Morisco
,_Gabriel_Puig_Roda,_Museu_de_Belles_Arts_de_Castell%C3%B3_(detall).JPG){kind=link}
Els moriscos (paraula que deriva de moro) varen ser els musulmans del al-Ándalus batejats despuix de la pragmàtica de conversió forçosa dels Reis Catòlics de 1502 en la Corona de Castella, medida que les Talles varen retardar en la Corona d'Aragó fins a 1526. Tant els convertits en anterioritat al catolicisme de forma voluntària com els convertits obligatòriament en avant, i els seus descendents, varen passar a ser denominats moriscos. Abans de la conversió forçada, als musulmans que vivien practicant de manera més o menys oberta la seua fe en els regnes cristians, l'historiografia els flama mudéjarés, veu derivada de l'àrap mudajjan, és dir, «tributaris»; encara que en l'época, esta denominació es referia sobretot als musulmans del Regne de Castella, ya que en Aragó se'ls cridava simplement moros i en Valéncia i Catalunya, sarraïns ("sarracenos").
Varen ser numerosos en el Regne d'Aragó i en el Regne de Valéncia. En la Corona de Castella, el seu número és més difícil de determinar, puix estaven altament integrats en la societat i havien perdut molts de les seues traces diferenciadores. El seu expulsió del regne va ser decretada a principis de el XVII, i l'esforç per fer-ho va durar varis anys. Mentres que en la Corona d'Aragó la seua expulsió va ser implacable i va rebre el respal de la comunitat cristiana, en Castella va haver una gran resistència entre la població i les autoritats, per lo que va anar poc efectiva i va haver gran número de retornats. En Castella l'expulsió es va centrar sobretot en els granadins dispersats pel regne, que estaven menys integrats i eren vinculats a la rebelió de les Alpujarras. També es va expulsar als hornacheros de forma pactada, als quals li'ls va transportar armats a Marroc per a formar la República de Vaig salar.
Denominació
[editar | editar còdic]Moriscos és una adaptació pijorativa de l'adjectiu "morisco" que significa "menut moro" o "mig-moro", va ser usada en 1517 per a cridar als musulmans converso en Granada i Castella. El terme es va convertir pronte en la referència normalisada per a referir a tots els ex musulmans d'Espanya.[1]
Moriscos, segons el diccionari de Covarrubias, «són els convertits de moros a la Fe Catòlica, i si ells són catòlics, gran mercé els ha fet Deu i a nosatres també».[2] Salazar de Mendoza explicava aixina l'orige de la paraula: «Resultóles el nom diminutivo, dels Moros que varen ocupar a Espanya, cridats assí, per hauer vingut de les Mauritanias Tyngitana, i Cesariense. Els llatins els varen cridar Mauros, i he ací Mauriscos. El castellà, Moros, i de Moros Moriscos».[3]
En l'época s'usaven també atres denominacions com la de mudéjar (que l'historiografia reserva ara als musulmans en territori cristià abans de 1502, és dir abans de la seua conversió forçosa al catolicisme), sarraceno (en els territoris de la Corona d'Aragó) i cristià nou, o més específicament cristià nou de moro, per a diferenciar-los dels judeus batejats, que també eren cristians nous. La paraula morisco té atres usos històrics menys coneguts: en Canàries es dia d'esta manera als musulmans d'orige norteafricano i en Amèrica s'usava en ocasions com a sinònim de "mestizo".
La conversió dels mudéjares castellans
[editar | editar còdic]
En 1491, Boabdil, l'últim rei nazarí, va capitular davant els Reis Catòlics i va negociar l'entrega de Granada el 25 de novembre. Entre atres coses s'acorda:
Immediatament despuix de l'entrada dels Reis Catòlics en Granada varen començar una llabor de conversió per métodos pacífics. Per a això decidixen encomanar a Fra Hernando de Talavera, primer Arquebisbe de Granada, la tasca de convertir als mudéjarés a la fe catòlica. Este es va dedicar al seu comés en gran entrega: va deprendre l'àrap, va encarregar la preparació del primer vocabulari àrap-espanyol (vore Pedro d'Alcalà) i predicava en mansedumbre i bondat, tant que els musulmans li cridaven «el sant alfaquí».
