Muhammad Iqbal

Archiu:Iqbal 2.jpg

Muhammad Iqbal

Muhammad Iqbal (urdu/persa: محمد اقبال, hindi:मुहम्मद इक़बाल) (Sialkot, Panyab, Índia, ara Pakistan; 9 de novembre de 1877 - Lahore, Panyab, Índia, ara Pakistan; 21 d'abril de 1938) va ser un poeta, barrister, filòsof, polític pakistaní, la poesia del qual es destaca entre les més importants en els idiomes persa i urdu dels temps moderns. També és famós per la seua obra en filosofia política i religiosa del Islam. Se li acredita en propondre l'idea d'un estat independent per a indis musulmans, que hauria d'inspirar la creació de Pakistan. És comunament referit com Allama Iqbal, a on allama significa erudit.

Despuix d'haver realisat estudis en Anglaterra i en Alemània, Iqbal es va dedicar a les lleis, pero es va dedicar principalment a temes religiosos i filosòfics, escrivint treballs acadèmics sobre política, economia, història, filosofia i religió. És conegut per la seua obra poètica la qual inclou Els secrets del yo (Asrar-i-Khudi), pel qual va ser honrat com a cavaller del govern britànic, Els misteris del desinterés (Rumuz-i-Bekhudi), i La cridada de la campana (Bang-i-Dara). Iqbal va anar també autor de varis comentaris polítics, filosòfics i històrics. Se li reconeix oficialment com el poeta nacional de Pakistan.

Iqbal proponia fervientemente la renaixença política i espiritual de la civilisació islàmica a lo llarc del món, especialment en Índia. Iqbal va oferir una série de conferències famoses sobre este tema varen ser publicades baix el títul de La reconstrucció del pensament religiós en l'islam. En ser un de l'els membres més prominents de la Lliga Musulmana, Iqbal va promoure la creació d'un estat al noroest de l'Índia per als indis musulmans en un discurs presidencial en 1930. Iqbal va treballar de prop en Muhammad Ali Jinnah, considerat pare de la nació pakistaní. Muhammad Iqbal ha segut cridat també Muffakir-i-Pakistan ("El Pensador de Pakistan"), Shair-i-Mashriq ("El Poeta de l'Este"), i Hakeem-ul-Ummat ("L'Sabio de l'Umma").

Biografia

Joventut

Shaij Muhammad Iqbal va nàixer en in Sialkot, Panyab, en l'actual Pakistan, en eixe llavors incorporada a l'Índia, sent el major de cinc germans en el sí d'una família caixmir. Es creu que la família de Iqbal originalment va ser hindú de casta brahmín, no obstant es varen convertir en musulmans despuix de la conversió al Islam de Sahaj Ram Sapru, parent d'ells, no obstant esta versió ha segut disputada per alguns acadèmics. El pare de Muhammad Iqbal, Shaij Nur Muhammad, fon un sastre pròsper, conegut per la seua devoció a l'islam. La família Iqbal crie als seus fills en profundes raïls religioses. Muhammad Iqbal va ser educat inicialment per tutors en idiomes, escritura, història, poesia i religió. El seu potencial com a poeta i escritor va ser reconegut per un dels seus tutors, Sayyid Mir Hassán, qui hauria de ser professor de Iqbal en el Colege de la Missió Escocesa (Scotch Mission College), en Sialkot, colege del com Iqbal hauria de graduar-se en 1892, tenint habilitat en el domini de varis idiomes, aixina com de la lliteratura, tant en prosa com en la poesia. A l'edat de quinze anys la seua família va arreglar el seu matrimoni, com ho dictava la costum, en Karim Bibi, filla d'un solvent mege gujaratí. La parella va tindre dos fills: El meu'raj Begam, naixcuda en 1895, i Aftab, naixcut en 1899; un tercer fill moriria despuix del part. No obstant, el matrimoni no va tindre bon fi, lo que duria al divorç en 1916.

