Mont Blanc

Mont Blanc

   

Mont Blanc en recreació tridimensional.

El Mont Blanc o Mont Bianco —orónimo en francés i italià, respectivament; traduït a l'espanyol com a ‘Mont Blanco’— és la montanya granítica culminant dels Alps, en una altitut oficial de 4805.59 m s. n. m. (metros sobre el nivell de la mar) segons l'última medició del 5 d'octubre de 2023. És el punt més elevat de l'Unió Europea i un dels més alts del restant d'Europa, superat solament per vàries montanyes de Rússia i Geòrgia com el mont Elbrús (5642 m s. n. m.).

Rodejat de valls en numerosos glaciarés, el Mont Blanc forma part del massiç homònim que s'estén entre les demarcació del vall d'Aosta, en Itàlia, i d'Alta Saboya, en França. Les ciutats més poblades propenques al Mont Blanc són Chamonix-Mont-Blanc i Saint-Gervais-els-Bains, situades en França, i Courmayeur en Itàlia.

La situació de la cim és compartida entre Itàlia i França per un tractat internacional de 1860, encara que des de llavors es manté certa controvèrsia i diferents fonts cartogràfiques atribuïxen enterament l'ubicació a un dels dos països. Aixina, els mapes del Institut Geogràfic Nacional de França inclouen tot el cim dins de les pròpies fronteres, lo que contrasta en el mapa geogràfic de l'Archiu d'Estat de Torí, segons el qual el cim és íntegrament italiana.

Numerosos glaciars es troben al seu entorn: al sur els glaciars de Freney, de la Brenva, de Miage, del Mont Blanc i de Brouillard, i al nort, els glaciars de Bossons i de Taconnaz. En 1957 es va iniciar la construcció del túnel de Mont Blanc (es va terminar en 1965), que té 11.6 km de llarc i és una de les majors rutes de transport transalpí, ya que unix a Itàlia i França. El massiç del Mont Blanc és el breçol del alpinisme, les expedicions del qual varen escomençar cap al sigle xviii, sent un destí de referència en Europa per a la pràctica del senderisme, l'esquí i el snowboarding.

Història

La montanya malaïda

Archiu:Le prieuré de Chamouni, le mont Blanc, l'aiguille du Goûter, le glacier des Bossons - Gravure de Jean-Antoine Link (fin CAPS 2 Iè).jpg

L'iglésia parroquial de Chamonix, el Mont-Blanc, l'Agulla de Gouter i el glaciar de Bossons pintats pel pintor i gravador suís Jean-Antoine Link a finals de el XVIII.

En 1644, els habitants de la vall varen cridar al bisbe per a que realisara una processó i exorcizara al glaciar, pel seu alvanç. Fins a el XVIII, els habitants de la regió la denominaven habitualment «montanya malaïda». De fet, una montanya del massiç encara manté esta denominació, el mont Malaït.

Un mit conta que existia un regne encantat en el cim, a on estava la reina de les fadas, la «deesa blanca», que vivia en prats verts i hilaba el destí dels habitants de la vall. Segons les creències de l'época, estes entitats divines devien ser respectades i venerades, ya que els cims emetien un tipo d'influència, una força sobrenatural, que guiava als hòmens sense que ells ho saberen i l'influència dels quals podia ser bona o mala, segons els casos. En el cristianisme es va considerar a estes divinitats com dimonis invisibles i hostils.

En l'estiu de 1741, el viager anglés William Windham, que ya havia realisat expedicions en Egipte i en Orient, va organisar junt en Richard Pococke una expedició de descobriment a la vall de Chamonix, que tenia llavors la reputació de ser un lloc inhòspit i perillós. Quan va aplegar, es maravilló de l'aspecte de la vall i dels precipicis que, segons ell, «podien espantar les ànimes més fermes». Varen pujar fins al lloc cridat Montenvers, en el lateral del glaciar que Windham va batejar com mer de Glace, i varen anar els primers en observar-ho i mostrar l'interés que representen els glaciars. Windham va arreplegar també algunes llegendas dels lugareño que afirmaven que de nit, sobre els glaciars, s'efectuaven festes de bruixos que ballaven al són de la música. En el racionalisme de finals de el XVIII, i en triumfar el materialisme de el XIX, es varen perfeccionar els coneiximents científics sobre la montanya i es varen intensificar les exploracions.

Expedicions i pioners

Monument en Chamonix-Mont-Blanc en honor a Horace-Bénédict de Saussure junt a Jacques Balmat.

