Oceà Austral
El oceà Austral[1] (denominació no reconeguda per l'Organisació Hidrogràfica Internacional)[2] o oceà Antàrtic (denominat aixina mateix oceáno Glacial Antàrtic, mar Glacial Antàrtica o oceà Meridional), és una part del oceà mundial. Es reconeix la seua existència des de les costes de l'Antàrtida fins als 60° sur,[3] llímit convencional en l'oceà Atlàntic, oceà Pacífic i oceà Índic. És el penúltim oceà en extensió, sent l'Oceà Àrtic el més menut. l'Organisació Hidrogràfica Internacional va definir la seua extensió i existència en 2000, coincidint en els llímits d'aplicació del Tractat Antàrtic, pero la decisió no va ser ratificada sino fins al 8 de juny de 2021, en el Dia Internacional dels Oceans, per consens de la National Geographic Society. Esta última va reconéixer l'existència de l'oceà Antàrtic, com el quint oceà de la Terra, pel seu ecosistema únic i característiques diferents al restant dels oceans, el llímit extern dels quals correspon en la corrent circumpolar antàrtica.
L'oceà Austral rodeja completament a l'Antàrtida, i junt al Glacial Àrtic són els únics oceans en circundar el món de forma completa. Té una superfície de 20 327 000 km², una sifra que comprén a les mars perifèriques, que en sentit horari són: part del passage de Drake (o mar de Hoces), part del mar de Scotia, mar de Weddell, mar del Rei Haakon VII, mar de Lázarev, mar de Riiser Larsen, mar dels Cosmonautas, mar de la Cooperació, mar de Davis, mar de Mawson, mar de Urville, mar de Somov, mar de Ross, mar de Amundsen, i el mar de Bellingshausen. La terra ferma és visible sobre l'oceà en 17 968 km de costa.
Existència i definicions
[editar | editar còdic]Distintes organisacions i països tenen punts de vista que diferixen respecte a l'existència i extensió de l'oceà Antàrtic, encara que la seua presència és tradicional en círculs mariners.
La 1.ª (de 1923) i 2.ª edició (de 1937) de Limits of Oceans and Sigues, publicació de l'Organisació Hidrogràfica Internacional (OHI), varen incloure una definició d'un oceà al voltant de l'Antàrtida.
Northern limit. The rhumb line joining the point situated 1 Mile South of Cape Horn in Lat. 56° S. to the point situated in Lat. 40° S., Long. 20° I. From this point, the parallel of 40° South latitude towards the East as far as the meridian 115° East. From this point, the rhumb line to the point situated in Lat. 56° S., Long. 166° I. (South of Auckland I.) and thence, the parallel 56° S. as far as the point situated 1 Mile South of Cape Horn.
No obstant, este oceà no va aparéixer en la 3.ª edició (de 1953) per la dificultat per a posar-se d'acort sobre el seu llímit nort, sent prolongats els oceans Atlàntic, Índic i Pacífic fins a l'Antàrtida.[4] Una nota aclarix la seua omissió en la publicació:
En el proyecte de la 4.ª edició es va consultar en 1972 als països membres de la OHI, per a 1976 havien respost 32 països expressant la majoria la seua preferència pel nom Antarctic Ocean. Solament Austràlia, Nova Zelanda i el Regne Unit es varen pronunciar per Southern Ocean i Chile va preferir Antarctic Glacial Ocean. Brasil i Estats Units es varen opondre a la definició d'un nou oceà. Sobre el llímit norteny varen existir divergències en proyectes presentats pel Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, Noruega i per varis països que varen propondre la llínea de la convergència antàrtica. En 1986 es va decidir no incloure a l'oceà Glacial Antàrtic en el proyecte de la 4.ª edició, que no va ser aprovat en 1998.[5]
Un nou proyecte va ser posat a consideració dels 68 països membres de la OHI, dels que per a 1999 havien respost 28 afirmativamente a la pregunta de si acceptaven definir un nou oceà rodejant a l'Antàrtida, mentres que Argentina va respondre negativament.[6] Dels que ho varen acceptar com a oceà, 18 països es varen definir perque el nom en anglés era Southern Ocean, mentres que els atres 10 varen preferir Antarctic Ocean. Sobre el llímit nort, 14 vots varen ser per a que fora el paralel 60° Sur, 7 per a que fora el paralel 50° Sur, 5 varen acceptar la proposta australiana i 3 es varen inclinar pel paralel 35° Sur.[7]
El borrador del proyecte de la 4.ª edició de Limits of Oceans and Sigues va ser comunicat per mig de la circular CL55 del 7 de novembre de 2001, reconeixent l'existència del oceà Meridional en llímit nort provisional en el paralel 60° Sur.[8] El proyecte final va ser comunicat per mig de la circular CL30 del 9 d'agost de 2002, pero després retirat per a nova revisió el 19 de setembre de 2002.[9] En conseqüència, lo definit en 1953 per la OHI continua en vigència fins que una nova edició de Limits of Oceans and Sigues siga aprovada pels Estats membres.
