Província de Azuay
Azuay és una de les vintiquatre províncies que conformen la República d'Equador, situada en el sur del país, en la zona geogràfica coneguda com regió interandina o serra, principalment sobre la hoya de Paute en el noreste i la hoya de Jubones en el suroccidente. La seua capital administrativa és la ciutat de Conca, la qual ademés és la seua urbs més gran i poblada. Ocupa un territori d'uns 8309,58 km², sent la duodècima província del país per extensió. Llimita al nort en Cañar, al noreste una chicoteta part en Chimborazo, al sur en Loja, per l'occident en Guayas, al suroccidente en L'Or, a l'est en Morona Santiago i al surest en Zamora Chinchipe.
En el territori azuayo, habiten 839.268 persones, sent la quinta província més poblada del país despuix de Guayas, Pichincha, Manabí i Els Rius. La província de Azuay està constituïda per quinze cantones, de les quals es deriven vintisset parròquies urbanes i xixanta parròquies rurals. Segons l'últim ordenament territorial, Azuay pertanydrà a una regió compresa també per les províncies de Cañar i Morona Santiago, encara que no estiga oficialment conformada, denominada Regió Centre Sur.
És un dels més importants centres administratius, econòmics, financers i comercials de l'Equador. El desenroll de l'indústria en la província en general es va basar en les destrea manuals dels seus habitants. Té una importància molt singular per a l'història del austro de l'Equador, per ser un punt mig entre la costa i la amazonía. Des de temps ancestral, es va constituir com una zona de trobada entre cultures, comerciants i events de connotació religiosa.
Els primers assentaments registrats daten de dèu mil anys d'antiguetat en Chobshi i Cubilán. Va tindre distints periodos migratoris provinents de la serranía com els cañaris. Més alvance, va ser conquistada pels incas al mando de Túpac Yupanqui. La colonisació espanyola es va donar quan Francisco Pizarro va comissionar al capità Rodrigo Núñez de Bonilla per a que eixercixca les funcions d'encomendero en el repartimiento de la província dels cañaris o Tomebamba en 1538. Durant eixe periodo, l'entitat màxima i precursora de la província seria el corregimiento de Conca. Despuix de la guerra independentista i l'anexió d'Equador a la Gran Colòmbia, es crea la província de Conca el 25 de juny de 1824 (que, en 1835, canviaria el seu nom a Azuay), lo que la fa una de les sèt primeres províncies de l'Equador. Esta província és el corolari de la subdivisió de l'extint departament de Azuay.
Història
[editar | editar còdic]Primeres ocupacions
[editar | editar còdic]Durant el Periodo Precerámico (10000 a. C.-3500 a. C.) segons els vestigis arqueològics i antropològics, trobats en Chobshi (Cantón Sigsig) i Cubilán, se sap que els primers habitants de l'àrea daten de l'any 8060 a. C. sent estos caçadors nómades i recolectors. La seua presència s'estén fins a aproximadament l'any 5580 a. C., des d'eixa data els assentaments humans desapareixen i no és fins al 2000 a. C. que tornen a aparéixer societats.
En el Periodo Formatiu (3500 a. C.-500 a. C.) apareix la cultura Cerro Narrío (2000 a. C.-500 a. C.), cridada també Challuabamba, esta cultura presenta menuts assentaments d'una organisació corresponent a una cultura Formativa, una incipient divisió de classes socials, ademés es caracterisa per la presència d'agricultura i per la fabricació en massa de ceràmica.
Per al Periodo de Desenroll Regional (500 a. C.-500 d. C.) Es desenrollen les cultures Tuncahuán, aixina com les primeres etapes de les fases Tacalshapa (Azuay) i Cashaloma (Cañar), sent estes fases corresponents a la Cultura Cañari. Esta etapa es caracterisa per societats en divisió del treball i perfectament jerarquizadas, utilisen una agricultura intensiva i la seua ceràmica té certes figures antropomorfas. Lo més representatiu d'esta fase és l'utilisació de metals com a or, argent i coure.
Etapa Cañari
[editar | editar còdic]En el periodo d'Integració (500 d. C. -1500 d. C.) esta zona es caracterisa per les conquistes i aliances, aixina que la part nuclear de la cultura Cañari s'integraria en una diarquía les capitals de la qual varen ser Shabalula (Sigsig) i Hatun Cañar (ciutat de Cañar), mentres que les parts exteriors del territori Cañari solament es mantenien confederadas a la part nuclear, raó per la qual eren políticament independents. La dinastia Duma va governar des de la capital Shabalula, mentres que no se sap la llínea de governants de Hatun Cañar.
Lo que hui és Conca va ser un centre senyorial important de la diarquía Cañari, esta zona es dia Guapondelig en llengua Cañari significava "planura àmplia com el cel"[1] (encara que uns atres plantegen el nom de Surampalti)[2][3] i era caracterisada per l'agricultura, com la regió Cañari no és molt apta per a esta pràctica açò va fer de Guapondelig una de les zones més importants dels Cañaris.
