Unificació italiana

Unificació italiana

   

La Unificació italiana va ser el procés històric que, a lo llarc d'el XIX, va dur a l'unió política entre els Estats en els que la península itálica estava dividida i l'administració majoritària de la qual es trobava vinculada a dinasties considerades «no italianes», com els Habsburgo o els Borbones.

Eixe procés ha d'entendre's en el context cultural del Romanticisme i l'aplicació de l'ideologia nacionalista, que pretenia l'identificació de nació i Estat en un sentit centrípeto i, en el cas d'Itàlia, també irredentista. En Itàlia li'l coneix sobretot com Risorgimento ('Resorgiment', en espanyol), pero també com a Reunificación italiana, degut a que Itàlia va ser unificada per Roma en el III i durant més de setcents anys va constituir, d'iure, la prolongació territorial de la mateixa capital del Imperi, gojant aixina, durant llarc temps, d'unitat política i d'un estatus únic i privilegiat (per eixa raó no va ser una província, a diferència de tots els territoris baix domini romà externs a ella).

El procés d'unificació italiana és resumit aixina: al començament d'el XIX la península itálica estava composta per varis Estats (el Regne Lombardo-Véneto baix el domini austríac; els Estats Pontificis governats pel papa; el Regne de Piemont-Cerdenya baix la Casa de Saboya; el Regne de les Dos Sicilias baix el ram napolitano dels Borbones; entre uns atres), lo que responia més a una concepció feudal del territori que a un proyecte d'Estat lliberal burgués. Despuix de varis intents d'unificació entre 1821 i 1849, que varen ser esclafats principalment pel govern austríac i els seus aliats, l'hàbil política del comte de Cavour, primer ministre del Regne de Piemont-Cerdenya, va conseguir interessar a l'emperador francés Napoleón III en l'unificació territorial de la península, que consistia en expulsar als austríacs del nort i crear una confederació italiana.

A pesar de la derrota del Imperi austríac per l'eixèrcit francés i sardo-piamontés, l'acort no es va complir integralmente per temor de Napoleón III a la desaprovació dels catòlics francesos. Solament la Lombardía, conquistada pels francesos i sardo-piamonteses, va ser anexionada al Regne de Piemont-Cerdenya. Ademés, durant la guerra, varen esclatar insurrecció en els ducados de l'Itàlia del nort, que varen demanar i varen obtindre l'anexió al Regne sardo-piamontés, en la qual cosa es va complir la primera fase de l'unificació.

En la segona fase es va conseguir l'unió del sur quan, Garibaldi, inconforme en el tractat entre Cavour i Napoleón III, es va dirigir a Sicília en els Camises roges, conquistant-la, i des d'allí va ocupar Calàbria i va conquistar Nàpols. Després d'açò, en 1860, les tropes piamontesas varen aplegar a la frontera napolitana, i finalment Garibaldi, que buscava l'unitat italiana, va entregar els territoris conquistats a Víctor Manuel II. Posteriorment i per mig de plebiscits, el Regne de les Dos Sicilias i la major part dels Estats Pontificis es varen unir formalment al Regne de Piemont-Cerdenya, governat pel ya mencionat rei Víctor Manuel II, que es va convertir aixina, en 1861, en la proclamació del Regne d'Itàlia, en sobirà del nou Estat.

El procés d'unificació va ser, especialment en la part septentrional de la península, també producte de la voluntat de les classes dirigents de dites regions, les quals varen actuar per raons no solament ideals sino també geopolítiques i econòmiques; en el Regne de les Dos Sicilias, en canvi, va haver una consistent participació popular, caracterisada pel respal prestat a Garibaldi i a el seu menut eixèrcit per un gran número de voluntaris sureño: la figura carismàtica de Giuseppe Garibaldi i la seua promesa de portar a terme una reforma agrària de gran envergadura en el Mezzogiorno, hi havia en efecte engendrat grans ilusions no solament en les masses rurals, sino també en molts intelectuals meridionals, alguns dels quals (com Luigi Settembrini i Francesco De Sanctis) havien segut anteriorment perseguits i exiliats per les autoritats borbòniques.

