Dvina Septentrional, Mezén, Pechora, Obi i Yeniséi en Àsia; el Yukón i Kuskokwim en Alaska i el Sant Lorenzo en Canadà.[79] S'ha demostrat que la permanència en rius i estuaris li proporciona a l'animal un estímul metabòlic i facilita la renovació de la capa epidérmica que ocorre en forma estacional.[36] Ademés estos llocs constituïxen un refugi en el qual posen a resguart de les orcas als recent naixcuts.[4]

L'época de les migracions és prou predible i sembla estar determinada fonamentalment per la cantitat de llum i no per atres factors físics o biològics, incloses les condicions del gèl marí.[85]


Algunes poblacions no són migratòries. Existixen grups residents en àrees ben definides, per eixemple en la ensenar de Cook, l'estuari del riu Sant Lorenzo i en Cumberland Sound.[86] En la ensenar de Cook, entre l'estiu i finals del autumne, permaneixen en les aigües més interiors de la ensenar i durant l'hivern es dispersen a aigües més profundes en el centre de la mateixa, pero sense eixir d'ella durant tot l'any.[87][88]

Els animals que passen l'hivern en el centre i suroccidente del mar de Bering a lo llarc de la costa de Rússia, a l'inici de l'estiu, en el més d'abril, es traslladen a la costa nort d'Alaska i a la costa este de Rússia.[86] Existixen proves de que les poblacions de la baïa de Ungava i de l'est i oest de la baïa de Hudson passen l'hivern juntes en les capes de gèl de l'estret de Hudson, mentres que les poblacions de les mars Blanco, de Kara i de Láptev ho fan en el mar de Barents.[86] En primavera els grups se separen i migran als seus respectius llocs d'estiu.[86]

Hàbitat

[editar | editar còdic]

L'hàbitat de les belugas és variat, encara que s'observen en més freqüència en aigües poc profundes propenques a les costes; no obstant, en algunes zones s'ha reportat que passen la major part del temps en aigües més profundes a on s'alimenten i paren les crío.[86]


En les regions costeres s'ubiquen en ensenars, fiorts, canals, baïes i aigües poc profundes de l'oceà Àrtic que estiguen allumenades constantment en llum solar.[23] També en estiu és freqüent observar-les en els estuaris dels rius a on s'alimenten, socialisen i donen a llum les seues crío. Estes aigües usualment tenen entre 8 a 10 °C.[23] En la ensenar de Cook en Alaska les planures de marea són un predictor significatiu de l'ubicació d'estos animals durant els primers mesos de l'estiu.[89] En la mar de Beaufort oriental, les femelles de beluga, en les seues crío i machos jóvens, preferixen les aigües obertes propenques a terra ferma; els machos adults seleccionen les aigües tancades i cobertes de gèl prop del archipèlec àrtic mentres els machos menuts i les femelles en crío més grans s'ubiquen prop de la barrera de gèl.[90] En general existix consens sobre que la segregació dels hàbitats de la belugas en l'estiu reflectix diferències en els hàbits alimenticis, el risc de depredación i la reproducció en cada una de les subpoblaciones.[18]

Població

[editar | editar còdic]

La població global de belugas està constituïda per subpoblaciones. El comité científic de la Comissió Ballenera Internacional (CBI 2000) va organisar l'informació sobre la base de vintinou subpoblaciones d'estos animals, ubicades en els llocs que es relacionen a continuació.[18]

Subpoblaciones de beluga.
1. Ensenar de Cook   9. Baïa de Frobisher
10. Baïa de Ungava
11. Conca Foxe
12. Baïa de Hudson Occidental
13. Baïa de Hudson (Sur)
14. Baïa James
15. Baïa de Hudson Oriental
   17. Svalbard   25. Mar de Chukotka Occidental
-
Mar de Siberia Oriental		  

Alguns d'estos grups estan superposts geogràficament o ho estan temporalment durant les estacions, #lo que complica l'estimació del tamany d'estes poblacions. Segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN) la població mundial de belugas per a 2008 era de 150 000 animals.


Les següents són les sifres estimades per cada una de les subpoblaciones o regions a on es varen realisar observacions o estudis a finals de la década de 1990 i principis de la primera década d'este sigle. La major part de les estimacions es varen basar en observacions aérees.[18]

Regió Subpoblación Cantitat estimada Observació
Alaska Ensenar de Cook 302 i 375[91][92] Última estimació en maig de 2008
Baïa de Bristol 1555, 2133 i 1642[93][62] Senyes extrapolados de mides directes
Mar de Bering Oriental 18 142[94][62] La població va ser estimada incorrectament en 5868 per a l'any 2000
Mar de Chukotka Oriental 3710[62]
Entre Alaska i Canadà Mar de Beaufort Oriental 39 258[95] Medició realisada en 1992, població corregida en 2005
Canadà Cumberland Sound 1500[96] Es creu que la població està aumentant des de 1980
Baïa de Ungava <50[97] Població massa menuda per a estimar
Baïa de Hudson Occidental >23 000[98]
Baïa de Hudson Oriental 3100[97] La població ha declinat de 4200 en 1985 a 3100 en 2004
Riu Sant Lorenzo 900 - 1000[96] No s'ha realisat estudi extens des de 1988
Àrtic Oriental/Bahía de Baffin 21 213[99]
Entre Canadà/Groenlàndia Oest de Groenlàndia 7941[100] Senyes corregides en 2002
Svalbard Svalbard Sense estimació[101] No s'han realisat estudis en les afores de Svalbard
Rússia Àrtic rus Oriental i central Sense estimació[102] Es calculen de 18 000 a 20 000 en el mar de Ojotsk
Àrtic rus Occidental Sense estimació[102] La zona comprén les mars de Barents, Blanco, Kara, i Laptev

Amenaces

[editar | editar còdic]

Caça de belugas

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Caça de ballenes.


Les belugas han segut caçades durant sigles. Des de l'antiguetat els habitants natius de la regió àrtica de Canadà, Alaska i Rússia han capturat estos animals, primordialmente per la seua carn, grassa i pell. La pell curtida és l'única entre els cetáceos lo suficientment grossa per a ser usada com a cuiro.[103] Pels patrons de migració predibles i l'alta concentració de la població en els estuaris i zones aledaño a les costes durant l'estiu, són assuts fàcils durant esta época.[103]


En els sigles

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

i

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, la caça comercial per part de balleneros europeus i americans va causar una disminució de la població d'estos cetáceos en l'Àrtic canadenc.[103] Aparte del consum de carn i grassa, en Europa es va usar l'oli de meló com lubrificant para rellongeés, maquinària i per a allumenar els fars.[103] Al voltant de 1860, l'oli mineral remplazó al d'orige animal, pero la captura d'estos animals va continuar vigent. Des de 1863, es va descobrir que els #cuiro curtidos podrien ser utilisats per a la fabricació de arneses per a cavalls, cinturons de aserradero i cordoneres per a sabates. Estos productes de valor agregat varen contribuir a perpetuar la caça durant el restant de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

i inicis de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

. De 1868 a 1911, els balleneros escocesos i americans varen capturar més de 20 000 belugas en estret de Lancaster i el estret de Davis.[103]