A mitan de el XIX, en els cantones de Gualaceo (Chordeleg) i Sigsig, es varen trobar una série de tombes, de gobernant Cañaris, riques en metals preciosos i ceràmica, llamentablement la majoria de lo trobat va ser saquejat i venut, per fortuna Marshall Saville va escriure un llibre sobre les peces extretes, el llibre es va cridar "El Tesor d'Or del Sigsig, Equador", aixina com hi ha atres llibres que parlen de les huacas de Chordeleg.
Etapa Inca
[editar | editar còdic]
Per a l'any 1470 d. C. (aprox.) els Cañaris varen ser conquistats pels Incas, i l'Inca Tupac Yupanqui refunda Guapondelig, pero esta volta com la ciutat més important del Chinchaysuyo, Paucarbamba (que significa "planura de flors"[1] o be " planicie del jardí florido" [4]Plantilla:Font qüestionable), després va ser cridada Tumipampa segons es creu per l'oposició dels seus pobladors Cañaris que varen ser degollats en un gavinet circular cridat Tumi; esta hipòtesis, no obstant, és discutida per els qui creuen que la ciutat va ser renombrada per Huayna Capac en honor al seu Panaca o família real.[2][5] Després el nom va ser amprat com "Tomebamba" pels hispans en recursos vocàlics forts.
Esta nova ciutat s'haurà d'erigir com la capital nortenya de l'Imperi Inca, i segons numerosos cronistes ací hauria naixcut Huayna Capac.
Durant els governs de Tupac Yupanqui i Huayna Capac, 60 anys més o menys, aproximadament la mitat de la població Cañari va ser treta i reubicada en atres parts de l'imperi Inca per a després ser reemplaçada en mitimaes,[6][7] açò va provocar una deformació en la cultura (aculturización) dels Cañaris, no obstant a pesar d'açò este grup va poder mantindre la seua identitat.
Anys despuix quan Huayna Capac va retornar al nort de l'imperi, per a reconquistar la zona de Quito i la diarquía Caranqui-Cayambe, es va instalar en Tomebamba i va portar a terme una série de construccions per a embellir la ciutat i tota la província Cañari en general. Existixen teories que afirmen que la ciutat va mantindre el seu nom preinca fins a la tornada de Huayna Capac, i seria en eixe moment en que el Inca la renombró en Tumipampa, nom que de fet era el mateix de la Panaca de Huayna Capac. Durant anys posteriors el Inca i el seu fill, Ninan Cuyuchi, cogobernaron l'Imperi Inca des de Tomebamba, ajudats per Huáscar i Atahualpa, els qui es trobava en Cuzco (Capital principal de l'Imperi) i Quito, respectivament.
Més o menys per a 1528 varen fallir Huayna Capac en Quito i Ninan Cuyuchi, el príncip successor, en Tomebamba, en açò es va crear un buit de poder que va desencadenar la guerra civil entre Atahualpa i Huáscar. Com a part dels Cañaris i l'aristocràcia Inca de la província varen recolzar a Huáscar açò va provocar l'ira de Atahualpa, qui militarment va conquistar i va destruir la ciutat de Tomebamba, ademés d'ordenar l'assessinat de mils de Cañaris i dels orejones Incas, no obstant despuix va ordenar la reconstrucció de la ciutat, alguna cosa que per l'arribada dels conquistadors mai va ser portat a terme.
Conquista hispana
[editar | editar còdic]La guerra civil la va guanyar Atahualpa i mentres anava al Cuzco per a ratificar la seua sobirania va ser capturat i assessinat per Francisco Pizarro en Cajamarca. Els Cañaris pel seu odi a Atahualpa es varen aliar als espanyols i varen ajudar, en la participació també d'atres grups ètnics a conquistar l'Imperi Inca. [Sebastián de Benalcázar], convençut pels Cañaris, es va encaminar a la conquista de Quito, va passar per les ruïnes de Tomebamba i ahí va rebre més reforços, aixina que en ajuda de 11 000 Cañaris, Benalcázar va derrotar a Rumiñahui i va conquistar Quito.
Els Cañaris per la mortandad realisada per Atahualpa i les malalties europees, aixina com també pel fet de que estos guerrearon a favor dels Conquistadors durant anys, va provocar que per a 1547, quan el croniste Pedro Cieza de León va passar per Tomebamba, est va vore que ahí existia un home per cada quinze dònes, aixina mateix va comprovar que els Cañaris estaven cristianizados.[8] Quan ell va passar per la ciutat i la província, va ser capaç de vore les ruïnes de molts dels temples i palaus Incas.
En l'actual ciutat de Conca es poden apreciar molts vestigis del seu passat Inca, destacant el palau de Pumapungo.
Etapa Colonial.
