Microesferulito
Els microesferulitos són, com el seu propi nom indica, partícules microscòpiques esfèriques en diàmetros menors de 2 mm, generalment en el ranc de centenars de micras, constituïts principalment per material mineral (en grec, litos, «pedra»). Considerem només microesferulitos als que es formen en processos físic-químics naturals, sense contribució d'activitat humana ni biològica (encara que en mijos sedimentarios acuosos esta contribució podria ser possible). De modo general, la característica comuna és la esfericidad que indica que cada esfera representa un equilibri intern de forces en el sí d'un mig decorregut (aigua, aire).
Classificació
[editar | editar còdic]
La Naturalea oferix diversos tipos d'estes formes. Segons el tipo de mig en el que es formen, es poden distinguir:
Ambient acuoso
[editar | editar còdic]- Oolitos: esférulas estructurades internament, compostes principalment per carbonat càlcic (figura 1). Són un tipo de constituents de les calcàreas. El tamany d'estos ooides està entre 0,25 i 2 mm. El nom procedix del grec ooion=ou. Es formen per mig de creiximent i acumulació de material mentres estan en moviment. Açò es conseguix (a) per l'adheriment físic de material de gra fi mentres roda, a la manera d'una bola de neu, o ben (b) per la precipitació química de material dissolt, semblada a la cristalisació de la sal en evaporar-se l'aigua. En el primer cas, tenen fines capes concèntriques, i en el segon, els cristals estan distribuïts en palmitos radials des del centre. No obstant podem observar una combinació d'abdós processos. Els microbis també podrien contribuir en el seu desenroll.
Ambient aéreu
[editar | editar còdic]- Micrometeoritos: són tant aquelles microesférulas típicament metàliques (ferro o ferro i níquel) com les formades per minerals silicatados, les dimensions dels quals poden estar en el ranc de decenes de micras fins a un milímetro. Corresponen a restants de meteorits extraterrestres que, despuix de la seua entrada en l'atmòsfera terrestre, es fonen i vaporizan. Durant este estadi de fusió es pot produir una significativa pèrdua de massa a través d'alguns orificis de la seua superfície. El grau de calfament i la seua composició original determinen que només s'hagen trobat uns pocs minerals en els micrometeoritos. En l'actualitat no existix una rigorosa classificació sobre ells.
- Esferulitos d'impacte: quan un gran objecte extraterrestre choca en la Terra a velocitat còsmica, fon i vaporiza materials silicatados que es poden condensar en partícules altament esferoidals, de tamany arena, que es depositen entorn al punt d'impacte. Els esferulitos d'impacte inalterados estan completament formats per material vítreo (microtektitas) o una combinació de material vítreo i cristals recrecidos en l'aire (microkristitas). Només són freqüents els cristals primaris en els microesferulitos procedents de dos capes d'impacte fanerozoicas: les microkristitas del Eoceno superior, o capes de esférulas de clinopiroxeno[1] i la capa[2] del llímit K/T. Atres fases cristalines poden ser olivino, piroxeno ric en Fe, espinelas i feldespats. Freqüentment els cristals estan reemplaçats per fases diagenéticas, com goetita, pirita, glauconita, feldespat potásico, cuarzo, sericita, clorita i carbonat.
- Iberulitos: són coasociaciones de minerals ben definits, junt en composts no cristalins, proveïdes de geometria axial i una depressió característica (vórtice); estan estructurats en un núcleu de gra gros i una corfa esmectítica, i presenten color rosàceu (figura 2). Es formen en l'actualitat en la troposfera per complexes interaccions aerosol-aigua-gas. El seu tamany modal està en el ranc de 60-90 micras, en formes que són esferes casi perfectes. El seu nom prové del lloc en el que varen ser descobertes:[3] la península ibèrica. Estan relacionats en intrusions de plomes d'aerosols procedents del desert del Sàhara. La mineralogia del núcleu (decenes de micras de gruixa) està formada generalment per cuarzo, calcita, dolomita i feldespat, mentres que els minerals més freqüents de la corfa (d'unes poques micras de gruixa) són minerals de l'argila, principalment esmectitas [6] [7] archivat en Wayback Machine. (beidellita [8], montmorillonita) i illita, sílice amorfa i impregnaciones de sulfats (principalment algeps, jarosita i alunita [9]) i clorurs.[4]
Atres térmens relacionats
[editar | editar còdic]- Pisolitos: partícules esferoidals de gran tamany, generalment més distorsionats que els oolitos. El nom deriva del grec pisos=pésol. Existixen concentracions minerals que poden presentar estructures pisolíticas: bauxitas, limonitas, sideritas i els caliches edàfics (en l'àmbit subaéreo). Generalment alcancen 5-8 mm de diàmetro i per esta raó no se'ls considera estrictament microesferulitos. Dunhan (1969)[5] els associa en els caliches, mentres Pray i Esteban (1977)[6] sugerixen que es formen també a partir de precipitació inorgànica en salmorras.
- Aerolitos: és un terme genèric utilisat per a indicar aquells elements litogénicos recollits de l'atmòsfera. Este terme no implica esfericidad ni microscopicidad.
