Primer Imperi francés

Primer Imperi francés

El Primer Imperi francés, també conegut com el Imperi napoleònic o la França napoleònica, va anar el govern monàrquic establit per Napoleón Bonaparte despuix de la dissolució del Consulat en 1804. En el seu màxim apogeu, l'Imperi va comprendre la major part d'Europa Occidental i Central, ademés de posseir numerosos dominis colonials i Estats clientelares. El règim va durar des del 18 de maig de 1804 —proclamació de Napoleón com emperador— fins al 4 d'abril de 1814, i des del 20 de març al 7 de juliol de 1815, dia de l'entrada de les forces del rei Luis XVIII a París. La presència de Napoleón Bonaparte, un militar temut que encarnava els ideals revolucionaris, va despertar la por de les monarquies absolutistas que, tement l'expansió de les idees de la revolució francesa i favorides pel Regne Unit, no varen cessar en fer-li la guerra a França. No obstant, es varen topar en una série de derrotes humillantes a mans de l'emperador. Per a l'any 1812, Napoleón ya controlava tota Europa occidental i central, en l'excepció de la Gran Bretanya i Portugal. En les seues conquistes, varis Governs absolutistas varen ser extints i les idees de la revolució francesa es varen disseminar per Europa. Napoleón acariciava el desig de transformar a França en una potencia hegemònica, i es va esforçar en conseguir-ho fent gala d'un geni militar i una capacitat de liderage innats. Va mantindre un Govern constitucional, que reservava un immens poder polític a la figura de l'emperador, inspirat en la seua popularitat i la seua estreta relació en el eixèrcit. Aixina i tot, l'imperi va ser fundat i governat en les bases de la revolució francesa: Napoleón va ser elegit sobirà per mig d'un plebiscit, establint un Estat continental i centralisat molt comparable a l'antic Imperi romà. El seu règim va finalisar després de conseqüents derrotes militars, despuix de vore's obligat a enfrontar a casi tota Europa en conjunt. No obstant, l'influència de la França napoleònica va perdurar més allà de la seua existència, en les décades següents esclatarien per tot el continent una série de revolucions populars que posarien fi definitiu al despotisme. En el pla intern, Napoleón va conseguir restablir la estabilitat política de França i va crear una infraestructura capaç d'impulsar els negocis de la burguesia francesa; baix el seu govern, França alcançaria el seu màxim esplendor. Va posar fi a l'ancestral feudalisme de la monarquia i va crear una noblea del mèrit compresa per aquells considerats competents i dignes de tal posició. Va impulsar el lliberalisme econòmic, les construccions, l'educació, les arts i les lleis, sent els seus famosos còdic civil i còdic de comerç (el conjunt de les normes del dret civil i del dret mercantil francés un sol text llegal) un dels seus majors llegats a la humanitat, puix inspira hui en dia a casi la mitat dels ordenaments jurídics del món.

El camí a l'imperi

Inicis i primeres campanyes de Napoleón Bonaparte

Napoleón Bonaparte va nàixer en Ajaccio, Còrsega, en 1769, un any en acabant de que la illa de Còrsega passara a domini de França. Va estudiar en l'Acadèmia Militar Francesa i conseguiria proyectar el seu geni militar solament despuix de la Revolució francesa (1789). Napoleón va ser promogut a general en tan sol vintiquatre anys d'edat despuix del lloc de Tolón en 1793. En l'any 1795, i als vintissís anys d'edat, comandó l'eixèrcit francés que va conquistar part de la península itálica (Campanya d'Itàlia) i d'Egipte (Campanya d'Egipte) entre els anys 1796 i 1797.

Colp d'Estat de Napoleón Bonaparte: El 18 de Brumario

Artícul principal → Colp d'Estat del 18 de brumario.

Havien passat dèu anys de l'inici de la Revolució francesa, pero França seguia sense conseguir la estabilitat política, econòmica i social desijada. Per una part, l'orde era pertorbat per les pressions populars, que exigien mides capaces d'acabar en la pobrea i la misèria en que vivia gran part de la població del camp i de les ciutats. Per l'atra, la burguesia, classe social que havia liderat la Revolució francesa, vea els seus negocis sucumbir en funció de les constants crisis econòmiques i polítiques. Per a completar l'escenari, varis països europeus conspiraven i combatien per a posar fi al règim revolucionari en França. En mig d'eixe caos, descolla victoriós en el camp de batalla un jove general cridat Napoleón Bonaparte. En el respecte i la fama adquirits en el camp de batalla, en aquell moment Napoleón Bonaparte representava l'alternativa política ideal per a solucionar els problemes dels francesos. Era vist com a héroe per la població i considerat un líder per la burguesia. Respalat per la seua gran popularitat, comandó el 9 de novembre de 1799 (18 de brumario de l'any VIII, segons el calendari republicà francés) un colp d'Estat contra el govern del Directori conegut com el "Colp d'Estat del 18 de brumario".

