Mineria illegal en Bolívia

Erro al crear miniatura:

Extracció manual d'or en la Chiquitanía, 2011

La mineria illegal en Bolívia és l'explotació de minerals metàlics, principalment or, realisada sense autorisació estatal, sense llicència ambiental o incomplint les condicions fixades per la llei, moltes voltes en rius amazónicos, conques i àrees naturals protegides. A diferència d'atres països de la regió d'Amèrica del Sur, a on el fenomen sol estar especialment lligat a miners informals individuals o a rets de crim organisat purament clandestines, en Bolívia esta activitat es desenrolla dins del sistema llegal de cooperatives mineres, un model associatiu sorgit en els anys huitanta que, en el pas del temps, va acumular un enorme pes econòmic i polític i que hui conviu, i a sovint es confon, en l'illegalitat.

Les zones més afectes són la Amazonía del nort de La Pau, parts del Beni i Pando, conques com les dels rius Beni, Kaka, Tuichi, Quiquibey, Mapiri, Tipuani i Mare de Deu, ademés, s'afecten també a àrees protegides d'alt valor ecològic com el Parc Nacional i Àrea Natural de Maneig Integrat Madidi, la Reserva de la Biosfera i Terra Comunitària d'Orige Pilón Lajas, l'Àrea Natural de Maneig Integrat Apolobamba i el Parc Nacional Cotapata.

Les principals conseqüències de la mineria illegal són la deforestación, la contaminació dels rius en mercuri, el deteriorode la salut de pobles indígenes assentats en les zones, com els tacana, leco, mosetén, tsimane, eixe ejja i uchupiamona, entre uns atres, la pèrdua d'ingressos fiscals per a l'Estat bolivià, i, segons analistes i investigacions periodístiques, la consolidació de circuits de contrabando d'or i mercuri cap a països veïns.

Context històric

Erro al crear miniatura:

Autoritats bolivianes i administradors miners posen en les oficines de "Patiño Mines” en Catavi, La Pau, 1936

De les mineria estatal a les cooperatives mineres

Per a comprendre la magnitut actual del fenomen és necessari remontar-se a la transformació que va sofrir el sector miner bolivià en la segona mitat del sigle XX. Despuix de la Revolució Nacional de 1952, el govern de Víctor Pau Estenssoro va nacionalisar les mines dels cridats barons de l'estany que eren propietat de Patiño, Hochschild i Aramayo, i va crear la Corporació Minera de Bolívia per a administrar la producció estatal, que va aplegar a aportar fins al 80 % dels ingressos fiscals del país durant eixa década.

Eixa situació va canviar en 1985, quan el Consell Internacional de l'Estany va declarar la seua insolvència i va provocar el colapse del preu internacional del mineral. El govern, una atra volta encapçalat per Pau Estenssoro, va respondre en el Decret Suprem 21060, que va aplicar un sever ajust estructural, va descentralisar la Corporació Minera de Bolívia en empreses subsidiàries i va dispondre l'acomiadament i relocalización, d'entre 20.000 i 30.000 treballadors miners. Molts d'eixos exmineros, sense alternatives laborals, es varen organisar en cooperatives mineres per a seguir explotant per conte propi els jaciments que l'Estat abandonava. Eixe mateix procés de lliberalisació econòmica va autorisar el lliure comerç i exportació de minerals, assentant les bases del model cooperativista que domina el sector fins a l'actualitat.

En el pas de les décades, i en particular despuix de l'auge dels preus internacionals de l'or a partir dels anys 2000, les cooperatives, concebudes originalment com a associacions chicotetes i de subsistència, varen créixer fins a convertir-se en l'actor dominant de la mineria boliviana, incorporant maquinària pesada, dragas i capital extern, moltes voltes sense que la regulació estatal evolucionara al mateix ritme.

Marque llegal i institucional

Llei 535 de Mineria i Metalúrgia

L'activitat minera es rig actualment per la Llei 535 de Mineria i Metalúrgia, promulgada el 28 de maig de 2014, que reconeix al poble bolivià com a propietari dels recursos minerals del sol i subsol i establix el marc institucional del sector.La fiscalisació recau principalment en l'Autoritat Jurisdiccional Administrativa Minera encarregada d'otorgar i controlar els drets miners, junt en el Servici Nacional de Registre i Control de la Comercialisació de Minerals i Metals i, en el cas de les àrees protegides, el Servici Nacional d'Àrees Protegides.

A diferència de països veïns com Perú, la llegislació boliviana no distinguix en claritat entre mineria informal i mineria illegal. La norma solament cataloga com a illegal a l'explotació realisada sense cap tipo d'autorisació, deixant fòra d'eixa definició irregularitats comunes en tota la cadena productiva com cateo, exploració, transport i comercialisació, lo que genera, segons el Centre de Documentació i Informació Bolívia (CEDIB), una àmplia zona grisa d'operacions semilegales difícils de sancionar.

L'artícul 220 de la Llei 535 permet, ademés, l'activitat minera dins d'àrees protegides sempre que es complixquen requisits ambientals, una disposició que organisacions ambientalistas i de drets indígenes consideren una de les causes estructurals de l'expansió minera sobre parcs nacionals i reserves de biosfera. A això se suma un règim tributari favorable a on les cooperatives mineres estan exentes del pagament d'impost a les utilitats d'empreses i moltes declaren una producció «marginal» per a accedir a alícuotas de regalías més baixes, lo que reduïx dràsticament els ingressos que l'Estat rep per un recurs d'alt valor internacional.