En 1760 un científic de Ginebra, Horace-Bénédict de Saussure, va oferir 20 táleros als primers montanyencs que conseguiren trobar una ruta fins al cim del Mont Blanc, la qual duya temps observant durant les anteriors expedicions que havia realisat al massiç. Es varen succeir varis intents fins que el dia 8 d'agost de 1786, dos aficionats ben entrenats de Chamonix, Jacques Balmat (buscador de cristalés de vintiquatre anys) i el doctor Michel Gabriel Paccard, qui volia observar el comportament d'un barómetro aneroide a eixa altitut, varen pujar fins al cim passant per Grands Mulets i varen baixar sanos y salvos, sent esta la primera ascensió. L'expedició va ser considerada en el seu temps absolutament extraordinària, també per l'oreig de superstició, llegendes i tabús que rodejaven a la montanya. En el cim es varen quedar durant mija hora, el temps suficient per a que Paccard poguera comprovar l'acció de la pressió atmosfèrica en el barómetro d'Evangeliste Torricelli, confirmant la teoria de Blaise Pascal (i repetint l'experiment portat a terme a la seua instància per Florin Périer, el seu cunyat) sobre la reducció de la pressió en aumentar l'altitut.

Un any despuix, el 3 d'agost de 1787, el promotor d'esta aventura, Horace-Bénédict de Saussure, va chafar també el cim, acompanyat pel seu criat, Jacques Balmat i díhuit persones entre guies de Chamonix-Mont-Blanc i portadors per a dur diversos equips científics. En el cim va manar instalar una tenda de campanya abans de procedir al càlcul de l'altitut, efectuant medicions que varen servir com a primera aproximació sobre l'altitut del cim. Entre tots transportaven víveres, una escala, un llit, una estufa i un laboratori científic en higrómetros, barómetros, termómetros i atres instruments de medició. Despuix d'esta expedició i atres dedicades a la geologia, la botànica i la cristalografia dels Alps, va escriure llibres com Relation abrégée d'un voyage à la Cime du Mont-Blanc: en août 1787 i Voyages dans els Alps.

La primera dòna en alcançar el cim va ser Marie Paradis, el 14 de juliol de 1808, acompanyant a Jacques Balmat. La segona ascensió femenina va ser la de l'alpinista i periodista Henriette d'Angeville, el 4 de setembre de 1838, que va publicar un diari de la seua ascensió. Sobre la primera ascensió hivernal femenina, va ser la d'Isabella Stratton en 1876.

El 6 d'agost de 1864, el geólogo i alpiniste Felice Giordano va ser el primer en efectuar l'ascensió per la part més abrupta, en l'alvertent italià, mentres que la primera ascensió hivernal per este alvertent la va realisar Quintino Sagella, el 5 de giner de 1888. Achille Ratti, el futur Pío XI, va traçar en 1890 la via normal de l'alvertent italià, contribuint aixina a donar a conéixer la ciutat de Courmayeur, des d'a on part dita ruta.

L'11 de febrer de 1914, Agénor Parmelin va ser el primer aviador en sobrevolar el massiç i Marguette Bouvier va ser la primera dòna en descendir en esquís, en 1929. Jean Moine va ser el primer en aterrisar en un helicòpter sobre el cim, en un Bell 47 G en 1955. Atres fets importants han segut: quan el pilot Henri Giraud va aterrisar sobre el cim en a penes 30 metros, el 23 de juny de 1960; el primer envolament en un ala delta per Rudy Kishazy en 1973; el primer envolament en parapente per Roger Fillon en 1982; i el primer aterrisage en un paracaigudes per Tony Bernos en 1986.

El primer accident mortal i la creació de les companyies de guies

El primer accident mortal del que es té constància es va produir en 1820, durant la dècima ascensió. Era una expedició científica baix la direcció del doctor Hammel i despuix de passar dos nits i un dia en Grands Mulets, els clients varen exigir pujar al cim a pesar d'una meteorologia desfavorable. Els tretze guies no es varen poder negar. Mentres ascendien es va produir una remugada que va sepultar als tres guies de cap, els restants del qual es varen trobar en 1861, encara ben conservats, més avall, en el glaciar de Bossons. Despuix d'este accident, que va commocionar a l'opinió pública, els guies es varen unir, i el 9 de maig de 1823 despuix d'un manifest de la Cámara de Torí, aprovat per Carlos Félix de Cerdenya, es va fer oficial la creació de la Companyia de Guies de Chamonix. Hui en dia, la Companyia conta més de 150 membres professionals, guies i acompanyants. Seguint el mateix model, en 1850 va ser fundada la Societat de Guies Alpins de Courmayeur (Società delle Guide Alpine Courmayeur); i en 1864 la Companyia de Guies de Saint-Gervais.

Creació del Pilot de Gendarmería d'Alta Montanya

Vista del Mont Blanc en la vall de Chamonix.