Instauració del Consulat: Napoleón Bonaparte "Primer Cònsul"

Dos mesos despuix Napoleón Bonaparte assumiria el poder, entrant en vigor una nova constitució i creant el Consulat, orgue que va substituir al Directori en el govern de França. Estava constituït per tres cònsuls, dels quals Napoleón es va convertir en el "primer cònsul" i virtual dictador de França. Recolzat per gran part de la població francesa, va ser investit d'amplis poders. Napoleón va procurar restablir l'orde intern, reorganisar l'administració pública i reduir l'inflació. En això, l'economia tornaria a créixer. Normalisar també les relacions en l'Iglésia era un atre objectiu, trencades des de l'any 1790. Una atra mida important del seu govern va ser la creació del Còdic Civil de França, conegut mundialment com el Còdic de Napoleón o Napoleònic, el mateix reunia principis del Dret Romà, d'órdens reals i de la llegislació civil i penal vigent durant la Revolució francesa.

Inici del Primer Imperi

Erro al crear miniatura:

Napoleón I

En el pla extern, Napoleón Bonaparte va conseguir restablir la pau per mig de victòries militars i de negociacions diplomàtiques, neutralisant als adversaris de França. En este àmbit, un dels aspectes més destacats del govern va ser l'acort de pau firmat en 1802 en el Regne Unit, que posava fi a anys de conflicte, lo que aumentaria més el seu prestigi. En 1804, Napoleón (que dos anys abans s'havia convertit en cònsul vitalici) va ser autorisat, per mig d'un plebiscit, a assumir el títul d'emperador dels francesos. Les principals reformes de Napoleón varen ser:

• Establir un sistema de govern centraliste.
• Pacificar la societat francesa: va permetre l'ingrés de les persones que s'havien exiliat del país.
• Estabilisar els imposts: va crear el Banc de França i el Còdic de Comerç.
• Impulsar un sistema educatiu centralisat i polític.
• Crear el Còdic Civil per a regular la convivència entre els ciutadans.
• Restablir les relacions en l'Iglésia catòlica.

Apogeu de l'imperi: les guerres napoleòniques

Artícul principal → Guerres napoleòniques.

Erro al crear miniatura:

HMS Victory despuix de la batalla de Trafalgar. Considerada una de les batalles més decisives de l'història, la victòria britànica va terminar en els desijos de Napoleón d'invadir Gran Bretanya.

La pau firmada en el Regne Unit va durar poc. En 1803, el Regne Unit es va aliar en Rússia i Àustria per a combatre a la França de Napoleón Bonaparte. Dos anys despuix, Napoleón va organisar una gran expedició per a invadir el territori britànic, pero les forces navals combinades de França i Espanya (aliada de França) varen ser derrotades en la batalla de Trafalgar, a on va morir el afamado almirant britànic Horatio Nelson. Despuix d'este contratemps, Napoleón va abandonar (encara que no va oblidar) els seus plans per a invadir les illes britàniques, i va bolcar la seua atenció als seus enemics en el continent. En terra, no obstant, l'eixèrcit francés va véncer a les forces russes i austríaques en la batalla d'Austerlitz en 1805 (coneguda com la batalla dels Tres Emperadors: França, Rússia i Àustria). Despuix d'Austerlitz, Àustria va firmar el Tractat de Presburgo, deixant la coalició. Açò li va costar a Àustria cedir Venècia al Regne d'Itàlia (Napoleònic) i el Tirol a Baviera. En la retirada d'Àustria de la guerra va sobrevindre un estancament. L'eixèrcit napoleònic tenia un récort de victòries imbatibles en terra, pero la força total de l'eixèrcit rus encara no havia entrat en joc. Les guerres napoleòniques varen generar numerosos canvis en el mapa d'Europa, com el fi del Sacre Imperi Romà Germànic, que existia des del X. En el seu lloc, Napoleón Bonaparte, va constituir la Confederació del Rin. En general, les regions dominades per Napoleón varen acabar formant Governs fidels a l'emperador francés. Aixina la seua àrea d'influència es va incrementar cada volta més.

Bloqueig Continental al Regne Unit

Regne Unit, per la seua banda, continuava sent el principal oponent de França. En una poderosa força naval i una economia desenrollada, resistia als atacs de Napoleón Bonaparte. Tractant de disminuir les forces del seu adversari, Napoleón Bonaparte, en l'any 1806 va impondre el Bloqueig Continental, que decretava el tancament dels ports europeus al comerç britànic. En eixa mida, Napoleón Bonaparte esperava derrocar l'economia britànica per a derrotar-la després militarment. Com a conseqüència, el mercat per a la burguesia francesa també seria ampliat.

La Quarta Coalició

Erro al crear miniatura:

Victòria en la batalla de Jena.

La Quarta Coalició contra França (de 1806 a 1807), formada per Rússia, Prusia, Sajonia, Suècia i el Regne Unit, es va formar solament uns mesos despuix del colapse de la coalició precedent. El rei de Prusia Federico Guillermo III va prendre la decisió d'anar a la guerra independentment de les atres grans potències. Napoleón va llançar a totes les forces franceses sobre el Rin. Eren al voltant de 160 000 hòmens, sifra que va aumentar a mida que la campanya contra Prusia es desenrollava, i es varen moure en tal velocitat que virtualment varen aniquilar al eixèrcit prusiano d'uns 250 000 hòmens. L'eixèrcit prusiano va ser definitivament vençut per Napoleón en la batalla de Jena, i pel mariscal Louis Nicolas Davout en la batalla d'Auerstädt (14 d'octubre de 1806). Esta última batalla va enfrontar a un simple cos de l'eixèrcit francés que va derrotar al gros de l'eixèrcit prusiano. En Jena, Napoleón únicament va lluitar contra un destacament. La següent etapa de la guerra va dur a l'expulsió de les tropes russes de Polònia i la creació del nou Gran Ducado de Varsòvia. Napoleón llavors va prendre rumbo nort per a enfrontar-se als restants de l'eixèrcit rus i intentar capturar la nova capital prusiana de Königsberg. Un moviment tàctic en la batalla d'Eylau, entre el 7 i el 8 de febrer, va forçar als russos a una posterior rendició. Napoleón va dur a l'eixèrcit rus llavors a la batalla de Friedland, el 14 de juny. Despuix d'esta derrota, Alejandro es va vore forçat a firmar la pau en Napoleón en Tilsit, el 7 de juliol de 1807. En el Congrés d'Erfurt (1808), Napoleón i el sar Alejandro I varen acordar que Rússia devia forçar a Suècia a unir-se al Bloqueig Continental, lo que va conduir a la guerra finlandesa i a la divisió de Suècia pel golf de Botnia. La part oriental va ser anexada per Rússia en el Gran Ducado de Finlàndia.

