Descolonización d'Amèrica

La descolonización d'Amèrica és una construcció historiográfica del sigle XX, aplicada retrospectivament al procés pel qual els territoris i colónies europees del continent americà es varen independisar de les metròpolis. El concepte transcendix l'independència formal i inclou tant els territoris encara no independents (com Puerto Rico, les Illes Malvines i del Carib) com atres formes de dominació que persistixen en l'actualitat.

Des de les corrents poscoloniales i decoloniales se sosté que l'independència formal no va eliminar la dependència, sino que esta va adoptar noves formes renovades d'hegemonia política, econòmica i cultural eixercides per potències externes, en particular per Estats Units en Amèrica Llatina. Es va construir l'image d'Amèrica Llatina com una regió atrassada respecte a la modernitat despuix de les seues independències. Els intelectuals i governants llatinoamericans varen acceptar esta idea sense vore que eixa "modernitat" no era una meta, sino una forma de justificar la dominació colonial.

El terme descolonización va ser falcat en el sigle XIX i s'atribuïx a Henri Fonfrède en 1836. No obstant, el seu us acadèmic i polític modern sorgix de l'economiste alemà Moritz Julius Bonn, qui en 1932 va aplicar el concepte per a referir-se al desmantellament dels imperis colonials en Àfrica. A partir de llavors, l'historiografia va escomençar a proyectar el terme cap a arrere, aplicant-ho retroactivamente a l'independència d'Estats Units i Hispanoamèrica, a pesar de que es tractava de processos històrics distints. El terme va adquirir el seu sentit contemporàneu despuix de 1945, quan es va utilisar per a descriure la retirada dels imperis europeus d'Àfrica i Àsia baix el marc de l'ONU.

El terme es va consolidar definitivament despuix de la Segona Guerra Mundial, quan Estats Units i l'Unió Soviètica, com a noves potències promotores del anticolonialismo, varen impulsar la narrativa del fi dels imperis europeus. En este context, la ONU i la comunitat acadèmica varen escomençar a presentar la Revolució de les tretze colónies com el primer antecedent històric de tota la descolonización global, otorgant aixina llegitimitat al procés i expansió de l'ideologia de les democràcies d'occident.

La descolonización anterior a el XX

Rebelió de les Tretze colónies britàniques

Artícul principal → Guerra de l'Independència dels Estats Units.

Segons les tesis de la descolonización, Estats Units seria el primer país en experimentar este procés en Amèrica. Les 13 Colónies, reunides en varis "congressos continentals", es varen unir en un Estat federat i varen declarar la seua independència de Gran Bretanya en 1776. Despuix d'una guerra recolzada per França i Espanya, l'independència va ser reconeguda per mig del Tractat de París de 1783. Posteriorment, la Guerra anglo-nortamericana de 1812 va enfrontar a Estats Units en el Regne Unit i les seues colónies en Amèrica, inclós Canadà.

Colónies franceses en Amèrica

Artícul principal → Revolució haitiana.

Despuix de la Revolució francesa, molts dels ideals de l'extensió de llibertat varen sorgir en Haití, a on un alçament va declarar a Haití una república lliure i es va afiliar a Estats Units com la segona nació independent en l'hemisferi occidental. Haití és l'únic país occidental en el qual un alçament d'esclaus va conduir directament a l'independència.

Canadà va passar a formar part de l'imperi britànic. L'1 de juliol de 1867, Canadà va crear el seu domini dins del Imperi Britànic sense incloure Terranova, unida en el restant de Canadà en 1949.

Desmembramiento de les províncies espanyoles americanes

Mapa animat de la revolució hispanoamericana (1808-1825):
Rojo: Territori baix control realiste
Taronja: Territori lleal a la Suprema Junta central o a les Corts
Groc: Territori baix una Junta independent o revolució
Vert: Estat independent declarat o establit
Blau: Espanya baix les Corts de Càdis.

Durant la Guerra d'Independència Hispanoamericana, l'unitat de les Províncies espanyoles d'Amèrica va experimentar un procés de fragmentació política durant tot el XIX, donant orige a diverses repúbliques independents.

