Anar al contingut

Regne de Sicília

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Regne de Sicília (en llatí: Regnum Siciliae, en italià: Regno vaig donar Sicília i en siciliano: Rignu vaig donar la Sicìlia o Rignu dâ Sicília) va ser un Estat del sur de la península itálica i l'illa de Sicília, que es va desenrollar des de la seua fundació per Roger II de Sicília en 1130 fins a 1816. Va ser el successor del Comtat de Sicília, creat en 1071 durant la conquista normanda d'Itàlia Meridional. L'illa va estar dividida en tres regions: Entanque vaig donar Mazara, Entanque vaig donar Dèmona i Entanque vaig donar Note (en els noms del qual el terme «entanque» és un derivat de la paraula àrap wālī, en significat de districte). En 1282, una revolució contra el govern de la dinastia Angevina, coneguda com les Vespres sicilianes, va expulsar a Carlos d'Anjou de Sicília. Els angevinos varen conseguir mantindre el control de la part peninsular del regne que, encara que també es va cridar Regne de Sicília (oficialment: Regnum Siciliae citra Pharum), comunament es denomina Regne de Nàpols pel nom de la seua capital.[1] Posteriorment a les Vespres sicilianes, l'illa (Regnum Siciliae ultra Pharum) es va convertir en un regne separat baix la Corona d'Aragó. Despuix de l'any 1302, el regne insular va ser conegut també com a Regne de Trinacria,[2] i a sovint la seua corona va ser entregada als monarques d'Aragó, a la Monarquia Hispànica o al Sacre Imperi Germànic. En 1816 es va unir en el Regne de Nàpols per a constituir el Regne de les Dos Sicilias que va perdurar fins que, en 1861, en el curs del procés d'Unificació italiana, va ser conquistat pel Regne de Piemont-Cerdenya i es va fusionar en els demés Estats italians per a formar el Regne d'Itàlia.

conquista i regne normando, 1071-1198

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Roger II va crear en 1135 el regne normando d'Àfrica, que volia unir al seu Regne de Sicília. Pero la mort en 1154 li'l va impedir.

Sicília va ser conquistada cap al 1071 pel Gran Comte Roger, establint-se com a comtat. El comte Roger formava part d'uns mercenaris normandos que havien segut pagats per bizantino, els qui desijaven expulsar als sarracenos de la península itálica.[3] En ell s'iniciarà la dinastia Hauteville en Sicília. El antipapa Anacleto II va investir a Roger II com rei de Sicília.[4] i ell ho fa el seu feu, cosa que planteja un problema polític quan la dinastia Hohenstaufen pren el poder en el regne de Sicília. Els descendents de Roger II, Guillermo I i Guillermo II, varen regnar en Sicília des de de la seua mort en 1154 fins a 1189.[5] En les províncies continentals, no obstant, Roger II va tindre que enfrontar-se a una aristocràcia peninsular a sovint contrària a acceptar la consolidació del nou regne i l'autoritat regio; solament despuix de quebrar eixa oposició va poder reorganisar señoríos confiscats i títuls comitals, i cap a la década de 1140 el continent havia segut reestructurat entorn a Terra vaig donar Lavoro, Apulia i Calàbria, mentres alguns comtats varen ser suprimits, reduïts o reasignados a barons fidels.[6] L'administració regio en el continent també es va recolzar en oficials militars locals, inclosos els condestables regio (comestabuli), que coordinaven les forces provincials i als barons menors durant les décades formatives del regne.[7]

Roger II va crear una poderosa flota en el Mediterràneu central. En 1135 va conquistar les costes de Tunis, creant el Regne d'Àfrica (un protectorat del Regne de Sicília).

Roger II de Sicília.

Guillermo II no va tindre descendència, per lo que nomena hereua llegítima a la seua tia, Constanza I de Sicília (germana de Guillermo I), la qual es casa en Enrique VI, lo que permet l'arribada al poder de la dinastia Hohenstaufen. El papa Clemente III tem pels bens de l'iglésia en Sicília en pujar al poder la dinastia Hohenstaufen, lo que provoca el seu rebuig al matrimoni entre Constanza I de Sicília i l'emperador Enrique VI. Clemente III invita a l'emperador a rendir-li jurament de vassallage, pero l'emperador ho rebuja. El papa decidix llavors donar respal a Tancredo de Sicília, bastardo de Roger II, que mor en 1194.

Dinastia Hohenstaufen, 1194-1266

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Enrique VI i Constanza I de Sicília, image de 1196.

