Museu Rockefeller

Museu Rockefeller

Colocació de la pedra angular del Museu Rockefeller.

El Museu Rockefeller (Plantilla:Lang-he, Muzeon Rockefeller) és un museu arqueològic situat en Jerusalem Este (Palestina), a l'atre costat de les muralles de la Ciutat Vella de Jerusalem. L'edifici va ser construït de 1930 a 1938 per l'arquitecte Austen Harrison i està situat en el n.º 27 del carrer Sultan Suleiman de Jerusalem.

El museu està baix l'administració del Museu d'Israel i alberga la sèu de l'Autoritat d'Antiguetats d'Israel. Conté una gran colecció de peces arqueològiques desenterradas en les excavacions portades a terme entre els anys 1920 i 1967.

Història

Preàmbuls

En 1906 el Fondo Nacional Judeu va planificar l'adquisició d'una propietat per a albergar l'Acadèmia Bezalel d'Art i Artesania. La triada va ser una residència de dos pisos, que va ser propietat del xeic Muhammad al-Halili, muftí de Jerusalem en el XVIII. En 1711 al-Halili va construir allí la seua casa d'estiu. Esta casa seguix en peu hui en dia, en el sector oest del museu.

Esta residència, coneguda com Qasr el-Sheikh, va ser una de les primeres estructures que es varen alçar fòra dels murs de la Ciutat Vella de Jerusalem. Des d'este edifici era possible mantindre un bon panorama sobre els jardins i el bosc d'oliveres circumdant i gojar del pintoresc paisage. El primer pis estaja una prensa d'olives; el segon pis era la planta residencial.

El fundador de l'escola, Boris Schatz va imaginar un museu i universitat en vista al Mont del Temple, pero el proyecte no es va portar a terme. En 1919 les autoritats del Mandat Britànic de Palestina varen designar el lloc per al museu arqueològic.

Tres museus arqueològics existien en Jerusalem ans que es construïra el museu Rockefeller: el museu Franciscano Bíblic, construït en 1920; el museu Grec Ortodox, construït en 1922; i el museu Islàmic del Mont del Temple, establit en 1923. Pero cap havia segut construït expressament com a museu nacional. En 1919 Patrick Geddes va sugerir que s'establira un museu d'antiguetats al noreste de la Ciutat Vella, molt prop del lloc que va ser triat casi 10 anys despuix.

El Mandat Britànic es va interessar pel proyecte i fins a va pensar recaptar una "taxa turística" a l'efecte en 1924. L'establiment d'un museu d'antiguetats corresponia a un canvi de direcció de la política britànica: ya no s'anaven a "exportar" les peces dels seus països d'orige a museus europeus, sino que a lo manco alguns de les troballes que es consideraven part del patrimoni nacional s'expondrien localment. Esta idea ya es duya a la pràctica en atres colónies del Imperi Britànic, incloent l'Orient Mig, a on s'obrien centres dedicats a l'activitat arqueològica, en oficines per al Departament d'Antiguetats, sales d'almagasenament i un museu per a expondre les peces. En els primers anys de 1920, vàries propostes per a la creació d'un museu nacional varen ser someses a l'Alt Comissionat Herbert Samuel, pero totes varen ser rebujades per falta de fondos.

En 1925, James Henry Breasted, fundador i director de l'Institut Oriental de l'Universitat de Chicago, va recolzar l'idea de que en Jerusalem era necessari un museu arqueològic per a albergar les importants troballes regionals. Animat pel Alt Comissionat Lord Plumer, es va aproximar al filántropo nortamericà John D. Rockefeller Jr., qui va accedir a donar dos millons de dólarés per al proyecte.

La construcció del museu

El museu va ser construït en el tossal situat front al sector noreste de la muralles de la Ciutat Vella. El museu va ser dissenyat pel arquitecte Austen Harrison, Director del Departament d'Obres Públiques del Mandat Britànic. El primer pas de l'arquitecte per a preparar el disseny del anteproyecte del futur museu, va ser visitar museus d'Europa. A la seua tornada al Mandat, va estudiar els edificis de la Ciutat Vella de Jerusalem. El seu objectiu era integrar els elements arquitectònics orientals i occidentals en un edifici de pedra calcàrea blanca.

De la tradició occidental, Harrison deriva el concepte d'integració de vàries ales d'estructura única (encara que de les diferències d'altura entre estes ales es va inspirar en els edificis de la Ciutat Vella). Les sales d'exposicions varen ser dissenyades per a semblar-se a una catedral, en altes finestres que permeten l'entrada de llum natural. Els seus sostres reflectixen l'esperit del renaixença europea. La biblioteca és una reminiscència de l'arquitectura medieval.