[editar | editar còdic]Gualaceo, té una història precolonial i com a assentament colonisat en 1534, abans de la capital provincial Conca. Sebastián de Benalcazar va ser un dels primers espanyols que va aplegar a Gualaceo dirigit pel cacic Llivicura, en abril de 1534, en el context de la colonisació de l'Imperi Inca (Arízaga, 1983).[9] Quan Francisco Pizarro, el conquistador del Perú, va comissionar al Capità Rodrigo Núñez de Bonilla per a que eixercixca les funcions d'encomendero en el repartimiento de la Província dels Cañaris o Tomebamba en 1538 es va instalar en la planura de Paucarbamba alçant un chicotet assentament.
Despuix de 19 anys el Virrey de Llima Don Andrés Hurtado de Mendoza ordena al Capità Gil Ramírez Dávalos la fundació d'una nova ciutat.
El dilluns de Semana Santa del 12 d'abril de 1557, el Cap. Gil Ramírez en la companyia d'un grup d'espanyols i dels cacics Diego, Juan Duma, Luis i Hernando Leopulla,[10] sobre les ruïnes de Tomebamba es va refundar una ciutat en el nom de "Santa Ana dels rius de Conca" en honor a la ciutat espanyola de Conca, lloc d'orige d'Andrés Hurtado de Mendoza.
El dumenge 18 d'abril de 1557, dia de Pasqua de Resurrecció, Gil Ramírez Dávalos va conduir l'acte jurídic de la Constitució del Primer Cabildo de la ciutat, després va treballar fins al dia 26 d'abril adjudicant els primers terrenys i creant el traçat bàsic tipo damero de la ciutat.[11]
En 1563, en crear-se la Real Audiència de Quito va passar a formar part d'esta en calitat de Corregimiento, tenint en eixe moment baix la seua jurisdicció les poblacions d'Azogues, Cañar, Cañaribamba (hui cridada Girón), miniatura, Déleg, Gualaceo, Paute, Paccha, Sant Bartolomé i Sayausí.[12] Açò va durar fins a l'any de 1777 quan l'eleven a la categoria de Governació.[13]
En l'any de 1730 pas per esta ciutat la Missió Geodèsica Francesa i en 1778, es realisa el primer cens real en la ciutat, el conteo oficial d'este fet va alcançar la sifra de 18 916 habitants en la ciutat dels quals 12 936 estaven en la zona Urbana i 5 983 en la zona rural. L'estructura social tenia en el seu alvenc el 10% de la població que eren espanyols de sanc pura, el 22% de la població que eren mestizos eren els següents, els indígenes eren la majoria de la població i ocupaven el pròxim nivell social en el 67% de la població i al final estaven els negres en el 1%.[13]
La ciutat va continuar creixent durant els tres sigles de l'Era Colonial, en els que es consolida una personalitat mestiza d'interessants traces: sensible, amant del paisage, conservadora dels seus bens, tranquila i laboriosa, que es va enriquir, particularment, pel comerç de les seues artesania, en especial dels seus teixits, i gràcies a l'explotació i treball dels metals. Gràcies al seu desenroll va adquirir gran importància social i política; va ser aixina que, durant la colónia, va conseguir convertir-se en el principal enllaç entre les poblacions del sur de l'Audiència.[12][14]
En este periodo la societat cuencana no es trobava atreta per la cultura o les arts (es trobava baix el control de l'iglésia) ni per l'educació. Els artistes més destacats de l'época varen ser Gaspar Sangurima i Miguel Vélez, d'els qui encara es conserven les seues cristos més representatius.[13]
Durant este periodo la ciutat també va prendre com a model arquitectònic a l'usat en Espanya, particularment el de la regió d'Andalusia.[14]
Un dels últims governadors espanyols de Conca va ser Juan López-Tormaleo i Teijeiro.
Independència
[editar | editar còdic]Des de l'any 1795 va haver en Conca l'expressió pública per conseguir la llibertat, en diferents llocs de la ciutat, el dia 25 de març d'enguany, varen circular varis escrits i lletrers que contenien idees de llibertat.
Les autoritats espanyoles racionaron i varen enjuïciar als responsables, no se sap exactament el parador dels juïns, pero es creu que els participants en la creació de dites llegendes varen ser: Paulino Ordóñez, Fernando Salazar i Pedra, Joaquín Tobar.
En la finalitat d'obtindre llibertat es varen fer després dos intents, pero abdós varen fracassar, fins que el 3 de novembre de 1820 el Dr. José María Vásquez de Noboa com a governador de la ciutat va manar a publicar unes Reals Órdens Espanyoles, acompanyat de l'escolta militar; mentres es llegia dit mando en un cantó de la ciutat, nou patriotes en complot en Vásquez es varen tirar sobre l'escolta i la varen desarmar a la força.[15]
Els nou estaven comandados pel Tinent Tomás Ordóñez, qui va ser ferit quan es trobava travat en una lluita en un soldat i una bayoneta li va travessar la cama d'un colp. Els patriotes es varen reunir en la plaça de Sant Sebastià. Allí en un numerós grup de ciutadans cuencanos varen proclamar la llibertat i Independència de Conca. Ordóñez a pesar de trobar-se ferit, recorria els carrers, animant i entusiasmant les multituts; després s'unixen dos sacerdots: José Peñafiel i Juan María Ormaza, qui va anar el principal orador, va manifestar en eloqüència els sacrificis que tots devien fer per la llibertat i independència. El cap militar cridat Antonio García Trelles originari d'Espanya al vore este atac, dona l'orde a les seues 109 soldats per a que ixquen del quarter i iniciaren la baralla entre la gent del poble i els militars.[15]
En la vesprada del dia 4 de novembre aplega l'ajuda des de la població de Chuquipata al mando d'un atre sacerdot cridat Javier Loyola. En l'arribada d'eixa gent els patriotes conseguixen véncer finalment a la tropa espanyola en el sector de Verdeloma.
