Putto

Putti renaixentistes, detall d'una fresca de la Cambra dels esposos d'Andrea Mantegna (1465-1474) en el Palau Ducal de Mantua, Itàlia

Un putto (en italià: [ˈputto]; plural putti [ˈputti]) o angelote és una figura en una obra d'art representada com un chiquet regordete, generalment nuet i molt a sovint alado, apareixent freqüentment tant en pintures i escultures mitològiques com a religioses, particularment dels periodos renaixentista i barroc. Derivats de personificacions de l'amor, o figures d'Eros, en l'art grec i romà, i originalment llimitat a les passions profanes en el simbolisme, el putto va aplegar a representar una espècie d'àngel bebé en l'art religiós de el XV, a sovint cridat querubín, encara que en la teologia cristiana tradicional un querubín és en realitat un dels tipos d'àngels més importants. Tals querubines apareixien particularment en pintures de la Verge i el Chiquet.

En el reavivamento de temes mitològics clàssics a finals de el XV, les mateixes figures també es veen en representacions de mits clàssics i, cada volta més, en l'art decoratiu en general. Cupido va escomençar a ser representat comunament com un putto, també cridat amorcillo o erote. Numerosos putti anònims varen ser en freqüència pintats al voltant de varis immortals. En l'art barroc, el putto va aplegar a representar l'omnipresencia de Deu.

Etimologia

La forma més comuna és putti, plural de la paraula italiana putto, que a la seua volta procedix de la paraula llatina putus que significa «chiquet». Hui, en italià, putto significa chiquet en ales, angelote o, rara volta, chiquet menut. Pot haver segut derivada de la mateixa raïl indoeuropea de la paraula sánscrita «putra» (que significa «chiquet», en contraposició a «fill»), en idioma avéstico puθra-, en persa antic puça-, en idioma pahlavi pus i pusar, tots en significat de «fill», i en persa modern «chiquet, fill».

Història

Sis putti bizantino atenent a la deesa Hestia, en el Tapís de Hestia, VI, Dumbarton Oaks, Washington, D.C.

En l'art clàssic antic, els putti eren infants alados que, segons es creïa, influïen en la vida humana. En l'art renaixentiste, la forma dels putti es va derivar de diverses fonts, incloent l'Eros grec o el Cupido romà, deu de l'amor i companyer d'Afrodita o Venus, respectivament, del geni romà, una espècie d'esperit guardià, o, en ocasions, del daimon grec, una espècie d'esperit mensager, a mig camí entre lo humà i lo diví.

Renaixença del putto en la Renaixença

Putti renaixentistes en el monument funerari d'Ilaria del Carretto, obra de Jacopo della Quercia, 1406-1408, marbre, Catedral de Lucca, Lucca, Itàlia.

Els putti són un motiu clàssic que es troba principalment en sarcòfecs infantils de el II, a on se'ls representa lluitant, ballant, participant en ritos báquicos, practicant deports, etc.

El putto va desaparéixer durant l'Edat Mija i va resorgir durant el Quattrocento. El resorgiment de la figura del putto s'atribuïx generalment a Donatello, en Florencia, en la década de 1420, encara que existixen algunes manifestacions anteriors (per eixemple, la tomba d'Ilaria del Carretto, esculpida per Jacopo della Quercia en Lucca). Des de llavors, Donatello ha segut considerat el originador del putto per la seua contribució a l'art en restaurar la seua forma clàssica. Li va donar als putti un caràcter distintiu al infundirles significats cristians i utilisar-los en nous contexts, com a àngels músics. Els putti també varen començar a aparéixer en obres que representaven figures de la mitologia clàssica, que es varen popularisar en la mateixa época.

Alguns dels putti de Donatello són prou majors en edat que els típics representant chiquets menuts, i el seu comportament és menys angelical. La figura de bronze de Atis-Amor és la més extrema d'estes. A sovint se'ls denomina spiritelli, a voltes traduït com «diablillos». Figures de més edat similars a putti es poden apreciar en atres obres d'art, sent molt comunes com a adolescents alados en les vores de les obres del taller de Embriachi en Florencia i Venècia d'al voltant de 1400.

La majoria dels putti renaixentistes són essencialment decoratius i adornen obres tant religioses com a profanes, sense participar habitualment en els acontenyiments representats en les pintures narratives. Existixen dos formes populars del putto com a tema principal d'una obra d'art en l'art renaixentiste italià de el XVI: el putti dormit i el putti de peu junte un animal o un atre objecte.