Quercus palustris

Archiu:Pin oak quercus palustris.jpg

Quercus palustris (Quercus palustris)

Quercus palustris (roure palustre americà o roure dels pantans) és un roure dins de les numeroses espècies del gènero Quercus, Secció Lobatae (sinònim: subgen. Erythrobalanus), pertanyent a la família de les fagáceas.

Archiu:Quercus palustris.jpg

Forma del Q. palustris: branques ascendents superiors, i branques inferiors descendents.

Archiu:Q.palustris-2.JPG

Vista general.

Archiu:Q.palustris-fruts-1.JPG

Bellotes in situ.

Archiu:Quepal07 (Quercus palustris).jpg

Secció a través del tronc, mostrant nucs.

Distribució

És natiu de l'est de Norteamérica, de l'oest de Connecticut a l'est de Kansas, sur de Geòrgia, este d'Oklahoma; també és endèmic de l'extrem sur d'Ontario, Canadà. El roure palustre s'ha adaptat be al mig ambient d'Austràlia (a on va ser introduït) i està completament disseminat en el Continent australià especialment en els estats més frescs del sur com Victoria i Nova Gales del Sur. S'ha adaptat també al clima d'Argentina principalment en la regió del Riu de l'Argent.

Descripció

És un arbre mijà caduc que creix fins a 25-30 m d'altura i en un tronc que aplega a 1 m de diàmetro. La copa és cònica ampla quan jove, en numeroses i menudes branques radials del centre. Quan vell, algunes branques superiors es fan molt grans i la central es pert, mentres les de més avall gradualment decauen. És característica de l'espècie la particular organisació de les branques: les inferiors apunten cap a avall, les mijanes es queden horisontals i la superiors són casi verticals.

Fulls de 5-16 cm de llongitut, i 5-12 cm d'ample, lobuladas, en cinc a sèt lòbuls, en profundes sinuosidades entre els lòbuls. Cada lòbul té 5-7 menudes púas. El full és majorment glabra, llevat per un molt característic penacho taronja pardo clar en el envés, a on cada vena del lòbul s'unix a la vena central. Les bellotas, de cúpula (calibio) discoidal, plana i escamosa, són sub-esfèriques, de 10-16 mm de llongitut i 9-15 mm d'ample, verts i en madurar passen a pardo pàlit, despuix de 18 mesos de la polinisació; la pell és molt amarga.

No és un arbre molt longeu, no més de 90 a 120 anys. És naturalment un arbre de pantàs, i desenrolla una raïl difusa, superficial i fibrosa, a diferència d'uns atres roures, que tenen una molt forta i profunda. Es confinea a sol àcit, i no tolera sol calcáreo, creix a baixa altitut, no més de 350 m s. n. m.

Una traça de l'espècie (compartit per atres poques espècies de roure, i també algunes Fagus i Carpinus) és la retenció de fulls en hivern per les plantes jóvens, per baix dels 6 metros d'altura, mentres els eixemplars adults les perden. Com en moltes atres espècies de roures, els seus fulls morts permaneixen en l'arbre per molts anys.

Usos

La corfa va ser usada per algunes nacions americanes per a fer una beguda per a tractar dolors intestinals.

Este roure és un dels més populars arbres ornamentalés en Estats Units. El sistema radicular fibroso ho fa fàcil de transplantar, i també barat de propagar, comparat en molts atres roures. No obstant, per la seua adaptació a humitat, acidea, pot sofrir una condició estresante de clorosis de ferro, a on el fullage es torna groguenc, en plantar-ho en sol sec, alcalino, i pobre en ferro. Les branques decumbentes poden ser un problema en interferir el pas de tràfic i de peatons.

La fusta és generalment comercialisada com roure roig, pero és significativament d'inferior calitat, més dèbil, freqüentment en molts i menuts nucs.

Este roure és l'únic que mengen les orugas de la palometa Bucculatrix domicola.

Ecologia

Quercus palustris és una espècie important en el tipo de coberta del bosc, que es troba en terres baixes i alguns llocs de terres altes a lo llarc de la part central de la gama del roure. Espècies associades en este tipo inclouen el arce roig ( Acer rubrum , om americà ( Ulmus americana ), tupelo negre (Nyssa sylvatica ), roure blanc dels pantans (Quercus bicolor), roure sauce (Quercus phellos), roure overcup (Quercus lyrata ), fraula roure ( Quercus macrocarpa ), el fresno ( Fraxinus pennsylvanica ), Nuttall roure ( Quercus nuttallii ), roure castany de pantà (Quercus michauxii ), i els nogales ( Carya laciniosa ) i ( Carya ovata). Quercus palustris i liquidámbar ( Liquidambar styraciflua ) varien en les seues proporcions relatives en este tipo de cobertura. Grans àrees de roure casi pur es produïxen en els "pisos de roure" des del glaciar de montanya fins als plans o en les terres baixes del Ohio baix i central, valls del riu Mississipi.