Invasió de Napoleón Bonaparte a la península ibèrica

Artícul principal → Guerra de l'Independència Espanyola.

Erro al crear miniatura:

La defensa del parc de Monteleón durant el Alçament del 2 de Maig en Madrit.

Erro al crear miniatura:

El gran dia de Girona (1863/1864), de Ramón Martí Alsina. Descriu un dels episodis més cruents del Lloc de Girona de 1809.

En l'objectiu de fer complir el Bloqueig Continental, Napoleón Bonaparte va posar en pràctica una política d'intervencions i anexió. En 1807 va ordenar l'intervenció militar en la península ibèrica, dirigida a Portugal (aliat del Regne Unit), pero en el transcurs implicaria l'invasió d'Espanya, en el tro de la qual va colocar al seu germà José Bonaparte; els espanyols varen resistir a l'imposició del nou rei i es varen alçar en armes contra els francesos. A pesar de la repressió mampresa, les forces napoleòniques no varen conseguir derrotar definitivament als espanyols. En el mateix any, Napoleón va decidir invadir Portugal, el qual era el pla inicial, que havia refusat acceptar el Bloqueig Continental contra el Regne Unit. El país va ser ocupat sense dificultats, pero la família real portuguesa va escapar a les seues possessions en Amèrica (Brasil) escoltada per navío britànics. Els francesos, no obstant, no varen permanéixer molt temps en Portugal pels continus atacs anglo-portuguesos. El poble de Madrit es va alçar contra les tropes napoleòniques el 2 de maig de 1808 i este alçament va ser l'inici de numerosos tumults i batalles per tot el país que varen carrejar mesos despuix la primera derrota important de les forces franceses en la batalla de Bailén, el mateix Napoleón comandó les forces que varen invadir Espanya i varen derrotar a l'eixèrcit d'este país; també va derrotar a l'eixèrcit britànic que va vindre en ajuda d'Espanya. Este conflicte va supondre un gran desgast humà (s'ha estimat en 300 000 baixes) i econòmic per a França. Es calcula que el 10 % de les baixes tant del costat espanyol com el francés varen ocórrer durant els dos llocs a la ciutat de Saragossa, entre el 15 de juny de 1808 i el 21 de febrer de 1809.

Influència Napoleònica en Amèrica

Erro al crear miniatura:

El territori comprat de la Louisiana en un mapa de principis del XX.

Erro al crear miniatura:

Batalla en Sant Dumenge, de January Suchodolski sobre un choc entre tropes polaques al servici de França i rebels haitianos.

Erro al crear miniatura:

Primera junta de Govern (Argentina). Les juntes de Govern locals varen ser fidels a la persona de Fernando VII (pero no al Govern nacional espanyol o francés), a qui reconeixien com a llegítim sobirà.

Ademés de les repercussions en Europa, l'invasió napoleònica en la península ibèrica tindria importants conseqüències en l'Amèrica colonial. La caiguda del rei espanyol va acabar sent el detonant que conduiria a la creació de juntes de Govern per a autogobernarse en l'Amèrica espanyola, que després derivarien en la independència dels territoris espanyols en Amèrica. En el restant del continent, la Compra de Luisiana i el maneig que va donar França al procés d'independència d'Haití varen tindre una enorme influència en el desenroll del continent. Napoleón Bonaparte, que el seu poder en França era cada volta major, desijava restablir en Saint-Domingue el domini dels colon francesos i conseguir recuperar aixina l'espenta de l'indústria azucarera. Va enviar a L'Espanyola un eixèrcit de 25 000 soldats al mando del seu cunyat Carlos Víctor Leclerc (1772-1802) al mando de l'expedició en decembre de 1801. Els francesos no varen conseguir restablir l'esclavitut en Saint-Domingue. Gràcies al poder militar construït en temps de Louverture, els negres varen derrotar als francesos en la batalla de Vertières en 1803. L'1 de giner de 1804, un nou líder, Jean-Jacques Dessalines, va proclamar l'independència del país, al que va rebatejar en el seu nom aborigen Haití que significa terra montanyosa. En 1803 la Louisiana era un territori d'aproximadament dos millons de km², que lindaba al nort en les possessions britàniques, a l'est en el riu Mississipi i al sur i oest en la Nova Espanya. Estats Units buscava la manera de controlar la navegació sobre el riu Mississipi, fet que li va dur a iniciar negociacions en el règim de Napoleón Bonaparte, per llavors primer cònsul francés. Per la seua banda França tenia pressa per desfer-se d'esta colónia que havia obtingut només dos anys arrere (per mig del Tractat de Retrocessió en Espanya, que obligava a tornar a França el territori adquirit per Espanya despuix de la guerra dels Sèt Anys), ya que Haití havia declarat la seua independència de França, situació que impossibilitava a l'armada francesa la bona defensa de la Louisiana des d'este bastió. Davant esta situació Napoleón va preferir llavors vendre la colónia als nortamericans que córrer el risc de perdre-la davant els britànics.