Geografia
[editar | editar còdic]L'oceà Antàrtic inclou la corrent circumpolar antàrtica (que circula al voltant de l'Antàrtida), el mar de Amundsen, el de Bellingshausen, parts del passage de Drake, el mar de Ross, el de Cooperació, el de Cosmonautas, una part chicoteta del mar de Scotia, i el mar de Weddell. La seua àrea total comprén 20 327 000 quilómetros quadrats.
El Glacial Antàrtic diferix dels atres oceans en que és l'únic que no es delimita per masses continentals i les seues proyeccions, sino que és un continu en els oceans Atlàntic, Índic i Pacífic. Açò és aixina per la singularitat de la corrent circumpolar, únic que fa el regrés al planeta i que aïlla físicament les seues aigües de les del restant de mars veïnes, creant un conjunt de característiques físiques, químiques i ambientals coherent en la seua individualisació com a oceà.
Varis processos operen a lo llarc de la costa de l'Antàrtida per a produir, a l'oceà Austral, alguns tipos de massa d'aigua que no es troben en atres parts dels oceans de l'hemisferi sur. Una d'elles és l'aigua antàrtica de fondo, molt freda, d'alta salinitat i de densitat elevada, que es forma baix el mar de gèl.[10]
L'oceà del Sur, geològicament el més jove dels oceans, es va formar quan l'Antàrtida i Amèrica del Sur es varen separar en l'obertura del passage de Drake (cridat també mar de Hoces), fa aproximadament 30 millons d'anys. La separació dels continents va permetre la formació de la corrent circumpolar antàrtica.
Illes
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anex:Illes antàrtiques i subantárticas.
Per la naturalea del seu sol, l'oceà Antàrtic té poques illes, en excepció d'aquelles situades propenques a la costa del continent antàrtic. No obstant, podem citar les poques illes lluntanes al continent:
- les illes Balleny: formen una cadena d'illes deshabitades, al llímit del círcul polar antàrtic. (Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>)
- l'illa Bouvet: és una illa baix sobirania noruega situada en l'Atlàntic Sur, a 1600 km de les costes de la Terra de la Reina Maud. No està situada en l'oceà Antàrtic pero pertany al continent (Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>)
- l'illa Joinville: és la més gran de l'archipèlec d'illes subantárticas del mateix nom, que s'estén a l'extrem nordest de la Península Antàrtica. ({{
|dms-lat=63°15′S |dms-long=55°45′O |dec-lat=-63.25 |dec-long=-55.75 |param=63_15_S_55_45_W_type:isle_region:AQ|default=dms|name=}}</noinclude>)
- les illes Orcadas del Sur: són un archipèlec antàrtic ubicat entre els 60° 50′ i els 60° 83′ de latitut sur, i entre els 44° 25′ i els 46° 26′ de llongitut oest.
