Senat de l'Imperi Romà

El Senat de l'Imperi Romà era una institució política en l'antic Imperi Romà. Despuix de la caiguda de la República Romana, l'equilibri constitucional de poder va passar del Senat Romà a mans del emperador. Començant en el primer emperador, Augusto, l'emperador i el Senat eren tècnicament dos ramificacions iguals dins del propi govern. En la pràctica, no obstant, el Senat imperial es vea constantment pressionat pels interessos de l'emperador, ya que este era qui tenia el verdader poder dins de l'estat a pesar de les riquees o influències que posseïen els membres del senat a nivell personal. Com a tal, ocupar un càrrec en el Senat va ser una meta ansiada per persones que buscaven prestigi i un bon posicionament social; un lloc privilegiat en la societat romana. Durant els regnats dels primers emperadors, els poders llegislatiu, judicial i electoral varen ser transferits de les "assamblees romanes" al Senat. No obstant, donat el control absolut que l'emperador tenia en tot moment sobre el Senat, el mateix actuava com una ferramenta a través de la qual l'emperador eixercia els seus poders autocràtics.

Procediment

El primer emperador, Augusto, va heretar un Senat els membres del qual havien segut aumentats pel seu pare adoptiu fins als 900 senadors, Juliol César. Augusto va buscar reduir el tamany del Senat i ho va fer a través de tres revisions a la llista de senadors.

Para quan es varen completar totes les revisions, el Senat s'havia reduït a 600 membres, i despuix d'este punt, el tamany del Senat mai més va tornar a modificar-se dràsticament. Per a reduir el tamany del Senat, Augusto va expulsar als senadors de baix breçol, i després va reformar les regles que especificaven cóm un individu podia convertir-se en senador. Segons les reformes d'Augusto, un senador tenia que ser ciutadà de naiximent lliure, no haver segut condenat per cap delicte baix la ___protected_title_0___ i tindre propietats per un valor mínim d'1.000.000 de sestercis.

Baixe l'Imperi, de la mateixa manera que durant la República romana tardana, un podia convertir-se en senador sent elegit cuestor. No obstant, durant l'Imperi, un solament podia presentar-se a les eleccions a la Cuestura si tenia ranc senatorial, i per a tindre ranc senatorial, un tenia que ser fill d'un senador. Si una persona no tenia ranc senatorial, hi havia solament dos formes per a que eixa persona es convertira en senador. Baixe el primer método, l'emperador otorgava personalment a eixe individu en partícula l'autoritat per a presentar-se a les eleccions a la Cuestura, mentres que baix el segon método, l'emperador nomenava a eixa persona per al Senat per mig de l'emissió d'un decret (___protected_title_1___).

A partir del 9 a. C., en l'aprovació de la L___protected_title_0___, sancionada per Augusto, es va mantindre i va revisar cada any una llista oficial de senadors (el ___protected_title_1___). Les persones que ingressaven a la llista eren aquelles que havien complit en els requisits per a ingressar al Senat de manera recent i s'eliminaven a aquells que deixaven de complir en els requisits necessaris per a mantindre la membresía del Senat. La llista nomenava a cada senador per orde jeràrquic del seu càrrec. L'emperador, naturalment, tenia el ranc més alt respecte a tots els seus companyers senadors, li seguien els "Cònsuls" (el magistrat de més alt ranc) i ex Cònsuls, després estaven els "Pretores" (el següent magistrat de major ranc) i ex Pretores, i aixina successivament. Els senadors que havien segut elegits per a un càrrec no necessàriament estaven dalt en l'escala jeràrquica que aquells senadors designats per l'emperador per a eixe mateix càrrec.

Els membres de l'orde senatorial es distinguien per posseir una àmplia franja de color púrpura rojós en les vores de les seues togues, la qual era la vestimenta formal de tots els ciutadans romans.

Durant l'Imperi, el poder que l'emperador posseïa sobre el Senat era virtualment absolut, cosa que es devia, en part, al fet de que l'emperador ocupava el càrrec de manera vitalícia. Durant les reunions del Senat, l'emperador s'assentava entre els dos Cònsuls, i per lo general adoptava el paper de president. Els senadors de l'Imperi primerenc podien fer preguntes estranyes o solicitar que el senat prenguera certa mida de forma relativament lliure. Els senadors de major ranc obtenien la primera paraula abans que els senadors de menor ranc, encara que l'emperador podia parlar en qualsevol moment. Ademés del propi emperador, els cònsuls i pretores també podien presidir una reunió en el senat.

