Theodor Adorn

Archiu:Theodor W. Adorno.jpg

Theodor Adorn

Theodor Ludwig Wiesengrund Adorne (Plantilla:IPA-de) (Fráncfort del Meno, Alemània, 11 de setembre de 1903-Visp, Valais, Suïssa, 6 d'agost de 1969) va ser un filòsof, crític musical i sociòlec alemà d'orige judeu. És un dels màxims representants de la Escola de Fráncfort i de la teoria crítica d'inspiració marxista.

Biografia

Adorn va nàixer en una família de classe mija alta de Fráncfort del Meno (estat d'Hesse), sent el fill únic d'Oscar Wiesengrund, un comerciant de vins alemà d'una família de judeus assimilats, i Maria Calvelli-Adorne, una catòlica d'una família provinent de Còrsega. La seua mare, una cantora professional, i la seua tia Agathe Calvelli-Adorn, també una cantora professional i pianiste es varen fer càrrec de la formació cultural d'Adorn durant la seua infància.

Estudis

De 1913 a 1921 va assistir al Kaiser-Wilhelm-Gymnasium, a on va destacar com a excelent estudiant. Durant la seua joventut va conéixer a Siegfried Kracauer, en qui va mantindre una amistat, a pesar de que este era catorze anys major. Junts varen llegir la Crítica de la raó pura d'Immanuel Kant, experiència que va marcar a Adorn en la seua formació intelectual.

En 1920 va compondre les seues primeres obres musicals. Es tracta de música vanguardista, atonal.^{cita requerida} Despuix de graduar-se en mèrits en el Gymnasium en 1921, Adorn es va inscriure en la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Fráncfort del Meno, a on va estudiar Filosofia i Sociologia. En 1924 va obtindre el seu títul en una tesis doctoral sobre Edmund Husserl. Simultàneament, de 1919 a 1925, havia estudiat Música (Composició i Piano). Entretant, va escriure varis ensajos de crítica musical. Per un temps, el jove Adorn va considerar la possibilitat de dedicar-se a la música com a compositor i crític. En 1925 es va anar a Viena, a on va estudiar Composició en Alban Berg i Arnold Schönberg i va freqüentar a l'atre compositor clau de la Segona Escola de Viena: Anton Webern. Les teories d'Arnold Schönberg sobre la tonalitat lliure varen ser fonamentals en la formulació de l'idea de la Nova Música, que Adorn va desenrollar en molts dels seus ensajos.^{cita requerida} En els ensajos sobre música, Adorn lligava la forma musical en complexos conceptes filosòfics. Les implicacions conceptuals de la nova música no eren compartides pels protagonistes de l'Escola de Viena, raó per la qual Adorn va decidir retornar a Fráncfort i abandonar la seua carrera musical.

En Viena, Adorn també va conéixer a atres intelectuals els interessos dels quals no estaven necessàriament lligats als círculs musicals. Va assistir a les charrades de Karl Kraus, el famós satirista vienés, i va conéixer a Georg Lukács, la Teoria del qual de la novela havia impactat a Adorn en l'universitat. De regrés en Fráncfort, va treballar en la seua tesis doctoral baix la direcció d'Hans Cornelius.

Finalment, en 1931 va obtindre el seu vènia legendi (l'diplomar que ho acreditava com a professor) en el seu treball Kierkegaard. Konstruktion dones Ästhetischen.

Exili

En 1932 es va incorporar al Institut per a l'Investigació Social (Institut für Sozialforschung), adscrit a la Universitat de Fráncfort, d'inspiració marxista, encara que pronte el règim nacionalsocialiste li va retirar la seua vènia legendi i va tindre que abandonar el país, fugint del nazisme.

Va passar els anys 1934 a 1938 en Anglaterra, a on es va casar en 1937 en Gretel Karplus, doctora en Química, i en 1938 es decidix a creuar el Atlàntic per a instalar-se en Nova York, a on tenia la seua sèu el Institut d'Investigació Social en l'exili. Adorn es va convertir en membre oficial de l'Institut. En 1941 es va traslladar a Califòrnia per a continuar treballant en colaboració en un atre membre de l'Institut, Max Horkheimer. Dialèctica de l'ilustració. Fragments filosòfics (1944-1947) serà un dels múltiples resultats d'esta colaboració.

De 1944 a 1949 va dirigir un proyecte d'investigació sobre discriminació social en Los Àngeles.

Tornada i restabliment de l'Escola de Fráncfort

A finals de 1949 va tornar a l'Universitat de Fráncfort en el seu colega Max Horkheimer. En eixe any va assumir el càrrec de director de l'Institut per a l'Investigació Social junt en Horkheimer. Junts varen reconstruir l'Institut i varen reviure la Escola de Fráncfort de la Teoria crítica. La seua filosofia va continuar en la llínea d'un anàlisis del racionalisme com a instrument al mateix temps de llibertat i de domini, i d'una crítica de la societat capitalista com a restricció de les formes de pensament i acció. En este periodo treballarà en l'obra que vorà la llum en 1966: Dialèctica negativa.

