Síndrome insular
El síndrome insular descriu les diferències en la morfologia, ecologia, fisiologia i comportament de les espècies insulars comparada en els seus homòlecs continentals. Eixes diferències evolucionen per les pressions evolutives diferents que afecten les espècies insulars que inclouen l'escassea de depredadors o herbívors grans ademés d'una clima constantamente templada.
Pressiones ecologia
[editar | editar còdic]Els ecosistemes insulars no poden mantindre una biomassa d'assut suficient per a estajar depredadors grans. Açò alivia en gran medida el risc de depredación,[2] que reduïx considerablement la pressió selectiva per a morfologia, ecologia o comportaments que ajuden els organismes a evitar les depredadors grans. Les ecosistemes insulars solen constar de poblacions numeroses d'un número llimitat d'espècies (una circumstància anomenada "compensació de densitat"), per lo tant, demostren un nivell baix de biodiversitat. Açò dona com a resultat menys competència interespecífica i més competència intraespecífica.[2] També hi ha menys selecció sexual entre membres de les espècies insulars, que és especialment prominent en les aus que perden el seu plomall sexualment dismórfico que s'usa per les espècies continentals en demostracions sexuals.[3] Finalment, hi ha menys diversitat de paràsites en els ecosistemes insulars,[4] alguna cosa que reduïx el nivell de selecció que actua en els gens relacionats en el sistema immunològic.
Característiques del síndrome insular
[editar | editar còdic]Tamany corporal
[editar | editar còdic]
Competència interespecífica entre espècies continentals fa que el tamany dels seus cossos divergir per a que poden evitar alts nivells de competència a través d'ocupar casetes ecològiques distints. Competència interespecífica reduïda entre espècies insulars disminuïx la pressió evolutiva per a ocupar casetes distintes.[5] Com a resultat, hi ha menys diversitat en els tamanys corporals de les espècies insulars. Els mamífers els cossos dels quals són normalment de tamany menut (per eixemple, el fossa és un parent insular més gran del herpéstido) mentres que eixos els cossos del qual són normalment de tamany gran (com el hipopótam de Madagascar que és un parent insular més menut del hipopótam continental). Eixos són eixemples de jagantisme insular i nanisme insular respectivament. Este efecte es diu la llei de Foster. Pel contrari, les aus i els reptils solen demostrar jagantisme insular, que ejemplifican la moa, el casuario i el dragó de Komodo.
Encara que a voltes es dona la tortuga jaganta de les illes Galápagos i Seychelles com a eixemple de jagantisme insular,[2] ara es crea que ells representen l'última restant població de tortugues jagantes que, en cert moment estava esteses. Els restants de tortugues de tamany similar o més gran s'ha trobat en Austràlia (Meiolania), Àsia meridional (Megalochelys), Madagascar (Aldabrachelys), Norteamérica[6] (Hesperotestudo) i Amèrica del Sur[7] (Chelonoidis). Es creu que les tortugues jagantes existents solament persistixen en uns archipèlecs remots perque, a eixos llocs, els humans varen aplegar relativament vesprada i els no han poblat en excés, que insinua que eixes poblacions de tortugues han estat subjecte a sobreexplotació en menor grau.