En juliol de 1499 els reis visiten Granada i se sorprenen de l'aire tan musulmà que encara conservava la ciutat, inclús en els seus vestits i costums. Decidixen per això encomanar al moradura Cisneros, que ya havia participat en la conquista del regne de Granada, la tasca de persuadir en més durea a la conversió. Est començaria a forçar les conversió per mig d'un pla en tres punts: a) tornar a la fe catòlica als elches o renegats catòlics convertits al islam; b) pressionar als caps musulmans per a fomentar la conversió. Normalment els mijos de pressió eren econòmics: exenció de deutes i soborns; també va haver malos tratos físics. Es conta d'un zegrí que va resistir vint dies, guanyant fama d'home dur; c) presentar al poble l'eixemple dels caps convertits.
Estos mijos de pressió varen ser efectius. Els métodos repressius empleats per la moradura varen complir el seu objectiu, ya que varen ser varis mills els musulmans que varen rebre l'aigua del batisme, convertint-se en catòlics. També es varen confiscar molts llibres, i es varen dividir en dos lots, un de temàtica religiosa, coranes, etc., tots els quals varen ser cremats en la foguera, en la plaça cèntrica de Bibarrambla, i l'atre lot, de matèries científiques, que va ser enviat a l'universitat d'Alcalà. Estos fets es varen produir en absència dels Reis Catòlics. Posteriorment, a la vista dels resultats, els Reis varen declarar que no eren eixes les seues instruccions. Provablement la moradura Cisneros va sobrepassar les instruccions rebudes.
La major part d'ells, no obstant, varen continuar mantenint la seua llengua, les seues costums i la seua antiga religió. Indici d'això són els texts aljamiados, escrits en romançada pero en grafia àrap.
He ací cóm vea l'historiador coetáneo, Luis del Marbre Carvajal, als moriscos:
Durant la primera mitat de el XVI va haver certa tolerància.[4] L'autoritat reprovava esta fidelitat a l'islam, cita requerida que combatia per mig de l'Inquisició i la tolerava al mateix temps, esperant la conversió.
Molts mudéjares del Albaicín es varen vore estafats per cóm els estaven enganyant els catòlics, ya que primer els varen garantisar que anaven a poder seguir en la seua religió i despuix els estaven «convencent» per a que es convertiren. Els mudéjares granadins varen començar a protestar i a demanar la destitució de Cisneros, i com a resposta a estes queixes, Cisneros va encarcerar als mudéjares més respectats de Granada, tenint-los pels instigadors dels revoltosos, i pensant que si estos deixaven de sermonear a la gent, es convertirien al catolicisme. En giner de 1500 varen matar a un oficial de Cisneros, la qual cosa va provocar l'alçament de musulmans i converso. D'esta manera comença en 1500 l'alçament popular del Albaicín. Este alçament s'estén per tota la serra de les Alpujarras, aplegant fins a Almeria i Ronda, contestant els reis en una forta repressió militar de la mà del comte de Tendilla.
Despuix de sofocar els alçament, en 1501, Tendilla va demanar «passar per gavinet a tots els moros que havien participat en els tumults», a lo que el rei Fernando li va contestar: «Quan el vostre cavall fa alguna desgràcia no tireu mà de l'espasa per a matar-li, abans li dais una palmada en les anques, i li tireu la capa sobre els ulls; puix el meu vot i el de la Reina és que estos moros es bategen, i si ells no varen ser catòlics, ho seran els seus fills o els seus nets».
