Anar al contingut

Regne de Mrauk O

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Regne de Mrauk O (arakanés: မြောက်ဦး ဘုရင့်နိုင်ငံတော်) va ser un regne que va existir en la planura costera d'Arakan des de 1429 fins a 1785. En sèu en la capital Mrauk O, prop de la costa oriental de la Bahía de Bengala, el regne es va estendre per lo que ara és Estat Rakáin, Myanmar i la partix sur de la divisió de Chittagong, Bangladés. Encara que va començar com un protectorat del Sultanato de Bengala des de 1429 fins a 1531, Mrauk O va conquistar Chittagong en l'ajuda dels portuguesos. Va repelir en dos ocasions els intents de conquista per part de Toungoo Burma, en 1546-1547 i en 1580-1581. En el seu apogeu, va controlar breument la costa de la baïa de Bengala, des dels Sundarbans fins al Golf de Martaban, de 1599 a 1603. En 1666, va perdre el control de Chittagong despuix d'una guerra en l'Imperi mogol. La seua existència va continuar fins a 1785, quan va ser conquistada per la dinastia Konbaung de Birmània.

El regne de Arakán contava en una població multiétnica, en majoria budiste, i la ciutat de Mrauk O albergava mesquites, temples, santuaris, seminaris i biblioteques.[1] El regne també va ser un centre de pirateria i tracta d'esclaus. Era freqüentat per comerciants àraps, danesos, holandesos i portuguesos.[1]

Noms

[editar | editar còdic]

El nom oficial del regne va ser မြောက်ဦး ဘုရင့်နိုင်ငံတော် ( Espanyol : Regne de Mrauk O). Ademés, el regne també va ser conegut comunament com Arakan durant la seua existència.

Història

[editar | editar còdic]
El temple més gran construït durant el regne.

Dinastia Launggyet

[editar | editar còdic]

Encara que els reis de Arakan pagaven tribut a la dinastia Paguen, el sur estava pràcticament lliure de la sobirania pagana i pràcticament aïllat del restant de Birmània. Separat de Paguen per les montanyes de Arakan, Arakan es va desenrollar en major independència respecte a atres regions birmanes. La seua capital es va traslladar de Thaibeiktaung a Dhanyawadi i després a Vesali abans de el XI, i després a Pyinsa, Parein i Hkrit en el XII. La capital va ser traslladada de nou a Pyinsa en 1180 i despuix a Launggyet en 1237.

Estat vassall del Sultanato de Bengala

[editar | editar còdic]

Trasfondo

[editar | editar còdic]

Arakan va tindre un estret contacte en Bengala, contacte que es va convertir en total a mida que s'expandia cap a l'est. Durant el regnat del rei Min Hti de Arakan (1279-1374), Bengala va invadir parts de la mar de Arakan, realisant incursions en el riu Hinya en Chittagong . Despuix del colapse del poder pagà i la mort de Min Hti, Arakan va entrar en un interregne i tant els birmans com els talaing varen portar a terme constants incursions. El nou rei que va prendre el poder en 1404, Narameikhla, bisnieto de Min Hti, va anar immediatament derrocat per les forces del príncip hereu birmà Minye Kyawswa, que va capturar Launggyet i va obligar a Narameikhla a fugir a la cort del Sultanato de Bengala en Gour.[2][3] Durant els 24 anys d'exili de Narameikhla, Arakan es va convertir en un extens camp de batalla per als regnes de Ava i Pegu. El rei de Ava va colocar al seu gendre en el tro de Arakan, otorgant-li el títul de Anoarahtâ. Posteriorment, les forces de Pegu ho varen capturar i varen eixecutar. La lluita pel poder va terminar en la victòria de Razadarit, qui va capturar Taunggyet i va colocar al seu propi governador, que va governar fins a 1423.[3]

Regnat de Narameikhla

[editar | editar còdic]

Despuix de 24 anys d'exili, Narameikhla va recuperar el control del tro arakanés en 1430 en l'ajuda militar dels comandants bengalíes Wali Khan i Sindhi Khan. Els bengalíes que ho varen acompanyar varen establir els seus propis assentaments en la regió.[4] Narameikhla va cedir part del territori al sultà de Bengala i va reconéixer la seua sobirania sobre les zones. En reconeiximent de l'estatus vassall del seu regne, els reis de Arakán varen rebre títuls islàmics, a pesar de ser budistes, i varen llegalisar l'us del dinar d'or islàmic de Bengala dins del regne. Els reis es comparaven a sí mateixos en els sultans i varen adoptar l'estil estètic dels governants mogoles. També varen contractar a musulmans bengalíes en llocs prestigiosos dins de l'administració real. [5] Narameikhla va falcar la seua pròpia moneda, en caràcters birmans en una cara i perses en l'atra. A pesar de governar parts de Bengala, esta va continuar sent un protectorat del sultà de Bengala fins a 1531. [6]