Enrique VI es proclama rei de Sicília el 25 de decembre de 1194, en Palermo, junt en la seua esposa Constanza I de Sicília. El seu regnat serà no obstant curt, ya que mor en 1197. Entre esta data i 1220, el Papa intenta frenar el poder dels Hohenstaufen en Sicília. El regne de Sicília no obstant no té cap poder central com en les demés monarquies, aixina que els barons i els bisbes usurpen les prerrogatives reals, i les ciutats grans no aconsellen seguir avant en les seues institucions comunals. En 1220, Federico II, el fill d'Enrique VI, es proclama emperador. Eixe decembre, en Capua, deroga la llei normanda i cancela les concessions de 1189 per a castigar als que varen aprofitar el buit de poder per a fer-se forts. En 1230, les constitucions de Melfi, inspirades en la llei romana, donen lleis reals al regne. En elles Federico II reorganisava el regne de Sicília com una Monarquia autoritària, en un govern centralisat, renegant el feudalisme. Estes lleis varen continuar sent, en unes mínimes reformes, les lleis bàsiques de Sicília fins a 1819.

Dinastia angevina, 1266-1282

[editar | editar còdic]

En pujar al tro Manfredo I de Sicília, el papa, Clemente IV, ho excomulga per ser fill illegítim del seu pare, tornant-se el regne de Sicília propietat del Papat. En 1262, Constanza II de Sicília, filla de l'anterior, es casa en Pedro el Gran, rei d'Aragó i comte de Barcelona. Esta situació d'acossament entre la dinastia Hohenstaufen i la casa d'Aragó, sent Constanza l'hereua de Manfredo, provoca l'antipatia del papa Clemente IV, francés, que busca ajuda en Carlos I d'Anjou, germà chicotet del seu aliat Luis IX de França. Aixina les tropes de Carlos d'Anjou entren en el sur d'Itàlia i lluiten en Manfredo I en la batalla de Benevent, mentres Carlos és coronat rei de Sicília en Roma, en 1266. Baix Carlos d'Anjou, i posteriorment el seu fill Carlos II, el nort del regne es favorix en detriment del sur, aixina la capital és traslladada de Palermo a Nàpols. Esta situació de dominació angevina conclou en les Vespres sicilianes,[8] que conduïxen a la divisió del regne de Sicília en 1282, en el regne de Sicília peninsular o regne de Nàpols, baix domini angevino, i el regne de Sicília insular, baix domini aragonés.

Pedro III aplega a Trapani.

Corona d'Aragó, 1282-1468

[editar | editar còdic]

En el matrimoni de l'hereua llegal de Manfredo I Hohenstaufen, Constanza II de Sicília, en Pedro III el Gran, el regne de Sicília es convertix en un dels principals interessos del rei aragonés, degut a que alegava els drets de la seua esposa al tro en el regne isleño. Quan Pedro III es disponia a fer valdre el poder de la seua flota en el Mediterràneu, els siciliano es varen rebelar contra els Anjou (entre atres causes per les càrregues impositives que soportaven) en els successos coneguts com les Vespres sicilianes. La noblea de Sicília desijava cert grau d'autonomia política i va conseguir expulsar a la dinastia angevina. No es va fer esperar el contraatac de Carlos d'Anjou pero, per a poder fer front als angevinos, els siciliano inviten a Pedro el Gran a reivindicar els drets de la seua esposa i, segregant-se de Nàpols, li entreguen a Pedro III el tro del regne. Els conflictes entre els regnes de Sicília i Nàpols varen ser constants fins que és elegit Papa Benedicto XII en 1334, qui tenia relacions d'amistat en Federico II de Sicília, i li promet respecte de la Santa Sèu en Trinacria. Els dos regnes resultants varen estar separats fins a 1442, quan, el rei d'Aragó, Alfonso V el Magnánimo (Alfonso I en Sicília), en calitat de fill adoptiu de la reina Juana II de Nàpols, va conquistar el Regne de Nàpols i els reunificó en Sicília. A la seua mort, en 1458, Alfonso V va deixar la corona de Nàpols al seu fill natural, Fernando I de Nàpols, mentres, les corones d'Aragó i Sicília, al seu germà Juan II d'Aragó.