En decembre de 1956, dos jóvens alpinistes, Jean Vincendon, un francés de 24 anys, i François Henry, un belga de 22 anys, varen proyectar l'ascensió hivernal del Mont Blanc pel glaciar de la Brenva. Varen eixir el 22 de decembre de 1956, pero al començ de la seua pujada la meteorologia va empijorar, per lo que varen decidir tornar arrere. No obstant, es varen creuar en l'italià Walter Bonatti, que els va animar a continuar la marcha.

Ací va escomençar un calvari de cinc dies a través del cim de la Brenva, mentres més de doscents periodistes varen acodir per a mantindre informada a tota França i Bèlgica sobre la situació. Els guies varen declarar el 26 de decembre: «¡No anem a arriscar les nostres vides per estos imprudents! Voler fer La Brenva en hivern és una autèntica locada». No obstant, i aprofitant una calma momentànea del temps, un helicòpter Sikorsky 58 del eixèrcit francés, en dos pilots i dos socorristes, va intentar salvar-los. Durant el vol es varen estrelar i els socorristes varen decidir salvar primer al pilot i al copilot, poc curtidos en alta montanya. Els varen dur al refugi Vallot, pero abans d'anar-se, varen proporcionar als alpinistes alguns aliments i medicaments per a no dormir-se.

La tempestat va tornar, i es va fer impossible qualsevol nova expedició. El 3 de giner de 1957 les autoritats varen anunciar l'abandó de qualsevol recobre i varen comunicar a la família la decisió. Açò va provocar una commoció en el montanyisme, per la falta del deure del recobre en la comunitat dels guies. Finalment, el 20 de març, la caravana de recobre va descobrir els cossos d'abdós alpinistes dins de l'helicòpter. En aquella época eren la Companyia dels Guies de Chamonix, junt a l'Escola Nacional d'Esquí i l'Escola Militar d'Alta Montanya, els encarregats de la seguritat. Es va culpar a la Companyia dels Guies de Chamonix, que, no obstant, havien donat l'alarma en repetides ocasions sobre la cantitat d'alpinistes aficionats als que no podien fer front. A raïl d'esta polèmica i despuix de la circular coneguda com Loi Montagne (Llei Montanya), es va crear el Pilot de Gendarmería d'Alta Montanya (PGHM, per les seues sigles en francés) l'1 de novembre de 1958.

El polèmic traçat de la frontera

Carta topogràfica de l'Atles Sardo de 1869.

El mapa francés de 1865 desvia la frontera fins a l'aresta del Mont Blanc de Courmayeur.

La cim del Mont Blanc és compartida entre Itàlia i França, encara que s'aprecien menudes diferències segons les fonts cartogràfiques, ya que els mapes del Institut Geogràfic Nacional de França inclouen tot el cim dins de les pròpies fronteres, lo que contrasta en un document de l'Archiu d'Estat de Torí, segons el qual el cim pertany íntegrament a Itàlia. Despuix d'un acort bilateral firmat en 1860, el Tractat de Torí, en el qual se cedia Saboya a França, el cim del Mont Blanc es va dividir entre els dos estats, seguint la llínea divisòria de les aigües. Junt al tractat es va unir un mapa prou imprecís, pero que mostrava clarament que el cim era compartit.

No obstant, en 1865 un cartógrafo de l'eixèrcit francés, el capità Jean-Joseph Mieulet, va publicar en el seu país un mapa topogràfic que atribuïa el cim del Mont Blanc enterament a França, originant d'esta manera les diferències cartogràfiques. En este mapa, la frontera dibuixa un colze que rodeja el Mont Blanc per a establir la frontera en el cim del Mont Blanc de Courmayeur. Els mapes italians, particularment l'Atles Sardo de 1869, mostren el mapa com en el tractat. A la seua volta existix una orde administrativa francesa del 21 de setembre de 1946 en la que es dividix el sector de Dôme du Goûter i del Mont Blanc entre les comunes de Saint-Gervais-els-Bains, Els Houches i Chamonix-Mont-Blanc. Esta orde repartix el cim entre els municipis de Chamonix i de Saint-Gervais-els-Bains.

A partir de 1988, una comissió mixta franc-italiana va escomençar a reunir-se per a intentar definir la frontera. En 1995, les autoritats italianes varen enviar un informe a les franceses per a mostrar la seua posició en l'assunt i constatar que estes dificultats superaven l'àmbit de competència de la comissió, sugerint que la qüestió devia ser examinada pels ministeris d'Assunts Exteriors d'abdós països. Eixe mateix any, l'embaixador Antonio Napolitano, cap de la delegació italiana, va reivindicar per al seu país la propietat del cim, com havien fet anteriorment cartógrafos francesos i suïssos. El Ministeri francés va respondre, un any més tart, que els mapes topogràfics del tractat de 1860 varen ser destruïts durant l'ocupació alemana. En 1999, el govern italià va enviar una còpia de la Convenció de Delimitació entre el Regne de Cerdenya i l'Imperi Francés de 1861, mentres que França va aportar una còpia fotogràfica de dit document; abdós països es varen comprometre a adaptar la seua cartografia oficial al traçat pel citat document, i el subsecretari d'Assunts Exteriors italià Umberto Ranieri va afirmar que, encara que el problema seguix sense resoldre's, «l'objectiu no és un atre que delimitar conjuntament, en un esperit d'amistat i colaboració, el traçat fronteriç entre abdós països. Només sobre la base de dit esperit de colaboració bilateral es podrà posar fi a una anomalia cartogràfica que dura ya més d'una sigle».

