Saalburg
.jpg)
Saalburg és un antic castellum o fort militar romà construït en el massiç del Taunus, al noroest de Bad Homburg en el land Hesse en Alemània. Formava part del llimes Germanicus, dins de la cadena de fortificacions que protegien la frontera Nort del Imperi Romà. Este lloc va ser inscrit en 2005 en la llista de Patrimoni de l'Humanitat de l'Unesco, junt en tot el llimes Germanicus.[1] El sistema de numeració actual adoptat per al llimes s'identifica com ORL 11.[2]
Saalburg va ser dissenyat per a servir d'aquarterament a una Cohorte d'infanteria, i va ser construït molt prop de la calçada romana paralela al llimes que, en este cas, comunicava Bad Homburg i Wehrheim, i, totes les fortificacions d'este dispositiu defensiu.
Les excavacions arqueològiques
[editar | editar còdic]
Els primers treballs de prospecció en este lloc es varen realisar entre 1853 i 1862 per l'Associació de l'Antiguetat de Nassau, baixe la direcció de Friedrich Gustav Habel).[3] Els treballs més importants varen escomençar a partir de 1892, quan la Reichs-Llimes-Kommission -Comissió imperial per al llimes-, presidida per Theodor Mommsen, va potenciar l'Arqueologia Romana per mig de l'investigació integral del llimes Germanicus, localisant i excavant cada u dels castella que formaven part d'este dispositiu. Emmarcat en este magne proyecte, Saalburg va ser excavat sistemàticament pels arqueòlecs Louis Jacobi i el seu fill Heinrich Jacobi. En 1897, gràcies a les idees de Louis Jacobi,[4] Guillermo II va ordenar la reconstrucció del castellum de Saalburg, seguint els resultats obtinguts a través de les campanyes d'excavació. Aixina, Saalburg es va transformar en la fortificació romana més reconstruïda de tot el llimes. Ademés, també es va crear el Museu de Saalburg, una de les més importants institucions científiques dedicades a l'estudi del llimes Germanicus - l'atra és el Limesmuseum d'Aalen[5])-, sent dirigit entre 1967 i 1993 pel célebre arqueòlec Dietwulf Baatz, qui va produir numeroses publicacions que varen fomentar l'interés sobre l'arqueologia romà-germànica, tant a nivell de divulgació com a nivell d'especialistes.
El castellum
[editar | editar còdic]Història
[editar | editar còdic]Des del Neolític, la ruta comercial coneguda com Lindenweg o Linienweg comunicava la planura de Rin-Meno en la conca d'Usingen. Esta ruta escomençava en la desembocadura del Nidda, en les proximitats de l'actual presa Höchst, per a seguir en direcció nort cap al baix Taunus, en un itinerari similar al de la carretera actual Bundesstraßi 456.
Saalburg es troba sobre esta ruta comercial dominant un port sobre el Taunus, per lo que deu considerar-se normal que l'eixèrcit romà fortificase este lloc durant les campanyes de Domiciano contra els catos entre 81 i 96, escomençant per dos simples recints fortificados de terra, coneguts com Schanzen A i B, els restants de la qual estan entre el castellum i l'actual carretera.
Cap al 90, prop dels dos fortines resenyat, va ser construït un nou fort semipermanente de terra i fusta per a poder estajar com a guarnició permanent a un numerus, una unitat irregular, enquadrada en la categoria de Tropes auxiliars romanes, formada per efectius equivalents a dos centurias, és dir, uns 160 soldats. Encara que no està totalment clar, algunes evidències arqueològiques permeten pensar que està unitat va poder ser un Numerus Brittonum, guerrers tribals celtes reclutats en Britania.
A finals de l'imperi d'Adriano, dins del pla general de millora de les defenses de l'Imperi, cap a 135, el Numerus Brittonum va ser substituït per una cohorte regular d'infanteria auxiliar de 480 soldats, per a la qual va ser necessari edificar un nou castellum de 147 x 221 m., en una superfície de 3,20 ha. La missió de la nova fortalea era garantisar la seguritat de la puixant ciutat de Nida, l'actual Heddernheim).[6]
Originalment, les muralles varen ser construïdes en un aparelle de pedra fusta, pero a mitan de el II la fàbrica va ser substituïda per una atra de pedra i morter sobre un terraplé de terra. La reconstrucció actual correspon a esta última fase, encara que la segona fase pot vore's en la retentura del castellum. En qualsevol cas, les muralles de la fortalea varen estar sempre precidas per una doble fossa o fos doble.
El castellum va ser ocupat per la Cohors II Raetorum civium Romanorum una unitat d'infanteria reclutada en la propenca província de Raetia, molt possiblement adscrita a la Legio XXII Primigènia acuatrtelada en Mogontiacum (Magúncia, Alemània).[7] Esta unitat va estar desplegada originalment en Aquae Mattiacorum (Wiesbaden, Alemània), i despuix en el castellum de Butzbach (ORL 14), des d'a on va ser trasllada definitivament a Saalburg.