En l'independència, els patriotes varen proclamar la República de Conca. El 8 de novembre va ser convocat el Consell de la Sanció, per a elaborar el Pla de Govern o Llei Fonamental de la República de Conca després coneguda com la Constitució política Cuencana de 1820, aprovada pels diputats el 15 de novembre de 1820. La Junta Suprema de Govern va quedar presidida per José María Vázquez de Noboa qui en eixe moment va comunicar l'ardit libertaria al llavors vicepresident de la Gran Colòmbia, el general Francisco de Paula Santander.[16]
Repressió espanyola
[editar | editar còdic]No obstant l'alegria no va durar molt ya que el 20 de decembre de 1820 els patriotes varen ser derrotades en Verdeloma, pel coronel Francisco González, qui en siscents soldats veterans i ben armats s'enfronta en un miller d'hòmens sense experiència i poc armats, deixant al seu pas més de 200 cadàvers en el camp de batalla per a després irrompre en Conca i aixina acabar en la República.[16]
La verdadera independència
[editar | editar còdic]Despuix de poc més d'un any de la repressió i després de realisar la campanya de Machala a Saraguro i d'este lloc a Conca, el general Antonio José de Sucre fa la seua entrada triumfal, al mando de les seues tropes, el 21 de febrer de 1822. Quan les tropes realistes, al front de les quals es troba el coronel Carlos Tolrá, veuen aproximar-se les forces libertadoras, abandonen la ciutat, dirigint-se a Riobamba.
Finalment l'independència real es va donar quan tot el territori de la Real Audiència de Quito, actual Equador, s'independisa el 24 de maig de 1822 en la batalla del Pichincha, batalla en la qual el cuencano Abdón Calderón a pesar de rebre múltiples ferides no es va retirar de la lluita, ell moriria dies despuix en un hospital en Quito, dit acte de valentia durant la batalla va ser considerat heròic pel libertador Simón Bolívar, i este lo va ascendir de ranc. Hui en dia, Abdón Calderón és considerat un héroe a nivell nacional.
Etapa Republicana
[editar | editar còdic]En l'organisació de la República de la Gran Colòmbia, Conca va ser assignada com a capital del Departament del Azuay, en el Districte del Sur. En 1828, durant la Guerra Gran Colombo-Perúana, la ciutat va estar a punt de caure en mans del Perú, les forces del qual eren comandadas pel general, president i també cuencano Mariscal José de la Mar. No obstant en la batalla del Portete de Tarqui, al sur de la ciutat, les forces de la Gran Colòmbia varen conseguir derrotar a l'eixèrcit peruà evitant aixina que aplegaren a la ciutat.
També en 1828, Fra Vicente Solano que és el precurso del moviment de les arts en la ciutat, introduïx la primera imprenta, ademés importa llibres i funda el primer periòdic cridat “Eco del Azuay”.[13]
Despuix de la separació de l'Estat d'Equador (que després passaria a cridar-se República de l'Equador) de la Gran Colòmbia en 1830, Conca es va convertir en la capital de la província del Azuay.
Durant la construcció del Canal de Panamà en Azuay es va escomençar a fer en massa els Capells de Palla toquilla, i a pesar de l'enorme descens en la demanda, en acabant de que el Canal abans mencionat concloguera, el Capell de Palla toquilla va passar a formar part de la vestimenta típica indígena d'esta zona, sent destacat en la vestimenta de Chola cuencana, i Azuay es convertiria en la llar adoptiva d'este producte, aixina que en esta ciutat es pot visitar el Museu de dit producte.
En l'any de 1885 s'inicia la construcció en el centre de la ciutat de la Nova Catedral de Conca també cridada catedral de l'Inmaculada Concepció, que no seria completada fins a 1975. Els plans de la catedral varen ser elaborats pel germà redentorista alemà Juan Bautista Stiehle, qui seguint els lineamientos donats pel Bisbe León Garrido, va dissenyar un temple de dimensions colossals, no obstant mai es va aplegar a construir la catedral com indicaven els plans (les dos torres de la frontera també deurien haver tingut les seues cúpules) per l'excessiu pes del sostre. Hui en dia és un dels majors i més coneguts íconos de la ciutat.
Geografia
[editar | editar còdic]La Província de Azuay llimita al nort en la Província de Cañar, al sur en la Província de Loja, a l'est en les províncies de Morona Santiago i Zamora Chinchipe, i a l'oest en Guayas i L'Or. En extensió territorial és duodècima, en 8.639 km².