Últims anys

L'última década de la seua vida, la de 1960, la dedica a la direcció de l'Institut, a les seues classes en la Universitat de Fráncfort, a la publicació de les seues obres i a una intensa relació en els artistes més vanguardistes del moment: en lliteratura, Samuel Beckett; en música, John Cage i en cine, Michelangelo Antonioni. (Adorn està present, encara que no físicament, en La notte.) En morir, Adorn treballava en el seu Teoria estètica. Havia realisat ya dos versions i anava a efectuar l'última revisió del text. Esta obra pòstuma es publicaria en 1970.

En estos anys Adorne va ser al mateix temps inspirador i crític dels moviments jovenils de protesta, que moltes voltes varen trobar inspiració en la seua particular visió del marxisme i del rebuig a la raó com a fi últim. Quan despuix dels successos del Maig de 1968 en França Adorn va criticar el «accionismo» (el privilegi de l'acció de protesta sobre l'argumentació crítica), va ser objecte de distintes protestes estudiantils, incloent la pren de la seua aula. Durant l'estiu de 1969 Adorn va decidir prendre's unes vacacions fent alpinisme en Suïssa, a on va patir atacs d'arrítmia i palpitaciones. Ignorant el consell dels seus meges, va partir a una excursió de la que no es va recuperar, i va fallir als pocs dies, el 6 d'agost, per un infart agut de miocardi.

Pensament

Dialèctica de l'Ilustració

Artícul principal → Dialèctica de l'Ilustració.

Va ser escrita juntament en Max Horkheimer durant l'exili en Los Àngeles (EE. UU.), en 1944, i es va publicar en 1947 en una menuda editorial de Ámsterdam, Volgut Verlag. Fins a 1968 no va aparéixer una reedició alemana que fera assequible una obra que havia guanyat fama i era objecte de discussió i debats. L'objectiu teòric de l'obra queda reflectit en el seu pròlec: «Lo que nos havíem propost era res menys que comprendre per qué la humanitat, en lloc d'entrar en un estat verdaderament humà, s'afona en un nou gènero de barbàrie» (pág. 51). Per a respondre a la qüestió, en el primer capítul de l'obra (titulat Concepte d'ilustració) realisen un anàlisis del concepte de raó tal com s'ha forjat i convertit en hegemònic en la civilisació occidental, aplegant a la conclusió de que en ell participen per igual les idees de «lliberació» i de «dominació».

Dialèctica negativa

Dialèctica negativa (Negative Dialektik) va ser publicada en 1966 per l'editorial Suhrkamp de Fráncfort del Meno. En la primera frase de l'obra queda clara la seua relació filosòfica en l'història de la filosofia: «La formulació Dialèctica Negativa és un atentat contra la tradició» (Pròlec). Pretén proseguir el tipo de filosofia inaugurat per Hegel en una situació diferent: el moviment dialèctic del pensament no termina en una #síntesis superior dels oposts, sino que deixa les contradiccions en tota la seua cruor en la realitat.

Indisolubilidad de el “Alguna cosa”

La filosofia d'Adorn pren el camí de l'anàlisis de la raó. Per al filòsof alemà esta és una qüestió important que té que plantejar-se la filosofia en la seua reflexió. Si be l'ontologia occidental és tendent a concebre la totalitat, a pensar-la, Adorn expon que tot pensar, inclós el ser, té que estar basat en alguna cosa, en “alguna cosa”. Açò és important ya que no podem eliminar el pensament abstracte que es crea a partir d'alguna cosa i que és totalment diferent a la realitat, açò és, produïm abstracció. D'un objecte en el pensament podem supondre tot un corpus abstracte que partix des del mateix objecte i ho fa infinit en el pensament. En esta llínea critica al idealisme des de Fichte, per “creure que el procés de l'abstracció llibera d'allò de lo que abstrau, i és que, encara que ho elimine del pensament, ho desterra del seu país natal, no ho aniquila en sí mateixa”. El pensament no pot de cap de les maneres separar-se de lo pensat, i açò, en molts casos, entra en contradicció en el món, sent la dialèctica la forma de comprendre eixa contradicció. El punt de partida de la dialèctica residix precisament en aquella crítica que fem de la pròpia raó quan nos sobrevenen les contradiccions.

