Papereta de conchabo
La papereta de conchabo (del llatí conclavāre: associar)[1] va ser un document d'us obligatori per a tots els no propietaris en edat de treballar en les zones rurals de l'Argentina a lo llarc de casi tot el XIX. Era otorgada pels propietaris d'estàncias, i acreditava que el peó que la portava estava amprat a les seues órdens. Les autoritats civils, militars o policials estaven autorisades a exigir la seua presentació, i en cas contrari a detindre i castigar a l'infractor com a vago. La condena prevista per vagancia era el servici de les armes en els eixèrcits de llínea durant varis anys; en cas que l'infractor no gojara de les condicions de salut requerides per al servici militar, era condenat a la realisació de servicis públics sense sòu pel doble dels anys prevists.
Els destinataris d'eixa mida eren els gauchos, habitants de les zones rurals argentines, als que es pretenia d'esta manera forçar a sometre's a relacions de treball assalariades. L'objectiu ulterior era abaratir la mà d'obra en les tasques rurals –essencialment ganaderes– i evitar el merodeo dels gauchos per les estàncies, en el consegüent robo de ganado.
El sistema de la papereta de conchabo va ser establit primerament com una ordenança del cabildo de Buenos Aires i,[2] com a reglament eixecutiu, oficialisat al principi del govern del virrey Rafael de Sobremonte; duraria fins a finals de el XIX.[3]
Antecedents
[editar | editar còdic]
Des de fins de el XVI, part del ganado vacú i caballar dut pels conquistadors espanyols al Riu de l'Argent es “va alçar”, multiplicant-se enormement en estat salvage. Este ganado cimarrón va ser una font molt valiosa d'aliments –i de mercaderies exportables, especialment cuiro i carn salada– per a la població de les chicotetes ciutats colonials. Una important cantitat d'habitants de les mateixes, especialment mestizos i uns atres no propietaris, es varen dedicar a caçar i faenar este ganado alçat; a mida que s'alluntaven de les poblacions, es feya més difícil retornar diàriament fins a les mateixes, de modo que va terminar per generar-se una massa de població rural no directament vinculada en les ciutats. Estos pobladors, inicialment cridats “changadores” o “gauderios”, varen terminar per ser cridats gauchos.
Ya en data tan primerenca com l'any 1617, el governador Hernandarias anunciava al Rei d'Espanya que s'hi havia vist obligat a tornar a reunir en la ciutat de Santa Fe a molts jóvens que es dedicaven a reunir ganado en la regió, perdent el contacte en els seus pares.[4]
No obstant, el desenroll de les vaquerías –pràctica per la que es reunia el ganado cimarrón per a la seua faena– va requerir el concurs dels gauchos de la campanya, especialisats en tasques a cavall i coneixedors del terreny. L'incorporació dels gauchos a les vaquerías va determinar que, a pesar de les recurrents queixes dels cabildos sobre l'existència d'una massa de llauradors improductius, la persecució als mateixos i la coacció per a incorporar-los a la força no tingueren aplicació alguna.
A lo llarc de el XVIII, el paulatí agotament dels ganados alçats va generar l'aparició de la ganaderia centrada en les estàncias. Els gauchos varen passar a ser considerats mà d'obra vacant, que podia ser utilisada en les faenes rurals ocasionalment. En efecte, la forma de vida tradicional dels gauchos els permetia no entaular relacions laborals asalariado estables: donades les escasses necessitats que percebien, els gauchos es presentaven esporàdicament a realisar treballs en la ganaderia, especialment en l'época d'erra, que els propietaris necessitaven un gran número de treballadors i –per tant– estaven disposts a pagar més per la seua mà d'obra. Complides eixes tasques, els gauchos compraven ràpidament allò que necessitaven, especialment roba, yerba mat, gavinets, begudes alcohòliques i poc més, i s'alluntaven camp adins. El restant de l'any, vivien de la caça d'animals selvats, especialment de vacuns i cavalls alçats o cimarrones. Els seus refugis eren zones boscoses, a on alçaven les seues ranchos; encara en la planura pampeana, majorment carent d'arbres, existien encara zones en abundància de tales o ombúes.[5]
Orige
[editar | editar còdic]
La vagancia era considerada un delicte en Espanya ya des de el XVI, i castigada en extrema severitat, inclosos els assots, galeras i ferro candentes. En 1692, una llei va inaugurar la pena de servici militar obligatori com a castic a la vagancia en la península, que es repetiria a lo llarc de el XVIII.[6]
No obstant la voluntat de les autoritats colonials per a aplicar este tipo de penes, no existia la possibilitat d'aplicar el servici militar com a castic, degut a que el govern colonial reservava l'eixèrcit de llínea per a tropes traslladades des d'Espanya. Per un atre costat, tampoc era aplicable el castic en servici militar en les milícies rurals, ya que estes forces –aparte del seu us en la lluita contra els indígenes– eren utilisades justament per a previndre el abigeato i la vagancia.