Domini espanyol (Casa d'Àustria), 1516-1714

[editar | editar còdic]
Vore també: Virrey de Sicília

Els antics regnes governats per sobirans aragonesos en Itàlia quedaran baix domini de la recent naixcuda Monarquia Hispànica i seran governats per mig de virreyes. Els regnes de Nàpols i Sicília mantindran el seu sistema administratiu i de govern, separats un de l'atre. En esta época els reis varen portar en la seua titulació el de Rei de les dos Sicilias (Rex utriusque Siciliae, és dir, reis de la "Sicília" peninsular, corresponent al Regne de Nàpols, i reis de la Sicília insular pròpiament dita, corresponent allavors Regne de Sicília).[9]

Sicília, en el XVI, baix l'administració de la Casa d'Àustria,[10] va ser acossada pel creixent Imperi otomà, i açò va dur al sege de Malta en la consegüent solsida del comerç en el Mediterràneu centre-oriental. Entre els virreyes espanyols de Sicília va destacar Pedro Téllez-Girón i Velasco, duc d'Osuna. Quan el duc d'Osuna va prendre possessió del nou càrrec en Milazzo, el 9 de març de 1611, el regne de Sicília es trobava en la misèria. Per falta de crèdit, la Caixa de Palermo (l'erari públic) havia tingut que declarar-se en bancarrota i tancar les seues portes. La moneda s'adulterava sense recato i l'inflació arruïnava al sofrit poble sicilià. En Mesina els bandolers isleños assaltaven les tendes i els comerços a plena llum del dia, en mig de l'indiferència general, i era impossible viajar sense una escolta armada. El duc d'Osuna va conseguir posar remei a tamanys mals, en general aplaudiment dels siciliano: va restituir el crèdit de la facenda pública, va restablir el pes i la llei de les monedes, va ajustar els imposts a les verdaderes rendes dels contribuents, va equilibrar els presuposts i va fer aumentar els ingressos. Els camins varen ser netejats de salteadores i facinerosos, l'autoritat i la llibertat dels ministres de la justícia, restaurada, i les presons repletes varen quedar yermas i buides. El nou virrey de Sicília va conseguir també reorganisar la marina, com a millor mig de defendre l'illa contra les incursions de turcs i berberiscos.

Erro al crear miniatura:
Mapa polític d'Europa despuix del Tractat d'Utrecht.

Regne borbònic de Sicília

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Història de la Sicília borbònica.


En terminar la guerra de successió espanyola Sicília va ser cedida a Ducado de Saboya (baix el regnat de Víctor Amadeo II) per mig dels tractats d'Utrecht.[11] Pero ya en 1720 Sicília va passar en mans dels Habsburgo d'Àustria. En 1734, José Carrillo d'Albornoz, comte de Montemar, reconquistó Sicília per als Borbones, els quals varen donar vida a la dinastia Borbón-Dos Sicilias, una branca italiana dels Borbones espanyols, reinante en tot el Mezzogiorno (regnes independents de Nàpols i Sicília).

Regne de les Dos Sicilias

[editar | editar còdic]

El advenimiento del Primer Imperi francés de Napoleón Bonaparte, va significar que Nàpols va ser presa despuix de la batalla de Camp Tenese i es varen instaurar reis de Nàpols bonapartistas. El borbón rei Fernando, en 1805, es va vore obligat a retirar-se a Sicília, que encara controlava totalment gràcies a l'ajuda de la protecció naval britànica.[12] Despuix d'açò, Sicília es va vore implicada en les guerres napoleòniques. Despuix de la guerra, en decembre de 1815, el rei Fernando va retornar a Nàpols.

Erro al crear miniatura:
Fernando I de les Dos Sicilias.

Els regnes de Sicília i de Nàpols es varen unir formalment en 1816 com Regne de les Dos Sicilias baix els Borbon-Dos Sicilias. Grans moviments revolucionaris varen ocórrer en Palermo en els anys 1820 i 1848, contra el govern borbònic, en Sicília buscant la seua independència de Nàpols; la segona revolució siciliana, la de 1848, va resultar triumfadora, i com a conseqüència d'això es va obrir un periodo d'efímera independència per a Sicília, en el seu propi govern i el seu propi parlament.[13] Més vesprada, en el curs del procés d'Unificació italiana, Sicília, aixina com el restant del Regne de les Dos Sicilias, va ser conquistada pel Regne de Piemont-Cerdenya i es va fusionar en els demés Estats italians per a formar el Regne d'Itàlia.