Narameikhla va fundar la ciutat de Mrauk O, nomenada capital del regne de Arakán en 1431. En el creiximent de la ciutat, es varen construir numeroses pagodes i temples budistes, conservant-se a dia de hui varis d'ells i constituint el principal atractiu de Mrauk U. Mrauk O, capital del regne arakanés entre els sigles XV i XVIII, va ser visitada freqüentment per comerciants estrangers (inclosos portuguesos i holandesos).[7] La ciutat dorada de Mrauk O es va fer coneguda en Europa com una ciutat d'esplendor oriental despuix de la visita de Fra Sebastião Manrique a principis de el XVII. El pare Manrique va escriure un vívido relat de la coronació del rei Thiri Thudhamma en 1635.[8]

Independència de Bengala

[editar | editar còdic]
Rutes en la guerra de Toungoo-Mrauk O

Narameikhla va ser succeït pel seu germà, Min Khayi, qui anexionó Sandoway i Ramu en 1437.[4] El successor de Min Khayi, Ba Saw Phyu, va ocupar Chittagong en l'ajuda dels portuguesos al començ del seu regnat. Encara que Barbek Shah, el nou sultà de Bengala, va deixar que Bengala decaiguera, Arakan va permanéixer subordinat a Bengala fins a 1531.[4]

En 1454, un tractat en Ava va establir la conca hidrogràfica de la cordillera Rakhine Yoma com a llímit polític entre abdós regnes, creant un statu quo de no intervenció mútua. Com a conseqüència, enemics com els invasores Changma ya no eren perseguits automàticament si creuaven al territori de l'atre regne. Este acort va facilitar l'aument de l'exportació de rubíes Shan a l'Índia.[9]


Ba Saw Phyu va ser succeït pel seu fill Dawlya, qui va encapçalar una rebelió contra ell en 1482 que va acabar en la seua vida. Va proseguir una successió de reis dèbils. No obstant, en 1531, Minbin va ascendir al tro, reforçant les fortificacions de Mrauk O i combatent les incursions costeres dels pirates. Minbin va ser responsable de la construcció de la pagoda Shwedaung, aixina com dels temples Shitthaung, Dukkanthein i Lemyethna en Mrauk U.

Durant el regnat de Minbin, Arakan va ser atacat des del nort, des de la costa i des de l'est. En 1544, els eixèrcits del rei Tabinshwehti de Birmània varen invadir i varen conquistar Sandoway, donant inici a la Guerra Toungoo-Mrauk O. No obstant, no va poder seguir alvançant i va permanéixer allí dos anys, per lo que va tindre que dur combatents talaing i shan i va revitalisar la seua ofensiva, marchant cap al nort, cap a Mrauk U. No obstant, una volta que va aplegar a la ciutat, Tabinshwehti es va retirar, en donar-se conte de que estava massa ben defesa i no volia sitiar-la ni bloquejar-la. Des del nort va aplegar el rajá de Twipra, que va marchar fins a Ramu. No obstant, va ser repelit, i despuix de la recuperació de Chittagong pels arakaneses, Minbin va deixar de falcar monedes en el seu nom que ho designaven com a sultà. El regnat de Minbin va terminar en 1553.

Edat d'or

[editar | editar còdic]

En el historiografia de Mrauk O, el història del regne sol dividir-se en periodos primerenc i tardà. Si ben els historiadors discrepen sobre les fites que definixen la separació entre periodos, el XVII constituïx tant l'época dorada del regne com el punt d'inflexió cap a la seua relativa decadència.[10]

En 1597, el rei Min Razagyi (1593-1612) es va unir al Primer Imperi Toungoo en el sege de Pegu i va solicitar l'ajuda del capità portugués Felipe de Brito. Es varen movilisar tropes i barcos des de Chittagong, i la ciutat va caure en 1599. De Brito va ser nomenat governador de Syriam per Razagyi; no obstant, es va lliurar del poder arakanés sobre la regió i, en el respal de Goa, va repelir els numerosos atacs de Arakan. Razagyi va tardar tres anys (1602-1605) en arrebatar Sandwip a Manuel de Mattos i Dumenge Carvalho.[11] Durant esta época, baix el mando de Min Razagyi, el territori de Rakhine casi es va duplicar.[12]