Historiadors com Benedetto Croce veuen el procés com la conclusió de la tendència unificadora iniciada en el Renaixença italià i interrompuda per les guerres d'Itàlia i les consegüents dominació per part del Regne de França i de la Monarquia Hispànica sobre l'Itàlia d'el XVI. Este resorgiment nacional va alcançar, en el XIX, totes les regions habitades per gent italiana, des de Sicília fins als Alps, i, cap a 1919-1920, l'Itàlia irredenta, o siga el Trentino, Trieste, Istria i la ciutat de Zara (actual Zadar), en Dalmacia.

En tot cas, el procés va ser canalisat finalment per la Casa de Saboya, reinante en Piemont-Cerdenya (i destacadamente pel primer ministre Camillo Benso comte de Cavour), en perjuí d'atres intervencions «republicanes» de personages notables (Mazzini, Garibaldi) a lo llarc de complicades vicissituts lligades a l'equilibri europeu (intervencions de França i l'Imperi d'Àustria), que varen culminar en l'incorporació de Roma i del Lacio, últims reductes dels Estats Pontificis en 1870. El nou Regne d'Itàlia va continuar la reivindicació de territoris fronteriços, especialment en l'Imperi austrohúngaro (Trieste/Istria/Dalmacia i el Trentino), que es varen solucionar parcialment en 1919, despuix de la Primera Guerra Mundial (Tractat de Saint-Germain-en-Laye), en l'expedició de Fiume de Gabriele D'Annunzio.

Antecedents

Des de l'época romana fins a el XVII

Despuix de la caiguda del Imperi romà d'Occident, l'última volta a on la península itálica va estar políticament unificada de manera permanent va ser baix la prefectura bizantina del pretori d'Itàlia en l'any 584 i, abans d'açò, durant el regne dels ostrogodos o Regnum Italiae, que va durar unes sis décades durant l'Alta Edat Mija. Els ostrogodos constituïen una de les branques del poble godo, el qual era un dels tants pobles germànics que varen ser invadint l'Imperi romà occidental, conseguint terres allí en calitat de foederati a on finalment sorgirien els seus propis regnes independents. Este regne va gojar d'una relativa pau i una calitat de vida millor a la que es va viure abans de la deposición de l'últim emperador occidental, Rómulo Augústulo, durant prou temps, pero tot canviaria a pijor quan els bizantinos, dirigits per l'emperador Justiniano I, varen voler efectuar la cridada Recuperatio Imperii per mig d'unes campanyes militars als regnes germànics. Per supost, aquell regne italià terminaria entrant en guerra en Constantinopla i, despuix d'un llarc conflicte, va ser conquistat en 554; no obstant, totalment devastada havia quedat Itàlia per la guerra. Les grans ciutats romanes com Roma varen perdre població i el senat romà va deixar d'existir. Pels tràgics danys infraestructurals generats pel conflicte, els romans orientals no varen poder defendre correctament al seu exarcado en la península i, pocs anys despuix, esta va tornar a ser invadida per un atre poble germànic, els lombardos. Estos últims varen traure del control de l'Estat bizantí a varis territoris italians i varen crear el seu propi regne. En les edats següents, Itàlia seguiria políticament fragmentada i subdividida en varis Estats més, no tornant a estar unificada novament fins a el XIX.

Antonio Gramsci va escriure, en els anys 1930, que per a entendre el Resorgiment italià cal analisar algunes époques històriques en les que es varen crear les condicions culturals que varen tindre una repercussió sobre ell. Eixos elements varen estar també influenciats per la vida nacional en edat post-resurgimental, o siga, quan ya s'havia constituït un Estat italià unitari. Entre eixes époques revisten suma importància, per al intelectual i polític sardo, l'edat romana durant el periodo republicà; l'edat de les llibertats comunals (des d'el XI fins a el XIV); i l'edat del mercantilisme, ya en época renacimental i moderna (XVI i XVII). Segons Gramsci, fins a el XVIII, l'Iglésia catòlica també entrava en eixa espècie de tradició lliterària i retòrica: se servia ademés d'ella per a proclamar la seua hegemonia, pero en el desenroll d'una mentalitat llaica en una part important de la població (l'atra s'havia quedat ancorada al papat) havia perdut en part el seu pes. Molts historiadors contemporàneus estan d'acort en Gramsci en la necessitat d'estudiar els moments més sobreixents de l'història italiana que varen donar lloc a la formació d'una base identitària sense la qual el Risorgimento no hauria segut possible.