En la década de 1920, els peixcadors de l'estuari del riu Sant Lorenzo varen culpar a les belugas de ser una amenaça per a l'indústria peixquera per alimentar-se, supostament, de grans cantitats d'abadejos, salmones, tonyines i atres peixos bàsics per a la subsistència dels pobladors de la regió. En conseqüència es va considerar com un habitant indesijable de l'estuari i inclús el govern de Quebec en 1928 va oferir una recompensa de 15 dólars per cada animal mort.[104] En 1938 el Departament de Peixca de Quebec va mamprendre un estudi per a determinar l'influència d'este cetáceo en les poblacions de peixos, mentres la persecució va continuar en un número indeterminat de morts fins a la década de 1950, quan es va concloure que la suposta voracitat d'este animal estava sobrestimada.


Els natius inuit de l'Àrtic encara mantenen la caça de subsistència per a l'obtenció d'aliment i matèries primeres. Esta pràctica és part de la seua cultura, pero existix l'inquietut que el total de captures siga massa alta per al sosteniment de la població.[105] Les morts anuals sumen de 200 a 550 en Alaska i al voltant de 1000 en Canadà.[106] No obstant, en àrees com la ensenar de Cook, la baïa de Ungava i Groenlàndia occidental, les captures realisades prèviament varen colocar a les poblacions en perill i les realisades pels inuit continuen en estes àrees, #lo que provoca que algunes poblacions continuen decreixent.[105] Estos llocs són el foc de discussió entre estes comunitats i el govern de Canadà en la finalitat de proveir una cacera sustentable sense posar en risc l'espècie.[107]

Captures beluga per ubicació

[editar | editar còdic]
Mar de Beaufort, Mackenzie, Paulatuk, Canadà Nunavut, Canadà Nunavik, Quebec, Canadà Oceà Àrtic + Mar de Bering, Rússia Mar de Ojotsk, Rússia Any Total Canadà Groenlàndia URSS + Rússia EE. UU. (Alaska) Total mundial, incomplet Perdut en la mar com % de capturat
2017
157 40 2016 157 203 40
82 303 40 2015 385 125 40 326 876
104 302 40 2014 406 271 40 346 1063
90 207 40 2013 297 304 40 367 1008
98 207 40 2012 305 211 40 360 916 4%
70 207 40 2011 277 150 40 288 755 3%
90 207 40 2010 297 190 40 318 845 3%
96 207 40 2009 303 245 40 253 841 6%
73 207 40 2008 280 287 40 254 861 8%
83 207 40 2007 290 116 40 576 1022 2%
122 207 40 2006 329 138 40 226 733 3%
106 207 40 2005 313 184 40 282 819 2%
132 207 40 2004 339 193 40 234 806 8%
115 250 207 40 2003 572 424 40 251 1287 9%
86 170 210 40 2002 466 430 40 362 1298 3%
95 370 40 2001 465 456 40 416 1377 1%
84 116 243 40 2000 443 616 40 280 1379 8%
86 207 243 40 1999 536 492 40 217 1285 20%
86 137 243 40 1998 466 714 40 342 1562 22%
114 376 243 40 1997 733 557 40 276 1606 22%
120 203 243 40 1996 566 541 40 389 1536 26%
129 40 1995 129 784 40 171 1124 22%
141 40 1994 141 618 40 285 1084 22%
110 40 1993 110 790 40 369 1309 18%
121 40 1992 121 900 40 181 1242 13%
116 40 1991 116 644 40 315 1115 16%
87 40 1990 87 657 40 335 1119 24%
117 40 1989 117 712 40 13 882 15%
116 40 1988 116 338 40 19 513 19%
144 40 1987 144 819 40 22 1025 13%
150 40 1986 150 848 40 0 1038 15%
120 110 0 1985 120 755 110 0 985 17%
141 110 0 1984 141 738 110 170 1159 20%
86 110 0 1983 86 742 110 235 1173 20%
126 110 0 1982 126 1003 110 335 1574 19%
155 110 0 1981 155 1256 110 209 1730 20%
85 110 0 1980 85 1096 110 249 1540 23%
144 26 0 1979 144 915 26 138 1223 22%
129 26 0 1978 129 887 26 177 1219 25%
148 26 0 1977 148 1037 26 247 1458 22%
154 26 0 1976 154 845 26 186 1211 28%
149 23 0 1975 149 807 23 185 1164 23%
128 23 0 1974 128 921 23 184 1256 25%
178 23 0 1973 178 1179 23 150 1530 23%
113 0 1972 113 968 0 180 1261 21%
79 0 1971 79 740 0 250 1069 23%
115 0 1970 115 475 0 200 790 25%
700 0 1969 1089 700 170 1959 25%
14 700 0 1968 1134 700 150 1984 26%
40 700 0 1967 655 700 225 1580 24%
96 700 0 1966 671 700 225 1596 23%
70 700 0 1965 493 700 225 1418 21%
45 700 0 1964 331 700 225 1256 22%
94 700 0 1963 230 700 225 1155 21%
96 700 0 1962 330 700 225 1255 24%
145 700 0 1961 345 700 300 1345 27%
145 700 0 1960 326 700 375 1401 22%
700 800 1959 373 1,500 450 2323 24%
700 800 1958 334 1,500 450 2284 23%
700 800 1957 612 1500 450 2562 26%
700 800 1956 536 1500 450 2486 25%
700 130 1955 409 830 450 1689 24%
700 130 1954 209 830 450 1489 28%
1960-1984

1970-99[108] 2013-15[109] 2000-2012[110]

Arviat[111] 1996-2002[112]

2003-16[113]

1954-1985 cita documents Russos Plantilla:Small[114] Fonts Total de columnes a l'esquerra, incomplet 1954-2016[115] Total de columnes a l'esquerra, incomplet Total d'atres columnes Plantilla:Small

Depredadors

[editar | editar còdic]

Els únics predadores naturals de les belugas són els orsos polars i les orcas.[20]

Durant l'hivern és freqüent que estos cetáceos resulten atrapats en trampes de gèl sense possibilitat d'escapar a mar oberta, del com queden separats per varis quilómetros.[116] Els orsos aprofiten la situació i les localisen per mig de l'olfat o quan emergixen per a respirar; llavors les colpegen, les atrapen i arrastren fòra de l'aigua sobre la capa superficial de gèl per a devorar-les.[20] Poden capturar eixemplars grans, ya que està documentada la captura d'un animal de 935 kg per part d'un orso que pesava entre 150 i 180 kg.[117]