En el motiu de l'alçament de les Alpujarras, els catòlics varen aprofitar per a afirmar que els musulmans havien quebrantado el pacte alcançat en 1491. Per això varen dictar la Pragmàtica de 14 de febrer de 1502, que ordenava la conversió o expulsió de tots els musulmans del regne de Granada, exceptuant als varons de menys de 14 anys i les chiquetes menors de 12, abans d'abril del citat any. Esta Pragmàtica va supondre un trencament dels compromisos firmats pels Reis Catòlics en el rei Boabdil en les Capitulacions per a l'entrega de Granada, en les que els vencedors castellans i aragonesos garantisaven als musulmans granadins la preservació de la seua llengua, religió i costums.
Els mudéjares de tota Espanya varen tindre que anar a les iglésies a batejar-se. Se'ls preguntava qué nomene volien tindre, i si algun no entenia be el castellà, cosa que passava sobretot en l'antic regne de Granada, o no se li ocorria cap nom, se li posava Fernando si era home i Isabel si era dòna. La conversió va ser general en tots els llocs. A partir d'esta conversió forçada, els mudéjares varen deixar oficialment de ser-ho, ya que estaven batejats i se'ls cridava moriscos, expressió que en esta época tenia un matís clarament pijoratiu.
Per a evitar l'exili, la majoria dels musulmans varen optar per la conversió al catolicisme. La conversió va ser general en tot el Regne de Granada. Durant el regnat de Carlos V, gràcies al respal que els moriscos varen prestar al rei i a sustanciosos donatius, la corona va adoptar una posició flexible en ells i els va permetre que conservaren els seus usos i costums. D'esta forma, els moriscos es varen mantindre com una comunitat pròpia sense integrar-se en el restant de la societat espanyola del seu temps.
Moriscos en Amèrica
[editar | editar còdic]Durant l'era virreinal, també es va registrar la presència de moriscos musulmans de la península ibèrica convertits forçosament al cristianisme despuix de la Reconquista en distints territoris de l'Imperi Espanyol en Amèrica. Les Lleis d'Índies prohibien de manera explícita la seua entrada als territoris d'ultramar, ya que eren considerats indesijables i potencialment subversivos. En conseqüència, els moriscos no eren benvinguts en Amèrica, i els qui varen conseguir establir-se allí ho varen fer de forma illegal, ocultant el seu orige o per mig de rets de migració encoberta.[5][6]
Alguns moriscos varen conseguir establir-se en vàries regions , ciutats i pobles, a on es varen dedicar a oficis artesanals, comerç menor i activitats agrícoles.[7] La seua situació social era precària i vigilada, ya que tant les autoritats civils com a eclesiàstiques els consideraven sospitosos de mantindre pràctiques islàmiques encobertes o de representar un perill per a l'ortodòxia catòlica.[8]
l'expulsió dels moriscos decretada per Felipe III en 1609 va agravar encara més la repressió i va obligar a molts a amagar la seua identitat per a evitar la deportació o el castic. En Amèrica, esta clandestinitat va dificultar el registre formal de la seua presència, pero existixen documents del Sant Ofici en ciutats com Mèxic i Llima que mencionen a persones processades per pràctiques islàmiques o per tindre ascendència morisca.[9]
La Guerra de les Alpujarras i la dispersió dels cristians nous per Castella
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Rebelió de les Alpujarras.
En l'arribada al tro de Felipe II (r. 1556-1598), la guerra en el Mediterràneu en l'Imperi otomà s'intensifica i la manifesta simpatia dels moriscos espanyols en els pirates berberiscos instalats en les seues bases norteafricano de Marroc, Argèlia o Tunis, posen en major risc a les poblacions costeres espanyoles, per lo que s'insta novament a la conversió forçada dels musulmans peninsulars. No obstant, la por a noves sublevació va fer que molt pronte es dubtara de la sinceritat de la seua fe. De fet, ya en 1563, s'ordenava el desarmament dels moriscos valencians.
En 1566, Felipe II va prohibir, aleccionado per la moradura Diego d'Espinosa, l'us de la llengua àrap, de trages i cerimònies d'orige musulmà. En tractar d'aplicar-se este decret, es va produir la rebelió de les Alpujarras (1568-1571), baixe el mando del caudillo morisco Abén Humeya. A pesar de que durant esta última rebelió Espanya mantenia una relació molt tensa en el Mediterràneu en els turcs, tensió que va acabar desembocant en la batalla de Lepanto (1571), una volta dominada el tumult, els moriscos granadins varen ser deportats cap a la Taca i Castella la Vella.