Decliu de l'imperi

Erro al crear miniatura:

Mapa d'Europa en 1812, en roig la Sexta Coalició, en blava l'Imperi napoleònic.

En 1810, a pesar dels problemes en la península ibèrica, els francesos eren els senyors de gran part de la Europa Occidental. A partir d'eixa época, no obstant, una successió d'obstàculs acabaria duent a l'agotament de l'imperi. En la pròpia França el prestigi de Napoleón Bonaparte estava sent sacsat en tots els estrats socials en conseqüència del despotisme del règim i les guerres contínues. No solament les baixes humanes eren grans, sino també millers de jóvens tractaven d'escapar del servici militar. Quan més es varen intensificar les manifestacions d'oposició, el Govern recorria a la censura dels periòdics, llibres i a la repressió policial. Eixes mides aumentaven el descontent de la majoria dels francesos.^{cita requerida}

La Sexta Coalició

Napoleón Bonaparte invadix Rússia: "Terra cremada"

Erro al crear miniatura:

Incendi de Moscou.

En el pla extern, França no conseguia véncer a la resistència dels britànics, que freqüentment encapçalaven coalicions militars formades en atres països adversaris com Àustria i Rússia per a derrotar a l'Imperi francés. El Bloqueig Continental era també cada volta més irrespetado. Prova d'això és que, en 1810, el sar de Rússia, Alejandro I, va trencar en l'acort en França i va promoure una reaproximación en el Regne Unit; en represàlia, Napoleón Bonaparte i les seues tropes varen invadir Rússia en 1812. A pesar d'haver pres Moscou, els francesos no varen conseguir la victòria. A la seua arribada, varen trobar una ciutat deserta i en flames, i no varen conseguir abric per a descansar ni aliments per a repondre les forces de les tropes i dels cavalls. En este episodi, Napoleón va ser agarrat per sorpresa, perque l'eixèrcit rus havia recorregut a l'hàbil estratègia de terra cremada: destrucció intencionada delloc poc abans de l'invasió per a impedir l'obtenció de suministraments i la retirada del contingent militar per a evitar una confrontació oberta en els invasores. La maniobra va representar un desastre per a l'eixèrcit francés. Sense eixida, les tropes napoleòniques varen deixar la ciutat baix un rigorós hivern i casi tots varen ser aniquilats pels atacs esporàdics realisats per l'eixèrcit rus des de la retaguàrdia, també per la fam i pel fret. De l'eixèrcit de 650 000 soldats armats que varen ingressar en juny a territori rus, ya en novembre a penes aplegava a la sifra de 27 000 hòmens. La victòria total en esta ocasió, va anar dels russos.

Alvanços de la Coalició

Erro al crear miniatura:

Batalla de Leipzig.

En la guerra espanyola, en la batalla de Vitòria (21 de juny de 1813), l'ocupació francesa d'Espanya es va acabar definitivament per la victòria de sir Arthur Wellesley sobre José Bonaparte, i els francesos es varen vore forçats a abandonar Espanya creuant els Pirineus. Veent una oportunitat en esta històrica derrota de Napoleón, Prusia va tornar a la guerra, Napoleón va creure que podria crear un nou eixèrcit tan gran com el que havia enviat a Rússia, i va reforçar ràpidament les seues forces en l'est de 30 000 a 130 000 hòmens, que posteriorment varen aplegar als 400 000. Napoleón infligió 40 000 baixes en les forces aliades en la batalla de Lützen (2 de maig de 1813), i en la batalla de Bautzen (20 de maig al 21 de maig). En la batalla de Leipzig en Sajonia (16 d'octubre al 19 d'octubre de 1813), també cridada «batalla de les Nacions», 191 000 francesos varen lluitar contra més de 450 000 aliats, i els francesos varen ser derrotats i forçats a retirar-se a França. Napoleón va lluitar en una série de batalles, incloent la batalla d'Arcis-sur-Aube, en França, pero poc a poc va ser forçat a retrocedir front la superioritat dels seus oponents. L'etapa final de la campanya, la defensa de França, va fer tornar a l'emperador a la lluita al front de les seues tropes contra un enemic inmensamente superior en número en la Campanya dels Sis Dies, la qual molts consideren la millor campanya de tota la seua carrera. Finalment, les seues anteriors pèrdues en Rússia i Alemània aixina com el número marejant d'efectius coaligados varen ser massa grans com per a ser remediats en esta última etapa, i els aliats varen terminar ocupant París, lo que aünat a la traïció dels mariscals va forçar a l'emperador a abdicar.