En decembre de 1745 el governador del Ric de l'Argent José de Andonaegui va dictar un bando pel qual establia un determini de 15 dies per a que tots els indígenes i negres de la ciutat i campanya conseguiren un treball, cas contrari podrien rebre una pena de 100 assots i ser condenats a dos anys de presó en el presidi de Montevideo.[7]
Fins a mediats de el XVIII, estes formes de persecució se centraven en la població de races subordinades, especialment negres i indis; a partir d'eixe moment, la persecució es va generalisar sobre totes les persones sospitoses, independentment de la seua raça; en la pràctica, s'aplicava a qualsevol pobre, és dir, qui no demostrara tindre propietats o ofici conegut.[8]
En l'últim terç de el XVIII es va iniciar una política de persecució dels vagos en la província de Tucumán, que ocupava el noroest de l'actual Argentina, que es respalava en l'exigència als pobres de presentar proves de que tingueren ocupació estable; esta exigència va ser oficialisada a partir de 1772 en Bota del Tucumán, i al voltant de 1785 en Còrdova. El governador de Còrdova, Rafael de Sobremonte, va anar especialment sever en l'aplicació d'esta norma.[8]
La mida va causar una onada migratòria immediata cap al llitoral del Virreinato del Riu de l'Argent, organisat pocs anys abans, ya que en eixa regió la persecució dels "vagos i malentretenidos" era notòriament menys severa.[8] Eixa situació no va durar molt: en 1790 el virrey Nicolás de Arredondo va prendre una mida similar per a tots els hòmens desocupats.[7] Poc despuix, el cabildo de Santa Fe traslladava forçosament la població rural de Coronda a la frontera nort de la seua jurisdicció.[8]
La crisis iniciada en la conquista portuguesa de les Missions Orientals i continuada en la guerra declarada per Gran Bretanya a Espanya en 1804 va forçar a Rafael de Sobremonte —que s'any havia assumit com virrey del Riu de l'Argent— a incorporar a les seues files tropes natives, tant de cavalleria com d'infanteria. Eixe gir en la política colonial va justificar finalment l'aplicació del castic d'incorporar als delinqüents a les tropes de llínea. En relació en esta possibilitat d'aplicar este tipo de castics, Sobremonte va emetre un edicte pel que es feya obligatori l'us de documentació en que constara que els habitants de la campanya eren treballadors estables. Posteriorment, el document, degudament visat pel juge de pau de la zona en que l'home havia segut amprat, passaria a cridar-se oficialment ”papereta de conchabo”.[9]
No obstant d'eixa mida de Sobremonte, l'us de la papereta de conchabo no va ser estés i per a 1808 no es trobava en vigència, puix un regidor del Cabildo de Buenos Aires va propondre que s'adoptara el seu us.[10]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Diccionari de la Llengua Espanyola
- ↑ Ras, Norberto (2006). La guerra per les vaques, p. 123.
- ↑ En la Província de Tucumán, per eixemple, la papereta de conchabo –que havia segut utilisada per a forçar l'entrada dels gauchos en l'indústria azucarera– va ser derogada en l'any 1896. Vore Daniel Campi. «La crisis del sistema de la “papereta de conchabo” en Tucumán. Una proposta d'interpretació». Quint Congrés Nacional d'Estudis del Treball. Archivat des d'el original, el 17 de juny de 2009. Consultat el 23 de maig de 2011.
- ↑ Emilio A. Coni, El gaucho, Argentina-Brasil-Uruguay, Ed. Solar, Bs. As., 2.ª ed, 1986. ISBN 950-9086-24-X
- ↑ Fra Mocho, Un viage al país dels matreros, Ed. Emecé, Bs. As., 1997.
- ↑ Richard W. Bota, Els gauchos i l'ocàs de la frontera, Ed. Suramericana, Bs. As., 1983, pág. 190. ISBN 950-07-0292-4
- ↑ 7,0 7,1 (2004) Estància i societat en la pampa, 1740-1820, Biblos, p. 101. ISBN 9507864369, 9789507864360.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Fradkin, Juan Carlos (2009). L'Argentina colonial, Sigle XXI, pp. 148-150. ISBN 978-987-629-077-7.
- ↑ Fradkin, Raúl (2007). El poder i la vara. Estudis sobre la justícia i la construcció de l'estat colonial, Prometeo, p. 110.
- ↑ (2004) Estància i societat en la pampa, 1740-1820, Biblos, p. 101. ISBN 9507864369, 9789507864360.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Papeleta de conchabo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.