El terme morisco s'impon de manera absoluta a partir de 1570. Abans existia tot un elenc de denominacions: cristians nous de moro, cristians nous de morisco, simplement cristians nous o novament convertits.
Geografia morisca: contrasts regionals
[editar | editar còdic]Per a el XVI el pes demogràfic dels moriscos se situa en un milló de persones, concentrats en la mitat sur i est de la península.[10] Atres fonts estimen que a finals de el XVI la població morisca en els regnes peninsulars podia oscilar entre les 275 000 i 350 000 persones.cita requerida Es concentraven fonamentalment en el Regne de Valéncia i en el Regne d'Aragó, puix estaven molt més dispersos en el replanell, Extremadura, Múrcia i Andalusia, és dir, en els territoris de la Corona de Castella. Els moriscos es distribuïen en quatre grups, distints entre sí i en una àmplia varietat interna.
Els moriscos vivien fonamentalment en el camp, en calitat de vassalls dels senyors, en condicions molt més dures que les de la població catòlica. Des de la sublevació de les Alpujarras, la predicació es va vore acompanyada de la repressió.
Regne de Granada
[editar | editar còdic]En haver segut l'últim regne islàmic de la península ibèrica, en esta regió es va concentrar fins als anys setanta de el XVI el major contingent morisco, majoritari i molt escassament aculturado: parlaven corrientemente l'àrap, coneixien be l'islam i conservaven la major part de les traces culturals que els eren propis: vestit, música, gastronomia, celebracions, etc. Despuix de la rebelió de les Alpujarras (1568-1571), 80 000 moriscos granadins varen ser deportats principalment a Andalusia i Extremadura, i en menor mida a algunes zones del sur de Castella (principalment a la Taca).
Regne de Valéncia
[editar | editar còdic]El segon major contingent es concentrava en esta zona, en la que era al voltant d'un terç de la població. Protegits pels senyors dels que eren vassalls, a causa dels forts imposts que pagaven, els moriscos valencians també estaven poc aculturados. L'us de la llengua àrap era corrent, en situació de bilingüisme en el valencià, i la pràctica de la fe musulmana era notòria, a pesar de la teòrica pertinença d'esta comunitat a l'Iglésia. Els moriscos valencians varen tindre fama entre els demés moriscos pel seu alt grau de coneiximent del Corán i la Sunna, i per esta raó els alfaquíés valencians solien viajar i eixercir de mestres dels moriscos d'atres llocs d'Espanya. Varen ser principalment els moriscos valencians els que, per la seua situació costera i pel seu coneiximent de la llengua àrap, varen establir relacions ocasionals en turcs i berberiscos.
Regne d'Aragó
[editar | editar còdic]En Aragó els moriscos constituïen al voltant d'un 20 % de la població total del regne, i s'assentaven principalment a la vora del Ebre i els seus afluents. Al contrari que els valencians i els granadins, no parlaven àrap, pero en la seua situació de vassalls de la noblea gojaven també del privilegi de poder practicar de forma no excessivament clandestina la seua fe musulmana.
