Anar al contingut

Orcinus orca tipo D

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La orca tipo D o orca subantártica[1] és una població particular del gènero Orcinus de la qual encara no s'ha pogut definir la seua real posició taxonómica, especulant-se que la mateixa podria decantar-se per considerar-la una espècie distinta de la orca comuna (Orcinus orca) o una subespecie d'esta última. Les seues traces morfològiques i cromàtics diferixen clarament dels d'atres poblacions de orcas.

Este cetáceo odontoceto pertanyent a la família dels delfínidos habitaria en les mars circumantárticos.[2]

Història i distribució geogràfica

[editar | editar còdic]
Tipos de orca identificats en el Hemisferi sur (el D és l'inferior).

El primer registre documentat sobre l'existència de orcas del morfotipo D es va produir en examinar fotografies del varamiento d'una manada de 17 eixemplars ocorregut en Paraparaumu, Nova Zelanda en maig de 1955.[3] Posteriorment, nova informació es va ser sumant a partir d'albiraments en l'any 2004 en les illes Crozet,[2] lo que va permetre demostrar que les varades en 1955 no pertanyien a una manada aberrant de orca comuna sino que constituïen un cetáceo desconegut.[1]

En l'any 2007, el tipo D va ser descrit per T. A. Jefferson, M. A. Webber i Robert L. Pitman,[4] sumant-se aixina a la descripció dels atres 3 tipos antàrtics (A, B i C) efectuada per R. Pitman i P. Ensor en l'any 2003.[5]

Les observació del tipo D, efectuades per peixcadors i turistes, també es varen produir en les illes Georgias del Sur, en les illes Crozet, en la illa Campbell, en l'Atlàntic sudoriental i en el passage de Drake, lo que du a pensar que es distribuïx en les porcions australs dels oceàs Atlàntic, Índic i Pacífic, per lo manco entre les latitut de 40°55’S pel nort i 60°10’S pel sur,[2] encara que sembla que eviten les aigües més fredes de l'Antàrtida, mantenint-se en latitut subantárticas.[1]

L'expedició de giner de 2019

[editar | editar còdic]

En giner de 2019, Bob Pitman, investigador del Centre Científic d'Pesquería del Suroest de la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA), va realisar una expedició des d'Ushuaia en un motovelero cap a les aigües del passage de Drake al sur del veta de Forns, específicament en les proximitats de les chilenes illes Diego Ramírez —zona a on s'havien comunicat incidents entre barcos peixquers i orcas comuns i del tipo D—, en l'objectiu de tindre una trobada en alguna manada d'estes últimes i conéixer la seua identitat genètica. Ho va acompanyar un equip multinacional d'experts en cetáceos, integrat per: Lisa Ballance (d'Estats Units), John Totterdell i Rebecca Wellard (d'Austràlia, esta última és una experta en comunicació acústica de orcas), Jared Towers (de Canadà) i Mariano Sironi (Director Científic de l'Institut de Conservació de Ballenes de la Argentina i investigador associat del Centre de Conservació Cetacea de Chile). Finalment, varen conseguir contactar en un grup d'unes 30 orcas del tipo D, a les que varen poder filmar, fotografiar i estudiar en detalle durant 3 hores, inclús varen conseguir la colecció de 3 mostres de pell (en un dart i una ballesta) que permetran reconstruir filogenéticamente les relacions d'este cetáceo respecte a les orcas comunes.[6][1][7]

Relacions filogenético i característiques

[editar | editar còdic]

Este cetáceo és un dels cinc[7] morfotipos de orcas que s'han descrit en les aigües que circundan a la Antàrtida, els quals habiten en simpatría, pero diferixen en la seua morfologia, comportament i preferències d'assuts. Dels quatre tipos de orcas antàrtiques, el D és el més diferent.[2]

Des de l'any 2008 es realisen estudis de ADN mitocondrial per a intentar desentranyar l'ubicació taxonómica d'este tipo de orcas.[8]

Entre les seues característiques distintives destaquen la forma voluminosa del cap (més robusta i bulbosa), la reduïda superfície que posseïx el pegat blanc darrere dels ulls, l'ensellament gris clarament més moderada i la falta d'una capa dorsal visible.[2] L'aleta dorsal en el macho també és diferent, en ser menys triangular i més alta, angosta, curva i en l'extrem més agut.[1][7]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Científics Troben Misterioses Ballenes en la Veta de Forns en el sur de Chile. 7 de març de 2019, Centre de Conservació Cetacea (CCC).
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Pitman, Robert L.; John W. Durban, Michael Greenfelder, Christophe Guinet, Morton Jorgensen, Paula A. Olson, Jordi Plana, Paul Tixier, and Jared R. Towers (2010). Observations of a distinctive morphotype of killer whale (Orcinus orca), type D, from subantarctic waters. Polar Biology, 34(2), 303-306, doi=10.1007/s00300-010-0871-3.
  3. Baker, A. N. (1983). Whales and dolphins of New Zealand and Austràlia. Victoria University Press, Wellington.
  4. Jefferson T. A., Webber M. A., Pitman R. L. (2007). Marine mammals of the world. Academic Press, Sant Diego.
  5. Pitman R. L., and P. Ensor (2003). Three different forms of killer whales in Antarctic waters. J Cetacean Res Manag 5:131–139.
  6. Científics descobrixen presunta nova espècie de "ballena assessina" en Chile. 8 de març de 2019, Cooperativa.cl.
  7. 7,0 7,1 7,2 Expedició Científica troba un misteriós tipo de Orca en la Veta de Forns. 7 de març de 2019, Institut de Conservació de Ballenes (ICB).
  8. Pitman, Robert L., Kelly M. Robertson, and Richard G. Leduc (2008). Mitochondrial sequence divergence among Antarctic killer whale ecotypes is consistent with multiple species. Biology Letters, vol 4, pp 426, doi=10.1098/rsbl.2008.0168.