Arakan en l'apogeu de la seua expansió territorial a principis del sigle XVII

Entre 1531 i 1629, els invasores arakaneses i els pirates portuguesos varen operar des de ports a lo llarc de la costa del regne, duent esclaus de Bengala. Despuix de numeroses incursions en Bengala, la població esclava va aumentar en el XVII, ya que s'amprava en diverses indústries en Arakán. [5] [13] Entre els esclaus es trobaven membres de la noblea mogol. Un esclau real notable va ser Alaol, un renombrado poeta de la cort arakanesa.[14]

Inscripció en el temple de Shittaung sobre el rei Min Bin

Crisis del Mileni

[editar | editar còdic]

En 1628, el Laungkrakca (governador de Launggyet ) es va rebelar durant el regnat de Thiri Thudhamma. La rebelió va ser sofocada i molts dels hòmens principals varen ser eixecutats, pero açò solament va contribuir a l'importància dels futurs Laungkrakca . [15]

En eixa época, la tradició de les cròniques arakanesas profetizaba que la dinastia de reis de Mrauk O aplegaria al seu fi en el canvi de mileni, aproximadament en 1638 segons l'era arakanesa. Varis ministres de la cort real, incloent els Laungkrakca, es varen tornar més agressius en la seua lluita pel poder. El 31 de maig de 1638, Thiri Thudhamma va fallir misteriosament. El seu fill i príncip hereu, Min Sanay, va ascendir al tro, fallint 26 dies despuix. Despuix d'açò, el Laugkrakca va ascendir al tro com Narapati.[10] El historiador Jacques Leider atribuïx esta cadena d'acontenyiments a un colp d'Estat per part del Laungkrakca, lo que va generar inestabilitat en el regne [16]

Despuix del seu ascens al tro, el governador de Chittagong es va rebelar, reclamant el tro per a sí mateixa. La rebelió va ser sofocada, pero en decembre de 1643, el nou governador de Chittagong es va rebelar, duent en si a un gran grup de mercenaris portuguesos a territori mogol. Narapati va enviar un eixèrcit considerable per a sofocar esta segona rebelió, triant saquejar Chittagong. Les seues tropes varen dur de regrés a 80.000 persones, principalment tejedores, i vàries decenes de mils de caps de ganado. Açò va destruir l'importància de Chittagong com a centre comercial i va crear una profunda divisió en Arakan, davant les protestes de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i varis nobles. Els escèptics del pla del rei finalment varen resultar tindre raó, ya que els artesans reasentados varen ser diezmados per una hambruna en 1645 causada pel repentí canvi de població, que va destruir també l'indústria textil de Arakan.[10]

Extensió del Regne Mrauk O en algun moment de mitan del sigle XVI

Esta destrucció i l'actitut de Narapati cap als holandesos varen impulsar el comerç en l'est de Bengala cap a l'oest. Ademés, els alvanços en la construcció naval holandesa varen reduir l'impacte de les incursions arakanesas en la Baixa Birmània, lo que va desplaçar encara més dit comerç cap a la Baixa Birmània. Durant el regnat de Narapati, tant el control de Mrauk O sobre Chittagong com el comerç en la Bahía de Bengala havien pràcticament colapsat.[10]

Estàtua del rei Min Razagyi

L'image del Buda Mahamuni, que ara es troba en Mandalay, va ser fosa i venerada a unes 15 milles de Mrauk O, a on es troba una atra image del Buda Mahamuni flanquejada per atres dos imàgens de Buda. Es pot aplegar fàcilment a Mrauk O via Sittwe, la capital de l'estat de Rakhine. Des de Yangon hi ha vols diaris a Sittwe i hi ha chicotetes embarcacions privades, aixina com embarcacions públiques més grans que naveguen pel riu Kaladan fins a Mrauk U. Està a sol 45 milles de Sittwe i la costa. A l'est de la ciutat antiga es troba la famosa riera Kispanadi i a lo llunt el riu Lemro. L'àrea de la ciutat solia tindre una ret de canals. Mrauk O manté un chicotet museu arqueològic prop del lloc del Palau, que està just en el centre de la ciutat. Com a capital prominent, Mrauk O va anar cuidadosadament construïda en una ubicació estratègica nivellant tres menuts tossals. Les pagodes estan ubicades estratègicament en els cims dels tossals i servixen com a fortalees; de fet, alguna volta es varen usar com a tals en temps d'intrusió enemiga. Hi ha fossos, llac artificials i canals, i tota la zona podria inundar-se per a dissuadir o repelir als atacants. Hi ha innumerables pagodes i imàgens de Buda per tota la ciutat antiga i els tossals circumdants. Mentres que algunes pagodes encara s'utilisen com a llocs de cult, moltes d'elles es troben en ruïnes, encara que en algunes s'estan portant a terme restauracions per a tornar-les al seu esplendor original.[17]