Corona de Castella
[editar | editar còdic]En les dos Castillas, Extremadura, León i Andalusia occidental la presència de moriscos com a grup diferenciat era escassa, llevat en llocs molt concrets com Hornachos, Arévalo o el Señorío de les Cinc Viles, a on constituïen la majoria o la totalitat de la població. Els moriscos castellans no es diferenciaven a penes dels cristians vells: no parlaven àrap, bona part d'ells eren realment cristians i els que no ho eren solien tindre un coneiximent molt bàsic de l'islam, que practicaven de forma extremadament discreta. No eixercitaven professions específiques ni vivien separats dels cristians vells, llevat en els enclavaments purament moriscos, de modo que res en el seu aspecte exterior els diferenciava d'aquells. L'arribada dels moriscos granadins desterrats va supondre una revolució en Castella, ya que en conservar intacte tot allò que els podia identificar com a moros (idioma, vestit, cerimònies, costums...), varen provocar que la fins a llavors discreta presència morisca es fera molt visible, la qual cosa va tindre conseqüències per als moriscos castellans, a pesar dels varis intents que varen fer per distanciar-se ostensiblement dels granadins. Aixina, per eixemple, els matrimonis entre moriscos castellans i cristians vells eren més freqüents que entre aquells i els moriscos granadins. La població pacense d'Hornachos constituïa una excepció,[11] ya que no solament eren moriscos pràcticament tots els seus pobladors (alguna cosa que ocorria en atres localitats) sino que practicaven de forma oberta l'islam i tenien fama de indómitos i independents. Per esta raó, l'orde d'expulsió dels moriscos de Castella es referix de modo particular als hornacheros, que varen anar de fet els primers moriscos castellans expulsats i que varen mantindre la seua cohesió i la seua combativitat en el desterro, fundant la república corsaria de Rabat i Vaig salar, en l'actual Marroc.
La convivència entre moriscos i cristians vells
[editar | editar còdic]Odiats pels catòlics vells, rebujats per la Corona, que vea en inquietut la possibilitat d'una nova sublevació que actuara com una quinta columna dels pirates berberiscos, els turcs o els francesos i detestats per l'Iglésia, que en tota llògica dubtava de la sinceritat de la seua conversió, els moriscos varen devindre en una massa objecte de tota classe de sospites i d'impossible integració por cuanto suponia la pervivencia dins d'Espanya d'un poble inasimilable i hostil.
L'expulsió dels moriscos: antecedents i procés
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Expulsió dels moriscos.
En vàries ocasions es va pensar en decretar la seua expulsió, pero la mida es va pospondre una i una atra volta per les pressions de la noblea aragonesa i valenciana, beneficiària d'este règim de semiesclavitud.
Finalment, despuix de 117 anys de difícil convivència, Felipe III, provablement com a conseqüència de la constatada colaboració de determinats cabecilla dels moriscos en el rei de França per a organisar un alçament general en Espanya, que en eixe moment es trobava en guerra en els francesos, va decretar l'expulsió en 1609. L'expulsió es porta a terme durant sèt anys, fins a 1616.
Ixen de Valéncia 118 000 moriscos, 61 000 d'Aragó, 45 000 de Castella i Extremadura, 16 000 de Múrcia i 32 000 d'Andalusia.
No obstant, sabem, per les cartes del comte de Salazar —designat pel rei Felipe III en 1610 per a dirigir les operacions d'expulsió dels moriscos de la Corona de Castella, tasca que el comte va eixercitar en particular celosia—, la realitat de la seua tasca: cinc anys despuix dels primers bandos d'expulsió en Castella, i quan es dona per terminada la seua missió, Salazar llança repetides cridades al rei i al duc de Lerma alarmat pel gran número de moriscos que torna als seus llocs d'orige o que es reubiquen en atres parts de la península. L'expulsió dels moriscos de Castella, alguns ya molt assimilats, en certa mida va ser un fiasco. No obstant, va ser casi total l'expulsió de granadins cita requerida i valencians, molt més numerosos i de caràcter rotundament islàmic.
Segons Trevor Dadson,[12] el propi fet de que els decrets d'expulsió es repetien una i una atra volta, en amenaces cada volta majors, prova que tals decrets varen ser de molt poca eficàcia real en pobles castellans a on els moriscos estaven ben integrats.
Les conseqüències de l'expulsió
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Conseqüències de l'expulsió dels moriscos.
Les conseqüències varen ser greus i varen afectar fonamentalment al regne de Valéncia, el qual pert la tercera part de la seua població, lo que va repercutir en la paralisació de l'agricultura, especialment la producció de canya de sucre. Els grans senyors, perjudicats per l'expulsió d'un contingent important de la seua mà d'obra, s'acontenten en l'incorporació al seu patrimoni de les terres confiscades als moriscos. La burguesia s'arruïna, ya que va vore suspés el pagament de rendes pels préstams fets als propietaris rurals (censales).