De les tradicions d'orient i locals, Harrison va adoptar l'us de la pedra tallada i les tècniques de calat, les formes de les entrades, les cúpulas i sostres abovedados. Els rajoletes i l'ebanisteria, d'Armènia.

Per a la construcció d'este edifici simètric també es varen incorporar les tendències arquitectòniques contemporànees en el seu disseny; resaltant funcionalitat, amprant formes geomètriques, conservat decorativisme i es va utilisar formigó com a material base per a la seua construcció. Els pisos de corcho de les galeries, destinat a reduir el soroll, varen ser una innovació per a l'época.

La pedra angular del nou museu va ser colocada el 19 de juny de 1930, pero la construcció va ser ralentisada per noves troballes arqueològiques, per problemes de seguritat i de tensió política, i per dificultats en dur les pedres de la pedrera de la carretera de Jericó. A pesar de que l'edifici va ser terminat en 1935, l'inauguració oficial, prevista per al 13 de giner de 1938, es va cancelar per l'assessinat del conegut arqueòlec James L. Starkey per un grup d'àraps armats en la via que conduïx de Beit Jibrin a Hebrón, en el seu camí a la cerimònia des de les seues excavacions en Laquis. Finalment es va obrir al públic en maig d'eixe mateix any en el nom de Museu Arqueològic de Palestina, pero universalment conegut com l'actual Museu Rockefeller.

Administració des de la seua obertura

El mateix any de la seua inauguració, la gestió i el funcionament del museu varen ser establits llegalment per un reglament de 14 artículs que es basava en la Llei d'Antiguetats de 1935. El 20 d'abril de 1948, l'Alt Comissionat Britànic va encarregar la gestió del museu a un consell internacional de 12 membres: dos del Regne Unit, un de França, dos nomenats per acort mutu entre Egipte, Síria, Líban, Iraq i Jordània, un de l'Universitat Hebrea de Jerusalem, un de Suècia i dos dels Estats Units. El consell internacional va seguir assumint les seues funcions durant l'ocupació jordana de Jerusalem Este, fins que en 1966 el govern de Jordània va aprovar una llei que nacionalisava unilateralment el museu. Esta llei prevea també la constitució d'un consell consultativo de 15 membres que eren arqueòlecs o representants d'institucions científiques: el director del Departament Jordà d'Antiguetats, l'inspector d'arqueologia de Jerusalem, tres membres del Departament de Història i Arqueologia de l'Universitat de Jordània, aixina com membres de les escoles d'arqueologia britàniques, nortamericanes i franceses de Jerusalem. A l'any següent, despuix de la Guerra dels Sis Dies de 1967 i l'anexió de Jerusalem Este per Israel, el museu va ser ocupat i va passar a ser administrat per l'Autoritat d'Antiguetats d'Israel, institució de la que seguix depenent en el XXI.

Tecnologia de la construcció i elements arquitectònics

Vista interior de l'ala nort.

D'acort en les directrius de Harrison, parts de l'edifici —algunes de les voltas, el tallat de la pedra i les cisternas que suministren aigua a la piscina central— varen ser construïts usant tècnicas tradicionals. Pero en l'introducció de materials moderns de l'indústria de la construcció local, i en la finalitat de donar un toc més modern i afegir estabilitat (sobretot despuix d'un gran terremot en 1927), les cúpules sobre el vestíbul i els sostres de la galeria es varen construir de formigó armat. L'atenció al detall i l'excelent calitat de materialés i mà d'obra fan del Museu Rockefeller una de les millors construccions modernes d'Israel.

La pedra

Harrison va optar per construir un edifici en Taltish (Plantilla:Lang-he, Pedra Jerusalem), originari, provablement, del camí que unix Jerusalem en Jericó.

Mobiliari

Totes les portes són de fusta de nogal, importat de Turquia, cada u dels seus marcs estovats ajustats a la mida exacta. Els marcs de metal de la finestra es varen produir en Anglaterra d'acort als plans de Harrison, de la mateixa manera que els atres objectes de metal: picaportes, panys i celosías. Les altes portes de l'entrada principal (d'uns 700 kg) varen ser revestits en chapa de coure, ornamentada en l'estil decoratiu del nort d'Àfrica islàmica.

Pisos i parets

Harrison va utilisar dos materials per al revestiment de l'interior del museu. En les galeries de sostres alts, a on es necessitava una solució acústica, Harrison va montar pisos de corcho para amortiguar el soroll dels visitants. En atres llocs, els pisos estaven revestits en pedra calcàrea i morter negre poliment. La majoria de les parets estaven cobertes de perlita.