Segons Ernesto Galli della Loggia, politòlec i historiador, en la raïl del destí històric d'Itàlia estan Roma i la seua herència, per un costat, i l'Iglésia catòlica per l'atre, ya que Itàlia va ser «…l'epicentre de la més gran civilisació del món antic… i despuix, al mateix temps, epicentre també del cristianisme, o siga de la major força que va plasmar les estructures espirituals i pràctiques sobre les que es recolza l'Occident modern».

Segons l'historiador Alberto Mario Banti, el pensament nacional del començ d'el XIX es fonamenta en l'herència de Roma i en els ideals republicans de les comunas italianes durant l'Edat Mija i el Renaixença, i no en raons econòmiques, que varen tindre una importància molt marginal. En opinió del note juriste i docent universitari Umberto Cerroni: «Itàlia va ser potser la més precoç de les nacions europees, pero el primer intent d'unificació nacional, portat a terme en la primera mitat d'el XIII per Federico II Hohenstaufen —fill d'una siciliano, naixcut i educat en Itàlia— va fracassar per l'oposició de l'Iglésia, que va poder aixina assegurar el seu poder temporal en la península durant cinc sigles més».

No és d'estranyar que alguns intents d'unificació realisats en época medieval tingueren com a objectiu el carpiment del Estat Pontifici i dels seus aliats. Entre ells senyalem la guerra desnugada per Manfredo de Sicília, fill natural de Federico II, contra els Estats de l'Iglésia en el XIII; els intents dels angevinos napolitanos en la segona mitat d'el XIV; i la guerra dels Huit Sants de la mateixa época, que va tindre com a protagonista un grup de ciutats guiades per Florencia i Milà per a poder contindre el poder polític i militar del papat en Itàlia central i; cap a l'any 1400, l'ocupació de gran part de l'Itàlia septentrional i central, incloses algunes ciutats pontifícies (Perugia i Assís), portada a terme per Gian Galeazzo Visconti, duc de Milà.

Historiadors lliberals com Benedetto Croce veuen en el procés resurgimental la conclusió de la tendència unificadora iniciada en el Renaixença italià, que va sofrir, entre la mitat d'el XVI i el començ d'el XVIII, una llarga interrupció que va coincidir en la dominació directa per part de la Monarquia Hispànica sobre la mitat d'Itàlia i indirecta sobre part de l'atra mitat. Segons Croce «…tant Espanya com Itàlia eren en aquell llavors pobles que estaven en decadència» i «…com Espanya s'havia nutrit de la lluita contra els infels i com Itàlia duya en el seu cor l'Iglésia catòlica, esta potència internacional, al vore's amenaçada per la Reforma va trobar en una Hesperia les seues armes i en l'atra els mijos de cultura per a constituir l'aliança reaccionària de l'Europa meridional en contra de la septentrional, a la qual va ser passant llenta i ininterrompudament la direcció del món modern i que va representar el progrés en totes les esferes d'activitat, contra la regressió i la decadència hispà-italianes».

D'ací «…la impropiedad de considerar com a influència maléfica d'Espanya sobre Itàlia la que en realitat va ser analogia en el procés històric…», posat que «…l'Itàlia amodorrada en pau no mereixia una atra classe de governants ya que tampoc eren de distinta catadura els seus príncips genuïns i els patricios supervivents de les seues repúbliques». Estes i atres afirmacions de Croce sobre l'aristocràcia italiana i la seua responsabilitat en la decadència d'Itàlia, publicades en 1917, quan el país es trobava en plena Primera Guerra Mundial, varen suscitar reaccions, acusacions i fins a indignació per part d'historiadors, escritors, intelectuals i hòmens polítics i «…la polèmica…» escriu un note historiador espanyol contemporàneu «…encara no s'ha extinguit, pero són molts els historiadors que accepten hui, a lo manco en part, els arguments de Croce».

La visió d'alguns historiadors seguix identificant la dominació espanyola d'Itàlia en un periodo de decadència del país, deguda, en part, a l'acció de l'Inquisició (el tribunal religiós tradicional, que no cal confondre en l'institució espanyola, que operava en distints criteris). Autors com Campanella o Giordano Bruno varen sofrir persecució per motius religiosos, com també havia ocorregut a finals d'el XV i en la Florencia de Savonarola.