Este castellum i la seua unitat de guarnició varen estar actius fins a l'abandó dels Agri Decumates cap a l'any 260, i la presència de l'unitat esta atestada per varis epígrafs que la mencionen.
La situació del llimes germà-rético va ser inestabilizándose a finals de el II i principis de el III, de manera que en 213 l'emperador Caracalla va ordenar una campanya preventiva des de Mogontiacum i des de Raetia contra els alamani i els seus aliats els catos, en lo que es va conseguir aliviar temporalment la pressió de les tribus germanes contra els Agri Decumates. En este context, la ciutat de Nida va ser reforçada en un cinturó de muralles.
En 233, els alamanes varen invadir el territori romà, acció que varen repetir a major escala entre 254 i 260, aprofitant la debilitat que havia provocat la desastrosa campanya pèrsica de Valeriano i l'incapacitat del seu fill Galieno per a defendre l'imperi i evitar la creació d'imperis semindependientes en Orient i en les Galias. El resultat va ser que els Agri decumates varen ser evacuats i la llínea defensiva abandonada, lo que va afectar al castellum Saalburg , que va anar deliberadament abandonat, i els seus restants varen ser utilisats pels ocupants alamanes com a pedrera de materials de construcció.
Arqueologia i arquitectura
[editar | editar còdic]
El castellum Saalburg, en la seua última fase constructiva, que és la que va ser reconstruïda, apareix com una típica fortalea auxiliar del llimes de l'Imperi, en forma rectangular i unes dimensions de 147 per 221 m, en 32.500 m² de superfície defés per un cinturó de muralles d'aparelle de sillarejo i formigó, perforades per quatre portes fortificadas en parelles de torres, en els cantons del vallum de forma redonejada per a evitar ànguls morts, i precedida per un doble fos. En la part interior, el mur esta sobreelevado en un terraplé, lo que permetia a la guarnició movilisar-se ràpidament en cas d'atac.
L'orientació de la fortalea permetia que la porta praetoria mirara a el S-SE, cap a la ciutat de Nida i no cap al llimes. El centre del castellum estava ocupat per un gran principia, una plaça central coberta rodejada per dependències per als centuriones i per a l'administració de l'unitat, que permetia realisar entrenaments encara en els dies meteorológicament adversos.
La praetentura contenia el praetorium o residència del comandant de l'unitat, a l'oest de la via praetoria, i també un gran horreum o almagasén de recaptes a l'est. El restant del campament està hui ocupat per un jardí en cespéd, pero en época romana devia albergar el restant de les dependencoas militars, com a barracons subdivididos en contubernia -dos d'estes casernas varen ser reconstruïdes-, estables, tallers i més almagasens.
Vicus
[editar | editar còdic]
Saalburg, ademés de ser el castellum més reconstruït, és l'únic que té el seu vicus o poblat civil excavat i conservat. Este vicus estava situat al sur de la fortalea, a abdós costats de la calçada que es dirigia cap a Nida, ciutat que funcionava com a capital regional.
Els restants d'este poblat comencen molt prop de la porta praetoria del campament, havent-se documentat els restants d'una mansio o parada de postes oficial del cursus publicus imperial, i a la seua dreta apareixen els restants d'unes termes per a us de la guarnició i dels civils del vicus. Seguint la calçada, que funciona com a carrer principal del poblat, apareixen els restants, parcialment reconstruïts, de vàries casa i d'un mitreo o temple dedicat a Mithra, el cult del qual era prou corrent entre els soldats de l'eixèrcit romà.
Les termes eren prou àmplies i el seu disseny reproduïx perfectament les principals característiques d'estes instalacions romanes, en un apodyterium o vestuari, un frigidarium o bany fret, dos tepidaria o sales templades i de massages, un calidarium o bany calent, i un sudatorium o sauna. La calor procedia de varis praefurnia o forns, distribuint-se per les diferents sales, llevat el frigidarium, a través d'un hipocaustum, similar a una glòria o sol radiant.
Les estimacions dels excavadors del complex permeten afirmar que el conjunt de castellum i vicus va estar habitat per uns 500 soldats i uns 1500 civils.
Museu Saalburg
[editar | editar còdic]
El plantejament seguit despuix de les excavacions arqueològiques va ser el de reconstruir les parts més importants del castellum', preservar el restant de les estructures edificades i crear un Museu en els principals materials exhumats, servint tot el conjunt com a mostra didàctica d'una típica fortificació romana del llimes.
Ho másllamativo per als visitants actuals és la reconstrucció del cinturó de muralles i les portes d'accés a la fortalea, junte el Principia en el seu Aedes o santuari per a depositar les insígnies de la cohorte, la sala coberta de parada, els horrea o almagasens, els dos casernas de barracó que varen estajar als soldats, i el praetorium o casa del comandant, encara que només està parcialment reconstruïda.
