Tanit

Tanit

Bust de Tanit, trobat en la necròpolis púnica de Puig dones Molins, Eivissa.

Tanit, també coneguda com Tinnit, (púnico: 𐤕𐤍𐤕, transliteraació: Tīnnīt) és la deesa més important de la mitologia cartaginesa. Equivalent a la deesa fenicia Astarté, era la divinitat de la lluna, la sexualitat, la fertilitat i la guerra, aixina com la consorte de Baal i patrona de Cartago. Va ser adorada també en Egipte i Hispania, en especial en Eivissa.

Iconografia

Símbol de Tanit.

Deesa Tanit en cap de lleona. Museu Nacional del Bart (Tunis).

Estàtua de Tanit trobada en l'illa d'Eivissa. Museu d'Arqueologia de Barcelona.

Símbol de Tanit en el tofet de Cartago.

El seu símbol era una circumferència sobre un traç horisontal i un triàngul o "V" invertida. Inicialment, el triàngul era un trapezi. Alguns estudiosos ho associen en el símbol Anj del Antic Egipte. També li la simbolisa pel creixent llunar i el disc representant del planeta Venus.

De forma similar a Astarté, Tanit apareix en ocasions representada nueta, simbolisant la fertilitat, i a lloms d'un lleó o en cap d'est, en referència al seu caràcter guerrer. Abunden també les imàgens aladas, possible influència del art egipcíac d'Isis. Els seus sers consagrats eren, entre uns atres, la coloma, la palmera, la rosa i el peix. Un atre motiu l'equiparava en la grega Europa, cavalcant un bou que representaria a Zeus-El.

En el sur de la península ibèrica, en Màlaga, en la desembocadura del riu Guadalhorce, en el parage conegut com Cerro del Villar va aparéixer un poblat fenicio i entre els seus tifells i aixovar una Tanit en prou bon estat de conservació.

Cult

El cult a la predecessora de Tanit, Astarté, comença a denotar-se arqueológicament des del 3000 a. C. en els estats fenicios de Sidón i Tir. És en les rodalies d'estes ciutats, al voltant de el VI a. C. que el nom de Tanit apareix per primera volta, en una inscripció que resa "Tanit de Astarté". La relació entre abdós podria haver segut hipostática, representant dos caires d'una mateixa deesa.

L'adoració a Tanit es va tornar popular en la colónia tiria de Cartago, especialment despuix del distanciament entre Cartago i Tir succeït en la primera mitat de el V a. C. quan els cults tradicionals fenicios de Astarté i Melqart varen perdre terreny davant els cults púnicos de Tanit i Baal Hammon.

A partir del 400 a. C., el seu cult està documentat en molts llocs mediterràneus: Sidón en el Líban; Kition en Chipre; Thinissut, Hadrumentum i Constantina en el Nort d'Àfrica; Tharros, Sulcis i Nora en Cerdenya; Cova Dones Culleram en Eivissa; Tossal de la Cala en Benidorm i Lilibeo i Palermo en Sicília. La seua grafia en púnico és Tnt, ya que les llengües semitas s'escriuen sense vocals, per lo que la seua pronunciació verdadera seria aproximadament Tinit.

En l'epigrafia a sovint apareix denominada Tnt pn B’l (Tanit, faç/nomene de Baal), sent, puix, la divinitat paredra del deu Baal, encara que en el temps acabarà apareixent sola en les inscripcions.

En Hispania

Els fenicios varen dur el cult de Astarté en la fundació de Gadir, l'actual Càdis. Allí podria haver-se assimilat en una deesa mare d'orige natiu, que va quedar iconográficament lligada a ella. La presència de Tanit-Astarté va perviure fins al cap de la conquista romana de Hispania, quan va ser integrada en la Juno romana (junt en elements de Diana i Minerva) en una deesa denominada Dea Caelestis, de la mateixa manera en que Baal Hammon va ser assimilat en Saturn. La Dea Caelestis retindria atributs púnicos fins a la terminació de l'época clàssica en el IV.

En Eivissa

Eivissa era un bon lloc per a fondejar les naus, per lo que colon procedents de Gadir es varen establir i varen generar una economia pròpia que comerciava en els pobles de la costa peninsular propenca.^{cita requerida}

El cult a Tanit es va mantindre fortament arraïlat en l'illa d'Eivissa, a on la deesa va ser adorada fins a la cristianización, en el II. En Eivissa és a on més estàtues de la deesa s'han trobat, la més coneguda de les quals és la de la Cova d'És Culleram, en Sant Vicent de sa Cala. En 1907 es va descobrir el santuari rupestre Culleram, a on els fidels depositaven terracotas votivas a Tanit i atres divinitats i li feyen sacrificis d'animals. Les terracotas estaven pintades i representaven un bust alado de la deesa delimitat per flors de loto, un disc solar o una mija lluna.

És important senyalar que en l'àmbit púnico en general, i en Cartago en particular, no es conserva una estatuaria monumental, ya que les escultures no varen sobreviure despuix de la caiguda i destrucció de Cartago en l'any 146 a. C. Per lo tant, es desconeix quin hauria segut l'iconografia "oficial" de la deesa Tanit.

Encara que no es pot determinar en certea quàn es va introduir el seu cult en l'illa, com es va mencionar anteriorment, Eivissa alberga una de les poques coves-santuari conegudes dedicades a la deesa Tanit: el santuari de És Culleram (Cova d'És Culleram). Açò es va confirmar pel text en caràcters neopúnicos en una de les cares (revers) d'una placa de bronze, datada en el II, que menciona a la deesa cartaginesa explícitament: ___protected_title_4___, i per les numeroses chicotetes figurillas-exvotos (més de mil entre intactes i fragmentades) de terracota i forma acampanada que la representen trobats en el seu interior que, evidencien la gran devoció que esta divinitat va tindre en l'illa.

En el pas del temps, el cult a Tanit en Eivissa es va fusionar en atres creències i religions com el cristianisme, que va aplegar a l'illa en el IV No obstant, el llegat de Tanit va perdurar en la cultura eivissenca i la seua figura va continuar sent recordada a lo llarc dels sigles.

En les illes Canàries

El cult a Tanit es va estendre més allà de l'àmbit mediterràneu i va aplegar inclús a les illes Canàries (de fet, els aborigen d'estes illes, cridats comunament com guanches eren d'orige bereber). No es descarta la possibilitat de que la deesa Chaxiraxi fora de fet la pròpia deesa Tanit en distint nom i atributs pel citat orige bereber dels antics aborigen canaris.

Bibliografia

• Gutiérrez Medina, Mª Luisa. (1991) Fenicis i cartaginesos - Tànit d'Eivissa, Edit. Grao ISBN 978-8487070099
• Zamora López, José Ángel. (2023) Les inscripcions de la Cova-Santuari d'És Culleram (Eivissa) - Estudi epigràfic als 100 anys del seu descobriment, Museu Arqueològic d'Eivissa i Formentera ISBN 978-848714373-1