La orca és l'atre predador que pot capturar en èxit tant a les crío com als adults.[20] Estos cetáceos cosmopolites, ya que habiten totes les mars del món, ocupen la regió subártica i compartixen gran part de l'hàbitat de les belugas.[20] S'han reportat atacs principalment en aigües de Groenlàndia, Rússia, Canadà i Alaska.[118][119] En la ensenar de Cook s'han documentat vàries morts i existix preocupació perque açò impedix la recuperació d'esta subpoblación, ya disminuïda a l'extrem per la caça.[118] Les orcas apleguen en autumne, a principis del més d'agost, pero les belugas en ocasions les poden escoltar i evadir. Les poblacions que permaneixen prop o baix les capes de gèl tenen certa protecció puix l'enorme aleta dorsal, de fins a dos metros de llongitut, els impedix a les orcas maniobrar per baix dels témpanos de gèl o acostar-se lo suficient als respiraders.[23]

Contaminació

[editar | editar còdic]

Com a conseqüència de la congregació de belugas en els estuaris dels rius, la polució causada pels humans pot representar un risc significatiu per a la seua salut. En la població del riu Sant Lorenzo s'ha demostrat l'existència de substàncies químiques tòxiques tals com dicloro difenil tricloroetano (DDT) i metals pesats com plom, mercuri i cadmi.[120] També s'han trobat nivells entre 240 ppm i 800 ppm de bifenilos policlorados en el cervell, fege i músculs de les ballenes, sent els machos els qui posseïxen els nivells més alts.[121] El nivell trobat d'estos composts és significativament superior al trobat en les poblacions que habiten l'Àrtic.[122] Està comprovat que estes substàncies tenen un efecte advers sobre estos cetáceos, com l'aparició de càncers, patologies reproductives i deterioració del sistema immunològic fent als animals més susceptibles a neumonias, úlceras, quistes, tumorés i infeccions bacterianes.[122] A pesar de que les poblacions en major risc són les que freqüenten els rius, en grups d'animals que habiten la mar oberta s'han documentat nivells alts de zinc, cadmi, mercuri i seleni en els músculs, fege i renyó.[123]


Entre 1983 i 1999, es varen examinar els cossos de 129 belugas adultes del riu Sant Lorenzo i es va descobrir que el 27% havia patit càncer.[124] Este percentage és més alt que el documentat en atres poblacions d'esta espècie i molt superior als atres cetáceos i la majoria de mamífers terrestres, sent sol equiparable als diagnosticats en humans i alguns animals domèstics.[124] Per eixemple, la freqüència de càncer intestinal en este lloc és molt major que la trobada en humans i es creu que esta condició està directament relacionada en els ambients contaminats, en este cas per hidrocarburs aromàtics policíclics. Açò coincidix en l'afectació més alta en humans residents en l'àrea.[125] L'alta prevalença de tumors sugerix que els contaminants identificats en els animals que habiten l'estuari tenen un efecte carcinogénico directe o a lo manco propicien una deterioració immunològica que disminuïx la resistència als mateixos.[126]


Les molèsties ocasionades per les activitats dels humans també poden ser una amenaça per a l'espècie. La contaminació acústica per part de les embarcacions sembla afectar a estos animals. Per eixemple, es va trobar una correlació entre el trànsit de belugas per la desembocadura del riu Saguenay (disminuït en el 60%) i les activitats recreatives en pots a motor en l'àrea.[127] També es va trobar una reducció dràstica de cridats (de 3,4 a 10,5 cridats/min a 0 o <1) entre els animals, despuix de l'exposició al soroll produït pels bucs, sent més persistent i intensa en embarcacions grans com els transbordadorés que en navío més menuts.[128] Poden detectar a gran distància, inclús a 50 km, la presència de bucs grans (per eixemple rompehielos) i els eviten movent-se ràpidament en contra direcció o perpendicular seguint les vores del gèl desplaçant-se, inclús, fins a 80 km per a eludir-los. La presència d'navío produïx reaccions d'estalvi induint grans immersions per a alimentar-se, disgregació dels grups i asincronía en el bucege.[129]

Patógenos

[editar | editar còdic]

Com en qualsevol població animal, existixen gran número de patologies que li causen alteracions i mort a les belugas. Estes inclouen una varietat de malalties produïdes per virus, bactèrias i fongos que els ocasionen principalment infeccions cutànees, intestinals i respiratòries.[130]

S'ha trobat papilomavirus en l'estòmec de les belugas del riu Sant Lorenzo. També s'ha detectat infecció per herpesvirus i s'han presentat alguns casos d'encefalitis ocasionada pel protozoario Sarcocystis. S'han documentat ciliats colonisant el espiràcul pero semblen no ser patógenos o per lo manco són poc nocius.[131]


La bactèria Erysipelothrix rhusiopathiae, que prové provablement de peixos contaminats de la seua dieta, pot amenaçar les belugas en captiveri causant-los anorèxia, plaques i lesions en la dermis que poden produir septicèmia.[131] Esta condició pot causar-los la mort si no és diagnosticada i tractada a temps en antibiòtics com la ciprofloxacino.[132]

En un estudi realisat en varis individus d'abdós sexes per a documentar l'infecció per helmints es va comprovar la presència de larves d'una espècie del gènero Contracaecum en el estòmec i el intestí, Anisakis simplex en l'estòmec, Pharurus pallasii en els conductes auditius, Hadwenius seymouri en l'intestí i Leucasiella arctica en el recte.[133]

Relació en humans

[editar | editar còdic]

Captiveri

[editar | editar còdic]

Les belugas es troben entre els primers cetáceos posats en captiveri. La primera d'elles va ser exhibida en 1861 en el Museu Americà de Barnum, en la ciutat de Nova York.[134] Durant el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, el país a on es varen realisar més captures en fins d'exhibició va ser Canadà. Durant el trascurso del sigle fins a principis de la década de 1960 varen ser sostretes de l'estuari del riu Sant Lorenzo i a partir de 1967 es va iniciar la captura en l'estuari del riu Churchill. En este lloc des d'eixe any fins a 1992, quan es va prohibir esta pràctica, es varen capturar 68 eixemplars.[135] Despuix que Canadà deixara de ser el proveïdor d'estos animals a raïl de la prohibició, Rússia es va convertir en el abastecedor més gran de belugas per als aquaris del món.[135] Els eixemplars són capturats en la delta del riu Amur i les mars de l'extrem orient del país i d'allí són transportats a aquaris en Moscou, San Petersburgo i Sochi; el restant són exportats a atres països inclós Canadà.[135]

Per a 2006 seguia sent una de les espècies de cetáceo mantingudes en aquaris i parcs de vida lliure en Amèrica del Nort, Europa i Àsia.[135] Per a eixe any s'exhibien en aquaris, trenta belugas en Canadà i vintihuit en els Estats Units, a on s'havien reportat fins a llavors cuarenta y dos morts en captiveri. Per a eixe mateix any un eixemplar podia valdre en el mercat fins a US$ 100 000.[135] Este cetáceo és popular entre els visitants pel seu color blanc i l'àmplia gama d'expressions facials i moviments cefàlics. Açò últim és possible gràcies a la movilitat adicional proporcionada per tindre vèrtebres cervicals no fusionades.[23]