Com a part de la seua estratègia de Bloqueig Continental contra l'Imperi britànic, Napoleón Bonaparte va forçar l'abdicació dels monarques espanyols baix la promesa de mantindre l'integritat del Imperi espanyol. L'establiment de la dinastia Bonaparte va provocar alçament en Espanya que proclamaven la seua llealtat a Fernando VII, lo que va dur a la formació de diverses juntes de govern i, posteriorment, a una revolució que baix principis lliberals buscava reorganisar la monarquia.

L'enfrontament entre la Junta Central i les Corts de Càdis, per un costat, i les juntes i congressos americans, per un atre, aixina com els conflictes interns entre estos últims, varen derivar en una radicalisació de postures i en una guerra civil d'alcanç continental. Quan Napoleón va ser derrotat i va tornar el tro espanyol a Fernando VII en 1813, est va reprimir als lliberals de Càdis i va restaurar l'absolutisme en Espanya, pero no va conseguir impondre-ho en Amèrica. l'Imperi britànic i atres potències europees varen aprofitar el conflicte per a recolzar la fragmentació de l'Imperi espanyol.

En Amèrica del Sur, figures com Simón Bolívar i José de Sant Martín varen encapçalar les lluites per l'independència. Paraguai va ser un dels primers territoris en independisar-se, en 1811, mentres que Argentina va proclamar la seua independència el 9 de juliol de 1816. Es va produir l'Invasió lusità-brasilera sobre els antics territoris espanyols disputats de la Banda Oriental anexionada pels portuguesos com província Cisplatina. José de Sant Martín va organisar un eixèrcit en Mendoza en el que va creuar la Cordillera dels Vages, contribuint a l'independència de Chile. Posteriorment, per mig d'una flota organisada en eixe país, va atacar el centre del poder espanyol en Sudamérica: la ciutat de Llima, a on va declarar l'independència del Perú en 1821. Despuix de consolidar l'independència de la Gran Colòmbia, Simón Bolívar va continuar la campanya militar en el Perú i va concloure la lliberació del Alt Perú, donant orige a Bolívia en 1825. No obstant, el seu intent de reunir els països lliberats en el seu Federació dels Vages va fracassar per la resistència i els conflictes entre els nous Estats sobirans.

En Amèrica del Nort i Centroamérica, el moviment insurgent iniciat per Miguel Hidalgo en 1810 va ser contingut fins a la proclamació del Pla d'Iguala en 1821, liderat per Agustín de Iturbide que va atraure a les forces realistes, i va conseguir l'Independència de Mèxic. En el cas de Centroamérica, la regió va derivar en un procés de fragmentació política despuix de la seua separació del Imperi mexicà, donant lloc a l'efímera República Federal de Centroamérica, que posteriorment es va dissoldre en múltiples Estats sobirans. l'expansionisme nortamericà es va impondre sobre els nous països americans per mig de pressió econòmica, dominació política i una ocupació militar que va culminar en l'anexió de Texas i el nort de Mèxic.

A finals de sigle, Estats Units culminaria la seua expansió en l'ocupació dels últims possessions americanes d'Espanya, forçant la compra de Florida per cinc millons de dólars en 1821, i més vesprada, els drets sobre les pretensions espanyoles en Oregó. A finals de el XIX, l'expansionisme imperialista dels Estats Units va provocar la guerra hispà-nortamericana (1898), lo que va marcar el fi dels processos independentistes en Cuba i Puerto Rico. Cuba va obtindre la seua independència baix ocupació nortamericana, mentres que Puerto Rico va ser anexat com a Estat Lliure Associat dels Estats Units. Un destí similar varen tindre les Filipines, última possessió del Virreinato de Nova Espanya, que va quedar baix domini nortamericà despuix del conflicte.

Separació de Portugal de l'imperi del Brasil

La colónia portuguesa va succeir un procés invers a l'Amèrica espanyola, Pedro I (també Pedro IV de Portugal), fill del rei Juan VI, va proclamar l'independència del país en 1822 i es va convertir en el primer emperador de Brasil, fet acceptat pel govern lliberal de Portugal.

La fugida de la cort portuguesa a Brasil davant l'alvanç napoleònic va transformar a Brasil en sèu de l'imperi, pero la posterior revolució lliberal en Portugal va desencadenar la separació: Brasil es va independisar mantenint la monarquia imperial. Per tant, Brasil no es va fragmentar en varis estats despuix de l'Independència (1822), com va ocórrer en els seus veïns hispanoamericans, que els seus virreinatos i capitanies varen formar estats independents en el curs de la guerra, que ademés varen sofrir una balcanización posterior.