Els moriscos despuix de l'expulsió
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Diàspora morisca.
Ciutadania espanyola
[editar | editar còdic]En octubre de 2006, el Parlament Andalús va decidir exigir l'acort dels tres grups parlamentaris majoritaris per a respalar una llei que consentiria l'accés a la ciutadania espanyola als descendents dels moriscos.[13] S'espera Plantilla:Quí que la llei proposta passe a les Corts Generals.
Esta mida podria beneficiar a un número indeterminat de persones en Marroc, Argèlia, Tunis, Mauritània, Mali i Turquia, entre atres llocs.[14]
Este fet és conseqüència d'algunes cridades fetes per alguns historiadors i acadèmics espanyols i marroquins des de 1992 requerint per als moriscos un tracte similar al dau als descendents dels sefardíés expulsats. En Marroc, s'estimaPlantilla:QuíPlantilla:Quàn que unes 600 famílies moriscas de llinage espanyol podrien beneficiar-se d'una llei similar a la d'aplicació als Sefarditas.
En les arts i la cultura popular
[editar | editar còdic]Varen existir gèneros lliteraris propis de el XVI en Espanya que han rebut el seu nom dels moriscos, si ben idealizaban els enfrontaments bèlics de la Reconquista: la novela morisca, prosa narrativa de ficció; i la romançada morisco, en poesia, en el que el comportament heròic i caballeroso d'un moro s'usa com a recurs per a enaltir a un cavaller cristià.[15]
Vore també
[editar | editar còdic]- Història dels moriscos
- Arquitectura morisca
- Lliteratura aljamiada
- Rebelió de Espadán
- Jocs Moriscos de Aben Humeya
- Tercerón
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2017) Blood & Faith: The Purging of Muslim Spain 1492 - 1614, Hurst & Company, London, p. 91.
- ↑ «Tesor de la llengua castellana o espanyola - Fondos Digitalisats de l'Universitat de Sevilla». fondosdigitales.us.és. Archivat des d'el original, el 15 de novembre de 2016. Consultat el 20 de giner de 2017.
- ↑ Mendoza (1794). ocupar+a+Espa%C3%B1a,+cridats+,+per+vingut+de+les&source=bl&ots=N4dXvaNDz5&sig=o_-uM4YNsyi1mIRbbQclrCGT5XQ&hl=en&sa=X&ei=-unOVPyoDsGqU-mng5gE&vore=0CC0Q6AEwAg#v=onepage&q=Result%C3%B3els%20el%20nom%20diminutivo,%20de%20els%20Moros%20que%20varen ocupar%20a%20Espa%C3%B1a,%20cridats%20,%20per%20vingut%20de%20les&f=false Orige de les dignidades seglares de Castella i Lleó: en relació sumaria dels reis d'estos reynos ..., en un resum al fi de les mercés que la seua majestad ha fet de marquesos i comtes des de l'any de 1621 fins a fi del de 1656 ..., en l'oficina de don Benito Cano.
- ↑ Benítez Sánchez-Blanco, Rafael (2001). Heròiques decisions. La Monarquia Catòlica i els moriscos valencians. Valéncia: Alfonso el Magnánimo. Diputació. L'autor sosté que l'any 1551 marca el principi de la recuperació de l'activitat inquisitorial, a lo manco en terres valencianes.
- ↑ Konetzke, Richard. Colecció de documents per a l'història de la formació social d'Hispanoamèrica, 1493–1810. Institut Panamericano de Geografia i Història, 1953.
- ↑ Ehlers, Benjamin. Between Christians and Moriscos: Juan de Ribera and Religious Reform in Valéncia, 1568–1614. Johns Hopkins University Press, 2006.
- ↑ Domínguez Ortiz, Antonio i Vincent, Bernard. Història dels moriscos: vida i tragèdia d'una minoria. Aliança Editorial, 2000.