En la província existixen dos zones diferenciades: l'est, un àrea dominada pels Vages orientals i occidentals; l'oest, un àrea que pertany a la regió Costa, que es troba poblada per ramificacions subandinas. Els cursos fluvials més importants són el riu Jubones, i el riu Paute. El seu punt més alt és el Nuc del Caixes, a 4500 metros d'altura, convertit en el parc nacional Caixes.
Clima
[editar | editar còdic]El clima és variable per l'altura, des del tropical fins al glacial, per la presència de la cordillera dels Vages i la vegetació subtropical a l'occident, la província es troba climatológicamente fragmentat en diversos sectors. Ademés, a causa de la seua ubicació tropical, cada zona climàtica presenta solament dos estacions definides: humida i seca. En l'Occident la temperatura oscila entre els 20 °C i 33 °C, mentres que en la zona andina, esta sol estar entre els 10 °C i 28 °C. Actualment ha variat el clima aplegant a 11 graus centígrats
Govern i política
[editar | editar còdic]Política i Govern
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anex:Governadors de Azuay.
L'estructura política de Azuay està conformada pel Govern Autònom Descentralisat Provincial, denominat comunament com a «Prefectura», la qual és una persona jurídica de dret públic que goja d'autonomia política, administrativa i financera, i eixercix les funcions eixecutives, llegislatives i de fiscalisació dins de la circumscripció territorial de la província.[17] La sèu d'este govern seccional està en la ciutat Conca, en calitat de capital provincial.
El govern provincial està conformada per un prefecte, un viceprefecte i el consell provincial. El prefecte és la màxima autoritat i representant llegal de la funció eixecutiva dins de la província i és elegit en binomi junt al viceprefecte per votació popular en les urnes.[18] El consell provincial és l'orgue de llegislació i fiscalisació del govern provincial, i està integrat pel prefecte -qui ho presidix en vot dirimente-, el viceprefecte, els alcaldes dels 15 cantones azuayos, i representants dels governs de les parròquies rurals.[19] En l'actualitat el càrrec de prefecte ho eixercix Juan Cristóbal Lloret, elegit per al periodo 2023 - 2027.
Paralel al Govern Autònom Descentralisat Provincial de Azuay, el poder eixecutiu del president de la República està representat en la província pel governador. El càrrec de governador és ocupat per un individu designat pel president de la República, i pot durar en les seues funcions indefinidament mentres aixina ho decidixca el primer mandatari del país. Actualment, el governador de la província és Luis Santiago Mal.
Divisió administrativa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anex:Alcaldes de Azuay.
.svg)
La província està conformada per 15 cantones, de les quals es deriven 27 parròquies urbanes i 60 parròquies rurals. Cada u dels cantones són administrats a través d'una municipalitat i un consell cantonal, els quals són elegits per la població dels seus respectius cantones. La responsabilitat d'estos cantones és realisar el manteniment de carreteres, administrar els presuposts del govern de l'estat per a programes d'assistència social i econòmica, i administrar, infraestructures tals com a parcs i sistemes de sanejament bàsic.
.svg){kind=link}
Conflicte limítrof
Existixen discrepàncies sobre la llínea de separació polític administrativa entre Azuay i les seues províncies veïnes Guayas, Cañar i Morona Santiago. Els Prefectos en 2015 varen aplegar a un acort sobre els llímits, no obstant, eixe acort no va ser ratificat pel corresponent decret presidencial.[20]
En 2021, els prefectes de Azuay i Cañar varen solicitar la nulitat dels acorts i varen demanar una consulta popular per a resoldre'ls.[21] Aixina mateix, varen solicitar s'anulen la cartografia emesa en els llímits establits en els acorts, per no complir els procediments llegals.[22]
Turisme
[editar | editar còdic]Centre històric de Conca
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Conca (Equador).
.jpg){kind=link}
Conca està situada en la part meridional de la Cordillera andina equatoriana. El seu centre històric va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en l'any 1999. És cridada l'Atenes de l'Equador per la seua majestuosa arquitectura, la seua diversitat cultural, la seua aporte a les arts, ciències i lletres equatorianes i per ser el lloc de naiximent de molts personages ilustres de la societat equatoriana. Capells fets a mà són una especialitat en l'Equador i es venen als turistes de tot lo món que visiten Conca.
En el centre de la ciutat s'ubiquen importants vestigis històrics: museus i iglésies antigues (com la catedral de l'Inmaculada Concepció, una de la més grans i belles d'Amèrica, i atres més que daten dels sigles XVI i XVII), carrers adoquinar i cases en fronteres d'estil republicà que fan notar les diferents influències europees en característics balcons i cielorrasos tallats artísticamente i atres forjats en latón pintats.
La ciutat és ademés coneguda com la "Conca dels Vages" o la "Atenes de l'Equador" per ser breçol de poetes i hòmens ilustres que han deixat en alt el nom d'esta ciutat, com Miguel Vélez, Gaspar Sangurima, Sant Germà Miguel, Honorato Vázquez, Remigio Crespo Toral, entre atres personages com Abdón Calderón Garaicoa, Antonio Borrero. En Conca també existixen numeroses organisacions culturals.