Societat

[editar | editar còdic]

Durant el Regne normando de Sicília, les comunitats locals varen mantindre els seus privilegis. Els governants del regne Hohenstaufen varen reemplaçar a la noblea local en senyors del nort d'Itàlia, lo que va provocar enfrontaments i rebelions contra la nova noblea en moltes ciutats i comunitats rurals. Estos tumults varen resultar en la destrucció de moltes àrees agràries i el sorgiment del nacionalisme de classe mija, lo que finalment va dur a que els habitants urbans es convertiren en aliats dels aragonesos.[14] Esta situació va continuar durant el breu govern dels angevinos fins al seu derrocament durant les Vespres sicilianes. Els angevinos varen començar a feudalizar el país, aumentant el poder de la noblea en otorgar-els jurisdicció sobre l'alta justícia.[15]

Al mateix temps, es va intensificar la feudalización del Regne de Sicília, per mig de l'imposició de vínculs i relacions feudals entre els seus súbdits. L'erupció del Etna en 1669 va destruir Catania. En 1693, el 5 % de la població del Regne va morir a causa dels terremots. Durant eixe periodo també va haver brots de pesta. Els sigles XVII i XVIII varen ser una época de decadència del regne. La corrupció prevalia entre les classes mija i alta de la societat. La corrupció generalisada i el maltracte de les classes baixes per part dels senyors feudals varen dur a la creació de grups de bandits, que varen atacar a la noblea i varen destruir els seus feus.[10] Estos grups, que s'autodenominaven "màfia", varen ser la base de la màfia siciliana moderna. L'escalada de tumults contra la monarquia va conduir finalment a l'unificació en Itàlia.[16]

El regne va tindre un parlament des de 1097, que va continuar reunint-se a lo llarc de l'història del regne fins a la Constitució de Sicília de 1812.

Demografia

[editar | editar còdic]

Durant el regnat de Federico II (1198-1250), el regne tenia una població d'aproximadament 2,5 millons d'habitants.[17] Durant l'era Hohenstaufen, el Regne tenia tres ciutats en una població de més de 20.000 habitants cada una. Despuix de la pèrdua de les províncies del nort en 1282 durant les Vespres sicilianes i varis desastres naturals com l'erupció del Etna en 1669, la població del Regne de Sicília es va reduir.[10] En 1803, la població del Regne era d'1.656.000 habitants.[18] Les principals ciutats del Regne en aquella época eren Palermo, Catania, Mesina, Mòdica i Siracusa.[18]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Napoli, Regno vaig donar - Enciclopèdia» (en it). Treccani. Consultat el 2024-09-16.
  2. ↑ Zeldes, 2003, pp. 5, 69 i 296-297.
  3. ↑ Chronological - Historical Table Of Sicily, In Italy Magazine.
  4. ↑ Houben, Hubert (2002). Roger II of Sicily: A Ruler between East and West, Cambridge University Press, pp. 7, 148. ISBN 0-521-65573-0.
  5. ↑ Donald Matthew (1992). The Norman Kingdom of Sicily, Cambridge University Press, pp. org/details/normankingdomofs0000matt/page/44–6, 71–74, 86–92, 285, 286, 304. ISBN 0-521-26911-3.
  6. ↑ Fernández-Aceves (2020). County and Nobility in Norman Italy: Aristocratic Agency in the Kingdom of Sicily, 1130-1189, Bloomsbury Academic, pp. 28-29, 34-35, 52-53.
  7. ↑ (2019).Medieval Prosopography.34
    1-2, 13.
  8. ↑ aciprensa. com/wiki/V%C3%ADsperas_SicilianasI Vespri siciliani
  9. ↑ «Encyclopædia Britannica: Kingdom of Sicily».
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Danforth Prince (2007). Frommer's Sicily, Frommer's, p. 314. ISBN 978-0-470-10056-1.
  11. ↑ google. es/books? id=ersCAAAAYAAJ&printsec=titlepage&source=gbs_summary_r&cad=0#PPA87,M1 Cessió de Sicília a Saboya, 13 de juliol de 1713.
  12. ↑ «[1]», Clash-of-Steel. co. uk.
  13. ↑ «[2]», Ohiou. edu.
  14. ↑ David Nicolle (2002). Italian Medieval Armies 1000–1300, Osprey Publishing, pp. 5–10, 18–19, 34. ISBN 1-84176-322-5.
  15. ↑ Samantha Kelly (2003). The New Solomon: Robert of Naples (1309–1343) and Fourteenth-Century Kingship, BRILL, p. 134. ISBN 90-04-12945-6.
  16. ↑ Lucy Riall (1998). Sicily and the Unification of Italy: Lliberal Policy and Local Power, 1859–1866, Oxford University Press, p. org/details/sicilyunificatio0000rial/page/206206. ISBN 0-19-820680-1.
  17. ↑ Kenneth M. Setton (1985). A History of the Crusades, Volume V: The Impact of the Crusades on the Near East, University of Wisconsin Press, p. 313. ISBN 0-299-09144-9.
  18. ↑ 18,0 18,1 Jedidiah Morse. A Compendious and Complete System of Modern Geography: or, A View of the Present State of the World., Thomas and Andrews, p. 503.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Regne_de_Sicília&oldid=1249902»