Sèptima Coalició contra França: abdicació i exili de Napoleón Bonaparte

La derrota de l'eixèrcit napoleònic va enfortir a a el Regne Unit i els seus aliats. Arruïnat, Napoleón Bonaparte va tindre que renunciar, en 1814, al tro francés i va ser a l'exili a la illa d'Elba. La coalició liderada pel Regne Unit ocuparia França, restablint la monarquia dels Borbones, i colocaria en el tro a Luis XVIII de França, germà del rei depost i guillotinat: Luis XVI, en 1793 durant la Revolució francesa. Al mateix temps, els països victoriosos varen decidir reunir-se i traçar els destins d'Europa, organisant el Congrés de Viena a on reconfiguraron el mapa d'Europa.

Restabliment de la monarquia en França

Erro al crear miniatura:

Luis XVIII.

Les tropes aliades varen entrar en París el 31 de març de 1814. Luis XVIII, no obstant, no podia caminar, i aixina va enviar al comte d'Artois a França en giner de 1814. Luis va emetre palesos en les que nomenava al comte d'Artois lloctinent general del Regne en l'event en el que els borbones varen ser restaurats. Napoleón I va abdicar l'11 d'abril. Cinc dies despuix, el Senat francés va invitar als borbones a reasumir el seu lloc en el tro de França. Luis XVIII va firmar el Primer Tractat de París el 30 de maig de 1814. El tractat li va donar a França les seues fronteres de 1792, que s'estenien a l'est del Rin. No va tindre que pagar cap indemnisació de guerra, i els eixèrcits d'ocupació de la Sexta Coalició es varen retirar a l'instant del sol francés. Estos térmens generosos s'invertirien en el Segon Tractat de París despuix dels Cent Dies (la tornada de Napoleón a França en 1815). El restabliment de la monarquia dels Borbones en França va ser seguit a la tornada dels nobles que s'havien fugat del país a l'inici de la Revolució francesa. En retornar, els exiliats varen voler recuperar els seus antics drets i bens, lo que va generar gran insatisfacció popular.

Tornada de Napoleón Bonaparte: Imperi dels Cent Dies

Artícul principal → Cent Dies.

Erro al crear miniatura:

La tornada de Napoleón.

Erro al crear miniatura:

La batalla de Waterloo, per William Sadler.

Percebent que el moment era propici per a intervindre una volta més en l'escenari polític, Napoleón Bonaparte es va fugar de l'illa d'Elba i, en març de l'any 1815, va reprendre el govern. El nou govern va durar a penes cent dies. El periodo conegut com els Cent Dies va començar quan Napoleón va abandonar Elba i va desembarcar en Cannes, l'1 de març de 1815. A mida que es traslladava cap a París, va ser recaptant respals per a on passava, i finalment va derrocar al recent restaurat Luis XVIII sense haver disparat un sol tir, sent dut en muscles fins al palau de les Tullerías per la multitut enardida. Els aliats varen preparar de colp i repent els seus eixèrcits per a enfrontar-se a ell de nou. Establit de nou en París, va promulgar una nova constitució, de caràcter més democràtic i lliberal que la vigent durant l'Imperi. Molts veterans varen acodir a la seua cridada, començant de nou l'enfrontament contra els aliats. El resultat va ser la campanya de Bèlgica, que va concloure en la derrota en la batalla de Waterloo el 18 de juny de 1815.

Derrota definitiva de Napoleón Bonaparte: exili i mort en l'illa de Santa Elena

Erro al crear miniatura:

Napoleón en Santa Elena.

Napoleón Bonaparte va ser definitivament vençut pel general britànic Wellington en la batalla de Waterloo, en Bèlgica, en juny de 1815, i va abdicar en el seu fill, Francisco Carlos José Bonaparte, proclamant a este com Napoleón II. Lo efímer del nou govern del seu pare, va impedir que Napoleón II poguera tornar a França per a confirmar el seu nomenament i fer-se càrrec de l'herència. Esta volta, els britànics, a els qui es va rendir el 15 de juliol, enviarien a Napoleón Bonaparte a un lloc més distant: la illa de Santa Elena, en ple oceà Atlàntic. Va desembarcar en ella el 17 d'octubre, i allí va morir el 5 de maig de 1821.

Administració

Emperador

Vore també: Emperador dels francesos i Casa de Bonaparte

"Emperador dels francesos" és el títul que es va impondre a Napoleón en 1804 en l'instauració del Primer Imperi francés, durant fins a 1815, any en el que les potències europees coaligades li varen permetre seguir ostentant-ho, pero reduït territorialmente a l'Illa d'Elba; posteriorment ho va eixercir en els Cent Dies de 1815, concloent en la seua definitiva derrota en la batalla de Waterloo. El fill de Napoleón, Napoleón Francisco José Carlos Bonaparte (1811–1832), va ser fet rei de Roma (1811–1814) i proclamat emperador com Napoleón II el 22 de juny de 1815, despuix de l'abdicació del seu pare (com a conseqüència de la derrota en la batalla de Waterloo), deixant de ser-ho el dia 7 de juliol del mateix any, en l'entrada dels aliats i partidaris de Luis XVIII en París.

Govern

Baix l'Imperi, cada ministre treballava directament per a Napoleón: tot el poder estava en les seues mans. Són reduïts a mers agents d'eixecució, i el seu treball consistix en supervisar l'aplicació de les lleis. Per a ajudar als ministres en l'excés de treball, es varen establir administracions dirigides per consellers d'Estat (cridades Direccions generals); estes són part independent dels ministeris. Aixina, es va crear la Direcció general de Correus (en 1804), la Direcció Forestal (1805), la Direcció general de Renovació i Conscripción Militar (1806), la Direcció general de víveres de guerra (1808) i la Direcció general de Mines (1810), unint-se a la branques creades baix el consulat.