- l'illa Pedro I: és una illa d'orige volcànic situada en el Mar de Bellingshausen. ({{
|dms-lat=68°51′S |dms-long=90°35′O |dec-lat=-68.85 |dec-long=-90.583 |param=68_51_S_90_35_W_type:isle_region:AQ|default=dms|name=}}</noinclude>)
- l'illa Scott: és una chicoteta illa deshabitada d'orige volcànic que es troba en el mar de Ross, en l'oceà antàrtic, a 505 quilómetros al nordest del veta Adare. ({{
|dms-lat=67°22′S |dms-long=179°54′O |dec-lat=-67.367 |dec-long=-179.9 |param=67_22_S_179_54_W_type:isle_region:AQ|default=dms|name=}}</noinclude>)
- les illes Shetland del Sur: un archipèlec d'illes antàrtiques situades uns 120 km al nort de la Península Antàrtica; no tenen una sobirania molt establida. ({{
|dms-lat=62°0′S |dms-long=58°0′O |dec-lat=-62 |dec-long=-58 |param=62_0_S_58_0_W_type:isle_region:AQ|default=dms|name=}}</noinclude>)
Fondo oceànic
[editar | editar còdic]El Glacial Antàrtic és profunt, de 4000 a 5000 metros en la majoria de la seua extensió, en només àrees llimitades d'aigües poc profundes. La plataforma continental antàrtica és generalment estretida i inusualment profunda, en la vora a profunditats de 400 a 800 metros (la mija global és de 133 metros).
La profunditat màxima és de 7235 metros, en la Fossa de les Illes Sandwich del Sur ({{ |dms-lat=60°0′S |dms-long=0°24′O |dec-lat=-60 |dec-long=-0.4 |param=60_0_S_0_24_W_type:waterbody_region:AQ|default=dms|name=Fosar de les illes Sandwich del Sur}}</noinclude>)
Banquisa i corrents
[editar | editar còdic]La capa de gèl antàrtica, al ritme de les estacions, creix des d'una mija mínima de 2,6 millons de quilómetros quadrats en març fins a uns 18,8 millons de quilómetros quadrats en setembre, més de 7 voltes en àrea. Uns quants processos que operen a lo llarc de la costa d'Antàrtida produïxen un tipo de masses oceàniques que no es troben en ninguna parte més de l'hemisferi sur. Una d'estes és el fondo d'aigua antàrtic, molt fret, altament salino, i dens que es forma baix la banquisa.
La corrent antàrtica circumpolar, de 21 000 km de llongitut, es mou perpètuament cap a l'est; és la corrent oceànica més forta, i transporta 130 millons de metros cúbics d'aigua per segon -100 voltes el fluix de tots els rius del món, i l'únic que dona el regrés al món sancer.
Comparació en l'oceà Àrtic
[editar | editar còdic]En molts aspectes, l'oceà Antàrtic és el contrari del oceà Àrtic, situat en l'extrem opost de la Terra.
| Oceà Àrtic | Oceà Antàrtic |
|---|---|
| Rodejat per Eurásia i Norteamérica | Rodeja l'Antàrtida |
| Oceà més calent modera el clima de les terres més fredes | Les masses de gèl continental gelen i alimenten l'oceà |
| Els rius derramen aigua dolça a l'oceà | El desgel de glaciars li proporciona l'aigua dolça |
| El gèl es forma en el centre de l'oceà | El gèl es forma en la costa antàrtica |
Efecte de ventilació
[editar | editar còdic]l'aigua de les profunditats antàrtiques és la més densa, la més freda i la més oxigenada de totes les aigües dels oceans. Segons algunes opinions, cal considerar-la «la ventilació de les aigües profundes» de tot lo món.[10]
Bioma
[editar | editar còdic]Té poques espècies d'animals i vegetals, pero, en canvi, els seus poblacions són molt numeroses (especialment les d'esponges, les quals sembla que són tan abundants com en les mars de clima tropical). Ademés, podem trobar tant sers molt menuts (com per eixemple, el fitoplàncton i el kril) com els més grans que han existit mai en el nostre planeta (el rorcual blau -Balaenoptera musculus-).[11][12]
Flora
[editar | editar còdic]Sobre la flora, els organismes autótrofos marins són els únics representants: fitoplàncton[13] i algues marines.[14]
Crustacis
[editar | editar còdic]Els crustacis eufausiáceos (sobretot de l'espècie Euphausia superba) són l'element bàsic de la cadena alimentària, ya que s'alimenten de plàncton i ells mateixos són l'aliment bàsic de peixos, pardals, pinnípedos i cetáceos.