També goja d'una extensa varietat de programes culturals i tradicionals a lo llarc de l'any com la festa del Corpus Christi que és celebrada en juny i la Commemoració dels Fidels Difunts que se celebre en l'Equador a nivell nacional el dia 2 de novembre i es fa una sola festivitat en les festivitats del 3 de novembre durant les festes de commemoració de l'independència, en la qual es realisa un certamen patrocinat pel Municipi en el que s'elegix a la "Chola cuencana" de l'any que presidirà la Fundació del mateix nom, entitat que impulsa vàries obres socials en les parròquies rurals. Una atra gran festivitat carrega de tradició és el Passe del Chiquet Viager que es realisa el dia 24 de decembre en els carrers del centre històric (encara que moltes persones també ho realisen durant el transcurs dels mesos de decembre i giner, aplegant en algunes ocasions fins a febrer), en el que chiquets disfrassats de personages de la bíblia, pastors, mayorales, cholas, gitanes, i uns atres, recorren els carrers, organisats per famílies, comunitats educatives, barriales, religioses i parroquials.
En Conca existixen numerosos museus, entre els que es poden destacar:
- Museu de Terra i Arts del Fòc. Se situa en la "Casa de Chahuarchimbana", un dels edificis patrimonials de la ciutat. El seu nom significa “Lloc menys profunt del riu”, per situar-se en un d'eixos punts, a la vora del riu Yanuncay, un dels 4 rius que creuen la ciutat.
- Museu del capell de palla toquilla, (Carludovica palmata) també coneguts com "Capell Panamà". Conca se situa entre els principals fabricants d'este tipo de capell.
- Museu Municipal d'Art Modern. Funciona en un edifici construït en 1876. Esta edificació va funcionar com a llar de reclusió per a alcohòlics, presó de varons i escola, entre les més importants funcions que va complir l'antiga Casa de la Temperancia.
- Museu de l'Antiga Catedral.
- Museu de les Cultures Aborigen. Conta en més de 8000 peces arqueològiques.
- Museu de la Ceràmica.
- Museu dels Metals.
- Museu del Banc Central. Data dels inicis dels anys 80.
- Centre d'Arts Populars Interamericano. Museu del CIDAP. Fundat en el 2004, el museu posseïx prop de 7000 peces de colecció, que comprenen artesania de varis països llatinoamericans.
- Museu de l'Identitat Cañari.
- Museu Casa de la Cultura Núcleu del Azuay. Fundat en 1945.
- Museu d'Història de la Medicina Guillermo Aguilar Maldonado. Funciona en l'antiga Escola de Medicina de l'Universitat de Conca.
- Museu Remigio Crespo Toral. Conta en més de 18.000 peces arqueològiques i prop de 700 peces d'art colonial.
- Museu de Jefferson Pérez. Té més de 200 fotos del nomenat campeó olímpic, guanyador de la medalla d'or en els Jocs Olímpics de 1996.
Conca en si és una ciutat bella que mereix ser visitada; en els seus carrers guarda secrets i llocs fabulosos entre els principals tenim les aigües termals de Banys de Conca, en el seu deliciós menjar típic, Els cuyes torrats del carrer Don Bosco, El delcioso Cafecito de Donya Aurora Calle és una cafeteria que existix en els voltants del mercat 10 d'agost per més de 30 anys. Per a la gent que agrada de la vida nocturna el carrer Llarc en un innumerable cantitat de bars, discoteques, posades i cybers dels que destaquen Hostal el Cafecito, internet Santa Ana, Wunderbar i centre cultural Prohibit; preferits per estrangers. Ademés és recomanable visitar el barranc a on es pot apreciar la hermosura del riu Tomebamba. La visita dels cantones veïns com Chordeleg famosa per les seues joyes, Gualaceo en els seus únics paisages i les delícies del seu menjar típic, Girón en la seua bella cascada són activitats que podrien considerar-se un pecat deixar de realisar en visitar esta ciutat.
Parc nacional Caixes
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Parc nacional Caixes.
El Parc nacional Caixes està situat en els Vages, al sur del Equador, en la província de Azuay, a 33 km al noroccidente de la ciutat de Conca. Els accessos més comuns al parc inicien tots en Conca: Des d'allí, la via Conca-Molleturo travessa en Control de Surocucho en poc més de 30 minuts de viage; més alvance, esta mateixa carretera passa a la vora de l'estany La Toreadora a on estan el Centre Administratiu i d'Informació del Parc. Seguint de llarc cap a Molleturo , per esta via es coneix el sector nort del Caixes i es serpentea entre varis estanys majors i menors. Per a accedir al parc des de la costa, la via Molleturo-Conca és també la millor opció.