Obres

Entre les seues contribucions més destacades a la filosofia, pot senyalar-se la ya mencionada Dialèctica de l'Ilustració, en colaboració en Horkheimer, obra el núcleu fonamental de la qual és la crítica al proyecte ilustrat concebut com a domini de la naturalea. D'acort en dita tesis, els excessos de la raó dominadora han acabat donant una prioritat absoluta a la raó instrumental, és dir, a una raó que s'aplica als mijos (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada [verwaltete Welt], etc), pero que ha perdut completament de vista els fins essencials que ha de perseguir el ser humà i als quals deuria estar subordinada la tan enaltida raó. En esta obra introduïxen el concepte de "indústria cultural" en el que definixen la progressiva valorisació i mercantilización de la cultura. Quan la raó instrumental s'aplica a la producció en série de la cultura, esta es banaliza i torna un instrument que perpetua l'ideologia del model de producció dominant.

Una atra de les obres fonamentals d'Adorn és Dialèctica negativa, que pot considerar-se el buc insígnia de tot el seu proyecte filosòfic. Lo que ell propon com a dialèctica negativa és una forma de dialèctica que tracta d'eixir-se de l'esquema hegeliano clàssic, l'esquema de diàlec entre oposts que acaba en una #síntesis reconciliadora, per a fer recalcament en aquells aspectes negatius, en els flocs solts de l'història, en lo que no té nom, en el desfavorit... En això ya no estem davant una dialèctica tradicional i fins a cert punt neutra, sino que s'apunta clarament cap a un costat determinat de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la tesis i la seua antítesis, en la qual cosa, molt en la via ya marcada pel seu colega Walter Benjamin s'apela a un cert nivell de transcendència, que se situa en el marge de la cadena llògica de la dialèctica tradicionalment considerada.

La seua última gran obra és Teoria Estètica, que va deixar inacabada i va ser publicada un any despuix de la seua mort. En ella, Adorn oferix una constelació de problemes, idees i conceptes que reflexionen sobre l'estètica, pero sense tancar-la mai en un sistema, és dir, mostrant una volta més la seua concepció d'una filosofia finita, oberta, que es nega a tancar-se en un sistema dogmàtic. Aixina, retrobem la mateixa idea de negatividad pròpia de les seues obres anteriors, pero esta volta aplicada a l'art. L'obra aborda qüestions com l'art contemporàneu, els vínculs entre art i filosofia, les relacions entre ètica i estètica i el paper de l'art compromés. També dedica un capítul a l'estètica de la naturalea, un tema que havia segut fonamental per a l'estètica de el XVIII, pero que posteriorment, a raïl de la tesis hegeliana de que l'estètica devia reduir-se a filosofia de l'art, havia quedat sumit en un cert oblit. Hui es considera a Adorn un dels autors que reintrodujeron de nou l'estètica de la naturalea en la filosofia. La seua visió de l'estètica de la naturalea està, ademés, marcada per una pionera sensibilitat ecologista.

Obres en espanyol

• Sobre la metacrítica de la teoria del coneiximent. Estudis sobre Husserl i les antinomias fenomenológicas (Traducció de #León Mames) (Mont Àvila Editors, 1970; Edicions Planeta-Agostini, 1986).
• Educació per a l'emancipació (Editorial Morata, 2002).
• Consignes (Amorrortu, 2003).
• Notes sobre lliteratura (Edicions Akal, 2003).
• Filosofia de la nova música (Edicions Akal, 2003).
• Beethoven. Filosofia de la música (Edicions Akal, 2003).
• Minima Moralia. Reflexions des de la vida danyada (Primera edició en espanyol: Mont Àvila Editors, Caracas, 1975, 271 pp. Traducció de Norberto Silvetti Pau) (Edicions Akal, 2004).
• Escrits sociològics I (Edicions Akal, 2005).
• Teoria estètica (Edicions Akal, 2005).
• Dialèctica negativa. La gerga de l'autenticitat (Edicions Akal, 2005).
• Kierkegaard. La construcció de lo estètic (Edicions Akal, 2006).
• Dialèctica de l'Ilustració (Edicions Akal, 2007).
• Composició per al cine. El fidel correpetidor (Edicions Akal, 2007).
• Escrits musicals I-III (Edicions Akal, 2006).
• Escrits musicals IV (Edicions Akal, 2008).
• Somis (Edicions Akal, 2008).
• Monografies musicals (Edicions Akal, 2008).
• Crítica de la cultura i societat I (Edicions Akal, 2008).
• Crítica de la cultura i societat II (Edicions Akal, 2009).
• #Dissonància. Introducció a la sociologia de la música (Edicions Akal, 2009).
• Escrits sociològics II. Volum 1 (Edicions Akal, 2009).
• Miscelànea I (Edicions Akal, 2010).
• Escrits filosòfics primerencs (Edicions Akal, 2010).

Obres musicals

• Sis estudis per a quartet de cordes (1920)
• Quartet de cordes (1921)
• Dos peces per a quartet de cordes (1924/25)

Interpretades en l'àlbum Theodor W. Adorn/ Hanns Eisler. Works for String Quartet (CPO, 1996), a càrrec del Leipziger Streichquartett.