En 2000, l'Institut Geogràfic Militar de Florencia, l'Institut Geogràfic Nacional de França i els respectius clubs alpins de les regions fronterices varen publicar un mapa com a part del proyecte Alps sense fronteres, en el que el cim apareix dividida entre els dos països, pero se seguixen publicant atres mapes que presenten el cim com a territori francés. Actualment la qüestió sembla generar encara certa polèmica, sobretot en el costat italià, des d'a on s'afirma que el mapa de Mieulet —orige de la tradicional disputa— carix de valor jurídic algun.

Investigació científica

Si des de el XVIII el Mont Blanc havia suscitat l'interés i la fascinació dels científics, en la revolució científica de el XIX, la montanya anava a ser un camp d'experimentació que comprendria diverses disciplines. Varis laboratoris d'investigació seguixen estant en actiu en el XXI.

Observatori Vallot

Observatori Vallot, en 1890.

Archiu:Capanna Vallot. CAPS 101

Refugi Vallot, prop de l'observatori, en 2004.

A finals de el XIX, el botànic i meteoròlec Joseph Vallot es va donar conte, despuix de vàries expedicions científiques al cim del Mont Blanc, de la necessitat de poder permanéixer a esta altitut per periodos de temps prolongats. En 1890, sobre l'alvertent francés i aproximadament 450 m baix del cim, va construir una cabanya que va ser traslladada en 1898 al seu emplaçament actual, i ampliada. Va sufragar ell mateixa els costs de l'operació i va participar personalment en la construcció. El menut laboratori va ser conegut en seguida com l'observatori Vallot, i va anar el primer laboratori científic en alta montanya. La primera preocupació de Vallot va ser l'estudi de l'influència de l'altitut en el cos humà, en particular el denominat mal de les altures, pero durant casi 30 anys va invitar a científics de les més variades disciplines a utilisar les seues instalacions: geologia, glaciología, astronomia, cartografia, botànica, medicina i fisiologia. Al mateix temps s'havia construït en les proximitats, a 4365 m d'altitut, un menut refugi per a alpinistes, conegut com la «Cabanya Vallot».

A partir de 1920 l'activitat en l'observatori va decaure, i no servirà més que per a alguns pocs estudis molt puntuals fins que en els anys 1970 el Centre Nacional d'Investigació Científica francés (CNRS) ho va confiar al Laboratori d'Glaciología i Geofísica del Mig ambient (LGGE) que realisa allí medicions químiques de l'aire, per a estudiar la contaminació atmosfèrica, i analisa mostres del gèl. La cabanya va ser rehabilitada i acondicionada, i va reprendre de ple la seua vocació inicial. Des de 1984, el laboratori és compartit, en sales separades, en una associació mèdica, l'Associació per a l'Investigació en Fisiologia del Mig ambient (ARPE), per a investigacions en fisiologia. El laboratori està alluntat de tota infraestructura i es troba en un lloc absolutament verge, per lo que l'energia elèctrica és suministrada per panels solars. El lloc es coneix més per la seua funció de refugi, que seguix existint a uns metros del laboratori, per lo que actualment se li sol cridar refugi Vallot o pel seu primer nom, cabanya Vallot.

Observatori Janssen

Un any en acabant de que Joseph Vallot construïra el seu primer laboratori, en 1891, l'astrònom francés Jules Janssen va manar construir un centre d'observació en l'esperança de realisar unes medicions òptimes sobre l'espectre solar. L'emplaçament elegit era el cim mateix del Mont Blanc. Gustavo Eiffel va decidir procedir a l'eixecució del proyecte, a condició de trobar fonaments sòlits. No obstant, l'ingenier suís Imfeld, va trepar 15 m sense obtindre un resultat satisfactori, lo que va provocar la renúncia de Eiffel. Constava d'una casita de fusta en una torreta en la que es va instalar un telescopi. De totes maneres, l'observatori es va terminar en 1893 i va funcionar fins a 1906, quan va començar a inclinar-se sériament i a afonar-se. Tres anys més tart, dos despuix de la mort de Janssen, un clavill es va obrir baix l'observatori i la seua estructura va escomençar a dislocar-se baix la pressió del gèl, per lo que va tindre que ser abandonat. L'edifici poc a poc va desaparéixer baix el gèl; es va poder salvar la torreta d'observació que es troba exposta en el Museu Alpí de Chamonix.