Locomoció
[editar | editar còdic]Ya que les espècies preses insulars sofrixen un menor risc de depredación, a sovint perden o reduïxen morfologia que s'usen en l'evasió de depredadors. Per eixemple, els ales dels corcons, els rálidos i les colomes han tornat tan reduïts en espècies insulars que varis d'ells han perdut la capacitat de volar.[2] Açò ha succeït en varis ratites incloent el kiwi i el casuario comú ademés del dodo i el kākāpō en acabant de que varen invadir hàbitats insulars. La moa extint de Nova Zelanda demostren l'eixemple més extrem de la reducció de l'ala insular que ya sabem; no hi ha evidència òssea d'ales ni tan sols vestigiales i la cintura escapular queda reduïda a un "escapulocoracoideum" que no podria soportar una extremitat anterior perque carix una cavitat glenoidea.[8] Per lo tant, la moa és l'única au que ha perdut completament els ales despuix d'un desplaçament a l'insularitat. Les aus es perguen els ales per a que eliminar el cost energètic de mantindre cuixes grans necessari per a generar sustentació com els músculs pectorals.[9] Açò els permet aumentar la massa de l'esquelet per a que torne més robust. Unes poblacions insulars del lechuza comú tenen els ales més curts, que representa una etapa de transició en la que la seua capacitat per a volar encara està reduint[10]
Coloració adaptiva
[editar | editar còdic]Pel nivell reduït de selecció sexual en les espècies insulars, atenen a demostrar menys coloració sexual com a mig de conservar l'energia que és necessària per a produir i mantindre coloració intensa. Ademés, la biodiversitat baixa dels ecosistemes insulars fa que el reconeiximent de membres de la pròpia espècie per al apareament siga menys important, ya que hi ha menys espècies diferents en l'ecosistema. Com a resultat, coloració que són específiques a una espècie són baixes menys pressió selectiu.[4] Per això, les aus insulars solen demostrar plomall sexualment monomórfico menys colorat.[4]
Vàries espècies insulars adquirixen una aumentada coloració de melanina. Maluros aliblancos varons en Austràlia continental demostren el plomall nupcial blau, mentres dos subespecies insulars (Malurus leucopterus leucopterus de l'illa Dirk Hartog i Malurus leucopterus edouardi de l'illa Barrow) tenen el plomall nupcial negre.[11] Una subespecie del monarca ventricastaño, Monarcha castaneiventris obscurior, que és endèmic a les Illes Salomón, demostra el plomall colorit polimorfo: algunes aus tenen el plomall negre en la pancha de color castany mentres uns atres tenen el plomall completemente melánico. La freqüència del fenotip melánico aumenten en les illes més menudes, inclús quan es donaven contes de la proximitat relativa de les illes.[12]
Reproducció
[editar | editar còdic]El nivell alt de competència intraespecífica entre proles selecciona solament els més aptes per a sobreviure. Com a resultat, pares insulars tendixquen a engendrar menys proles per a que cada prole reba un gallet millor de l'inversió parental, d'esta manera, extremen la seua aptitut.[2] Les lagartijas endèmiques en els ecosistemes insulars posen menys ous que engendren proles més grans en comparació als seus homòlecs continentals. Per la freqüència més alta de la posada d'ous de les lagartijas insulars, la sifra de proles engendrats en abdós grups és comparable.[13]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Clements, James (2007). The Clements Checklist of the Birds of the World, 6ta edició, Ithaca, NY: Cornell University Press. ISBN 978-0-8014-4501-9.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Current Biology.30(8)
- R329–R339.doi:10.1016/j.cub.2020.03.029.
- ↑ (2000).Behavioral Ecology.11(3)
- 265-273.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Biology Letters.16(4)doi:10.1098/rsbl.2020.0002.
- ↑ Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America.116(36)
- 17632-17634.doi:10.1073/pnas.1907424116.
- ↑ Ecography.33(2)
- 272–284.doi:10.1111/j.1600-0587.2010.06305.x.
- ↑ (2003).Rev. Mus. Argentí Cienc. Nat..5(1)
- 1–19.ISSN 1514-5158.doi:10.22179/REVMACN.5.26.Consultat el 26 de juny de 2021.
- ↑ (2012).39(2)
- 87-153.doi:10.1080/03014223.2012.665060.
- ↑ The American Naturalist.144(4)
- 628–648.doi:10.1086/285697.
- ↑ Journal of Evolutionary Biology.23(5)doi:10.1111/j.1420-9101.2010.01961.x.
- ↑ International Journal of Organic Evolution.doi:10.1111/evo.14185.
- ↑ The Auk: Ornithological Advances.132(4)doi:10.1642/AUK-14-284.1.
- ↑ Global Ecology and Biogeography.22(2)doi:10.1111/j.1466-8238.2012.00791.x.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Síndrome insular» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.