Peixos
[editar | editar còdic]Els peixos que trobem pertanyen a grups primitius, especialment en el grup endèmic dels nototénidos. Són peixos de clima polar que s'han adaptat molt be a viure en ambients frets per mig de la producció de molècules anticongelants, les quals impedixen el creiximent de cristals de gèl en l'interior dels seus cossos.[11][15]
Aus
[editar | editar còdic]També acostumen a ser endèmics d'este oceà. Aixina, hi ha diverses espècies de pingüins (com per eixemple, el pingüí emperador -Aptenodytes forsteri-, el pingüí de Adelia -Pygoscelis adeliae-, el pingüí juanito -Pygoscelis papua-, el pingüí barbijo -Pygoscelis antarctica-, el pingüí rei -Aptenodytes patagonicus-,[16] Eudyptes chrysocome, el pingüí macaroni -Eudyptes chrysolophus-, etc.), albatros (Diomedea),[17] petrelés (Procellaria, Oceanites), fulmars o petrels glacials (Fulmarus), cormoranes (Phalacrocorax), gaviotines (Sterna) i paga'ls (Stercorarius).[11][18][19]
Mamífers
[editar | editar còdic]Destaquen les ballenes (Balaena, Balaenoptera), les foques (Lobodon, Hydrurga), els lleons marins (Arctocephalus) i els elefants marins (Mirounga).[20] Són molt adaptats a les fredes condicions ambientals antàrtiques perque tenen una grossa capa de greix baix la pell o una capa de pelage dens. D'entre els més representatius tenim la foca de Weddell (Leptonychotes weddellii), la foca de Ross (Ommatophoca rossii), la foca cangrejera (Lobodon carcinophagus), la foca lleopart (Hydrurga leptonyx), l'elefant marí meridional (Mirounga leonina), l'orso marí antàrtic (Arctocephalus gazella),[21] el rorcual blau (Balaenoptera musculus), el rorcual comú (Balaenoptera physalus), el rorcual boreal (Balaenoptera borealis), la ballena franca comuna (Eubalaena australis), la ballena jorobada (Megaptera novaeangliae), el rorcual aliblanco (Balaenoptera acutorostrata), el zifio calderón austral (Hyperoodon planifrons), el cachalote (Physeter macrocephalus), el zifio de Arnoux (Berardius arnuxii) i el delfí creuat (Lagenorhynchus cruciger), l'única espècie de delfí que habita estes aigües.[11]
- nota: la població de foques (ara protegides) s'està recuperant despuix d'una sobreexplotació severa dels sigles XVIII i XIX.
Perills naturals
[editar | editar còdic]Apareixen grans témpanos de gèl durant tot l'any, en calats de prou centenars de metros; menuts blocs de gèl i fragments d'iceberg; gèl marí (generalment de 0,5 a 1 metro de gros) en variacions dinàmiques a curt determini i grans variacions anuals i interanuals que posen en perill els barcos. Ademés la plataforma continental profunda està coberta de depòsits glacials que varien molt en distàncies curtes.
Els mariners coneixen les #latitut dels 40 als 70 graus sur com els "rugents quaranta", els "furiosos cinquanta" i els "grinyolants setanta", ya que els vents forts i les ones altes que es formen a tot el volt del globo terrestre sense cap impediment de les masses continentals. El gèl als barcos, especialment de maig a octubre fa l'àrea encara més perillosa. Ademés, hi ha una carència de punts de recobres i rescat per la lluntea de la regió.
Clima
[editar | editar còdic]La temperatura de la mar varia de +10 °C a −2 °C. Tempestats ciclóicas es mouen cap a l'Est girant entorn al continent antàrtic i són freqüentment de forta intensitat, i causades per la diferència de temperatura entre els gèls i l'oceà obert.