Quercus palustris és una espècie associada del arce-americà en les terres baixes a lo llarc dels rius Ohio, Wabash, Mississipi, Misuri. Una variant d'este tipo, arce-American elm pines roure liquidámbar argent, es troba a lo llarc dels principals rius en el sur d'Illinois i Indiana.

Quercus palustris també en terres baixes mal drenadas en el nort d'Ohio i Indiana, junt en el arce plateado ( Acer saccharinum ), roure del pantà blanc, sicomor ( Platanus occidentalis ), tupelo negre, àlber i oriental ( Populus deltoides ).

Taxonomia

Quercus palustris va ser descrita per Otto von Münchhausen i publicat en Der Hausvater 5(1): 253. 1770.

Etimologia

Quercus: nom genèric del llatí que designava igualment al roure i a la carrasca.

palustris: epítet llatí que significa "de pantàs".

Sinonímia

• Quercus rubra var. palustris (Münchh.) Kuntze (1891).
• Quercus rubra var. dissecta Lam. (1785).

Vore també

• Terminologia descriptiva de les plantes
• Anex:Cronologia de la botànica
• Història de la Botànica
• Característiques de les fagáceas

Fonts

• Bonner, F. T., and L. C. Maisenhelder. 1974. Carya Nutt. Hickory. In Seeds of woody plants of the United States. p. 269-272. C. S. Schopmeyer, tech. coord. O.S. Department of Agriculture, Agriculture Handbook 450. Washington, DC.
• Eyre, F. H., ed. 1980. Forest cover types of the United States and Canada. Society of American Foresters, Washington, DC. 148 p.
• Little, Elbert L., Jr. 1979. Checklist of United States trees (native and naturalized). O.S. Department of Agriculture, Agriculture Handbook 541. Washington, DC. 375 p.
• MacDaniels, L. H. 1979. Hickories. In Nut tree culture in North America. p. 35-50. Richard A. Jaynes, ed. The Northern Nut Growers Association. W. F. Humphrey Press, Geneva, NY.

O.S. Department of Agriculture, Forest Service. 1980. Root characteristics of some important trees of eastern forests: a summary of literature. USDA Forest Service, Eastern Region, Milwaukee, WI 217 p.

Bibliografia

1. Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
2. Flora of North America Editorial Committee, i. 1997. Magnoliidae and Hamamelidae. Fl. N. Amer. 3: i–xxiii, 1–590.
3. Gleason, H. A. 1968. The Choripetalous Dicotyledoneae. vol. 2. 655 pp. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. O.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, New York.

1. Gleason, H. A. & A.J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.I. O.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.
2. Godfrey, R. K. & J. W. Wooten. 1981. Aquatic Wetland Pl. S.I. O.S. Dicot. 1–944. Univ. Geòrgia Press, Athens.
3. Great Plains Flora Association. 1986. Fl. Great Plains i–vii, 1–1392. University Press of Kansas, Lawrence.
4. Radford, A. I., H. I. Ahles & C. R. Bell. 1968. Man. Vasc. Fl. Carolinas i–lxi, 1–1183. University of North Carolina Press, Chapel Hill.
5. Scoggan, H. J. 1978. Dicotyledoneae (Saururaceae to Violaceae). 3: 547–1115. In Fl. Canada. National Museums of Canada, Ottawa.
6. Small, J. K. 1933. Man. S.I. Fl. i–xxii, 1–1554. Published by the Author, New York. View in BotanicusView in Biodiversity Heritage Library
7. Voss, I. G. 1985. Michigan Flora. Part II Dicots (Saururaceae-Cornaceae). Bull. Cranbrook Inst. Sci. 59. xix + 724.

Enllaços externs

• Flora de Norteamérica: Quercus palustris
• Quercus palustris imàgens en bioimages.vanderbilt.edu
• Harlow, W. M. (1942). Arbres de l'est i del centre d'EE.UU. i de Canadà.