En tot, l'autoritat de Napoleón no va alcançar la seua consolidació definitiva únicament en virtut de reformes. La dictadura es va afiançar en el poder en l'eixèrcit com a columna vertebral, que per mig de levas de reclutes va contar, entre 1806 i 1812, en 1,3 millons de soldats, el 41% dels hòmens obligats al servici militar i en una burocràcia ordenancista i centralisada. Pero no va existir llibertat política. Napoleón va perseguir implacablemente als enemics interns i a les veus crítiques -Madame de Stäel i Chateaubriand- en una rigorosa censura de prensa i un eficaç aparat policial.

El bonapartisme, és dir, una dictadura plebiscitaria que només admetia a certs grups assessores carents de verdaderes atribucions jurisdiccionals, va desenrollar una activitat reformista intens, que excloïa als rivals polítics realment poderosos. En els moments més decisius del seu regnat, Napoleón va buscar invariablement la ratificació de les masses, com quan va decidir donar caràcter vitalici (1802) i successori al seu consulat, o quan va voler crear l'imperi (1804). De tots modos, la societat burguesa, lliberalisada i igualada, va ser somesa conscientment a un procés de despolitización, a l'hora que es construïa un estat omnipresent i autoritari, de ribets monàrquics.

Assamblees llegislatives

Erro al crear miniatura:

Gravat que representa una sessió del senat.

L'imperi va mantindre les institucions creades en el consulat, com el Senat conservador (Sénat conservateur), el Cos Llegislatiu (Corps législatif), el Tribunat i el Consell d'Estat (Conseil d'État).

Senat conservador: La missió del Senat és garantisar la constitucionalitat de les lleis: és el "conservador de la Constitució" i pot, com a tal, votar en contra de la promulgació d'un text votat pel Cos Llegislatiu. Durant el Consulat, li correspon a ell designar als Cònsuls; baix l'Imperi, pugues en ser necessari elegir un regente, o inclús un nou Emperador si el titular del càrrec mor sense hereu directe.

Cos Llegislatiu: El paper d'esta assamblea és exclusivament llegislatiu: consistix en aprovar o no, pero sense debatre, les lleis que se li presenten despuix del seu examen per part del Tribunat. Els poders del Cos Llegislatiu varen aumentar despuix de la supressió del Tribunato (1807).

Tribunat: La seua funció és sol deliberar sobre els proyectes de llei abans de la seua adopció per l'Orgue Llegislatiu, les iniciatives de lleis eren del Consell d'Estat. El procediment per a adoptar la llei es va organisar sobre el principi de la divisió del treball entre el Tribunado, que va discutir els proyectes sense votar-els, i l'Orgue Llegislatiu, que va votar els proyectes sense discutir-els. Esta assamblea s'elimina en 1807.

Consell d'Estat: El Consell d'Estat de l'Any VIII és responsable de preparar els proyectes de llei i ajudar al Cap d'Estat en la resolució de conflictes administratius. Els membres del Consell d'Estat presenten i defenen els proyectes del govern davant el cos llegislatiu. Mimat per Bonaparte, durant el Consulat i l'Imperi, tindrà un paper clau en la redacció del Còdic Civil.

Els departaments

En la proclamació de l'Imperi 18 de maig de 1804, França conta en 106 departaments. Ademés de les províncies de l'antic règim dividit en ochenta y tres departaments i el Comtat Venassino, té les conquistes de la Revolució francesa en Bèlgica i Luxemburc dividida en nou departaments, la vora esquerra del Rin dividit en quatre departaments, la reunió del Ducado de Saboya, el comtat de Niza i de la República de Ginebra dona tres departaments, el Piemont anteriorment pertanyent al regne de Cerdenya es dividix en sis departaments.

Erro al crear miniatura:

Departaments francesos i màxima extensió de l'imperi.

Treball institucional

En 1801, es va firmar el concordato entre Napoleón i el papa Pío VII. El 21 de març de 1804 es promulga el Còdic Civil de França. En 1806, el Tribunal del Treball. En 1808 Napoleón va crear l'Universitat, institució estatal.

Erro al crear miniatura:

Còdic Napoleònic

Lleis

• El Còdic Napoleònic (Còdic Civil francés).
• El Tribunal de Treball
• El Còdic de Procediment Civil
• El Tribunal de Cassació
• El Còdic de Comerç
• El Còdic Penal

Obres materials

• Obres vials: camí de Mont Cenis, Simplon, Mont Genevra, continuant la construcció de carreteres varen començar en el XVIII.
• Obres portuàries: Amberes, Dunkerque, Cherburgo.
• Cursos d'aigua: canal del Ourcq, canal de Nantes a Brest.
• Arc del Triumfo.
• Ponts: Pont de les Arts, el pont de Jena i el pont d'Austerlitz en París, pont de pedra en Bordeus.
• Palau Brongniart i la columna Vendôme.
• Fundació de la nova ciutat de La Roche-sur-Yon.
• Cementeris, morgue de París.

• Erro al crear miniatura:
  Arc del Triumfo
• 
  Columna Vendôme

Legió d'Honor

Artícul principal → Legió d'Honor.

Erro al crear miniatura:

Primera entrega de condecoracions de la Legió d'Honor per l'emperador Napoléon, el 14 de juliol de 1804, obra de Jean-Baptiste Debret.