L'adopció d'una monarquia en lloc d'una república federal durant les primeres sis décades de sobirania política també va contribuir a l'unitat nacional brasilera. Ademés, a diferència dels territoris espanyols en Amèrica, els portuguesos no varen dividir el seu domini americà. Les capitanies que varen crear varen ser someses a una administració centralisada en Salvador, des d'a on es reportava directament a la Corona portuguesa en Lisboa. Per això, no és comú referir-se a una "Amèrica portuguesa" (com es fa en Amèrica espanyola, Amèrica holandesa, etc.), sino a Brasil com un territori unificat des dels seus orígens.

La descolonización en el XX

Varis països es varen independisar fins a el XX:

• Bahames: Els britànics varen concedir a les illes una autonomia interna en 1964 i, en 1973, la seua independència plena, permaneixent com a membre de la Mancomunidad Britànica de Nacions.
• Belize (fins a 1973, Hondures Britànica): del Regne Unit, en 1981.
• Guyana: del Regne Unit, en 1966.
• Surinam: dels Països Baixos, en 1975.
• Trinitat i Tobago: del Regne Unit, en 1963.

Territoris considerats colonials

Alguns territoris d'Amèrica no tenen independència o estan controlades per atres Estats en l'actualitat:

• Anguilla (Regne Unit).
• Aruba (Països Baixos).
• Bermudes (Regne Unit).
• Bonaire (Països Baixos).
• Curazao (Països Baixos).
• Illa Clipperton (França).
• Illes Caiman (Regne Unit).
• Illes Georgias del Sur i Sándwich del Sur (Regne Unit, reclamades per Argentina).
• Illes Malvines (Regne Unit, reclamades per Argentina).
• Islas Turcas y Caicos (Regne Unit).
• Illes Vérgens Britàniques (Regne Unit).
• Guayana Francesa (França).
• Guadalupe (França).
• Martinica (França).
• Montserrat (Regne Unit).

• Puerto Rico: dels Estats Units en forma d'Estat Lliure Associat des de 1952.
• Saba (Països Baixos).
• Sant Bartolomé (França).
• San Eustaquio (Països Baixos).
• Sant Martín (França).
• Sant Martín (Països Baixos).
• San Pedro y Miquelón (França).
• Groenlàndia (Dinamarca).

Ademés, les Illes Vérgens dels Estats Units són controlades pels Estats Units. En sentit estricte:

• Aruba es va separar de les Antilles Neerlandeses l'1 de giner de 1986, i es va convertir en un estat autònom dins del Regne dels Països Baixos. El procés cap a una independència plena en 1996 va ser detingut a petició del govern d'Aruba en 1990.
• Les Antilles Neerlandeses són políticament dissoltes el 15 de decembre de 2008. Curazao i San Martín varen adquirir un estatus similar al d'Aruba, mentres que Bonaire, Saba i San Eustaquio es varen incorporar als Països Baixos, com tres nous municipis en un estatus especial.
• Guayana Francesa, Guadalupe i Martinica no són colónies de França pero formen part de França, com departament d'ultramar (DOM, Départements d'outremer). El Moviment d'Descolonización i Emancipació Social de Guayana Francesa és un partit que lluita per l'independència.

Intents d'unitat hemisfèrica

La noció d'una cooperació i unitat hispanoamericana més estreta va ser proposta per primera volta per Simón Bolívar qui, en el Congrés de Panamà de 1826, va propondre la creació d'una lliga de repúbliques americanes, en un eixèrcit comú, un pacte de defensa mútua i un parlament supranacional. assamblea. A esta reunió varen assistir representants de Mèxic, Perú, la Gran Colòmbia (que comprén les actuals nacions de Colòmbia, Equador, Panamà i Veneçola) i les Províncies Unides de Centroamérica (Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica). No obstant, les grans distàncies i barreres geogràfiques, sense mencionar els diferents interessos nacionals i regionals, varen fer impossible l'unió.

73 anys despuix es va crear l'Oficina Comercial de les Repúbliques Americanes. Va passar a cridar-se Oficina Comercial Internacional en la Segona Conferència Internacional de 1901-1902. Estos dos òrguens, existents des del 14 d'abril de 1890, representen el punt d'orige de l'actual Organisació d'Estats Americans (OEA).