XVIII

Ya ben entrat el XVII els vínculs entre Itàlia i Espanya es varen afluixar i, en el XVIII, es va trencar l'estreta unió entre els dos països, els pobles dels quals es varen ser alluntant i ignorant.

Erro al crear miniatura:

Estats italians en 1796. La República Corsa de Pasquale Paoli (Còrsega) va ser invadida i anexionada per França en 1768.

En efecte el Tractat d'Utrecht (1713) va posar terme a la dominació espanyola que durant dos sigles havia condicionat directa o indirectament la vida política i econòmica de la major part d'Itàlia. En virtut d'eixe mateix tractat, l'Imperi austríac va escomençar a eixercitar un paper hegemònic en el nort de la península gràcies a l'anexió del Ducado de Milà i al control estricte que va eixercir en el Gran Ducado de Toscana a partir de l'any 1731.

Els ducs de Saboya es varen apoderar de Cerdenya (1718-1720), ostentant des de llavors el títul de reis i donant vida a un Estat multicultural que, encara que va guardar la seua antiga denominació de Regne de Cerdenya, estava format també per Piemont, comtat de Niza i Saboya (esta última regió, la de Saboya —a diferència dels demés territoris italians governats pel rei de Piemont, els quals eren i seguixen sent, en l'excepció de Niza, de llengua i cultura italiana— era i seguix sent de llengua i cultura franc-provençal i hui és part de França).

Les repúbliques de Gènova (la qual va ser, posteriorment, absorbida pel regne sardo-piamontés) i Venècia, varen poder conservar les seues institucions republicanes i independència, pero varen perdre l'importància política i econòmica que havia caracterisat la seua història fins a les primeres décades d'el XVII. Els Estats Pontificis varen seguir sent una monarquia teocràtica independent i, per lo que es referix al sur d'Itàlia, una branca dels Borbones va governar de manera independent, des de 1734, el Regne de Nàpols i el de Sicília, que en 1816 es varen unir formant un únic Estat, el Regne de les Dos Sicilias.

Cal senyalar que en el nort d'Itàlia una atra branca dels Borbones s'havia apoderat, en 1731, del Ducado de Parma. Els Borbones, despuix d'haver ascendit als trons de Nàpols, Palermo i Parma, varen formar Estats independents i els seus monarques es italianizaron, obrint-se a la cultura europea, i «…varen passar, llenta i paulatinament, a estretir noves aliances opostes a la política espanyola». En efecte eixes tres entitats polítiques s'havien constituït com a Estats sobirans a tots els efectes, sense vínculs de dependència d'Espanya.

Durant el XVIII, gràcies també al talant reformiste d'alguns monarques (com Carlos de Borbón, rei de Nàpols i futur rei d'Espanya, i María Teresa I d'Àustria) i a la difusió de l'Ilustració francesa en el país transalpí, es va produir una revitalisació de la cultura italiana en Europa, particularment evident en el camp de la filosofia i de les lletres, coneguda com Risorgimento letterario.

Gianbattista Vico va representar el despertar de la consciència històrica en Itàlia. En el seu Principi vaig donar scienza nuova d'intorno alla comune natura delle nazioni (Principis de ciència nova entorn a la naturalea comuna de les nacions) va investigar les lleis que governen el progrés de la raça humana, conforme a les quals es desenrollarien els fets històrics. Atres escritors importants del Risorgimento letterario varen ser Giuseppe Parini, Gaspare Gozzi i Giuseppe Baretti.

Les idees que varen impulsar la Revolució Francesa de 1789 varen donar un sentit especial a la lliteratura italiana en la segona mitat d'el XVIII. Els italians que aspiraven a una redenció política la consideraven inseparable d'una recuperació intelectual, que al mateix temps creïen solament podia dur-se a efecte tornant a l'antic classicisme. Este fenomen va ser una repetició de lo que ya havia ocorregut en la primera mitat d'el XV.

Per lo tant, patriotisme i classicisme, varen anar els dos principis que varen inspirar la lliteratura que comença en Vittorio Alfieri. Este autor va encaminar la lliteratura cap a una motivació nacional, armada solament en el patriotisme i el classicisme. Atres important escritors patriòtics d'este periodo varen ser Ugo Foscolo, Pietro Colletta, Carlo Botta, Vincenzo Monti i Pietro Giordani.

