Voluntat

La voluntat és l'actitut de decidir i ordenar la pròpia conducta. Propietat que s'expressa de forma conscient en el ser humà, per a realisar alguna cosa en intenció d'un resultat.

Marque introductori

La paraula voluntat prové del idioma llatí voluntas, voluntātis (verp volo = ‘voler’, i sufix -tas, -tatis = ‘-doneu’, ‘-idad’, en idioma espanyol), i consistix en la capacitat dels sers humans que els mou a fer coses de manera intencionada. És la facultat que permet en ser humà governar els seus actes, decidir en llibertat i optar per un tipo de comportament determinat. La voluntat és el poder d'elecció en l'ajuda de la consciència^{cita requerida}

L'actuar humà està orientat per tot allò que apareix com la millor opció, des de les activitats recreatives fins a l'encabotament per millorar en el treball, traure avant a la família o ser productius i eficients. La voluntat opera principalment en dos sentits:^{cita requerida}

• De manera espontànea, per la motivació i al convenciment de realisar eixe alguna cosa, com el voler eixir dels problemes, buscar una millora en la pròpia vida, eixir a passejar en algú, iniciar una afició o un pasatiempo, organisar una reunió, assistir a un entrenament, etc.
• De forma conscient, per l'esforç o obligació a realisar determinades coses: terminar un informe a pesar del cansanci, estudiar una matèria que no agrada o presenta dificultats, arreplegar les coses que estan fòra del seu lloc, alçar-se a pesar del somi, etc. Tot açò representa un eixercici de voluntat, perque s'aplega a la decisió d'actuar contant en els inconvenients.^{cita requerida}

La voluntat és fonamental per al ser humà, puix li dota de capacitat per a portar a terme accions contràries a les tendències immediates del moment. Sense voluntat no es poden conseguir objectius planejats. És un dels conceptes més difícils i debatuts de la filosofia, especialment quan els filòsofs investiguen qüestions com les que es referixen al lliure albir.^{cita requerida}

Existix la qüestió adicional de si pugues simultàneament observar lo que es desija fer i ademés tindre coneiximent de les raons per les que s'elegix fer això en lloc d'una atra cosa.^{cita requerida} Les interrogants més profundes sobre l'existència humana giren a sovint al voltant de les qüestions sobre la voluntat.

El concepte de voluntat en la filosofia

El racionalisme va postergar el concepte de voluntat, que fins a Kant no torna a cobrar prestigi. En la filosofia contemporànea es presenta com a valor fonamental com una gana intelectual, o la capacitat de decisió pròpia a un ser dotat d'inteligència i capaç de autodeterminarse a sí mateixa des de les idees. La voluntat és la potència del ser humà, que li mou a fer o no fer una cosa. La funció de la voluntat és un aspecte de l'anomenada vida de tendència, o siga, de l'aptitut general per a reaccionar davant els estímuls externs o interns, pero es diferencia de les demés activitats pròpies de la vida de tendència en que la voluntat involucra la representació intelectual de l'objecte i és delliberada, si be obra a pur de hàbits, instints, etc.

Platón considera que les eleccions concretes dels hòmens són responsabilitat de cada u, és dir, depenen de la pròpia voluntat. Per la seua banda, Aristóteles distinguix entre actes involuntaris (realisats per ignorança o baix una força externa que nos mou sense que lo vullgam) i voluntaris (triats en coneiximent de causa i sense constricció exterior).

Arthur Schopenhauer, en la seua obra més important, El món com a voluntat i representació, entén que la voluntat és la realitat última (la kantiana «cosa en sí») subjacent al món de la percepció sensible (intuïció empírica).

Jean-Jacques Rousseau utilisa el concepte de voluntat general en El Contracte Social. Fins a llavors el ben comú, interpretat pel governant, havia segut la guia d'actuació en qualsevol sistema polític. Inclús en la monarquia absoluta, la voluntat del rei era la llei, només subjecta al juí de Deu. La voluntat general seguix sent un concepte fonamental per a entendre la presa de decisions en democràcia.

En l'antic Orient, es creïa que la Voluntat era la part superior del Home.Esta part practicada per el Home és lo que nos acosta més a Deu, per lo que alcançar este grau d'espiritualitat no és senzill. Implica que tenim que iniciar-nos en el camí del saber o del autoconocimiento.Camí que és abrupte i intens, molt difícil de transitar, ya que el home que alcance a practicar i desenrollar la seua Voluntat , té que convertir-se en un ser digne per a fer-se acreedor a tan alt atribut. Est és un atre aspecte de la Voluntat, que en aplicar-la nos deu conduir cap a lo positiu, a la lluminositat, a lo que siga bo per al nostre esperit.^{cita requerida}

Vore també

• Comportament
• Decisió
• Determinisme
• Intencionalitat
• Lliure albir
• Sankalpa
• Voluntat de Deu
• Força de voluntat

Bibliografia

• Dorschel, Andreas, 'The Authority of Will', The Philosophical Forum XXXIII/4 (2002), 425-441.
• Nietzsche, Friedrich, La voluntat del poder, Edaf (1981) ISBN 84-7166-654-5.
• Schopenhauer, Arthur, El món com a voluntat i representació, Akal (2005), ISBN 84-460-0397-X.