• ‘Für Sebastian Wedler’ (1919)

Discografia seleccionada

• Adorn: Kompositionen / Compositions (Two Pieces for String Quartet, etc.) by Theodor Adorn, Gary Bertini, Hans Michael Beuerle and Buchberger-Quartett Frankfurt (1993)
• Works for String Quartet by Theodor Adorne, Hanns Eisler and Leipziger Stringquartet (1996)
• Theodor W. Adorn/Artur Schnabel Chamber Music trio recherche by Melise Mellinger, Barbara Maurer, Lucas Fels, Theodor W. Adorn and Artur Schnabel (2008)
• Adorn: Kompositionen by Theodor W. Adorn, Buchberger Quartet, Frankfurt Opera Orchestra, Gary Bertini and Frankfurter Kammerchor

Vore també

• Premi Theodor W. Adorn
• Albrecht Wellmer
• Axel Honneth

• [[Archiu:{{#switch:Marxisme|20px|Vore el portal sobre Marxisme]] Portal:Marxisme. Contingut relacionat en Marxisme.

Bibliografia

• Adorn, Theodor Wiesengrund: Obra completa (20 volums). Akal, Tres Vores (edició començada en 2003).
• Álvarez-Fernández, Miguel: Dissonància i emancipació: comoditat en/d'algunes estètiques musicals de el XX, Sevilla: Espai sonor, n.º 4 (giner de 2005).
• Cabot, Mateu: El penós camí de la raó. Theodor W. Adorne i la crítica de la modernitat. Palma: UIB, 1997.
• Cabot, Mateu (ed.): El pensament de Th. W. Adorn. Balanç i perspectives. Palma: UIB, 2007.
• Claussen, Detlev: Theodor W. Adorn. Un dels últims genis, Valéncia: Publicacions Universitat de Valéncia, 2006.
• Clemens, Manuel: "Lo Sempre-Igual. La Noció d'Adorn de la Modernitat i l'Experiència", en: Devindres. Revista de Filosofia i Filosofia de la Cultura XVI, 32 (2015), pp. 105-129.

Escola, Chaxiraxi: "Prioritat materialista de l'objecte. Sobre la mediació subjecte-objecte en l'obra de Theodor W. Adorn", Daimón. Revista Internacional de Filosofia, 70, 2017, pp. 181-196. Escola, Chaxiraxi: "Cap a una filosofia materialista. L'idea de Naturgeschichte en l'obra de Theodor W. Adorn", Revista de Filosofia, 70, 2014, pp. 75-87. Escola, Chaxiraxi: "Fetichisme de la mercaderia i emancipació. La recepció de l'utopia marxiana en la filosofia materialista de Theodor W. Adorn", Anuari Filosòfic, 51, 2018.

• Gómez, Vicente: El pensament estètic de Theodor W. Adorn. Madrit: Càtedra, 1998.
• Horkheimer, Max: Teoria crítica. Madrit: Amorrortu, 2003.
• Habermas, Jürgen: Teoria de l'acció comunicativa. Barcelona: Taurus, 2002.
• Llança, Andrea: Música i societat de masses en El XX (Història de la música, 12). Madrit: Turner, 1983, pp. 3-37.
• Leyva, Gustavo (ed.): La teoria crítica i les tasques actuals de la crítica. Barcelona: Anthropos, 2005.
• Müller-Doohm, Stefan: En terra de ningú. Theodor W. Adorn, una biografia intelectual. Barcelona: Herder, 2003.
• Muñoz, Jacobo (ed.) Melancolia i veritat. Invitació a la llectura de Th. W. Adorn. Madrit: Biblioteca Nova, 2011.
• Retamal, Christian: «Crisis de l'interpretació de la modernitat en la teoria crítica. Consideracions des de l'ontologia de la fluïdea social», en revista Política i societat, vol. 43, n.º 2.
• Tafalla, Marta: Theodor W. Adorn. Una filosofia de la memòria. Barcelona: Herder, 2003.
• Tafalla, Marta: "Recordar per a no repetir: el nou imperatiu categòric de T. W. Adorn". Llibre: Manuel Reis Mat i José María Mardones (eds.). L'ètica davant les víctimes. Barcelona: Anthropos, pp. 126-154, 2003.
• Tafalla, Marta: "Rehabilitating the Aesthetics of Nature: Hepburn and Adorne", en revista Environmental Ethics, The University of North Texas, vol. 33, pp. 45-56.
• Zamora, José Antonio: Theodor W. Adorn. Pensar contra la barbàrie. Madrit: Trotta, 2005.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Theodor Adorn.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Theodor Adorn en Viquidites. Plantilla:MIA