La Legió d'Honor (en francés, Légion d'Honneur) és la més coneguda i important de les distincions franceses. Va ser establida per l'emperador Napoleón I de França en 1804. El 20 de maig de 1802, el cònsul Napoleón Bonaparte va instituir l'orde nacional de la Legió d'Honor, retornant aixina a les condecoracions públiques, ya que les de l'Antic Règim varen ser abolides en la Revolució de 1789. El 15 de juliol de 1804 en una grandiosa cerimònia en Hôtel dones Invalides en París, Napoleón va entregar les primeres medalles de la Legió d'Honor als mariscals, soldats, inválidos de guerra, científics, artistes i escritors, en mèrits sobreixents.

Demografia

S'estima que per a 1812 la població de l'Imperi francés era de 96 672 000 habitants, contant els territoris imperials cóm aixina també els territoris satelitals. França contava en una població d'aprox. 27 millons de persones, conformant aixina el territori més poblat de l'Imperi. La ciutat més poblada de l'Imperi francés era París, en una població de 750 000 hab., seguida per Nàpols en 435 000 hab., esta, a la seua volta, seguida per: Roma en 369 000 hab., Madrit en 309 000 hab. i Berlín en 280 000 hab.

Població de l'Imperi francés per regions actuals

• Alemània: 23 000 000 hab.
• Àustria (Tirol i Vorarlberg): 172 000 hab.
• Bèlgica: 3 500 000 hab.
• Croàcia: 500 000 hab.
• Eslovènia: 200 000 hab.
• França: 27 900 000 hab.
• Espanya: 10 800 000 hab.
• Itàlia: 18 000 000 hab.
• Suïssa: 3 000 000 hab.
• Països Baixos: 4 900 000 hab.
• Polònia: 4 500 000 hab.

Forces Armades

Eixèrcit Napoleònic

Artícul principal → Gran Armée.

Erro al crear miniatura:

Granader de la vella guàrdia en 1813.

La Gran Armée va ser l'eixèrcit comandado per Napoleón durant les guerres napoleòniques. Originalment, la Gran Armée consistia en sis cossos baix el mando dels mariscals de Napoleón. A mida que Napoleón conquistava més i més territoris del continent, l'eixèrcit aumentava de tamany, fins a alcançar un màxim de 600 000 hòmens en 1812, just abans de l'invasió de Rússia en la guerra de la Sexta Coalició. Abans de finals del XVIII, en general, es caria de respal organisatiu en aspectes tals com l'inteligència militar, llogística, planificació o el personal. Els comandants d'unitat manegen tals funcions per a les seues unitats, en l'ajuda informal dels subordinats que per lo general no havien segut ni entrenats ni assignats a una tasca específica. El primer us modern d'un Estat Major es produïx en les guerres revolucionàries franceses, quan el generalouis Alexandre Berthier (més vesprada el primer Mariscal de l'Imperi) va ser assignat com a cap de personal de l'Eixèrcit d'Itàlia en 1795. Berthier establix un ben organisat equip de personal de respal. Napoleón Bonaparte es va fer càrrec de l'eixèrcit l'any següent i ràpidament va apreciar el sistema de Berthier, adoptant-ho per a la seua pròpia sèu, encara que l'us de Napoleón es llimita al seu propi grup de comando. El personal de la Gran Armée es coneix com la sèu d'Imperial i es dividix en dos seccions principals: Casa Militar de Napoleón i el Quarter General de l'Eixèrcit. Un tercer departament depenent de la Jefatura imperial era l'oficina de l'Intendent General (Intendencia), que proporciona el personal administratiu de l'eixèrcit. L'infanteria no era el braç en més glamour del servici en el Gran Armée, varen anar els més afectats en la majoria dels combats, i el seu rendiment resultava en la victòria o derrota. L'infanteria es dividix en dos tipos principals, l'infanteria de llínea (Infanterie de Ligne) i l'infanteria llaugera (Infanterie Légère). En l'eixèrcit de Napoleón, de la mateixa manera que la majoria d'atres eixèrcits de l'época, la cavalleria es dividien en tres branques principals compostes per un o més cossos: Cavalleria pesada (Coraceros i carabineros a cavall), cavalleria mija o de llínea (Dragons i ulanos) i cavalleria llaugera (Húsar, caçadors a cavall i més alvance els mamelucos). Tal com es podria esperar d'un emperador que va anar anteriorment oficial d'artilleria, els canons francesos varen ser l'espina dorsal de les tropes de terra. Els canons francesos s'usaven de forma general en bateries massives per a debilitar les formacions enemigues abans de ser objecte de càrregues d'infanteria o cavalleria.

Armada

Vore també: Marina Nacional francesa

Erro al crear miniatura:

Bucentaure el navío insígnia francés durant la batalla de Trafalgar (1805).

