Páramo andino

El páramo andino o páramo dels Vages són ecosistemas de montanya que pertanyen al domini fitogeográfico amazónico. S'ubiquen descontinuamente en el neotrópico, des d'altituts d'aproximadament 3.000 m s. n. m. fins a la llínea de neus perpètues, aproximadament 4.300 m s. n. m., principalment des de Veneçola fins al nort del Perú.

En Veneçola, Colòmbia i el nort del Equador estan caracterisats per la presència dels frailejones, que pertanyen al gènero Espeletia (més de 200 espècies); ademés dels frailejones, hi ha molts gèneros i espècies vegetals endèmiques del páramo, i també hi ha vegetals d'àmplia distribució pero que no són els determinants.

Donada la (menuda) controvèrsia que existix sobre si jalca (nom usat per a este tipo d'ecosistema en el Perú) i páramo són o no la mateixa formació, a voltes en el Perú s'usa el terme combinat páramo-jalca. En térmens generals, si s'accepta que la jalca és una atra cosa que l'páramo, llavors, dins de lo que es considera típicament com a páramo des de Veneçola fins a Equador, hi hauria tantes diferències internes que en benefici de la coherència es necessitaria tipificar una gran cantitat d'atres ecosistemes diferents (un páramo veneçolà en frailejones sobre terreny pedregoso i sec és molt diferent d'un páramo equatorià oriental humit, de la mateixa manera que la jalca peruana ho és d'un páramo de pajonal, este últim present en els quatre països).

Hi ha ecosistemes similars en latitut equatorial i gran altitut, pero en distints noms locals, en Àfrica oriental, en Papúa Nueva Guinea i en atres àrees tropicals en montanyes molt elevades; per lo manco en térmens paisagístics i evolutius, són molt semblats als páramo andinos. Les adaptacions de les plantes a voltes fan que siga difícil, a primera vista, saber si un està en el mont Kènia o en un nevat colombià, per eixemple, encara que un anàlisis més detallat demostra que la rodalia taxonómica d'una i una atra flora és molt llimitada. Els "frailejones" africans pertanyen a gèneros com Dendrosenecio i Lobelia, a diferència d'Espeletia i gèneros propencs en Amèrica. Les històries socioeconòmiques són també òbviament molt diferents. En atres terres altes d'Amèrica més alluntades de la llínea equatorial es formen ecosistemes com les punas al sur (en Perú, Chile, Bolívia i Argentina) i els zacatonalés al nort (en Mèxic i Guatemala). En Europa, especialment en Espanya, es coneix com a páramo a un ecosistema distint.

Extensió

Colòmbia té la major extensió d'páramo en el món, en prop del 50 % del total existent, distribuïts en els tres ramals de la cordillera dels Vages, també té l'páramo més gran del món (Sumapaz). L'páramo ocupa més de 30 000 km² en Sudamérica. El país en major proporció del seu territori coberta per páramo és Equador, en el 7%.

Al sur de la depressió de Huancabamba, en Perú, l'páramo dona pas a la puna, ecosistema més sec i estacional, dominat per gramíneas.

Tipologia

Archiu:Tiposparamoecuador. CAPS 0

Mapa dels diferents tipos d'páramo en l'Equador (vore Mena et al. en la bibliografia).

A pesar de que es pot parlar de l'páramo en tota la seua extensió, la seua diversitat és notable. Possiblement l'image més comuna d'un páramo és la d'un pajonal esguitat d'espècies arbustivas, estanys i pantans, en grans nevats en el fondo. Pero l'páramo de pajonal no és l'únic.

Especialment en Veneçola i Colòmbia, pero també en la partix nort de l'Equador, els frailejones (del gènero Espeletia i atres propencs) dominen clarament la vegetació. Estes grans plantes en una roseta de fulls grans i peludes sobre un tronc llarc li donen al paisage un aspecte únic. Atres tipos d'páramo tenen que vore en les pluges: hi ha páramo extremadament humits, especialment els que donen cap a l'alvertent amazónica dels Vages, i páramo prou secs, com els de les faldes del Chimborazo en l'Equador. La part més alta dels páramo, prop de les neus eternes, es denomina superpáramo i està format per un sol rocós cobert escassament per plantes molt resistents.

La resposta a la pregunta de cuán natural és l'páramo depén del país en a on es faça la pregunta. En Colòmbia i Veneçola es considera que l'páramo és bàsicament un ecosistema natural, en escàs o molt localisat impacte humà fort. En el Perú i especialment en l'Equador es considera que molt de l'páramo de pajonal, el més extens, és producte d'una acció antrópica que ha transformat boscs, xares i chapulls en pajonales. Açò, no obstant, no vol dir que un pajonal siga un ecosistema necessàriament degradat i pobre.

Ecorregiones

Baixe la proposta de ecorregiones proposta per la WWF, existixen quatre ecorregiones de montanya delimitades dins de la categoria d'páramo:

• Els páramo de la Cordillera de Mèrida (Cordillera de Mèrida, oest de Veneçola);
• Els páramo de Santa Marta (Serra Nevada de Santa Marta, nort de Colòmbia);
• Els páramo norandinos (Colòmbia i nort d'Equador); i
• Els páramo de la Cordillera Central (sur d'Equador i nort del Perú)