Allumenament

Com era la costum en molts museus construïts en la primera mitat de el XX, la llum natural era la principal font d'allumenament. Les àmplies finestres en la part alta de les parets, protegixen els objectes exposts i als visitants de la llum solar directa. Grans vidres decoratius que integren l'allumenament, pengen només en el vestíbul i les galeries del octògon.

Descripció del museu

Sala de conferències del Museu.

Missió i visió (Plantilla:Lang-he).
Un dels estatuts de la Autoritat d'antiguetats d'Israel.

Sala de reunions

Una sala de reunions octogonal, junt a l'oficina del director, és única entre les sales de l'ala administrativa. La paret exterior de la sala és circular que, des de l'exterior, s'assembla a una torre de vigilància. La sala està dirigida principalment a les reunions del Consell Assessor Arqueològic. Un caseta en cada u dels huit costats conté assents, l'espai per als auditorés que assistixen a les reunions.

Baix de la cúpula, a lo alt de la paret, rodejant tota la circumferència del saló, hi ha una inscripció sobre rajoletes de ceràmica escrita en grec que conté el primer us conegut de la paraula "arqueologia" -l'estudi de l'antiguetat. Es tracta d'una cita de Platón, narrant una conversació entre el filòsof grec de el V Sócrates en Hipias, el seu alumne. En preguntar-li Sócrates a Hipias lo que a la gent li agrada sentir parlar en els seus discursos, est respon:

Escolten en gust lo referent als linajes, els de els héroes i els de els hòmens, Sócrates, i lo referent a les fundacions de ciutats, cóm es varen construir antigament i, en suma, tots els relats de coses antigues, fins al punt de que yo mateixa he tingut que estudiar i practicar a fondo tots estos temes.

Platón, Hipias Major, diàlec entre Sócrates i Hipias, 285d

Inscripció que circunvala la sala de reunions del Museu Rockefeller, a on és escrit el diàlec entre Sócrates i Hipias El epigrama va ser dispost sobre rajoletes per l'arquitecte del museu durant la seua construcció.

Pati central

Corredor baix l'arcada que voreja el pati central.

Menuda font en un dels extrems de l'alberca i les decoratives rajoletes armènies

Entre les seccions més admirables del complex es troba el pati central en el seu espill d'aigua, a on originalment lliris aquàtics suraven en la piscina junt a colorits peixos.

El pati consta de tres nivells, en l'alberca ornamental en el més baix rebent l'aigua de grans cisternas subterrànees en abdós extrems. Una chicoteta habitació en un sostre alt va ser erigit en un extrem de la piscina. Les seues parets estaven cobertes de rajoletes armènies blaves i blancs, realisats pel dissenyador de ceràmica artística, l'armeni David Ohanessian, representant temes de la naturalea.

Una chicoteta font octogonal, les aigües de la qual una volta omplit el seu depòsit fluïen a través d'un estret canal cap a la piscina central, es troba en el centre del pati. La font va ser desmantellada durant l'ocupació del governe jordà.

El pati està rodejat per tres pòrtics, separats de la piscina per una arcada d'arcs de mig punt, coberta en voltes de crucería. Grans peces s'exponen baix els arcs, entre les columnes de l'arcada. Dèu relleus, gravats per Eric Gill, forrar les parets superiors de la galeria a abdós costats de la piscina, representant Canaán, Egipte, Judea, Fenicia, Asiria-Babilonia-Pèrsia, Grècia, Roma, Bizancio, l'islam i les Creuades.

El pati central es va inspirar en el Palau de l'Alhambra en Granada, construït en el XIV, considerat com una de les maravelles de l'arquitectura morisca de l'Espanya medieval.

Pati central del museu.

Sales d'exhibició

Les galeries principals corren paraleles al pati central. Són àmplies, altes i rectangulars; en llargues finestres a lo alt, assegurant aixina la llum diürna durant les hores de visita. Els sostres estan dissenyats en medallones, de la mateixa manera que els sostres de l'antiga Roma.

En les galeries que recorren a abdós costats del pati central, el primer director del museu, J. H. Illiffe va poder colocar les peces en orde cronològic.

Les atres sales són un octògon al sur que conté escultures i inscripcions de Beit Shean; i a l'oest una sala d'exhibició d'escultura en estuc del palau de Hisham en Jericó.

Bibliografia

• Memoirs, David Rockefeller, New York: Random House, 2002.