Orient
Oriente (del llatí, orĭens, participi de orīri: «aparéixer», «nàixer»)[1] és la denominació que es dona des de l'antiguetat a la direcció per a on es veu aparéixer el sol (i els demés astres), és dir, el pla que conté al este. Per extensió, es referix a aquelles regions que estan a l'est del punt de referència. En la cultura occidental es va otorgar este nom a Àsia. Convencionalment es distinguixen tres parts: Oriente Pròxim, Orient Mig i Oriente Extrem.
La noció d'Orient
[editar | editar còdic]
En temps de l'Antiga Grècia, es concebia el món dividit en dos grans masses continentals: Europa i Àsia, separades per la mar Egeo, el Helesponto i el Bósforo. No obstant, esta separació ideada pels marins grecs es revelaria com a errònea quan estos mateixos comprengueren que no existia una separació natural clara entre abdós territoris al nort de la mar Negra, a través de les planicies que ells varen cridar Escitia, i que es corresponen actualment en regions que hui corresponen al sur de Rússia i Ucrània.
De totes maneres, la noció va capcionar com un reflex del talant mesiánico de la cultura occidental, definida esta en sentit ampli (és dir, com la tradició cultural sorgida en Egipte i Sumerio, desenrollada en l'Antiga Grècia, Roma, i completada en l'Europa Cristiana Occidental. D'esta manera es va crear el mit del Oriente Immutable, que es va mantindre històricament fins a ben entrat el XIX.
En l'actualitat pot admetre's que la noció d'Orient té un caràcter merament simbòlic, por cuanto que lo que genèricament cridem Oriente no és realment el punt més oriental del món. No cal perdre de vista que existixen vàries tradicions culturals ben diferenciades en el territori situat entre el mediterràneu de l'est i l'archipèlec japonés. Entre elles destaquen les de Mesopotamia, el poble hebreu, el món islàmic, Índia, China, la Siberia russa, els coreans, els indonesis, els jemeres, el Japó, els mongoles, etc.
Idiomes predominants
[editar | editar còdic]Les llengües que predominen en l'Orient provenen de distintes famílies llingüístiques, incloent l'indoeuropea, l'afroasiática i les llengües altaiques. No obstant, l'àrap en les seues numeroses variants, el persa o farsi i el turc són els més parlats en la regió.
Atres llengües parlades en l'Orient són kurdo, azerí, georgiano, hebreu, armeni, sifriaco (format del arameo), llengües berbeales, caucásicas, llengües turquesa, grec, hindi i urdu. Atres llengües no natives d'Orient també utilisades àmpliament són anglés, francés, ladino o judeoespañol.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Oriente» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.