Iqbal obté la seua llicenciatura de la Government College University en Lahore, en a on estudia filosofia, lliteratura anglesa i àrap, graduant-se cum laude, i guanyant una medalla d'or per descollar en l'examen de filosofia. Iqbal estudia el seu mestrage baix Sir Thomas Walker Arnold, professor acadèmic de filosofia moderna i Islam en l'universitat. Arnold li expon a Iqbal les idees i cultura d'Occident. Iqbal hauria de ser assignat com a llector d'àrap, càrrec de menor categoria al de professor, en Oriental College en Lahore. Publica el seu primer llibre en urdu, El coneiximent de l'economia (The Knowledge of Economics) en 1903. En 1905, Iqbal publica la seua cançó patriòtica Cançó de l'Índia (Tarana-i-Hind).

Encorajat per Thomas Arnold, Iqbal viaja i passa varis anys estudiant en Europa. Obté un segon títul de llicenciatura de Trinity College en l'Universitat de Cambridge en 1907, mentres estudia lleis en Lincoln’s Inn, a on se certifica com barrister en 1908. Iqbal coneix en 1907 a una estudiant musulmana, Atiyah Faizi, en qui manté una relació propenca. En Europa escomença a escriure poesia en persa. A lo llarc de la seua vida, Iqbal preferix escriure en persa degut a que ell pensava que per mig d'este idioma podria expressar conceptes filosòfics plenament i que li donaria una major audiència. En Anglaterra participa per volta primera en la política. Despuix de la creació de la Lliga Musulmana en 1906, Iqbal va ser elegit al comité eixecutiu de la fracció britànica en 1908. Junt en els polítics Sayyid Hassan Bilgrami i Syed Ameer Alí, Iqbal va formar part del subcomité que va dissenyar la constitució de la Lliga Musulmana. En 1907, Iqbal viaja a Alemània per a estudiar el doctorat en la facultat de filosofia de l'Universitat Ludwig Maximilian de Munich. Treballant baix la supervisió de Friedrich Hommel, Iqbal publica una tesis titulada El desenroll de la metafísica en Pèrsia.

Carrera lliterària

Despuix de la seua tornada a l'Índia en 1908, Iqbal va conseguir un lloc com a professor assistent en el Government College en Lahore, ya que va deixar en un any per a dedicar-se a les lleis, per la seua precària situació econòmica. Durant este periodo, la vida personal de Iqbal va ser tota agitació. Mentres es dedicava a les lleis, Iqbal va escomençar a concentrar el seu interés en temes espirituals i religiosos, publicant poesia i obres lliteràries. Va ser membre actiu de l'Associació al Servici de l'Islam (Anjuman-i-Himayat-i-Islam), un congrés d'intelectuals musulmans, escritors i poetes, aixina com polítics. Iqbal va ser secretari general d'esta organisació en 1919. L'obra de Iqbal s'enfocaria principalment en la direcció espiritual i en el desenroll de la societat, centrada al voltant de les seues experiències arreplegades a lo llarc dels seus viages i el seu estadía en Europa Occidental i el Mig Orient. Iqbal va ser influït notablement per filòsofs com Friedrich Nietzsche, Henri Bergson i Johann Wolfgang von Goethe, i hauria de tornar-se un feroç crític de la societat occidental en lo concerniente a la separació de l'estat i la religió, percebent una obsessió en ideals materialistes.

La poesia i filosofia de Rumi va tindre una profunda influència en el pensament de Iqbal. Tenint profundes raïls religioses des de la seua infància, Iqbal es va dedicar arduamente a l'estudi de l'Islam, la cultura i història de la civilisació islàmica i el seu futur polític, prenent a Rumi com el seu "guia." Iqbal va colocar a Rumi en el paper de guia en molts dels seus poemes, i la seua obra es va enfocar en recordar-los a les seues llectores de les passades glòries de la civilisació islàmica, duent un mensage en enfocament espiritual pur en l'islam com una font per a la grandea i l'emancipació sociopolítica. Iqbal va denunciar els divisionismos polítics dins i a lo llarc de les nacions musulmanes; freqüentment va aludir i va parlar en térmens d'una comunitat global musulmana, o Ummah.