La majoria de les belugas trobades en els aquaris han segut sostretes de la naturalea, degut a que els programes de reproducció en captiveri han tingut poc èxit.[136] Per eixemple, per a 2010 en l'aquari de Vancouver, Canadà, solament dos belugas cridades Qila i la seua filla Tiqa permaneixien en vida, després de nàixer en captiveri quinze i dos anys arrere, respectivament. Atres tres que varen nàixer en el mateix lloc varen fallir abans dels tres anys.[137]

La Armada dels Estats Units de 1960 fins a 1992, va desenrollar un programa que, entre atres fins, pretenia estudiar la capacitat dels mamífers marins per a la ecolocalización en l'objecte de dissenyar métodos més eficients per a detectar objectes baix l'aigua. El programa va iniciar en delfins pero numeroses belugas varen ser incorporades a est en 1975.[138] Este programa incloïa també entrenament per a entrega de materials i equips baix l'aigua a buceadores, ubicació d'objectes perduts, vigilància de pots i submarís i monitorisació baix l'aigua usant cambres subjectes a la boca.[138] Un programa similar va ser implementat per la Armada de Rússia durant la Guerra Freda, en el que ademés varen ser entrenades per a contrarrestar mines navals en aigües de l'Àrtic.[120]

En novembre de 2006, en el oceanogràfic de Valéncia (Espanya) va nàixer la primera beluga en captivitat d'Europa.[139] Este eixemplar, que en nàixer va medir 1,20 metros i va pesar 90 kg va morir als 25 dies, despuix de sofrir complicacions metabòliques i infeccioses al no poder alimentar-se adequadament.[140] El 15 de novembre de 2016 va nàixer una segona crío, engendrada per inseminació natural, que va mostrar dificultats per a s'alletada. Va conseguir sobreviure gràcies als contes constants dels seus cuidadors i una dieta de llet enriquida.[141]


En 2009 durant una competència de bucege lliure en la ciutat d'Harbin en China, dins d'un estany d'aigua gelada, una beluga en captiveri anomenada Mila va ajudar a pujar fins a la superfície a una buceadora incapacitada per a emergir per sí mateixa subjectant-la d'una cama, possiblement salvant-li la vida.[142]

Albirament de belugas

[editar | editar còdic]

L'activitat d'albirament de belugas s'ha tornat en una activitat important i en auge en les àrees del riu Sant Lorenzo i del riu Churchill en la baïa de Hudson. L'época propícia és durant l'estiu quan esta espècie acodix en forma massiva als estuaris dels rius i en general a #latitut més baixes con relación a la seua ubicació hivernal.[143] El número elevat d'animals reunits i la curiositat que els produïx la presència dels humans, fa que siguen observades en facilitat.[143]

No obstant, la presència de pots constituïx una amenaça per a estos animals, ya que els distrau l'atenció sobre activitats importants com l'alimentació, interacció social i reproducció. Adicionalment el soroll produït pels motors té un efecte advers sobre la seua funció auditiva i els disminuïx la capacitat de detectar els assuts, comunicar-se i navegar.[144] Per a protegir els mamífers marins durant les observacions la Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units, va publicar la Guia per a l'observació de la vida marina. Entre atres recomanacions, la guia aconsella als observadors de cetáceos mantindre la distància i la prohibició expressa de perseguir o acossar als animals, obstruir el seu camí i tocar-los o alimentar-los.[145]

Estat de conservació

[editar | editar còdic]

En 2008, la beluga va ser classificada en la Llista Roja de la UICN com a espècie casi amenaçada (NT). Abans de 2008, estava llistada com vulnerable i este canvi va generar preocupació per la poca certea de la sifra real i escàs coneiximent de les amenaces per a totes les subpoblaciones existents en la seua àrea de distribució (especialment en l'Àrtic rus) i la possibilitat de que els esforços de conservació cessen, especialment el maneig de la caça. La raó exposta per la UICN per al canvi d'estatus va ser el fet de que a nivell global l'espècie no complix cap dels criteris per a catalogar-la com amenaçada, que algunes de les subpoblaciones més grans no estaven declinant i que els métodos millorats per al cens de la població varen indicar que el tamany de la mateixa és major que lo estimat prèviament.


Les subpoblaciones estan subjectes a diferents nivells d'amenaça i justifiquen una atenció individual. El grup no migratori que habita la ensenar de Cook es va incloure en els llistats de la UICN com subpoblación en perill crític en 2008, degut a que ha experimentat una disminució precipitada en els últims anys i actualment el número ha disminuït a solament uns pocs centenars. Fins a 1998 la captura exagerada va ser la major responsable de la declinació. Des de 1999 la caça reportada ha segut mínima, pero el número d'animals no ha mostrat els signes de recuperació esperats. La mateixa població va ser catalogada com amenaçada dins de la Llei d'Espècies Amenaçades en octubre de 2008 pel govern federal dels Estats Units.[146][147][148]

Protecció llegal

[editar | editar còdic]

En 1972 el Congrés dels Estats Units va emetre la Llei per a la Protecció de Mamífers Marins (MMPA) en la qual es fa illegal la caça i persecució de qualsevol mamífer marí en aigües dels Estats Units. La MMPA des de la seua creació ha tinguts vàries esmenes i fins a 2007 permetia algunes excepcions com la caça de subsistència dels natius, captura temporal d'una cantitat restringida de mamífers marins en fins d'investigació, educació i exhibició pública i la captura accidental d'alguns eixemplars en el trascurso d'operacions peixqueres.[149] L'acta també establix que totes les ballenes en la mar territorial dels Estats Units estan baix la jurisdicció del Servici Nacional de Peixca Marina, una divisió de la NOAA.[149]

La Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Selvades (CITES) és un tractat internacional acordat en 1973 per a regular l'explotació comercial de certes espècies; en ella es protegixen específicament totes les espècies de odontocetos (ballenes dentadas).[150]


La població aïllada de belugas en el riu Sant Lorenzo està protegida llegalment des de 1983.[151] En 1988 el Departament Canadenc de Peixca i Oceans i Environment Canada, una agència del govern per a supervisar els parcs nacionals, varen implementar el Pla d'Acció del Sant Lorenzo.[152] La finalitat d'este pla era eliminar el 90 % de la contaminació industrial per a l'any 1993; per a 1992 les emissions s'havien reduït en un 59 %.[105]

En la cultura

[editar | editar còdic]

Pour la suite du monde és una película canadenca estrenada en 1963 del gènero documental de ficció. En el film es mostra als residents de L'Isle-aux-Coudres, una illa en el riu Sant Lorenzo en Quebec, realisant la tradicional caça de beluga captada per les cambres de forma real.[153]