La superfície oceànica comprén entre els 40° de latitut Sur i la Corrent Circumpolar Antàrtica que té els vents més forts del planeta. En hivern l'oceà es gela fins als 65° S en direcció del Pacífic i fins als 55° S en direcció de l'Atlàntic, duent la temperatura superficial baix zero. En algunes costes, els forts i constants vents provinents de l'interior mantenen la costa lliure de gèl també en hivern.
La banquisa que es forma entorn al continent antàrtic, d'al voltant d'1 m de profunditat, posseïx un ranc que el seu mínim és de 2,6 millons de km², en març, fins a un màxim de 18,8 millons de km² en setembre, un aument de més de sèt voltes. La Corrent Circumpolar Antàrtica, de 21 000 km de llarc, es mou eternament cap a l'Est. És una de les corrents més grans del món i transporta 130 millons de m³/s, 100 voltes més que tots els rius de la Terra junts. Les ones poden ser molt altes. Els icebergs antàrtics poden posseir dimensions imponents, estenent-se per quilómetros i constituïxen un perill per a la navegació.
El punt més profunt de l'oceà es troba en l'extrem meridional de la fossa de les Sandwich del Sur i alcança 7235 m de profunditat.
Replanells de gèl
[editar | editar còdic]Els glaciars i inlandsis antàrtics que s'han estés i suren sobre la superfície de l'oceà han format un ampli sistema de replanells (o barreres) de gèl. Péntols d'estos replanells que estan conectades als glaciars en terres ferma es trenquen i formen camps de gèl i témpanos de gèl (o iceberg). Pel calfament global algunes d'estos massius replanells s'estan derritiendo, contribuint a la pujada del nivell superficial de l'aigua
Fondo oceànic
[editar | editar còdic]L'oceà Glacial Antàrtic, en una profunditat mija de 3270 m, és un oceà profunt en poques zones estretes d'aigües poc profundes. La plataforma continental antàrtica és estreta i relativament profunda sobre les atres: dels 400 als 800 metros, contra una mija mundial de 133 metros. La major part del fondo oceànic està coberta per depòsits d'orige glacial, excavats sobre el terreny gelat i posteriorment traslladats a l'mar.
Recursos naturals
[editar | editar còdic]Els recursos naturals de l'oceà Antàrtic no han segut explotats encara; se sospita la presència de grans jaciments petrolífers i gas natural en les proximitats del continent antàrtic i de nòduls de manganeso. El gèl que cobrix l'Antàrtida és la major reserva d'aigua dolça del món: casi el 81 % del total. L'oceà presenta grans poblacions de kril i vàries espècies de peixos.
Ambient
[editar | editar còdic]Tota la regió de l'Antàrtida està baix l'influència del forat d'ozon, que permet als rajos ultravioletas el pas a través de l'atmòsfera terrestre. S'estima que este fenomen es deu a la disminució del 15 % del fitoplàncton de l'oceà. En els últims anys s'han tingut notícies sobre la peixca illegal i no regulada. La peixca comercial de les ballenes està prohibida per baix dels 40° S. La navegació i la peixca d'atres espècies estan regulades per varis tractats. Vàries nacions prohibixen l'explotació minera de l'oceà al sur del Front Polar, que es troba en el mig de la Corrent Circumpolar Antàrtica i constituïx la llínea divisòria entre les aigües fredes polars i aquelles més càlides del nort.
Les senyes més recents sobre la peixca es remeten als anys 1998-1999, en un total 199 898 tonellades (sent 85 % del total kril). En 1999 han segut firmats nous tractats per a evitar la peixca illegal. En l'estiu de 1998-1999 es varen contabilisar 10 013 turistes, en la seua majoria passagers de barcos, contra els 9604 de l'any precedent.