Durant este periodo va sorgir la polèmica sobre la purea del llenguage. La llengua italiana estava repleta de galicismes. La prosa necessitava d'una recuperació pel be de la dignitat nacional, i es va pensar que açò no podria conseguir-se si no era a través del regrés als grans escritors d'el XIV. Un dels promotors d'esta nova escola va ser Antonio Cesari, que s'empenyorava a reforçar la ya estable supremacia dels modismes toscanos tant sobre l'italià estàndar (a la seua volta derivat del toscano lliterari i ya idioma oficial de l'administració en tots els Estats italians preunitarios a partir d'el XVI) com sobre el restant de continuïtat dialectals italianes. Pero el patriotisme en Itàlia té sempre una miqueta de provinciano, i aixina, contra esta supremacia toscana proclamada i defesa per Cesari, va sorgir una escola lombarda que no volia saber res dels modismes toscanos i que tornaven a l'idea d'una lingua illustre, és dir, una forma d'italià parlat en menys toscanismes.

El Romanticisme va ser un moviment cultural i polític que es va originar en Alemània a finals d'el XVIII, com una reacció al racionalisme de l'Ilustració i el Neoclassicisme. Exaltava els sentiments, el nacionalisme, el lliberalisme i l'originalitat creativa. És el moviment lliterari que precedix i vares agarrar a les revolucions polítiques de 1848 i pot considerar-se representat per Giuseppe Giusti, Francesco Domenico Guerrazzi, Vincenzo Gioberti, Cessara Balbo, Alessandro Manzoni i Giacomo Leopardi.

Despuix de 1850 la lliteratura política va perdre importància, sent un dels últims poetes d'este gènero Francesco dall'Ongaro, en els seus Stornelli politici. Possiblement l'obra lliterària que més va contribuir a l'assentament de l'unitat política italiana (a unitat política ya conseguida) va ser Cor, d'Edmondo d'Amicis (1886), reunió d'episodis protagonisats per chiquets de les distintes regions italianes que exaltaven virtuts com el heroísmo i el sentiment patriòtic d'una forma molt eficaç gràcies al recurs a lo sentimental. Va ser àmpliament utilisat com a material escolar i passat al cine, la televisió i els dibuixos animats internacionals (com en el cas de Marque, dels Apenins als Vages).

Les societats secretes

Erro al crear miniatura:

Placa en memòria dels carbonarios Angelo Targhini i Leonida Montanari en Roma.

Erro al crear miniatura:

Giuseppe Elia Benza, patriota, advocat i publiciste italià.

Els ideals revolucionaris també es varen propagar a través de societats secretes, tals com els carbonarios, els adelfos i els neogüelfos.

Durant el domini napoleònic, liderat pel general francés Joaquín Murat, cunyat de Bonaparte, es va formar en Itàlia un grup secret de resistència, la Carbonería. Era una societat més o menys masónica l'objectiu de la qual, com el de la maçoneria en general, era combatre l'intolerància religiosa, l'absolutisme i defendre els ideals lliberalés. També varen lluitar contra les tropes franceses perque estes estaven realisant un autèntic espoli artístic d'Itàlia.

En l'expulsió dels francesos, la Carbonería es va propondre l'objectiu de l'unificació política d'Itàlia i de l'implantació dels ideals lliberals.

Els carbonarios eren principalment gent de la mijana i menuda burguesia de les vàries regions italianes. S'organisaven en benes de vint membres cada una, que desconeixien als grans caps. Hi havia una bena central, formada per sèt membres, que era la que transmetia el treball a les demés.

En 1830, Giuseppe Mazzini (1805-1872) va entrar als carbonarios, i va ser encarcerat en 1831 per incitar a la rebelió al poble, junt en Federico Campanella, Giuseppe Elia Benza, Carlo Bini i Giambattista Cuneo, per lo que va passar a criticar a les societats secretes, els seus ritos i la seua ineficiència militar. De la crítica a les societats secretes va passar a l'acció i va fundar la Jove Itàlia, una organisació paramilitar que pretenia lliberar Itàlia del domini austríac i unificar el país per mig de l'educació del poble i la formació d'una República democràtica. El seu lema era: «Drets dels hòmens, progrés, igualtat jurídica i fraternitat».