White Whale Records va ser una companyia discogràfica dels Estats Units que va funcionar des de 1965 fins a 1971 en Los Àngeles, Califòrnia, coneguda per ser la casa discogràfica de la banda de roc The Turtles. El sagell de la companyia era una silueta de beluga en el lletrer «White Whale» en la part superior.[154]

En 1980 l'intérpret de música infantil Raffi va llançar l'àlbum de música Baby Beluga. L'àlbum inicia en els sons de les ballenes comunicant-se i inclou composicions que recreen l'oceà i ballenes jugant. La cançó Baby Beluga va ser inspirada quan Raffi va vore una beluga recent naixcuda en l'aquari de Vancouver en Canadà.[155]

La motocicleta Yamaha Beluga (Riva 80/CV80) en motor de 80 cc va ser produïda de 1981 fins a 1987 i comercialisada en tot lo món, especialment en Canadà, Estats Units, Holanda, Bèlgica, Suècia i Japó.[156]

El submarí de la classe Beluga (proyecte 1710 Mackrel) va ser un proyecte de submarí experimental rus, el prototip del qual va operar fins a 1997 i que va ser desmantellat a mitan de l'any 2000.[157]


L'avió Airbus Beluga, una de les aeronaus de càrrega més gran del món, té un disseny molt similar al cos i el cap de la beluga; inicialment va ser cridat Super Transportador, pero el nom Beluga es va fer més popular per la qual cosa va ser adoptat oficialment.[158]

L'empresa SkySails GmbH & Co. KG subsidiària del grup empresarial Beluga Shipping instalada en Hamburc, Alemània, va provar un nou sistema de remolc de barcos per mig d'un sistema similar a un parapente enorme el qual va mostrar una eficàcia en economia de combustible entre el 10 al 35%. El programa per a provar l'eficiència del sistema es va denominar Proyecte Beluga en el qual es va usar el barco de càrrega MS Beluga Skysails. Com a senya curiosa, en la cara externa del gran «parapente» de 160 m², es va estampar en tota la seua extensió l'aleta posterior d'una beluga, una de les insígnies de l'empresa.[159]