Els horrea han segut aprofitats per a presentar al visitant informació sobre aspectes culturals, històrics, arquitectònics i militars de la província romana de Germania Superior. Destaca l'important colecció de atalajes militars, procedents del propi Saalburg i de llocs propencs, junt en una série de maquetes de campaments romans i del dispositiu del llimes.
Saalburg, desse el seu reconstrucciíon i conversió en museu ha servit com a centre d'investigació i difusió del coneiximent sobre el món provincial romà de Germania, i, especialment, de l'eixèrcit romà del llimes, tal i com demostra la seua magnífica biblioteca especialisada en uns 30.000 volums i unes 2.200 fotografia. Responent a esta llabor, el Saalburgmuseum organisa regularment coloquis científics i té la seua pròpia colecció de publicacions científiques específiques. Està vocació cultural, es va completar en els anys 80 servint com a lloc de celebració de concerts de música clàssica.
Saalburgbahn
[editar | editar còdic]La reconstrucció del castellum a finals de el XIX i principis de el XX ha aportat a la població local un important lloc turístic, que complementava adequadament els banys de Bad Homburg. Per a permetre l'accés a la fortalea, el tramvia de Bad Homburg va tindre un enllaç directe en el lloc, cridat Saalburgbahn, pero en el periodo de entreguerras, la companyia va quebrar, i hui s'aprecien els restants de les vies i de les estacions.[8]
Actualment, s'accedix a Saalburg a través d'un autobús que partix cada hora de Bad Homburg.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ UNESCO World Heritage
- ↑ ORL acrònim de Obergermanisch-Raetischer Llimes (Llimes germà-rético).
- ↑ Archäologisches Institut der Universität Köln zur Forschungsgeschichte der Saalburg und zoom Zustand dones Saalburg-Archives.
- ↑ "He ací la fortalea romana en el cim del Taunus, reconstruït per mig de l'us de tècniques similars a la dels romans, com a monument al poder i la rica influència dels dominadors d'un atre temps, instillare nei visitatori la consapevolezza del carattere dei tempi che furono, risvegliarne il senso della storia i ispirarli a ulteriori ricerche" Del discurs del Kaíser Guillermo II en ocasió de la colocació de la primera pedra del Principia l'11 d'octubre de 1900 (en Hartwig Schmidt: Wiederaufbau (Architekturreferat dones Deutschen Archäologischen Instituts. Denkmalpflege an archäologischen Stätten Band 2). Theiss, Stuttgart 1993, ISBN 3-8062-0588-4, p. 216.
- ↑ Web oficial del Limesmuseum de Aalen «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 12 de novembre de 2004. Consultat el 27 d'agost de 2012..
- ↑ Georg Wolff: Die südliche Wetterau in vor-und frühgeschichtlicher Zeit. (Mit einer archäologischen Fundkarte). Herausgegeben von der Römisch-Germanischen Kommission dones Kaiserlichen Archäologischen Instituts, pp. 5, 6, 72, 73, 75, 78-80, 90, 95. Ravenstein, Frankfurt am Main 1913.
- ↑ Joachim von Elbe: Unser römisches Erbe. Umschau-Verlag, Frankfurt am Main, 1985. ISBN 3-524-65001-5
- ↑ Frankfurter Verkehrsverbund/FVV-Informationen Nr. 1
Vore també
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Dietwulf Baatz, Saalburg (Taunus). In: Die Römer in Hessen. Nikol, Hamburg 2002, ISBN 3-933203-58-9
- Dietwulf Baatz, Der Römische Llimes. Archäologische Ausflüge zwischen Rhein und Donau. Gebr. Mann, Berlín 2000, ISBN 3-7861-2347-0
- Margot Klee, Die Saalburg. Theiss, Stuttgart 1995. (Führer zur hessischen Vor- und Frühgeschichte 5), ISBN 3-8062-1205-8
- Margot Klee, Der Llimes zwischen Rhein und Main. Theiss, Stuttgart 1989, ISBN 3-8062-0276-1
- Anne Johnson, Römische Kastelle dones 1. und 2. Jahrhunderts n. Chr. in Britannien und in donen germanischen Provinzen dones Römerreiches. Zabern, Mainz 1987. (Kulturgeschichte der antiken Welt, Bd. 37), ISBN 3-8053-0868-X
- Egon Schallmayer (Hrsg.), Hundert Jahre Saalburg. Vom römischen Grenzposten zoom europäischen Museum. Zabern, Mainz 1997, ISBN 3-8053-2359-X
- Heinrich Jacobi in der Reihe Der obergermanisch-raetische Llimes dones Römerreiches (Hrsg. Ernst Fabricius, Friedrich Hettner, Oscar von Sarwey): Abteilung B, Band II,1 Kastell Nr. 11 Saalburg (1937)
- Saalburg-Jahrbuch
- Saalburg-Schriften
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Saalburg» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.