El Senat es reunia ordinàriament en la Cúria Julia, generalment en les Calendas (el primer dia del més) o els Idus (a mitan del més), encara que les reunions programades es portaven a terme en major freqüència en setembre i octubre. Atres reunions es varen celebrar sobre una base ad hoc. Baixe el mandat d'Augusto, es va establir un quorum de 400 senadors, encara que finalment el ausentisme excessiu va obligar al Senat a reduir el número de senadors necessaris per a efectuar un quorum i, en algunes situacions, a revocar les regles de quorum per complet.

La majoria dels proyectes de llei que es varen presentar davant el Senat eren introduïts per l'emperador o els seus partidaris dins del cos. A principis del principat, Augusto i Tiberio es varen esforçar en mantindre amagada la seua influència sobre el senat, eixercint pressió en privat en lloc de propondre o recolzar les lleis directament. Si un senador no estava d'acort en un proyecte de llei, solia mostrar la seua desaprovació al no assistir a la reunió del Senat el dia en que es votaria el proyecte de llei abans que votar en contra, puix per a presentar-se a les eleccions a un càrrec magisterial es necessitava el permís de l'emperador i la majoria no buscava arriscar-se. Cada emperador seleccionava a un cuestor per a recopilar els procediments del Senat en un document (el Acta Senatus), que incloïa proyectes de llei, documents oficials i un resum de tots els discursos que es presentats en anterioritat davant el Senat. El document era archivat, mentres que algunes parts puntuals d'ell es publicaven (en un document cridat Acta Diürna o "acontenyiment diari") i després era distribuït al públic.

Segons la Història Augusta (Heliogábalo 4.2 i 12.3), l'emperador Heliogábalo va fer que la seua mare o yaya participara en els procediments del Senat. "I Heliogábalo va ser l'únic entre tots els emperadors baix el qual una dòna assistia al Senat com ho faria un home, com si ella pertanyguera a l'orde senatorial" (traducció de David Magie). Segons el mateix text, Heliogábalo també va establir un senat de dònes baix el nom de senaculum, que va promulgar regles per a ser aplicades a les matrones, sobre la vestimenta, la conducció de carros, l'us de joyes, etc. (Heliogábalo 4.3 i Aureliano 49.6). Abans d'açò, Agripina la Menor, mare de Nerón, escoltava a amagades els procediments del Senat, ocultant-se darrere d'una cortina, segons Tácito (Annales, 13.5).

Archiu:Ancient Roman Senate Bronze doors.jpg

Portes de bronze de l'antic senat romà extretes del Fòrum Romà, restaurades i colocades en 1660 en la Basílica de Letrán.

Poders

Si be les assamblees romanes se seguien donant despuix de la fundació de l'Imperi, tots els seus poders varen ser transferits al Senat, i aixina els decrets senatorials (senatus consulta) es varen convertir en un acte en força de llei. Els poders llegislatius que posseïa el Senat Imperial eren en la seua majoria de naturalea financera i administrativa, encara que el Senat va retindre una série de poders sobre les províncies. El Senat també podia regular festivals i cults religiosos, otorgar honors de caràcter extraordinari, excusar a un individu (generalment a l'emperador) de la seua responsabilitat llegal, administrar temples, organisar jocs públics, i inclús promulgar lleis fiscals (açò últim solament es donava en l'aquiescencia de l'Emperador) No obstant i a pesar d'estes capacitats, no tenia autoritat real sobre la religió de l'estat ni sobre les terres públiques.

Durant els primers anys de l'Imperi Romà, tots els poders judicials que havien estat en mans de les assamblees romanes també varen ser transferits al Senat. Per eixemple, el Senat ara tenia jurisdicció sobre tots els juïns penals. En estos casos presidia un cònsul, els senadors constituïen el jurat i el veredicte es dictava en forma de decret (senatus consultum), i encara que no es podia apelar al veredicte final, l'Emperador sí podia indultar a una persona condenada a través d'un vet. Cada província que es trobava baix la jurisdicció del Senat tenia un tribunal propi i, si un cònsul aixina ho desijava, les decisions d'estos tribunals provincials podien apelar-se directament davant el Senat.