En la película de 2016 Buscant a Dory apareix una ballena beluga cridat «Bailey», interpretat per Ty Burrell.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Pallas, P. S. (1776). Reise_durch_verschiedene_Provinzen_dones_russischen_Reichs, 8 edició (en alemà), p. 85. ISBN 1120024307.
  2. ↑ Plantilla:MSW3
  3. ↑ S. Grétarsdóttir i Ú. ÁrnasonJournal of Molecular Evolution.34(3)
    201-208.doi:10.1007/BF00162969.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 O'Corry-Crowe, G. (2002). «Beluga Whale Delphinapterus leucas», Perrin, W., Würsig B. i Thewissen, J. (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals (en anglés), Academic Press, pp. 94–99. ISBN 0-12-551340-2.
  5. ↑ Heide-Jørgensen, M. P. i Reeves, R. R.(1993).Marine Mammal Science.9(3)
    258–268.doi:10.1111/j.1748-7692.1993.tb00454.x.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Leatherwood, Stephen i Randall R. Reeves (1983). The Serra Club Handbook of Whales and Dolphins, 1 edició (en anglés), Sant Francisco: Serra Club Books, pp. 320. ISBN 978-0871563408.
  7. ↑ Wiktionary. . Consultat el 3 d'agost de 2010.
  8. ↑ Plantilla:MSW3
  9. ↑ Uljiu Arnason i Anette Gullberg(1996).Mol Biol Evol.13(2)
    407-417.
  10. ↑ Victor G. Waddella, Michel C. Milinkovitchb, Martine Bérubéb i Michael J. Stanhope(2000).Molecular Phylogenetics and Evolution.15(2)
    314-318.doi:10.1006/mpev.1999.0751.
  11. ↑ . ZipcodeZoo.com. Archivat des d'el original, el 20 d'agost de 2012. Consultat el 1 d'agost de 2010.
  12. ↑ Barnes, L. G.(1977).Systematic Zoology.25(4)
    321-343.doi:10.2307/2412508.
  13. ↑ William F. Perrin,Bernd G. Würsig,J. G. M. Thewissen (2009). Encyclopedia of marine mammals, 2 edició (en anglés), Acadenmic Press, p. 214. ISBN 9780123735539.
  14. ↑ . University of Vermont. Archivat des d'el original, el 19 de decembre de 2010. Consultat el 2 d'agost de 2010.
  15. ↑ Burns JJ, Seaman GA.(1983).Biology and ecology. US Dept Commer, NOAA, OCSEAP Final Rep, II.56
    221-357.
  16. ↑ Goren, Arthur D., et a el(1987).Marine Mammal Science.3(1)
    14-21.doi:10.1111/j.1748-7692.1987.tb00148.x.
  17. ↑ [enllaç trencat]
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 Convention on Migratory Species - CMS. . Archivat des d'el original, el 21 d'agost de 2011. Consultat el 3 d'agost de 2010.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 Shirihai, H. & Jarrett, B. (2006). Whales, Dolphins and Other Marine Mammals of the World (en anglés), Princeton: Princeton Univ. Press, pp. 97–100. ISBN 0-69112757-3.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 Reeves, R., Stewart, B., Clapham, P. i Powell, J. (2003). Guide to Marine Mammals of the World (en anglés), Nova York: A.A. Knopf, pp. 318–321. ISBN 0-375-41141-0.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 Ridgway, S., R. Harrison (1981.). Handbook of Marine Mammals, 6ª edició (en anglés), Sant Diego: Academic Press Limited, pp. 486. ISBN 978-0125885065.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 . Siga World.org. Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2010. Consultat el 30 de juliol de 2010.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 Paine, S. (1995). The World of the Arctic Whales (en anglés), Sant Francisco: Serra Club. ISBN 0871569574.
  24. ↑ Sergeant, D. I. i P. F. Brodie(1969).Journal Fisheries Research Board of Canada.26(10)
    2561-2580.
  25. ↑ United Nations Environment Programme - Conservation of Migratory Species of Wild Animals (2006). Review of small cetaceans: distribution, behaviour, migration and threats: 177 (Marine mammal action pla/regional sigues reports and studies) (en anglés), UNEP/CMS, p. 356. ISBN 3937429026.
  26. ↑ 26,0 26,1 . Encyclopedia Of Life. Consultat el 3 d'agost de 2010.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 Friedman W. R.(2006).Cognitive Science 143.
  28. ↑ 28,0 28,1 [enllaç trencat]
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 Haley, Delphine (1986). Marine Mammals of Eastern North Pacific and Arctic Waters, 2 edició (en anglés), Seattle: Pacific Search Press. ISBN 0931397146.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 30,5 . Siga World.org. Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2010. Consultat el 30 de juliol de 2010.
  31. ↑ Carter Litchfield, R. G. Ackman, J. C. Sipos i C. A. EatonLipids.6(9)
    674-681.
  32. ↑ Bonner, W.N.. Whales, Poole, Anglaterra, pp. 17, 23-24. ISBN 0713708875.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 Nowak, Ronald M. (1991). Walker's Mammals of the World, 5 edició (en anglés), Baltimore: The Johns Hopkins University Press. ISBN 0801857899.
  34. ↑ The National Oceanic and Atmospheric Administration's National Marine Fisheries Service - Alaska Regional Office. . Consultat el 3 d'agost de 2010.
  35. ↑ Enchanted Learning. . Consultat el 6 d'agost de 2010.
  36. ↑ 36,0 36,1 Aubin DJST - University of Guelph (Canada)(1989).Diss Abst Int Pt B Sci and Eng.50(1)
  37. ↑ Mikaelian I, Labelle P, Kopal M, De Guise S, Martineau D.(2003).Vet Pathol.40(6)
    698-703.Consultat el 3 d'agost de 2010.
  38. ↑ NW Kasting, SAL Adderley, T Safford, KG Hewlett(1989).Physiological zoology.62(3)
    687-701.
  39. ↑ 39,0 39,1 Belkovitch, V. M.; Shekotov, M. N. (1993). The Belukha Whale: Natural Behavior and Bioacoustics (en anglés), Woods Hole Oceanographic Inst. Woods Hole, MA.
  40. ↑ 40,0 40,1 Siga World.org. . Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2010. Consultat el 30 de juliol de 2010.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 Herman, Louis (1988). Cetacean Behavior: Mechanisms and Functions (en anglés), Nova York: John Wiley and Sons, p. 480. ISBN 978-0894642722.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 Katona, Steven K., Valerie Rough i David T. Richardson (1993). Field Guide to Whales, Porpoises, and Seals from Cape Cod to Newfoundland, 4 edició (en anglés), Smithsonian Institution Press, p. 336. ISBN 1560983337.
  43. ↑ Slijper, I. J. (1979). Whales, 2 edició (en anglés), Ithaca, Nova York: Cornell University Press, p. 511. ISBN 0801411610.
  44. ↑ Jefferson TA, Leatherwood S, Webber MA (1993). FAO Species identification guide. Marine mammals of the world. (en anglés), UNEP / FAO, Rome, p. 320.
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 45,3 MacDonald, David. (1993). The Encyclopedia of Mammals (en anglés), Nova York: Facts on File, Inc., p. 895. ISBN 0871968711.
  46. ↑ [enllaç trencat]
  47. ↑ 47,0 47,1 Siga World.org. . Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2010. Consultat el 30 de juliol de 2010.
  48. ↑ Geòrgia Aquarium. . Archivat des d'el original, el 2 d'octubre de 2008. Consultat el 12 d'octubre de 2008.