Observatori subterràneu

Aprofitant l'obertura del túnel baix el Mont Blanc en 1965, el Centre Nacional d'Investigació Científica italià (CNR) de Torí, en colaboració en l'Institut Nacional de Física Nuclear d'Itàlia (INFN) de Frascati (Roma) i l'Universitat de Torí, va instalar un observatori subterràneu a més de 1700 m de profunditat, en dos sales adjacents a la via de circulació del túnel. Allí són arreplegats senyes sobre la radiació còsmica, que servixen de prototip per a atres dos famosos laboratoris, el del Gran Sasso d'Itàlia, en els Apenins, i el CERN de Ginebra, que estudia les partícules elementals. Durant la década de 1980, va ser considerat un dels millors observatoris del món per la seua gran profunditat. En el XXI, el desenroll d'una nova generació de detectors de partícules, de tamany cada volta major, ha fet que l'observatori subterràneu del Mont Blanc s'haja quedat exigu, i que pràcticament tota la seua activitat s'haja traslladat al nou centre d'investigació subterràneu del Gran Sasso.

Funiculars, telefèrics i túnel del Mont Blanc

Archiu:Nid d'Aigle ( CAPS 119 ).jpg

El tramvia del Mont Blanc a la seua arribada a la terminal de Nid D'aigle.

El XX va obrir noves vies de transports en el massiç, per a acostar als turistes al cim del Mont Blanc i per a facilitar el pas fronteriç entre França i Itàlia. A principis de sigle es varen inaugurar dos llínees de ferrocarril: el tren de Montenvers en 1909, que permetia pujar de Chamonix al glaciar Mer de Glace, i el tramvia del Mont Blanc en 1914. Este últim puja de Saint-Gervais-els-Bains al glaciar de Bionnassay, a 2372 m d'altitut, i era llavors el funicular més alt del món. Estava previst inicialment que pujara fins al cim del Mont Blanc, pero el proyecte va ser interromput per la Primera Guerra Mundial i després abandonat. La seua terminal, l'estació de Nid d'Aigle, és el punt de partida de la Via Real, la més antiga ruta d'accés al cim del Mont Blanc.

A partir dels anys 1940, en l'ala italiana, i 1950, en l'ala francesa, es va construir un telefèric compost de varis trams, per a enllaçar el vall de Chamonix i el Valle de Aosta, passant al noreste del cim del Mont Blanc per la punta Helbronner i l'Aiguille du Midi, i sobrevolant el glaciar de Vallée Blanche i el glaciar de Géant.

El 4 d'agost de 1962, els dos equips de perforació del túnel de Mont Blanc, l'italià i el francés, varen juntar les seues galeries baix de la montanya despuix de tres anys de treballs. El túnel passa per baix de l'Aiguille du Midi, i va ser obert al tràfic en 1965. Permet afranquir la frontera natural que representa el massiç en 15 minuts, evitant aixina les sinuoses carreteres que passen pels ports de Gran Sant Bernardo i Menut Sant Bernardo.

Desastres aéreus

El 3 de novembre de 1950, sobre l'alvertent italià del Mont Blanc, es va estrelar un avió de la companyia Air Índia, el Malabar Princess. Era un Lockheed Constellation de quatre motors que realisava el trayecte de Bombay a Londres, parant en Ginebra durant el trayecte. L'avió era pilotat pel comandant anglés Alain Saint, que coneixia molt ben la ruta. L'últim contacte per ràdio va ser a les 10:43 hores, quan la torre de control de Grenoble va rebre una comunicació del comandant que es trobava en la vertical de Voiron a 4700 m. Les pèssimes condicions meteorològiques varen dificultar la busca i el 5 de novembre, en la millora del temps, un avió suís va avistar els restants. Al sendemà el guia René Payot va fallir durant el rescat, ademés de no sobreviure cap de les 48 persones (40 passagers més huit empleats de la companyia). No es coneixen les causes de l'accident, pero els experts varen dir que si hagueren volat 30 m més alt o a l'oest haurien sobrevixcut.

El segon cas va ser el del Boeing 707 Kangchenjunga, també de la companyia Air Índia, que es va estrelar el 24 de giner de 1966, en vol cap a Bombay des de Nova York, en escala intermija en Londres i Ginebra. L'avió era seguit pel radar de Milà mentres sobrevolava el Mont Blanc, pero d'improvise va desaparéixer de les pantalles. Els helicòpters varen aplegar al lloc del sinistre, pero no es va salvar cap dels 117 passagers. Entre les víctimes es trobava el físic nuclear Homi Jehangir Bhabha. L'avió transportava ademés 200 simis destinats a un laboratori mèdic i, segons testimonis dels socorristes, algun va sobreviure.