Esforços i influències

Mentres dividia el seu temps entre el dret i la poesia, Iqbal s'havia mantingut actiu dins de la Lliga Musulmana. Va recolzar la participació de l'Índia en la Primera Guerra Mundial, aixina com al moviment Khilafat i va mantindre un contacte propenc en líders polítics musulmans com Maulana Mohammad Ali i Muhammad Ali Jinnah. Va ser un crític del Congrés Nacional Indi que ell considerava dominat pels hindúés i va llamentar que la Lliga es dividira en faccions entre el grup probritánico dirigit per Muhammad Shafi i el grup centriste dirigit per Jinnah durant la década de 1920.

En novembre de 1926 Iqbal va competir per un assent en l'Assamblea Llegislativa de Panyab representant al districte musulmà de Lahore, sent recolzat per amics i simpatisants, i va derrotar al seu oponent per un marge de 3.177 vots. Va recolzar les propostes constitucionals presentades per Jinnah en l'objecte de garantisar els drets polítics musulmans i l'influència en una coalició en el Congrés, i va treballar en l'Aga Khan III i atres líders musulmans per a reparar les divisions internes de la Lliga Musulmana per a conseguir la seua unitat.

Polític

Iqbal va escomençar a interessar-se pels assunts nacionals en la seua joventut. Despuix de la seua tornada d'Anglaterra en 1908, va rebre un considerable reconeiximent de l'èlit punjabí i va mantindre una estreta relació en Mian Muhammad Shafi. Quan la Lliga Musulmana de Tota l'Índia es va ampliar a l'àmbit provincial, i Shafi va rebre un paper important en l'organisació estructural de la Lliga Musulmana del Punjab, Iqbal va ser nomenat un dels tres primers secretaris conjunts junt en Shaikh Abdul Aziz i Maulvi Mahbub Alam. Mentres dividia el seu temps entre l'eixercici de la abogacía i la poesia, Iqbal va permanéixer actiu en la Lliga Musulmana. No va recolzar la participació índia en la Primera Guerra Mundial i es va mantindre en estret contacte en líders polítics musulmans com Mohammad Ali Jouhar i Muhammad Ali Jinnah. Era un crític de la corrent principal del Congrés Nacional Indi, al que considerava dominat per hindús, i es va sentir decepcionat en la Lliga quan, durant la década de 1920, va ser absorbida per les divisions faccionales entre el grup probritánico liderat per Shafi i el grup centriste liderat per Jinnah. Va participar activament en el Moviment Khilafat, i va ser un dels pares fundadors de Jamia Millia Islamia, que es va establir en Aligarh en octubre de 1920. També va rebre de Mahatma Gandhi l'oferta de ser el primer vicerrector de Jamia Millia Islamia, que va rebujar.

En novembre de 1926, en l'alé d'amics i partidaris, Iqbal es va presentar a les eleccions per a un escan en l'Assamblea Llegislativa del Punjab pel districte musulmà de Lahore, i va derrotar al seu oponent per un marge de 3.177 vots Va recolzar les propostes constitucionals presentades per Jinnah per a garantisar els drets polítics i l'influència dels musulmans en una coalició en el Congrés i va treballar en Aga Khan i atres líders musulmans per a esmenar les divisions entre faccions i conseguir l'unitat en la Lliga Musulmana. Durant la seua estància en Lahore va ser amic d'Abdul Sattar Ranjoor.