  49. ↑ Alaska Geographic Society (1979). Alaska Whales and Whaling (en anglés), Edmonds, Washington: Alaska Northwest Publishing Co.
  50. ↑ [enllaç trencat]
  51. ↑ Frank I. Fish(1998).Journal of Experimental Biology.201(20)
    2867-2877.
  52. ↑ Siga World.org. . Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2010. Consultat el 30 de juliol de 2010.
  53. ↑ Ridgway, S.H., Carder, D.A., Kamolnick, T., Smith, R., Schlundt, C.I. i W.R.Elsberry(2001).The Journal of Experimental Biology.204(22)
    3829-3841.
  54. ↑ 54,0 54,1 54,2 54,3 MP Heide-Jorgensen, PR Richard, A Rosing-Asvid(1998).Artic.51(1)
    17–26.Consultat el 7 d'agost de 2010.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 Ridgway, Sam H (1972). Mammals of the Siga. Biology and Medicine (en anglés), Springfield, Illinois: Charres C. Thomas, p. 812. ISBN 0398023891.
  56. ↑ [enllaç trencat]
  57. ↑ Noren, S. R. & Williams, T. M.Comparative Biochemistry and Physiology - Part A: Molecular & Integrative Physiology.126(2)
    181–191.doi:10.1016/S1095-6433(00)00182-3.
  58. ↑ [enllaç trencat]
  59. ↑ Heide-Jorgensen, M.P., Teilmann, J(1994).Meddr Gronland, Biosci..39
    195–212.
  60. ↑ Frost, K.J. i Lowry, L.F(1981).Fish Bull.79
    187–192.
  61. ↑ 61,0 61,1 Lentifer, J (1988). Selected Marine Mammals of Alaska: Species Accounts with Research and Management Recomendations (en anglés), Marine Mammals Commission.
  62. ↑ 62,0 62,1 62,2 62,3 NOAA. . Archivat des d'el original, el 25 d'agost de 2009. Consultat el 3 d'agost de 2010.
  63. ↑ Siga World.org. . Archivat des d'el original, el 12 de juliol de 2010. Consultat el 30 de juliol de 2010.
  64. ↑ Katona, Steven K., Valerie Rough i David T. Richardson. (1983). A Field Guide to the Whales, Porpoises and Seals of the Gulf of Maine and Eastern Canada (en anglés), Nova York: Charres Scribner's Sons, p. 255. ISBN 0684179024.
  65. ↑ Richard PR, Martin AR, Orr JR(2001).Arctic.(54)
    223-236.
  66. ↑ Beluga Whale - Marine Bio. . Archivat des d'el original, el 10 d'abril de 2008. Consultat el 26 d'agost de 2008.
  67. ↑ Lentifer, J. (1988). Selected Marine Mammals of Alaska: Species Accounts with Research and Management Recomendations. (en anglés), Washington, D.C.: Marine Mammals Commission.
  68. ↑ 68,0 68,1 Robert Scott Suydam - University of Washington. . Consultat el 4 d'agost de 2008.
  69. ↑ Todd R. Robeck1, Steven L. Monfort, Paul P. Carrer, J. Lawrence Dunn, Eric Jensen, Jeffrey R. Boehm, Skip Young, Steven T. Clark(2005).Zoo Biology.24(1)
    29–49.
  70. ↑ Cosens, S. & Dueck, L.Arctic.31(2)
    1–2.Consultat el 10 de febrer de 2010.
  71. ↑ Animal Diversity Web - Museu de Zoologia, Universitat de Míchigan. . Consultat el 30 de juliol de 2010.
  72. ↑ Siga World.org. . Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2010. Consultat el 30 de juliol de 2010.
  73. ↑ 73,0 73,1 Siga World Education Department (1993). Toothed Whales (en anglés), Sant Diego: Siga World Education Department Publication.
  74. ↑ Elaine S. Leung, Valeria Vergara. Llance G. Barrett-Lennard(2010).Zoo Biology.29
    1–5.doi:10.1002/zoo.20295.
  75. ↑ [enllaç trencat]
  76. ↑ ePluribus Mija. . Archivat des d'el original, el 29 de novembre de 2009. Consultat el 7 d'agost de 2010.
  77. ↑ Bonner, W (1989). Whales of the World (en anglés), Nova York: Facts on File Publications, p. 191. ISBN 9780816052165.
  78. ↑ . www.reuters.com. Archivat des d'el original, el 11 d'octubre de 2012. Consultat el 16 de setembre de 2008.
  79. ↑ 79,0 79,1 79,2 Rulle DW (1998). Wartzok D (ed.). Marine mammals of the world: systematics and distribution, 4 edició (en anglés), Lawrence, KS. USA: Society for Marine Mammalogy, Special Publication, p. 231. ISBN 1891276034.
  80. ↑ Artyukhin Yu.B. and V.N. Burkanov (1999). Siga birds and mammals of the Russian Far East: a Field Guide (en rus), Moscow: АSТ Publishing, p. 215.
  81. ↑ 81,0 81,1 81,2 Suydam RS, Lowry LF, Frost KJ, O' Corry-Crowe GM, Pikok D JR(2001).Arctic.54(3)
    237-243.
  82. ↑ Barber DG, Saczuk I, Richard PR(2001).Arctic.54
    305-316.
  83. ↑ «[1]», Los Angeles Claves. Consultat el 3 d'agost de 2010 (en anglés).
  84. ↑ Gewalt W (1994). «Wale und Delphine 1 -Delphinapterus leucas - Weißwal oder Beluga», Handbuch der Säugetiere Europas. Meeressäuger. Teil IA (en alemà), Aula-Verlag, Wies-baden, pp. 185-208. ISBN 3891045603.
  85. ↑ Heide Jørgensen MP, Reeves RR(1996).J Mar Sci 53.1
    61-72.
  86. ↑ 86,0 86,1 86,2 86,3 86,4 Reis JC (1991). The conservation of small cetaceans: a review. Report prepared for the Secretariat of the Convention on the Conservation of Migratory Species of Wild Animals, UNEP/CMS Secretariat, Bonn.
  87. ↑ Hobbs RC, Laidre KL, Vós DJ, Mahoney BA, Eagleton M(2005).Arctic.58
    331-340.
  88. ↑ Rugh DJ,Mahoney BA, Smith BK - NOAA Technical Memorandum NMFS AFSC. no. 145. . Consultat el 7 d'agost de 2010.
  89. ↑ Kimberly T. Goetz, David J. Rugh, Andrew J. Read, Roderick C. Hobbs - National Marine Mammal Laboratory, Alaska Fisheries Science Center, NMFS, NOAA, Washington, USA. . Consultat el 8 d'agost de 2010.
  90. ↑ [enllaç trencat]
  91. ↑ [PDF]RC Hobbs, JM Waite, DJ RughMarine Fisheries Review, 2000.Consultat el 3 d'agost de 2010.
  92. ↑ NOAA. . Archivat des d'el original, el 28 de maig de 2010. Consultat el 3 d'agost de 2010.
  93. ↑ L. Lowry, Universitat d'Alaska - Fairbanks; com. pers. per a K. Laidre, giner 2007
  94. ↑ R. Hobbs, AFSC-NMML com. pers. giner de 2007
  95. ↑ L. A. Harwood(1996).Ca. J. Fish. Aquat. Sci..53(10)
    2262–2273.
  96. ↑ 96,0 96,1 Canadian Species at risk. . Archivat des d'el original, el 13 de decembre de 2009. Consultat el 3 d'agost de 2010.
  97. ↑ 97,0 97,1 DFO Ca. Sci. Advis. Rep. 2005/036. . Consultat el 3 d'agost de 2010.
  98. ↑ Richard, PRE. A. Stewart(1991).Canadian field-naturalist Ottawa ON.105(2)
    206-214.Consultat el 4 d'agost de 2010.
  99. ↑ Innes, S(2002).NAMMCO Sci. Pub..4
    225-238.Consultat el 4 d'agost de 2010.
  100. ↑ Stuart Innes, M. P. Heide-Jørgensen, Jeff L. Laake, Kristin L. Laidre, Holly J.Cleator1, Pierre Richard, Robert I.A. StewartNAMMCO Scientific Publications.4
  101. ↑ Gjertz, I. and Wiig, Ø.(1994.).Meddelelser om Grønland Bioscience.39
    93-97.
  102. ↑ 102,0 102,1 Boltunov, A. N. and Belikov, S. I.(2002).NAMMCO Scientific Publications.4
    149-168.Consultat el 4 d'agost de 2010.
  103. ↑ 103,0 103,1 103,2 103,3 103,4 Ellis, Richard. (1991). Men and Whales., 1 edició (en anglés), The Lyons Press, p. 560. ISBN 978-1558216969.
  104. ↑ R. R. Reeves and I. Mitchell(1984).Canadian Field-Naturalist.(111)
    63-121.Consultat el 7 de setembre de 2010.