Geografia

Vore també: Massiç del Mont Blanc

Característiques

Es troba en la part central del massiç del Mont Blanc, important conjunt de cims dels Alps que conté molts atres picos de més de 4000 m i que s'estén per tres països sobre una superfície d'uns 400 km². El seu cim està nevat durant tot l'any i el massiç és una de les principals zones alpines recobertes de gèl permanent. Mentres que l'alvertent francés descendix llentament en pendent, l'italiana és una abrupta muralla granítica, que és més apreciada pels alpinistes experts. Les ciutats més habitades prop del Mont Blanc són Chamonix-Mont-Blanc i Saint-Gervais-els-Bains, situada en Alta Saboya (França) i Courmayeur, en el Valle de Aosta (Itàlia).

Segons la classificació SOIUSA, el Mont Blanc forma un subgrup en el còdic I/B-7.V-B.2.b. Forma part del gran sector dels Alps del noroest, secció dels Alps Grayos, subsección Alps del Mont Blanc, supergrupo massiç del Mont Blanc i grup del Mont Blanc.

Altura

L'alvertent italià del Mont Blanc: darrere del pico rocós del Mont Blanc de Courmayeur, es distinguix la cúpula nevada del Mont Blanc.

Archiu:Sommet-Mont-Blanc-2007. CAPS 127

Cim del Mont Blanc en agost de 2007.

La seua altura exacta és variable en funció de la capa de neu que cobrix el cim rocós, i es calcula en uns 10-15 m. En 1863 i durant molts anys, l'altitut oficial va ser de 4807 m i es afinó a 4807.2 m en 1892. En agost de 1986, una mida ortométrica per satèlit va donar una altitut de 4808.4 m. A partir de 2001 la periodicitat de les mides ha segut bienal i les han realisat conjuntament la Cambra Departamental d'Experts Geomètrics de l'Alta Saboya i la Societat de Geosistemas Leica en l'ajuda dels sistemes GPS de Leica, enquadrat pels guies de Chamonix-Mont-Blanc i de Saint-Gervais-els-Bains, i un tractament geodèsic del Institut Geogràfic Nacional francés (IGN).

Eixe any 2001, la mida va ser de 4810.4 m, pero una nova mida efectuada el 6 i 7 de setembre de 2003, va constatar una altura de 4808.45 m, en una precisió de 5 cm. Segons els glaciólogos Luc Moreau i Météo France, que colaboren en les mides, no seria correcta l'interpretació popular segons la qual la calor és responsable d'esta disminució de l'altitut, perque no s'hauria produït una calor suficient per damunt dels 4000 m. Segons ells, potser podria tractar-se d'un moviment aleatori de la conya glaciar, de l'aument de dies bons per a accedir al cim, la qual cosa va ser aprofitat per més alpinistes per a accedir al cim o també el menor número de dies de vent, la qual cosa va evitar que es depositara més neu en el cim. Durant eixe estiu de 2003, la temperatura va pujar, i uns dies va estar entre 2 i 3 °C, pero no seria suficient per a provocar l'evaporament del gèl que va quedar a –15 °C.

En 2004, un equip d'investigadors del Laboratori d'Glaciología i Geofísica del Mig ambient (LGGE), pertanyent al Centre Nacional d'Investigació Científica francés (CNRS), en colaboració en experts del Institut Tècnic Federal suís, varen medir per primera volta en precisió el relleu rocós del cim baix de la cúpula de gèl. Varen revelar que el pico rocós del Mont Blanc culmina a 4792 m i que no coincidix en el cim nevat, sino que es troba a 40 m a l'oest.

En la campanya de 2005, feta pública el 16 de decembre, l'altitut en superfície va ser de 4808.75 m, uns 30 cm més que la mida anterior. La quarta campanya es va realisar el 15 i 16 de setembre de 2007 i l'altitut en esta ocasió va ser de 4810.9 m, lo que va significar un aument de 2.15 m. El volum de neu d'enguany (24 100 m³) va ser casi el doble sobre la medició de 2003 (14 600 m³). En 2009, la quinta campanya de medició va donar com a resultat 4810.45 m i un volum de neu de 21 626 m³. Varen realisar l'ascens vintitrés persones en una temperatura de –15 °C i un vent de 60 km/h. La campanya de 2013 va donar una medició de 4810.06 m. L'última medició de l'altura de la montanya, realisada el més d'octubre de 2023, ha tirat una sifra de 4805.59 m.