La Revolució francesa, i l'eliminació de numerosos oficials de noble linaje (entre uns atres, Charres d'Estaing), va deixar paralisada a la Marina francesa. Els esforços de Napoleón I per a convertir-la en una força poderosa es varen vore truncades per la mort de Latouche Tréville en 1804, i en 1805 la batalla de Trafalgar, a on els britànics varen aniquilar la flota combinada franc-espanyola. En 1810, la Marina francesa va conseguir una important victòria contra els britànics durant les guerres napoleòniques, va ser la batalla de Grand Port, una batalla entre esquadrons de fragates per a guanyar el control del port de Grand Port en Illa de França (ara Maurici) en l'Oceà Índic guanyada per l'almirant Duperré. baix el periodo de Napoleón, entre 1799-1814 es varen construir 87 bucs (incloent varis poderosos de 80 i 118 canons) i 59 fragates. Durant tot el periodo del consulat i l'Imperi, els montos gastats per França en la seua flota representen aproximadament el 37 % de les despeses consagrades pel Regne Unit a la seua Marina Real. En general'armada francesa sempre va estar per baix de la seua homòloga britànica i açò no va millorar per l'atenció que dedicava l'emperador a l'eixèrcit per damunt de la seua marina. Durant totes la guerres napoleòniques, la Royal Navy manté la seua supremacia en els oceans.

Economia

Erro al crear miniatura:

Moneda en la efigie de Napoleón.

Artícul principal → Història econòmica de França.

El sistema econòmic del primer imperi estava basat en el progrés de l'indústria de França i en la guerra comercial en el Regne Unit. Napoleón va bloquejar el comerç britànic per a arruïnar la seua economia, i va prohibir als seus aliats que comerciaren en Gran Bretanya. En atres aspectes, es va adoptar una política desfavorable per als estats que componien l'imperi, devien pagar imposts alts que eren utilisats per a millorar i reforçar l'eixèrcit imperial. Solament els productes primaris com la mineria, l'agricultura i la ganaderia es podien exportar a França. Els productes francesos eren els únics que podien ser exportats a atres mercats, ademés de que devien pagar forts imposts, a voltes casi impossibles de pagar, endeutant als mercaders. L'única indústria favorida era l'indústria nacional, que era protegida pel govern i el banc de França. Per últim, en una reforma agrària l'estat francés es va apropiar de grans extensions de terres, per a després vendre-les i aumentar aixina les seues riquees, pero açò va perjudicar als països als que li pertanyien estos territoris. Si França va heretar de l'época napoleònica progressos significatius en administració, no va conseguir en este periodo un important èxit econòmic. En l'àmbit administratiu, el Còdic de comerç de 1807 va promoure el desenroll d'empreses per accions: distinguia les societats colectives que varen predominar en el XIX, les societats anònimes (someses a l'autorisació prèvia de l'Estat) i les societats en comandita. El catastre va tornar més eficaç i just al règim tributari. La creació del Banc de França (1800) i del franc germinal (1803) va posar en el seu lloc un sistema monetari estable. Les guerres de l'Imperi varen agravar la debilitat demogràfica i la seua financiamiento va enrarir els capitals, a pesar de que els mandos militars varen estimular certes indústries. Els obstàculs que va alçar al comerç la guerra marítima, varen permetre l'auge d'activitats econòmiques de substitució, l'eixemple típic de la qual és la remolacha. No obstant, el resultat global de la guerra marítima va ser el desplome del comerç exterior francés, les conseqüències del qual varen sofrir els ports de l'Atlàntic. La reducció del comerç va impedir la transferència tecnològica des del Regne Unit i va provocar dificultats d'aprovisionament per a l'indústria francesa: el cotó era quatre voltes més car en França que en el Regne Unit.

Naturalea del govern de Napoleón

Erro al crear miniatura:

El Còdic Napoleònic

Napoleón va conseguir respal apelant a preocupacions compartides per amplis sectors del poble francés, com l'hostilitat cap a la noblea emigrant que havia escapat de la persecució, el temor d'alguns a la restauració del Antic Règim, l'antipatia i la desconfiança cap als països estrangers que havien intentat revertir la Revolució, i el desig dels jacobinos d'estendre els ideals revolucionaris de França. Napoleón va acumular poder i prestigi imperial, i va conseguir respal per a les reformes que va introduir en les institucions franceses, com el Concordato de 1801, que va reconéixer a l'Iglésia catòlica com l'iglésia majoritària de França i va restaurar part del seu estatus civil. No obstant, per a llavors, Napoleón es considerava més be un déspota ilustrat. Va preservar numeroses conquistes socials de la Revolució, a l'hora que suprimia la llibertat política. Admirava l'eficiència i la força, i odiava el feudalisme, l'intolerància religiosa i la desigualtat civil. Encara que inicialment va recolzar als jacobinos radicals per motius pragmàtics durant els primers anys de la Revolució, Napoleón es va tornar progressivament més autocràtic conforme alvançava la seua carrera política. Una volta en el poder, va combinar elements delliberalisme i de l'autoritarisme: va impulsar Escola estatal'educació pública, va promoure una reorganisació lliberal del sistema llegal francés i va defendre l'emancipació dels judeus, pero al mateix temps va rebujar la democràcia electoral i la llibertat de prensa . França va presentar l'expansió del seu imperi com una missió civilizadora destinada a difondre la seua cultura i els ideals ilustrats entre pobles considerats atrassats. No obstant, esta visió va derivar en actituts de superioritat i despreci cap a les nacions conquistades, acompanyades de polítiques repressives contra les poblacions que oferien resistència.

Vore també

• Anex:Cronologia de França
• Segon Imperi francés

Enllaços externs

• inmf. org/ Portal de l'Institut Napoleònic Mèxic-França, INMF: Avalat pel Príncip Napoleón, és un lloc dedicat a l'estudi del periodo napoleònic i a la figura de l'Emperador Napoleón I. En castellà i francés inmf. org/ archivat en Wayback Machine.