  105. ↑ 105,0 105,1 105,2 Dold, Catherine.(1993).Wildlife Conservation.
    45-53.ISSN 1048-4949.
  106. ↑ (1999) Nowak, Ronald M. Walker's Mammals of the World, 6 edició (en anglés), Baltimore: The Johns Hopkins University Press. doi:10.1023/A:1005404305946.
  107. ↑ Martina Tyrrell(2007).Human Ecology.35(5)
    575-586.doi:10.1007/s10745-006-9105-2.
  108. ↑ HARWOOD, LOIS A., PAMELA NORTON, BILLY DAY and PATRICIA A. HALL. “The Harvest of Beluga Whales in Canada’s Western Arctic: Hunter-Based Monitoring of the Size and Composition of the Catch”. Arctic 55: 10–20.
  109. ↑ Fisheries, NOAA. «Marine Mammal Estoc Assessment Reports (SARs) by Region :: NOAA Fisheries» (en en-us).
  110. ↑ Fisheries Joint Management Committee. «BEAUFORT SIGA BELUGA MANAGEMENT PLA, 4th amended printing».
  111. ↑ SULUK, THOMAS K., and SHERRIE L. BLAKNEY. “Land Claims and Resistance to the Management of Harvester Activities in Nunavut”. Arctic 61: 62–70.
  112. ↑ Kishigami, Noboru. “Co-Management of Beluga Whales in Nunavik (Arctic Quebec), Canada”. Senri Ethnological Studies 67: 121–144.
  113. ↑ Rogers, Sarah (22 d'agost de 2016). Nunatsiaq News 2016-08-22: NEWS: Nunavik’s beluga season closes early (in (en)), Nunatsiaq News.
  114. ↑ Bettridge, Shannon, Robert L. Brownell Jr., Melissa Andersen Garcia, Rod C. Hobbs, Cheri L. McCarty, Richard D. Methot Jr., Debra L. Palka, Patricia I. Rosel, Kathryn S. Swails, and Barbara L. Taylor (1 de març de 2016). «Status Review of the Sakhalin Bay-Amur River Beluga Whale (Delphinapterus leucas) under the Marine Mammal Protection Act». Archivat des d'el original, el 30 d'abril de 2017. Consultat el 6 de maig de 2018.
  115. ↑ Plantilla:Cite paper
  116. ↑ «Clara Hernández », 20 minuts.és - Internacional.
  117. ↑ Milton M. R.F reeman - McMaster University, Hamilton, Ontario. . Archivat des d'el original, el 15 d'abril de 2010. Consultat el 12 d'agost de 2010.
  118. ↑ 118,0 118,1 Shelden KEW, Rugh DJ, Mahoney BA, Dahlheim EMMar. Mamm. Sci.19
    529-544.
  119. ↑ Lowry, LF(1987).Ont. Field-Nat.101(1)
    6-12.
  120. ↑ 120,0 120,1 Pierre Beland (1996). Beluga: A Farewell to Whales, 1 edició, The Lyons Press, pp. 224. ISBN 1558213988.
  121. ↑ C. Metcalfea, *, T. Metcalfea, S. Rayb, G. Patersona and B. Koeniga(1999).Marine Environmental Research.47(1)
    1-15.doi:10.1016/S0141-1136(98)00107-X.
  122. ↑ 122,0 122,1 Smith, T. G., D. J. St. Aubin, and J. R. Geraci (1990). Advances in Research on the Beluga Whale, Delphinapterus leucas. (en anglés), Ottawa: Department of Fisheries and Oceans. ISBN 0660138174.
  123. ↑ Carsten Thye Hansen, Christian Overgaard Nielsen, Rune Dietz and Martin Munk HansenPolar Biology.10(7)
    529-539.doi:10.1007/BF00233702.
  124. ↑ 124,0 124,1 Daniel Martineau, Karin Lemberger, André Dallaire, Philippe Labelle, Thomas P. Lipscomb, Pascal Michel, i Igor Mikaelian(2002).Environ Health Perspect.110(3)
    285-292.
  125. ↑ Daniel Martineau, Karin Lemberger, André Dallaire, Philippe Labelle, Thomas P Lipscomb, Pascal Michel, and Igor Mikaelian(2002).Environ Health Perspect.110(3)
    285–292.
  126. ↑ S. De Guise, A. Lagacé i P. Béland(1994).Veterinary Pathology.31(4)
    444-449.doi:10.1177/030098589403100406.
  127. ↑ Caron LMJ, Sergeant DE(1988).Ca Nat.115(2)
    111-116.
  128. ↑ (1999).Marine Mammal Science.15(1)
    65-84.doi:10.1111/j.1748-7692.1999.tb00782.x.
  129. ↑ Finley KJ, Miller GW, Davis RA, Greene CR(1990).Ca Bull Fish Aquat Sci.224
    97-117.Consultat el 8 d'agost de 2010.
  130. ↑ Siga World.org. . Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2010. Consultat el 30 de juliol de 2010.
  131. ↑ 131,0 131,1 Dierauf, L. & Gulland, F. (2001). CRC Handbook of Marine Mammal Medicine:Health, Disease, and Rehabilitation (en anglés), CRC Press, pp. 26, 303, 359. ISBN 0849308399.
  132. ↑ Paul P. Carrer, David I. Kenny, Robert A. Cook(1993).Zoo Biology.12(5)
    483–490.doi:10.1002/zoo.1430120510.
  133. ↑ K. W. Warura,' J. T. Strong,2 C. L. Qlenn,' and Albert 0. Bush(1986).Journal of Wildlife diseases.22(3)
    440-442.
  134. ↑ New York Tribune. . Consultat el 4 d'agost de 2010.
  135. ↑ 135,0 135,1 135,2 135,3 135,4 Canadian Marine Environment Protection Society (CMEPS). . Consultat el 8 d'agost de 2010.
  136. ↑ WAZA : World Association of Zoos and Aquariums. . Archivat des d'el original, el 10 de febrer de 2012. Consultat el 7 d'agost de 2010.
  137. ↑ Tiffany Crawford - Vancouver Sun. . Archivat des d'el original, el 28 de juliol de 2010. Consultat el 10 d'agost de 2010.
  138. ↑ 138,0 138,1 Public Broadcasting Service. . Consultat el 12 d'octubre de 2008.
  139. ↑ Inmaculada Sanz. «[2]», Notícies 20minuts.
  140. ↑ Notícies 20minuts Valéncia. «[3]».
  141. ↑ «[4]». Consultat el 17 de giner de 2017.
  142. ↑ Diari El País. «[5]».
  143. ↑ 143,0 143,1 UCLA Department of Chemistry and Biochemistry. . Consultat el 11 de febrer de 1010.
  144. ↑ Blane, JM. Jackson, R(1994).Environmental Conservation.21(3)
    267-269.doi:10.1017/S0376892900033282.
  145. ↑ National Oceanic and Atmospheric Administration, NOAA. . Consultat el 6 d'agost de 2010.
  146. ↑ «[6]», Reuters. Consultat el 17 d'octubre de 2008 (en anglés).
  147. ↑ . National Oceanic and Atmospheric Administration. Consultat el 26 d'agost de 2009.
  148. ↑ «[7]», Associated Press. Consultat el 17 d'octubre de 2008 (en anglés).
  149. ↑ 149,0 149,1 National Oceanic and Atmospheric Administration, NOAA. . Consultat el 6 d'agost de 2010.
  150. ↑ . Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Selvades. Consultat el 20 de decembre de 2009.
  151. ↑ Jean-Michael Cousteau - Ocean Adventures - Xenia Shih. . Consultat el 6 d'agost de 2010.
  152. ↑ St. Lawrence Action Pla - Oficial Page. . Archivat des d'el original, el 25 de giner de 2011. Consultat el 6 d'agost de 2010.
  153. ↑ The Internet Movie Database. . Consultat el 7 d'agost de 2010.
  154. ↑ Mike Callahan, Mike Owens, David Edwards, and Patrice Eyries. . Consultat el 4 d'agost de 2010.
  155. ↑ National Institutes of Health, Department of Health & Human Services. . Archivat des d'el original, el 27 de maig de 2010. Consultat el 12 de febrer de 2010.
  156. ↑ Motor Scooter Guide. . Archivat des d'el original, el 3 de novembre de 2010. Consultat el 8 d'agost de 2010.
  157. ↑ . Federation of American Scientists. Archivat des d'el original, el 6 de setembre de 2008. Consultat el 11 de febrer de 2010.
  158. ↑ . Archivat des d'el original, el 23 de decembre de 2010. Consultat el 11 de febrer de 2010.
  159. ↑ Skysails. . Archivat des d'el original, el 20 de decembre de 2008. Consultat el 12 de febrer de 2010.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Delphinapterus_leucas&oldid=501213»