- Cóndrulas: són els constituents microscòpics dels condritos que representen el 80% dels meteorits que cauen a la Terra. Les cóndrulas presenten diàmetros entre unes poques micras fins a 1 cm. Es formen per ràpit calfament de material sòlit precursor i fusió subsegüent, seguida per refredat llent. La seua composició està formada principalment per minerals silicatados com olivino i piroxeno, rodejats per feldespat (cristalí o vítreo); atres minerals minoritaris són els sulfurs de Fe, Fe-Ni metàlic i òxits.
- Biolitos: molts organismes poden produir partícules minerals denominades en general biolitos. La seua forma, tamany i composició poden ser molt variats. Com a eixemples es poden citar els otolitos (components del sistema vestibular del oït intern) i els càlculs que responen a diverses histopatologías. Diversos estudis han confirmat que els microorganismes poden precipitar minerals.[7]
- Pellets: són aquells agregats homogéneus, no estructurats internament, constitutídos per calcita micrítica de forma esferoidal a elipsoidal i tamanys entre 0,03 i 0,15 mm. Es considera que representen formes fecals d'organismes aquàtics.
- Bombetes: estes esférulas, en freqüència poc estables, es poden produir per la dispersió de dos decorreguts inmiscibles per a formar una emulsió. Generalment este terme s'aplica a emulsions aire-aigua, pero també és vàlit per a aigua-aire (boires terreres, gotes) o entre atres decorreguts (oli-aigua).
- Microesférulas carbonosas: constituïxen un tipo de suja que suren en l'atmòsfera procedents de processos antropogénicos de combustió de fuel, i poden estar revestits en una capa d'hidrocarburs adsorbidos, sulfat o abdós. Estes partícules es caracterisen per ser microesférulas huecas que presenten color negre, i estan constituïdes per carbó o grafit. El ranc de tamany es troba entre unes poques decenes a centenes de micras.
- Artefactes: ademés de les esférulas indicades, l'home pot produir intencionalmente partícules esferoidals per a usar-les en l'indústria o en medicina. En freqüència la forma és perfectament esfèrica, molt uniforme, i els seus rancs de tamanys estan entre 50 nm a 1000 nm (nanoesferas), o be entre 1 µm a 1000 µm (1 mm) (microesferas). La seua composició pot ser de naturalea orgànica-inorgànica i estar dotades de propietats molt diferents. En concret, les microesferas es poden trobar comercialment fabricades a partir de materials com el vidre, polímero (polietileno, poliestireno) o ceràmica. Les microesferas poden ser massices o huecas, per lo que la seua densitat serà molt diferent aixina com les seues aplicacions. Les microesferas huecas solen utilisar-se com a aditius per a reduir la densitat d'un material. Les microesferas massices tenen numeroses aplicacions en funció del seu tamany i del material de fabricació. Les microesferas massices de vidre tenen utilitat en el àmbit de la senyalisació vial de carrers i carreteres (figura 3). Constituïxen un aditiu per a les pintures amprades en la senyalisació horisontal i vertical incorporant l'efecte retrorreflectante, i millorant d'esta manera la visibilitat nocturna.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Glass, B.P., Burns, C.A., Crosbie, J.R., DuBois, D.L., 1985. Clapix Eocene North American Microtektites and Clinopyroxene-Bearing Spherules, Proceedings of the Sixteenth Llunar and Planetary Science Conference. Part 1. Journal of Geophysical Research 90, D 175-D 196.
- ↑ Smit, J., 1999: The global stratigraphy of the. Cretaceous-Tertiary boundary impact ejecta. Annu. Rev. Earth Planetary Science, 27: 75-113. [1]
- ↑ Díaz-Hernández, J.L., 2000. Aportacions sòlides a l'atmòsfera originades per un incendi forestal en l'àmbit mediterràneu. Estudis Geològics 56, 153–161. [2]
- ↑ Díaz-Hernández, J.L., Párraga, 2008. The nature and tropospheric formation of iberulites: Pinkish mineral microspherulites. Geochimica et Cosmochimica Acta 72, 3883–3906. [3]
- ↑ Dunham, R.J., 1969. Vadose pisolites in the Capitan Reefs (Permian) New Mexico and Texas, in Depositional Environments in carbonate rocks: Soc. Econ. Palaeontologists and Mineralogists Spec. Publ. 14, 182-191.
- ↑ Esteban, M., Pray, L.C., 1977. Origin of the pisolite facies of the shelf crest. In: Upper Guadalupian facies Permian Reef complex, Guadalupe Mountains, New Mexico and West Texas. 1977 Field Conference Guidebook. Society of Economic Paleontologists and Mineralogists, Permian Basin Section, Publication 77-16: 479-483. [4]
- ↑ Verrecchia, E.P., Freytet, P., Verrecchia, K.E., Dumont, J.L., 1995. Spherulites in calcrete laminar crusts: biogenic CaCO3, precipitation as a major contributor to crust formation. J. Sigau. Research A65, 690–700. [5]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Microesferulito» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.