En teoria, el Senat elegia als nous emperadors, mentres que junt en les assamblees populars, li conferia al nou emperador els seus poders de mando (imperium). En acabant de que un emperador moria o abdicava al tro, el Senat a sovint lo deificaba, encara que a voltes aprovava un decret (damnatio memoriae o "condena de la memòria") que pretenia borrar tot rastre d'eixe emperador de l'història de Roma, com si mai haguera existit en primer lloc. L'emperador Tiberio va transferir tots els poders electorals de les assamblees al Senat, i encara que, teòricament, el senat elegia nous magistrats, sempre es necessitava l'aprovació de l'Emperador ans que es poguera finalisar una elecció. No obstant i a pesar d'este fet les eleccions varen continuar creant disputes i duent a debats.

Durant el govern de Vespasiano (69-79 d. C.), als senadors se'ls va otorgar un paper més important com a alts funcionaris de la casa imperial en Roma o com a governants provincials que representaven directament a l'emperador. Al mateix temps, els membres de l'Orde ecuestre ocupaven llocs administratius que els emperadors anteriors havien reservat per als libertos. Per al Senat, estes noves responsabilitats ampliades asseguraven una major oportunitat per a brindar assessorament i eixercir autoritat. Al final de la dinastia Flavia, seria el Senat que finalment va elegir a Nerva com a nou emperador, la primera volta des de l'inici de l'Imperi que tal iniciativa havia segut possible. No obstant, despuix de la mort de Marco Aurelio, el Senat va començar a perdre rellevància, ya que els emperadors progressivament es varen tornar més hostils cap als seus membres i l'Emperador acodia al Senat en menys freqüència. Per al moment en el que la dinastia Severa va aplegar al poder, la classe senatorial també es va separar cada volta més de les decisions reals preses dins del govern, que varen ser assumides cada volta més pels équites i atres membres de la burocràcia imperial.

Al voltant de l'any 300 d. C. l'emperador Diocleciano va promulgar una série de reformes constitucionals. En una d'eixes reformes, Diocleciano anunciava el dret de l'Emperador a prendre el poder sense el consentiment teòric del Senat, privant aixina al mateix de la seua condició de depositario final del poder suprem. Les reformes de Diocleciano també varen terminar en qualsevol aguaitó que haguera quedat sobre el poder el Senat en els àmbits llegislatius, judicials o electorals. No obstant, el Senat va conservar els seus poders llegislatius sobre els jocs públics en Roma i sobre l'orde senatorial. El Senat també va mantindre la seua potestat de jujar casos de traïció i elegir alguns magistrats, açò últim sol en el permís de l'Emperador. En els anys finals de l'Imperi, el Senat a voltes intentava nomenar a un emperador per conte propi, tal va ser el cas d'Eugenio, qui després va ser derrotat per l'eixèrcit de Teodosio I, l'emperador llegítim. El Senat ultimadament es va convertir en l'únic bastió de la religió romana tradicional front a l'expansió del cristianisme, i vàries voltes va intentar facilitar la devolució del Altar de la Victòria, retirat per primera volta per Constancio II, a la cúria senatorial.

Archiu:Curia Iulia.JPG

La Cúria Julia en el Fòrum Romà, sèu del Senat imperial.

Bibliografia

• A. Cameron, The Later Roman Empire, (Fontana Press, 1993).
• M. Crawford, The Roman Republic, (Fontana Press, 1978).
• E. S. Gruen, The Last Generation of the Roman Republic (O Califòrnia Press, 1974)
• Ihne, Wilhelm. Researches Into the History of the Roman Constitution. William Pickering. 1853.
• A. Lintott, The Constitution of the Roman Republic (Oxford University Press, 1999)
• F. Miller, The Emperor in the Roman World, (Duckworth, 1977, 1992).
• Mommsen, Theodor. Roman Constitutional Law. 1871-1888
• Richard J.A. Talbert, The Senate of Imperial Rome (Princeton: University Press, 1994)
• Tighe, Ambrose. The Development of the Roman Constitution. D. Apple & Co. 1886.
• Von Fritz, Kurt. The Theory of the Mixed Constitution in Antiquity. Columbia University Press, New York. 1975.
• Cambridge Ancient History, Volumes 9–13.