Història
[editar | editar còdic]La segona edició (1937) de Llímits d'Oceans i Mars del IHO incloïa l'oceà Antàrtic; aixina i tot, no apareixeria en la tercera edició (1953)[4] per la fluctuació dels seus llímits hidrogràfics norteño en les estacions i perque els científics creïen que un oceà es tindria que definir com "aigua rodejava per terra" no aigua que rodejava terra. Les oficines hidrogràfiques dels Estats membres han definit els seus propis llímits; el Regne Unit utilisa el paralel 55°S.[22]
El IHO es va enfrontar en la mateixa qüestió en una enquesta de l'any 2000. De les 68 nacions de membres, 28 varen respondre, i tots els varen respondre afirmativament, llevat Argentina, en la proposta de definir un oceà nou. El nom Oceà del Sur va véncer per 18 vots a l'alternativa Oceà Antàrtic (aixina i tot este nom és lo més comú en moltes llengües). La mitat dels vots recolzaven al fet que el llímit de l'oceà fora el paralel 60S (sense interrupcions de terra en esta latitut), i 14 vots per a atres definicions, principalment el paralel 50S i inclús algun per a llímits molt septentrionals com el paralel 35S.
Atres fonts com la National Geographic Society continuen mostrant els oceans Atlàntic, Pacífic i Índic estenent-se fins a l'Antàrtida.
En Austràlia, les autoritats cartogràfiques definixen l'oceà Antàrtic incloent tota la massa d'aigua entre l'Antàrtida i les costes del sur d'Austràlia i Nova Zelanda, encara que les autoritats de Nova Zelanda no seguixen generalment esta definició.[23] Els mapes costers de Tasmania i Austràlia Meridional denominen la seua mar com Southern Ocean,[24][25][26] mentres que el Veta de Leeuwin en Austràlia Occidental és descrit com el punt en el qual es troben els oceans Índic i Antàrtic.[27]
Economia
[editar | editar còdic]Entre l'1 de juliol de 1998 i el 30 de juny de 1999 es varen peixcar 119 898 tonellades, el 85% de les quals era de kril i el 14% de lluç negre o lluç austral (Dissostichus eleginoides). Es varen adoptar acorts internacionals cap al final del 1999 per a reduir la peixca illegal i no regulada, que en la temporada 1998-1999 va desembarcar de cinc a sis voltes més lluç austral que el regulat. En estiu antàrtic 1998-1999, 10 013 turistes, la majoria en barco, varen visitar l'oceà Antàrtic i l'Antàrtida, i 9604 l'any anterior.
Disputes internacionals
[editar | editar còdic]El Tractat Antàrtic pospon sine die qualsevol reclamació; diferents sectors (alguns dels quals en part se superponen) són reclamats per l'Argentina, Austràlia, França, Noruega, Nova Zelanda, el Regne Unit i Chile; la majoria del restant de nacions (incloent els Estats Units) no reconeixen les reclamacions marítimes atres estats sobirans i no han fet (encara que els Estats Units es reserven el dret de fer); no s'han fet reclamacions formals en el sector comprés entre els 90 graus oest i els 150 graus oest.
Ports
[editar | editar còdic]McMurdo i Palmer són punts de anclaje a lo llarc de l'Antàrtida. En les zones més australs, el gèl impedix el anclaje i la major part dels ports són utilisables solament en l'estació càlida. Alguns d'estos ports necessiten una nau rompehielos inclús en estiu. La major part dels ports antàrtics són utilisats per les bases d'investigació governamentals i no estan oberts a naus comercials o privades, llevat en cas d'emergència. Els barcos que es troben al sur dels 60° de latitut poden ser objecte d'inspecció per part dels oficials que s'encarreguen de fer respectar el Tractat Antàrtic.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Aixina és l'oceà Austral: el nou oceà oficialment reconegut en la Terra» (en és). National Geographic en Espanyol. Consultat el 2021-07-14.
- ↑ Informes per al bolletí, juny del 2021
- ↑ Dimensió del oceáno
- ↑ 4,0 4,1 «Limits of Oceans and Sigues, 3rd edition». International Hydrographic Organization. Archivat des d'el original, el 8 d'octubre de 2011. Consultat el 7 de febrer de 2010.
- ↑ Circular C26 de la OHI, 1999.