La societat va organisar cèlules revolucionàries per tota la península. A este moviment democràtic s'oponien atres corrents que també pretenien l'unificació d'Itàlia. Uns eren els reformistes monàrquics, contraris a la violència de Mazzini i que demanaven l'unificació entorn al Regne de Piemont-Cerdenya, en un règim monàrquic constitucional. Uns atres eren els neogüelfos, conservadors liderats per Vincenzo Gioberti, que el seu ideal era fer d'Itàlia una unió d'Estats federats presidits pel papat.

Vore també

• Regne d'Itàlia (1861-1946)
• Regne de les Dos Sicilias
• Giuseppe Garibaldi
• Emilia Morosini
• Raffaello Giovagnoli, companyer de Garibaldi i historiador del Risorgimento
• Piemont-Cerdenya
• Carbonería
• Camilo Benso
• Víctor Manuel II
• Víctor Manuel III
• Història d'Itàlia
• Expedició dels Mil

Bibliografia

• Bernardino Barbadoro, Ventisette secoli vaig donar storia D´Itàlia, Associació Dante Alighieri, Buenos Aires.
• Alberto Mario Banti, La nazione del Risorgimento: parentela, santità i onore alle origini dell'Itàlia unita, Torino, Einaudi, 2000 (Biblioteca vaig donar cultura storica; 225)
• Alberto Mario Banti, Il Risorgimento italià, Roma-Bari, Laterza, 2004 (Quadrante Laterza; 125)
• Benedetto Croce, Espanya en la vida italiana de la Renaixença, Sevilla, Editorial Renaixença, 2007, ISBN 9788484722687
• Derek Beals i Eugenio I. Biagini, Il Risorgimento i l'unificazione dell'Itàlia, Bolonya, Il Mulino, 2005, ISBN 88-15-09856-9
• Raffaele De Cesarea, The Last Days of Papal Rome, Archibald Constable & Co, London (1909)
• Franco Della Peruta, L'Itàlia del Risorgimento: problemi, momenti i figure, Milano, Angeli, 1997 (Saggi vaig donar storia; 14)
• Franco Della Peruta, Conservatori, liberali i democratici nel Risorgimento, Milano, Angeli, 1989 (Storia; 131)
• Ernesto Galli della Loggia, L'identità italiana, Bolonya, Il Mulino, 1998, ISBN 88-15-06612-8
• Carlo Ghisalberti, Istituzioni i società civile nell'età del Risorgimento, Roma-Bari, Laterza, 2005 (Biblioteca universale Laterza; 575)
• Antonio Gramsci, Quaderno 19 – Il Risorgimento italià, Torí, Einaudi, 1977 (en introducció i comentaris de Corrado Viviani)
• Denis Mack Smith, Il Risorgimento italià: storia i testi (Nuova ediz.), Roma-Bari, Laterza, 1999 (Storia i società)
• Lucy Riall, Il Risorgimento: storia i interpretazioni, Roma, Donzelli, 1997 (Universale; 2)
• Rosario Romeo, Risorgimento i capitalisme, Roma-Bari, Laterza, 1998 (Econòmica Laterza; 144) (1.ª ed. 1959)
• Alfonso Scirocco, L'Itàlia del risorgimento: 1800-1860 (vol. 1 digues Storia d'Itàlia dall'unità alla Repubblica), Bologna, Il mulino, 1990 (Li vie della civiltà)
• Alfonso Scirocco, In difesa del Risorgimento, Bologna, Il mulino, 1998 (Collana vaig donar storia contemporanea)
• Pietro Scoppola, La proposta politica vaig donar De Gasperi, Bologna, Il Mulino, 1977.
• Stuart J. Woolf, Il risorgimento italià, Torino, Einaudi, 1981 (Piccola biblioteca Einaudi; 420)
• Arnaldo Mauri, L'oltre Adriatico, un obiettiu mancato nel processo vaig donar unificazione nazionale. Cause i conseguenze politiche ed economiche, WP. n. 9/2011, Dipartimento vaig donar Economia, Management i Metodi quantitativi, Università degli Studi vaig donar Milano, 2011.
• I. I. I. Hals, Pio Nono: A Study in European Politics and Religion in the Nineteenth Century, P. J. Kenedy, 1954.
• Edgar Holt, The Making of Italy 1815-1870, Atheneum, New York (1971).