Sincronia

La paraula sincronia (del grec antic syn, ‘en’, ‘juntament’, ‘al mateix temps’; i Χρόνος Chrónos; vore Crono, ‘temps’; en llatí, Chronus) aludix a una coincidència en el temps o a la simultaneidad de fets o fenomens.

Es desprenen els pronoms:

• Sinònims: concordancia, coincidència, simultaneidad, coexistència.
• Antònims: asincronía o asincronismo, discordança,
• Relatius: sincronicidad, sincronisme, sincrónico i diacronia (que no és lo opost). Síncrono, isócrono, tantócrono.

Les accepcions remeten a consideracions derivades de la filosofia i de la física. De la filosofia es troba en teories originades en la llingüística, derivant a l'antropologia i també en la psicologia.

En l'antropologia i atres ciències socials

A la seua volta, derivat de la llingüística estructuralista, en l'estructuralisme francés, el concepte apareix en Claude Lévi-Strauss, qui havia conegut l'obra del llingüiste suís Ferdinand de Saussure, creador de la dicotomia teòrica diacronia-sincronia. D'ahí es va reprendre el terme sincronia aproximadament en el mateix sentit que s'usa en llingüística.

De la mateixa manera s'utilisa en historiografia, a on la perspectiva sincrónica presenta els fets històrics o processos històrics no en la seua evolució temporal sino comparant distints espais o àmbits (vore Historiografia#Biaix temporals).

En la física

És, sobretot, una manifestació d'orde en l'Univers conegut (realitat) i es referix especialment al temps. Un orde considerat com l'excepció més que com la regla en un univers caòtic, observat per l'astronomia.

Es troba també en la mecànica i les màquinas com a sincronisme, disposició especial per mig de la qual tots els moviments d'una màquina qualsevol es transmeten en completa exactitut i es verifiquen en el mateix moment en atres màquines semblants a la primera; el sincronisme pot establir-se per mijos mecànics. L'eixemple d'us i explicació més evident és el mecanisme dels rellonges (mecànics sobretot).

En la física contemporànea

Més recentment, en un nou llibre, Sync: The Emerging Science of Spontaneous Order, que es pot traduir com a Sincronia: la ciència emergent de l'orde espontàneu, Steven Strogatz, professor de mecànica aplicada i teòrica en l'Universitat Cornell, descriu esta nova teoria de l'orde.^{cita requerida}

La sincronia, diu Strogatz, apareix en els llocs més inverosímils: de les òrbitas dels satèlits als electrons, del zumbido dels grills a la tendència que s'observa, en aquelles dònes que viuen prop unixques d'unes atres o que passen molt temps juntes, a menstruar aproximadament al mateix temps. L'orde està en tots els llocs, i els científics de diverses disciplines estan descobrint constantment nous eixemples d'això. No obstant, Strogatz i els seus colegues afirmen alguna cosa molt més extraordinari: “L'orde no és només possible: és inevitable”.

En 1989, Strogatz, junt en Rennie Mirollo, matemàtic de l'Universitat de Boston, va demostrar matemàticament que qualsevol sistema d'osciladors acoplats (és dir, entitats capaces de respondre cada una a les senyals de les demés, siguen grills, electrons o cossos celests) es autoorganizarán espontàneament.^{cita requerida}

Açò fa aparéixer la sincronia com a teoria oposta a la teoria del caos, tant general com matemàtica (vore Henri Poincaré, matemàtic precursor del desenroll d'estos conceptes).^{cita requerida}