És la montanya més alta d'Europa Occidental, ya que es considera a la cadena del Caucas com a europea segons la visió geopolítica del Consell d'Europa, sent superada en el restant d'Europa per vàries montanyes de Rússia i Geòrgia com l'Elbrus de 5642 m, el Dyj Tau de 5203 m, el Koshtan Tau de 5151 m, el Shjara de 5058 m o el Kazbek de 5047 m.

Clima

Archiu:Mt-Blanc from la Balme- CAPS 135

Mont Blanc des de La Balme-de-Sillingy.

El clima de l'entorn del Mont Blanc és de tipo continental i de montanya. En general la temperatura mija en Chamonix, en el fondo de la vall, va des dels –8 °C que hi ha en giner, fins als 24 °C que hi ha en juliol. La humitat relativa es troba entre un mínim de 61 % en decembre i un màxim de 78 % en maig. Pero segons s'ascendix en altitut, la temperatura baixa entre 6 i 7 °C per cada 1000 m d'ascensió. A partir d'una altitut de 2300 m la mija anual és de 0 °C, i va baixant fins a alcançar una temperatura mija de –17 °C en el cim.

Per la seua altura, la montanya del Mont Blanc en sí té un clima alpí d'alta montanya, aplegant a ser de tipo polar en el cim i la seua proximitat. A partir de 3000 m, les fortes precipitacions d'autumne i primavera cauen essencialment en forma de neu, i a partir de 3800 m ya solament neva. Per damunt d'esta altitut, l'únic periodo en el que pot produir-se un lleu desgel és al voltant del solstici d'estiu, entre el 15 de juny i el 15 de juliol, quan es fon la neu en superfície baix l'acció del sol; pero la pèrdua és imperceptible perque l'aigua originada es filtra cap a l'interior del gèl, a on torna a gelar-se. Si l'estiu és fret i humit l'ablació (erosió del gèl) és nula. Segons senyes arreplegades pel Observatori d'Glaciología de Cosmiques, este periodo coincidix també en part en el periodo de majors precipitacions en el cim, de juny a setembre. S'estima que la cúpula del cim del Mont Blanc, entorn als 4800 m d'altitut, rep una mija anual de 3200 mm d'aigua, que equivalen a 32 m de neu fresca.

Panorama del Mont Blanc despuix de la primera nevada de l'hivern 2011/12, presa des d'un refugi a l'oest de Courmayeur.

Aparte de les nevades, els vents juguen un paper determinant en la formació i conservació de la conya gelada del Mont Blanc. Per un costat els vents secs d'hivern erosionen la capa de neu (entre 10 i 30 %), i per un atre els vents humits d'estiu que bufen durant les nevades aporten neu que s'adherix al cim (de 10 a 15 % de la neu rebuda). El cim del Mont Blanc és agranada per vents de diverses direccions segons l'alvertent. El meteoròlec alpí Yan Giezendanner i l'expert agrimensor Philippe Borrel, afirmen que pel calfament del clima en la regió, han predominat des de mediats de el XX els vents humits d'orige oceànic que duen un major aporte de neu sobre el cim.

Per damunt dels 2000 m, els vents són molt freqüents i no solen sobrepassar els 100 km/h, encara que en ocasions excepcionals, la velocitat del vent pot alcançar els 150 km/h i la temperatura els –40 °C. El vent reforça la sensació de fret (efecte de windchill) en una baixada de 10 °C en vent de 15 km/h. Les condicions meteorològiques poden canviar molt ràpidament per les possibles nevades i a la boira, i als bruscs canvis de direcció dels vents per les característiques del relleu. Per un atre costat, els destorbament causats pel efecte Föhn són freqüents: el vent sol procedir de la vall d'Aosta (al surest de la montanya) a on els núvols acumulats ascendixen l'ala italiana i provoquen fortes nevades al seu pas pel cim del Mont Blanc, ans que el vent, ya resecado i recalentado, baix l'ala francesa cap a la vall de Chamonix.

Glaciars

Archiu:Glacier des Bossons 100 0025. CAPS 140

Llengua del glaciar de Bossons que baixa del cim del Mont Blanc fins a la vall de Chamonix.

El massiç conta en cent un glaciarés que ocupen un àrea de 177.69 km². La forta pendent de les ales del Mont Blanc provoca que els seus glaciars baixen en cascades, com els glaciars de Freney, La Brenva, Miage i Brouillard, cap a l'alvertent italià, i els de Bionnassay, Taconnaz i sobretot el de Bossons, en l'alvertent francés. El glaciar de Bossons és l'únic que s'alimenta directament del permafrost (conya gelada) del cim del Mont Blanc; baixa cap a la vall de Chamonix salvant un desnivell de 3400 m. El glaciar de Bossons, en els primers anys de el XX aplegava fins al fondo de la vall a sol 1000 m d'altitut. En l'actualitat ha retrocedit fins als 1400 m. Com a mostra de l'importància dels glaciars en les regions alpines, es pot destacar que tots ells tenen nom propi, conegut i conservat durant sigles.