Decadència

[editar | editar còdic]
Arakan anexat baix la dinastia Konbaung

El regne va aplegar al seu fi despuix de la conquista de Arakan per la dinastia Konbaung en 1785. En 1799, uns 35.000 habitants de l'estat de Rakáin varen fugir a la veïna regió de Chittagong i a les zones de Cox's Bazar, en la Vengala Britànica, per a buscar protecció baix el Raj britànic . [18]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Topich, William J.; Leitich, {{{nom2}}} (9 de giner de 2013). The History of Myanmar, ABC-CLIO, pp. 17–22. ISBN 978-0-313-35725-1.
  2. ↑ Harvey 1925: 77
  3. ↑ 3,0 3,1 Phayer 1883: 77
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Yegar, Moshe (2002). Between integration and secession: The Muslim communities of the Southern Philippines, Southern Thailand and Western Burma / Myanmar, Lanham, MD: Lexington Books, p. 23. ISBN 0739103563.
  5. ↑ 5,0 5,1 Yegar, 2002, p. 24.
  6. ↑ Yegar, 2002, p. 23-24.
  7. ↑ Richard (2002). History of Rakhine, Boston, MD: Lexington Books, p. 23. ISBN 0-7391-0356-3.
  8. ↑ H. Hosten (2017-05-15). Travels of Fra Sebastien Manrique 1629–1643: A Translation of the Itinerari de les Missiones Orientals. Volume I: Arakan, Taylor & Francis, pp. 357. ISBN 978-1-317-00639-8.
  9. ↑ Ministry of Religious Affairs and Culture, Myanmar.
    Page 18 of PDF.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 van Gelen, Stephan (2002). «Arakan at the Turn of the First Millennium of the Arakanese Era», Gommans (ed.). The Maritime Frontier of Burma, Amsterdam: Royal Netherlands Academy of Arts and Sciences, pp. 151–162.
  11. ↑ Thibaut de Hubert; Jacques P. Leider, {{{nom2}}} (2011). «Traders and Poets at the Mrauk O Court: Commerce and Cultural Links in Seventeenth-Century Arakan», Rila Mukherjee (ed.). Pelagic Passageways: The Northern Bay of Bengal Before Colonialism.<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where 
  12. ↑ Ministry of Religious Affairs and Culture, Myanmar.
    Page 22 of PDF.
  13. ↑ Aye Chan, 2005, p. 398.
  14. ↑ Francesca Orsini; Katherine Butler Schofield, {{{nom2}}} (2015-10-05). Tellings and Texts: Music, Literature and Performance in North Índia, Open Book Publishers, p. 424. ISBN 978-1-78374-102-1.
  15. ↑ van Gelen, 2002, p. 157.
  16. ↑ (1994).Journal Asiatique.282(2)
    335–370.
  17. ↑ William (2004). History of Mrauk O, Amherst, MD: Lexington Books, p. 232. ISBN 0-7391-0356-3.
  18. ↑ Aye Chan, 2005, pp. 398–9.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • SOAS Bulletin of Burma Research.3(2)Consultat el 2017-09-11.
  • Charney, Michael W. (1993). 'Arakan, Min Yazagyi, and the Portuguese: The Relationship Between the Growth of Arakanese Imperial Power and Portuguese Mercenaries on the Fringe of Mainland Southeast Àsia 1517–1617.' Masters dissertation, Ohio University.
  • Hall, D.G.E. (1960). Burma, 3rd edició, Hutchinson University Library. ISBN 978-1-4067-3503-1.
  • Harvey (1925). History of Burma: From the Earliest Claves to 10 March 1824, London: Frank Cass & Co. Ltd.
  • Htin Aung (1967). A History of Burma, New York and London: Columbia University Press.
  • Maung Maung Tin (1905). Konbaung Hset Maha Yazawin, 2004 edició (en my), Yangon: Department of Universities History Research, University of Yangon.
  • (1964) Myat Soe (ed.). Myanma Swezon Kyan, 1 edició (en my), Yangon: Sarpay Beikman.
  • Myint-O, Thant (2006). The River of Lost Footsteps—Histories of Burma, Farrar, Straus and Giroux. ISBN 978-0-374-16342-6.
  • Phayre, Lt. Gen. Sir Arthur P. (1883). History of Burma, 1967 edició, London: Susil Gupta.
  • Encyclopædia Britannica. 1984 Edition. Vol. VII, p. 76


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Regne_de_Mrauk_O&oldid=952637»