En el marc fonamental d'un ecosistema paramero, existixen en el parc 232 estanys ben definits ubicades sobre les seues extenses valls; entre les més importants estan Lagartococha, Osohuaycu, Mamamag o Taitachungo, Quinoascocha, La Toreadora, Sunincocha, Cascarillas, Finestres i Tinguishcocha. Esta gran cantitat d'estanys regula i conserva a les rieres de la zona a través del seu drenage; rius com el Tomebamba , el Mazán , el Yanuncay i el Migüir naixen en el Caixes i abastixen d'aigua potable a la ciutat de Conca; són, al mateix temps, principals aportadores del Complex Hidroelèctric Paute, que proveïx d'electricitat a casi tot el país.
En les altures de la Cordillera Occidental dels Vages , a l'oest de la ciutat de Conca, es troba el parc nacional Caixes, format principalment per grans elevació que guarden en el seu interior sistemes llacustres a manera d'enormes caixes interconectadas, d'allí el seu nom, Caixes. En l'àrea no existix una marcada regularitat del clima; es donen freqüents gelades i hi ha presència permanent de purnejos (garúa) i boira terrera.
En el llímit oriental del parc s'erigix un Bosc Pluvial Subalpino (bp-SA), compost principalment per espècies arbòrees i arbustos en gran diversitat d'orquídeas, falagueras i verdets. Es destaca la formació de bosc de Polylepis, qiwuña, "quinoa" o "arbre de paper", el qual té entre 8 i 10 m d'altura, i creix a la vora dels estanys o quebrades i en llocs rocosos i és l'única espècie d'arbre per damunt de 4.000 m s. n. m. En el llímit occidental, abunden les espècies fustables.
Es troben venados de coa blanca, orso de anteojos, miniatura, ocelotes, venados de l'páramo, conills d'páramo i el tapir andino. Les aus més importants són el caracara, el còndor, el tucán andino, ànets i colibríes. El rata d'aigua de Caixes és una espècie endèmica de parc. De la mateixa manera que la norteño Reserva Ecològica de l'Àngel, els estanys del Caixes són reconegudes i molt concorregudes per les seues truchas.
Atractius:
Estany de Lagartococha: En les seues vores és possible acampar i el lloc és molt concorregut per a la peixca deportiva. Al costat de Lagartococha està situada la "Cova dels Morts", cridada aixina perque viagers de fa més d'un sigle haurien perit en el lloc víctimes del paludisme.
Avilahuayco: Fa les voltes d'un mirador natural o atalaya; el panorama que oferix des del seu cim és molt atractiu ya que des d'allí s'observen "les caixes" que dominen tota la zona.
Loma de Tres Creus: És una de les parts més altes del parc a on es troba la divisòria d'aigües entre aquelles que van cap al Amazones i les que alvancen cap al Pacífic. El Camí de García Moreno creua per allí i la tradició conta que deu el seu nom als molts morts que varen intentar pernoctar el lloc en el seu viage des de la costa, pero que per l'intensa fredor de la nit no varen conseguir vore l'amanecer.
Estany Taitachungo (Mamamag): Partint de la Toreadora hi ha algunes senderes que conduïxen a ella. Des d'ací es pot seguir un trecho del Ingañán o Camí del Inca cap a la cova de Luspa. En Mamamag s'han trobat atres restants de construccions preincaicas representats per grades de pedra i fonaments d'algun tipo d'edificació, presumiblement quarts per a pernoctar; més que vivendes, estes construccions semblen haver servit de tambos, refugis de viage, ya que el lloc és clau per al pas cap a la costa.
Cantón Gualaceo
[editar | editar còdic]Per la bellea única d'este cantòn azuayo enclavado en la vall del Santa Bàrbara i pel caràcter acollidor de la seua gent, a Gualaceo se li denomina el “Jardí Azuayo” actualment ostenta el títul de Patrimoni Cultural de la Nació. Per la seua situació, és un nuc de comunicacions cap a l'orient equatorià. També és una potència gastronòmica important ya que té varis productes com la beguda denominada Rosero preparada en vàries frutes; el dolç de porotos, en un sabor similar al manjar de llet; el Hornado de Porc; el moroco en tortilles; entre molts uns atres. Algun dels seus llocs més visitats són:
- Centre històric (Patrimoni Cultural de l'Equador, INPC)
- Iglésia matriu de Gualaceo
- Mercat 25 de Juny
- Antic Hospital Moreno Vásquez
- Pont Bimbambum
- Pont Velasco Ibarra
- Museu de la Vicaria de Gualaceo
- Museu López Abad
- Bosc Aguarongo (parròquia Jadán)
- Bosc Collay (Uchucay, parròquia Luis Corder)
- Parròquia Sant Joan
Cantón Chordeleg