- ↑ Netanyahu, B. The Origins of the Inquisition in Fifteenth Century Spain. New York Review Books, 2001.
- ↑ Sweet, James H. Dumenges Álvares, African Healing, and the Intellectual History of the Atlantic World. University of North Carolina Press, 2011.
- ↑ Stallaert, Christiane (1998). Etnogénesis i etnicidad en Espanya: una aproximació històric-antropològica al casticismo, Anthropos Editorial. ISBN 9788492233571.
- ↑ Mayorga, F. (2009). Els moriscos de Hornachos... Madrit: Cultiva Comunicació SL. ISBN 978-84-9923-003-0
- ↑ The Assimilation of Spain’s Moriscos: Fiction or Reality? [1] archivat en Wayback Machine. (en anglés)
- ↑ Proposta de IU sobre dret preferent de moriscos a la nacionalitat
- ↑ Demanen la nacionalitat espanyola per als descendents de moriscos [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ [enllaç trencat]
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Car Baroja (2000). Els moriscos del Regne de Granada. Ensaig d'història social, 5ª edició, Madrit: Istme. ISBN 84-7090-076-5.
- Domínguez Ortiz, A. i Vincent, B. Història dels moriscos. Vida i tragèdia d'una minoria. Ed. Revista d'Occident. Madrit, 1978.
- Marañón, G. Expulsió i Diàspora dels Moriscos Espanyols. Ed. Taurus. Fundació Gregorio Marañón 2004.
- Feijoo, R. Corsarios berberiscos. Ed. Carroggio / Belacqva. Barcelona 2003.
- Gallego Burín, A. i Gámir Sandoval, A. Els moriscos del Regne de Granada segons el sínodo de Guadix de 1554. Universitat de Granada, 1996 (facsímil de l'edició de 1968).
- García Pedraza, Amalia. Actituts davant la mort en la Granada del sigle XVI. Els moriscos que varen voler salvar-se. Universitat de Granada, 2002.
- Perceval, J. M. Tots són un. Arquetips, xenofòbia i racisme. L'image del morisco en la Monarquia Espanyola durant els sigles XVI i XVII. Institut d'Estudis Almeriense. Almeria, 1997.
- Candau Chacón, M. L. "Els moriscos en l'espill del temps". Universitat d'Huelva. Huelva, 1997.
- Bernabé Pons, Luis F., Els moriscos: conflicte, expulsió i diàspora, Catarata, Madrit, 2009.
- Antonio Moliner, Manuel Barris Aguilera, Rafael Benítez Sánchez-Blanco, Dolors Bramon Planes, Miguel Ángel de Bunes Ibarra, Mª Luisa Candau Chacón, Eugenio Ciscar Pallarés, Gregorio Coes Latorre, Ignasi Fernández Terricabras, José Mª Perceval, Valeriano Sánchez Ramos, Eliseo Serrano Martín, "L'expulsió dels Moriscos" Nabla Edicions 2009 ISBN 978-84-92461-38-7.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Série de RTVE "Els Moriscos" emesa en l'any 2000
- Lliteratura de mudéjares i moriscos | Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
- Manuscrits aljamiado-moriscos
- Portal en diversos estudis sobre moriscos, aljamiado, etc*
- Els Moriscos Espanyols
- Successos entre dos expulsions: musulmans i moriscos en Navarra de 1516 a 1610
- L'influència morisca en la cultura marroquina
- L'expulsió dels musulmans d'Espanya [3] archivat en Wayback Machine. en revista Alif Nûn n.º 68, febrer de 2009.
- Quarto centenari de l'expulsió dels moriscos Per Francisco CASTILLÓN CORTADA [4] archivat en Wayback Machine.
- Juan Goytisolo, "Moriscos, l'història incómoda", El País, 16 de març de 2009.
- Moros i judeus: Archiu:Speaker Icon.svg emissió del 27 de febr. del 2009 de Música antiga, programa de Ràdio Clàssica.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Morisco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.