- ↑ Argentina no reconeix a l'oceà Antàrtic. La normativa de l'Institut Geogràfic Nacional per a l'aprovació de cartografia establix: Estendre la rotulació del topònim Oceànic Atlàntic Sur al sur del paralel de 60º S. L'Argentina no reconeix la denominació de “Oceà Glacial Antàrtic”.
- ↑ Circular C45 de la OHI, 1999.
- ↑ «Circular C55 de 2001». Archivat des d'el original, el 12 de giner de 2014. Consultat el 2 de maig de 2012.
- ↑ «Circular C38 de 2002». Archivat des d'el original, el 5 de juny de 2015. Consultat el 2 de setembre de 2012.
- ↑ 10,0 10,1 Jonah Young (2 giner 2015). Southern Ocean: Oceanographer's Perspective, Isse Press, pp. 38?.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 ThinkQuest (ed.): «Life on Antartica: Animals» (en anglés). Archivat des d'el original, el 26 de febrer 2009. Consultat el 30 decembre 2010.
- ↑ (26 febrer 2009) Encyclopedia of Marine Mammals, Academic Press, pp. 122–. ISBN 978-0-08-091993-5.
- ↑ George A. Knox (13 decembre 2006). Biology of the Southern Ocean, Second Edition, CRC Press, pp. 36?. ISBN 978-1-4200-0513-4.
- ↑ William Henry Harvey (1847). Nereis Australis, Or Algae of the Southern Ocean: Being Figures and Descriptions of Marine Plants, Collected on the Shores of the Cape of Good Hope, the Extra-Tropical Australian Colonies, Tasmania, New Zealand, and the Antarctic Regions; Deposited in the Herbarium of the Dublin University by William Henry Harvey, Reeve Brothers.
- ↑ Ross Piper (2007). Extraordinary Animals: An Encyclopedia of Curious and Unusual Animals, Greenwood Publishing Group, pp. 240?. ISBN 978-0-313-33922-6.
- ↑ John Nunn (1850). Narrative of the wreck of the 'Favorite' on the island of Desolation (Kerguelen Land): detailing the adventures, sufferings and privations of John Nunn; ed. by W.B. Clarke [from Nunn's account as told to him]., pp. 196–.
- ↑ (2005) Seabird Interaction Mitigation Methods and Pelagic Squid Fishery Management Under the Fishery Management Pla, Pelagics Fisheries of the Western Pacific Region and the High Sigues Fishing Compliance Act: Environmental Impact Statement, pp. 132–.
- ↑ (2006) The Life Cycle of an Emperor Penguin, Crabtree Publishing Company. ISBN 978-0-7787-0630-4.
- ↑ Dietland Müller-Schwarze (1984). The Behavior of Penguins: Adapted to Isse and Tropics, SUNY Press, pp. 138–. ISBN 978-0-87395-866-0.
- ↑ Grup Enciclopèdia Catalana (ed.): «oceà Antàrtic». L'Enciclopèdia.cat.
- ↑ Beau Riffenburgh (2007). Encyclopedia of the Antarctic, Taylor & Francis, pp. 53–. ISBN 978-0-415-97024-2.
- ↑ (1953) International Hydrographic Organization (ed.). Limits of Oceans and Sigues (Special publication No. 28) (pdfpdf), 3a edició (en anglés), pp. 4.
- ↑ «InfoMap: Àsia, South-East; Pacific, South-West» (en anglés) (JPEG). Archivat des d'el original, el 2012-01-04. Consultat el 2009-08-18.
- ↑ «Map showing Australian definition of the Southern Ocean» (en anglés) (PDF).
- ↑ Australian Hydrographic Service (ed.): «Chart Aus343: Austràlia South Coast - South Austràlia - Whidbey Isles to Cape Du Couedic» (en anglés). Consultat el 11 octubre 2010.
- ↑ Australian Hydrographic Service (ed.): «Chart Aus792: Austràlia - Tasmania - Trial Harbour to Low Rocky Point» (en anglés). Consultat el 11 octubre 2010.
- ↑ «Assessment Documentation for Cape Leeuwin Lighthouse» (en anglés). Register of Heritage Places. Consultat el 13 octubre 2010.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Océano Austral» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.