[editar | editar còdic]Chordeleg és un cantón famós per la seua artesania, com a ceràmiques, brodats a mà i joyeria. Conta en decenes de joyeries en les quals es destaquen els maravellosos treballs d'orfebreria dels seus habitants.És un cantón reconegut al voltant del món pel seu maravellós contingut cultural que és únic per la gran calitat de les seues obres en artesania, siguen estes en fanc, palla toquilla o metals nobles. En el centre cantonal existixen més de cent joyeries, a on es poden trobar un sinnúmero d'obres mestres en or, argent, or blanc i demés metals usats des de fa mils d'anys pels habitants d'estes latitut. Algun dels seus llocs més visitats són:
- Centre Urbà
- Mercat Central
- Pedra de Punguhayco
- Museu municipal
- Museu Per tu Chordeleg de senyor Manuel Galarza
- Parròquia Principal (Tres Estanys i el Cerro Fasayñan)
Atres llocs turístics
[editar | editar còdic]
- Parròquia Turi
- El barranc del Riu Tomebamba en Conca
- Els vestigis arqueològics de Pumapungo
- Riberes del riu Tomebamba, el riu Yanuncay, el riu Machángara i el riu Tarqui
- El Portete de Tarqui en el cantón Girón
- l'Estany de Busa en el Cantón Sant Fernando
- l'iglésia matriu del Cantón Sant Fernando
Festes Populars i cultura
[editar | editar còdic]- Festa del Durazno - Gualaceo - març
- Festa del cuy - Ricaurte - febrer
- Festa de la Canya - Santa Isabel - setembre
- Festa dels Bous - cantón Girón - octubre i novembre
- El Passe del Chiquet - Conca - decembre
- Festes patronals - Cantón Sant Fernando - maig
Deport
[editar | editar còdic]Azuay és breçol de grans deportistes que han deixat molt en alt el nom del país, est és el cas del Rolando Vora corredor, i el marchista Jefferson Pérez, qui és el primer equatorià en guanyar una medalla en les Olimpiades, una d'or en Atlanta en 1996 i una d'argent en Pequín en 2008.
En el fútbol existixen varis equips en la província, sent el més destacat el Club Deportiu Conca.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Hemeroteca Vitual: Lo físic i lo humà». El Mercuri. Consultat el 29 d'agost de 2011. «En els accidentats i rugosos Vages s'obri una planura, àmplia com el cel la varen cridar els Cañaris en el retumbante nom de Guapondelig. El verdor dels seus camps matisat en flors varen fer que els Incas bategen a este espai com Paucarbamba que significa planura de les flors.»
- ↑ 2,0 2,1 «Viage de Huayna Capac al nort». Consultat el 16 de setembre de 2011.
- ↑ Martínez Espinosa, Fernando. Històries de Conca. pag 6
- ↑ Qheswa- espanyol- qheswa Simitaqe, Qusqu (1995)
- ↑ Perú Travel. «Història dels Incas». Archivat des d'el original, el 16 de setembre de 2011. Consultat el 16 de setembre de 2011.
- ↑ Martínez Espinosa, Fernando. Històries de Conca. pag 8-9
- ↑ P. Federico González Suárez. «Estudie històric dels Cañaris». Archivat des d'el original, el 9 de giner de 2012. Consultat el 22 de giner de 2012.
- ↑ José Luis Espinoza E.. «Tomebamba: la pampa del gavinet». El Mercuri. Archivat des d'el original, el 15 de decembre de 2011. Consultat el 29 d'agost de 2011.
- ↑ Arízaga, Max Romeo Arízaga i (1983). Documents per a l'història de la Vila de Gualaceo (en és), Publicacions i Papers.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ «Ocean of Games- Free Download PC Games» (en en-us). Ocean of Games- Free Download PC Games. Consultat el 2026-03-14.
- ↑ 12,0 12,1 Efrén Avilés Pi. «Enciclopèdia de l'Equador: Conca». Consultat el 29 d'agost de 2011.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 «Guia Oficial de Conca: Història de Conca». Consultat el 29 d'agost de 2011.
- ↑ 14,0 14,1 «Història». Alcaldia de Conca. Consultat el 29 d'agost de 2011.
- ↑ 15,0 15,1 «INDEPENDENCIA DE CUENCA: 3 DE NOVIEMBRE DE 1820».
- ↑ 16,0 16,1 «3 de novembre».
- ↑ Còdic Orgànic d'Organisació Territorial, Autonomies i Descentralisació, Art. 40
- ↑ Còdic Orgànic d'Organisació Territorial, Autonomies i Descentralisació, Art. 49
- ↑ Còdic Orgànic d'Organisació Territorial, Autonomies i Descentralisació, Art. 43
- ↑ «Habitants de Molleturo soliciten que les 23 comunitats costaneras -en conflicte limítrof- siguen part del Azuay en el cens 2022 | Govern Provincial del Azuay» (en és-ec). Consultat el 2023-04-18.
- ↑ «Prefectos de Azuay i Cañar demanen nulitat i consulta popular per llímits - Diari El Mercurio» (en és). Consultat el 2023-04-18.
- ↑ «Conflicte limítrof entre Azuay i Cañar» (en és). perspectivazuay.wordpress.com. Consultat el 2023-04-18.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Sitie web del Govern Provincial del Azuay (o Prefectura del Azuay)
- Sitie web de Conca, el Azuay i el Austro Equatorià
- Províncies de l'Equador
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Provincia de Azuay» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.