Fauna i flora

Ranúncul dels glaciars.

Considerant que les ales del pico del Mont Blanc escomencen entorn als 3500 m, les condicions climàtiques extremes a eixa altitut fan que la supervivència de les espècies vegetals i animals siga casi impossible.

No obstant, en les zones més baixes o aprofitant buits protegits dels vents, algunes plantes conseguixen arraïlar com el ranúncul dels glaciars, que es pot trobar fins a 4000 m. Pero la flora es llimita fonamentalment als verdets i als líquenes.

Si els mamífers no poden sobreviure en condicions tan dures, algunes espècies de pardals han conseguit aclimatarse com la chova piquigualda, els lagópodos, l'acentor alpí i el cheu alpí.

Geologia

Archiu:Mont Blanc CAPS 142 1179.jpg

Vista satèlit del Mont Blanc.

Els indicis morfològics més antics daten del Carbonífero, quan es va formar un zócalo cristalí que constituirà més alvance el cor del massiç del Mont Blanc. En eixa época el relleu mostra una penillanura coberta de boscs tropicals i de ciènages. En el Triásico, una mar poca profunda va invadir la plataforma continental i durant el Jurásico Superior els sediment marins es varen ser acumulant en el fondo de l'mar. En aquella época el Mont Blanc es trobava a més de 10 000 m de profunditat. L'acostament progressiu de les plaques africana i euroasiàtica va fer que, fa 30 millons d'anys, la placa apuliana (o placa adriática) va colisionar en la placa euroasiàtica, provocant una compressió dels terrenys i una elevació de les altituts. L'espente de la placa adriática va fer resorgir el zócalo cristalí en la regió del massiç del Mont Blanc, corrent i plegant la capa sedimentaria que ho cobria cap a fòra per a formar els Pre-Alps francesos. l'orogénesis del massiç va donar lloc a una elevació de roques metamòrfiques sense precedents en els Alps, creant un desnivell de més de 4000 m d'altitut. En cotes tan altes, l'acció alterna del gèl i del desgel sobre l'estructura rocosa del massiç va retallar els cims en picos esmolats.

Pel seu tipo de orogénesis, el massiç del Mont Blanc pertany als massiços cristalins externs dels Alps, de tipo herciniano. El seu aspecte actual correspon a un plutón intrusivo de granit i de gneis, els llímits emergits del qual s'afonen baix de la capa sedimentaria en la que s'encaixa. L'interior i l'exterior del massiç estan tallats per fallas llongitudinals que varen deixar grades de fortes pendents que baixen en escalons cap a la vall de Chamonix i abruptament cap a la vall d'Aosta. Les crestes d'estes grades corresponen als cims més alts del massiç. En el cor del massiç, el llímit entre el granit que predomina en la part septentrional i el gneis que forma el gros de la part meridional, pansa just al nort del cim del Mont Blanc, per lo que es pensa que baix de la seua capa de gèl la base del pico està constituïda de gneis.

Cristalografia

Cristal de cuarzo procedent dels Alps.

El llent refredat de les roques que componen l'estructura del Mont Blanc ho convertix en una famosa localitat mineralógica d'a on provenen una gran cantitat de minerals diversos, sobretot cuarzo i fluorita rosa, considerats dels millors a nivell mundial i molt apreciats pels coleccionistes i els museus. Com a testimoni del passat miner en el massiç, sobre l'alvertent italià es troben dos antigues mines de galena i blenda, abandonades fa temps. Una era ya coneguda en l'antiguetat en el nom de Trou dones Romains, degut a que varen anar els romans volen varen iniciar la seua explotació. L'atra, la mina del glaciar de Miage va ser abandonada en el XIX i es troba a 3500 m d'altura. A 3462 m, en la Punta Helbronner, és possible visitar una mostra permanent de cristals del Mont Blanc, que posseïx 150 minerals exposts entre els que destaquen varietats particulars de cuarzo de roca o minerals de l'antiga mina, com or natiu. Atres minerals que es poden trobar en el massiç són: adularia (KAlSi₃O₈), ankerita (Ca(Fe++, Mg, Mn)(CO₃)₂), berilo (Be₃A el₂Si₆O₁₈), calcita (CaCO₃), dolomita (MgCa(CO₃)₂), hematita (Fe₂O₃), fluorapatita (Ca₅(PO₄)₃F), galena (PbS), siderita (FeCO₃), titanita (CaTiSiO₅) o epidota {(Ca₂(Fe+++, Al)₃(SiO₄)₃(OH)}.

Part del Massiç del Mont Blanc vist des de l'alvertent francés.