Iqbal, Jinnah i el concepte de Pakistan

Ideològicament separat dels líders musulmans del Congrés, Iqbal també s'havia desilusionat en els polítics de la Lliga Musulmana, pel conflicte entre faccions que va assolar a la Lliga en la década de 1920. Descontent en líders de faccions com Shafi i Fazl-ur-Rahman, Iqbal va aplegar a creure que només Jinnah era un líder polític capaç de preservar l'unitat i complir els objectius de la Lliga de potenciar políticament als musulmans. Iqbal va mantindre una sòlida correspondència personal en Jinnah i va contribuir a convéncer-li de que posara fi al seu exili autoimpuesto en Londres, retornara a l'Índia i es fera càrrec de la Lliga. Iqbal creïa fermament que Jinnah era l'únic líder capaç d'atraure als musulmans indis a la Lliga i mantindre l'unitat del partit davant els britànics i el Congrés:

Sé que és vosté un home ocupat, pero espere que no li importe que li escriga a sovint, ya que és vosté l'únic musulmà de l'Índia actual al que la comunitat té dret a mirar en busca d'una guia segura a través de la tormenta que s'aveïna en el noroest de l'Índia i, potser, en tota l'Índia.

Mentres que Iqbal va propugnar l'idea de les províncies de majoria musulmana en 1930, Jinnah va continuar mantenint conversacions en el Congrés durant tota la década i no va adoptar oficialment l'objectiu de Pakistan fins a 1940. Alguns historiadors sostenen que Jinnah sempre va mantindre l'esperança d'aplegar a un acort en el Congrés i que mai va desijar del tot la partició de l'Índia. Alguns historiadors especulen en que l'estreta correspondència de Iqbal en Jinnah va ser la causa de que este abraçara l'idea de Pakistan. Iqbal va explicar a Jinnah la seua visió d'un Estat musulmà separat en una carta enviada el 21 de juny de 1937:

Una federació separada de províncies musulmanes, reformada segons les llínees que he sugerit anteriorment, és l'únic camí pel que podem assegurar una Índia pacífica i salvar als musulmans de la dominació dels no musulmans. ¿Per qué no considerar als musulmans del noroest de l'Índia i Bengala com a nacions en dret a l'autodeterminació de la mateixa manera que atres nacions de l'Índia i de fòra de l'Índia?

Iqbal, en calitat de president de la Lliga Musulmana del Punjab, va criticar les accions polítiques de Jinnah, inclós un acort polític en el líder punjabí Sikandar Hyat Khan, a qui Iqbal vea com a representant de les classes feudals i no compromés en l'Islam com a filosofia política fonamental. No obstant, Iqbal va treballar constantment per a animar als líders musulmans i a les masses a recolzar a Jinnah i a la Lliga. Parlant sobre el futur polític dels musulmans en l'Índia, Iqbal va dir

Només hi ha una eixida. Els musulmans deuen enfortir les mans de Jinnah. Deuen unir-se a la Lliga Musulmana. La qüestió índia, tal i com s'està resolent ara, pot contrarrestar-se en el nostre front unit contra els hindús i els anglesos. Sense ell, les nostres demandes no seran acceptades. La gent diu que les nostres demandes oloren a comunalismo. Això és pura propaganda. Estes reivindicacions es referixen a la defensa de la nostra existència nacional. El front unit pot formar-se baix el liderage de la Lliga Musulmana. I la Lliga Musulmana només pot tindre èxit gràcies a Jinnah. Ara, ningú més que Jinnah és capaç de liderar als musulmans.

Debat Madani-Iqbal

A finals de la década de 1930 es va celebrar un famós debat entre Iqbal i Hussain Ahmed Madani sobre la qüestió del nacionalisme. La postura de Madani en tot moment va ser insistir en la llegitimitat islàmica d'abraçar una democràcia culturalment plural i secular com el millor i únic futur realiste per als musulmans de l'Índia, mentres que Iqbal insistia en una societat musulmana homogénea i definida religiosament. Tant Madani com Iqbal apreciaven este punt i mai varen defendre la creació d'un "Estat islàmic" absolut. Només diferien en el seu primer pas. Segons Madani, el primer pas era la llibertat de l'Índia, per a lo que era necessari un nacionalisme compost. Segons Iqbal, el primer pas era la creació d'una comunitat de musulmans en el país de majoria musulmana, és dir, una Índia musulmana dins de l'Índia.