Yo, Claudio

Yo, Claudio (1934, en anglés I, Claudius) és la novela més coneguda de l'escritor britànic Robert Greus i una de les grans superventas de el XX. Està basada en les històries de Tácito, Plutarco i les Vides dels dotze césares de Suetonio, a qui Greus havia traduït. La revista Clave la va incloure en la seua llista de les 100 millors noveles fins a 2005. La seua continuació és Claudio, el deu, i la seua esposa Mesalina (1935). La miniserie de televisió homònima es va basar en este llibre.

Resenya

Claudio decidix escriure la seua biografia per a la posteritat més remota, a fi de narrar la verdadera història de la seua família, la dinastia Juliol-Claudia. Pretén explicar com va aplegar a ser emperador, a pesar de no estar destinat a això, i narrar l'instauració de la monarquia disfrassada de República. Per això, centra la seua narració en el història de la família d'Augusto des de que este es va fer en el poder despuix de la batalla de Accio (31 a. C.) fins a la mort del seu nebot, l'emperador Calígula (41).

Contingut

La novela és un relat sobre els primers quatre emperadors romans des d'un punt de vista íntim. Al respecte, Robert Greus va senyalar que despuix de llegir a Suetonio, el mateix Claudio se li va aparéixer en un somi i li va exigir que narrara la seua verdadera història. cal senyalar que Claudio va ser un historiador expert i se sap que va escriure una autobiografia, hui perduda, en huit llibres que comprenien el mateix periodo. La novela està narrada en primera persona pel propi Claudio, ya emperador, qui evoca la seua infància i joventut. Relata cóm va ser mantingut alluntat de la vida pública per la seua família fins a la seua repentina elevació al poder a l'edat de 49 anys. Claudio expon la seua incapacitat per als posats públics; tartamudeo, coixera i varis tics nerviosos com a resultat d'una série de malalties infantils; indicant que semblava un deficient mental davant els seus parents. Greus es fa eco del juí dels historiadors sobre este personage, pero ho revela al mateix temps com un personage simpàtic, la supervivència del qual en el sí d'una dinastia assessina depén de la presunció incorrecta de que és un idiota inofensiu.

El motiu de la narració és un oràcul, que el protagoniste va escoltar en la seua joventut quan va viajar a Cumas a consultar a la sibila, relacionat en un atre de la mateixa procedència, que Augusto va mantindre en secret quan va ordenar els Llibres Sibilinos. La primera profecia indica, en la data exacta, que Claudio "... rebrà un regal que tots codicien menys ell" (aludint a la dignitat imperial) i que dins de "mil noucents anys més o menys, Clau Clau Claudio parlarà en claritat", per la qual cosa l'emperador decidix escriure la seua autobiografia de la manera més sincera possible. La segona predicció, anterior a propi Claudio, resumix el història dels sis velludos que "esclavizarán a l'Estat", és dir el govern dels Césares, ya que César significa velludos segons una etimologia popular que aclarix el propi narrador. El penúltim vers de l'oràcul es referix al seu propi govern i Claudio assumix que pot identificar a l'últim emperador descrit, lo que li dona a l'obra un to fataliste que culmina en la novela següent quan apareix Nerón com a successor de Claudio.

Greus supon que el relat és en grec, ya que el narrador creu que seguirà sent «el principal idioma lliterari del món», la qual cosa permet explicar costums i expressions idiomàtiques llatines.

Temes principals

Claudio, afectat per poliomielitis, tartamut i considerat políticament nul, va sobreviure a la major part dels seus parents i es va convertir, casi per casualitat, en la màxima figura de l'imperi, aun cuando ell era un republicà convençut i només volia dedicar-se als seus estudis històrics. En això es tractava el conflicte entre la llibertat (com la demostrada per la República Romana i la dedicació als seus ideals mostrada per Augusto i el jove Claudio), i l'estabilitat de l'Imperi i el govern defés per l'emperatriu Livia en esta novela. La República proporcionava llibertat pero era inherentement inestable i obria les portes a eternes guerres civils, l'última de les quals el havia terminat Augusto despuix de vint anys de lluites. Mentres que Augusto albergava sentiments republicans, la seua esposa Livia conseguix convéncer-ho de que deixar els seus poders imperials significaria la destrucció de la pacífica societat. Greus reconeix que deu haver un delicat equilibri entre la llibertat republicana i l'estabilitat imperial; massa de la primera du a la guerra civil, massa de la segona du a la corrupció de Tiberio, Calígula o, en menor mida, Livia.

En Yo, Claudio es poden apreciar clarament moltes de les costums de l'época i de la seua cultura, com la creència en els deus. L'immediatea i la validea de la religió romana és aixina un atre tema comú en la novela. Totes les profecies realisades en la narrativa acaben succeint, com els distints césares que se succeïxen en el tro. Les profecies religioses funcionen com a mijos principals de presagiar en la narrativa. També es relaten les conquistes de Roma, particularment en Germania.

Es descriuen en la novela molts personages importants de l'antiguetat, com Augusto, la seua esposa Livia, Germànic, Tiberio i Calígula. Els personages femenins són prou poderosos, com en atres obres de Greus. Descolla en esta novela la figura de Livia, sent fortes figures femenines secundàries Agripina, l'esposa de Germànic o Antonia, la mare de Claudio, els qui clarament eixercixen un poder per darrere dels seus esposos, amants, pares, germans o fills. L'eixemple més clar és proporcionat per Augusto i Livia: allí a on ell inadvertidament ha causat la guerra civil, ella conseguix, a través d'una constant manipulació, conservar la pau, previndre una tornada a la República i mantindre als seus parents en el poder. Les dònes romanes no tenien un paper obert en la vida pública romana, aixina que a sovint acontenyiments significatius i desagradables supostament instigats per darrere per les dònes permeten a Greus desenrollar personages vitals i poderosos.

Precisió històrica

La novela està escrita com si Claudio estiguera narrant la seua pròpia història i la de la seua família, en l'inclusió d'algunes de les pròpies paraules del Claudio històric i els seus pensaments, lo que contribuïx a la plausibilitat de la narració. No obstant, Greus era selectiu en l'us de fonts antigues (principalment Tácito i Suetonio), i no seguia sempre les seues afirmacions. Per eixemple, les pijors acusacions contra Tiberio i Calígula es repetixen com un fet, quan acusacions similars contra Augusto es veuen com a mostra de l'influència de Livia. Es fa que Livia confesse assessinats (de Marcelo, Agripa, Druso, Augusto, Cayo i Lucio) que se supon que va cometre únicament segons una font antiga (Tácito). Augusto, per la seua banda, està representat com un home bondadoso, inclús una espècie d'amable bufó i inocentón, tristament enganyat pel seu megalomaníaca esposa.

Una série de discrepàncies menors entre la novela i els fets, es deuen a investigacions portades a terme en acabant de que es publicaren els llibres per primera volta. Actualment es creu que Claudio va sofrir un tipo de paràlisis cerebral, no paràlisis infantil, com se senyala en la novela. També s'ha establit que l'edat de Mesalina en el moment de casar-se no era de catorze anys, com es pensava en els anys 30 del seguixc XX, ya que el mig germà menor de Mesalina, Fausto Cornelio Sila Felix (un descendent del dictador romà Sila), tenia a lo manco dèsset anys al moment de la boda de la seua germana; és dir que. Mesalina, per lo tant, estava en la primera mitat dels seus vint anys i provablement ya s'havia divorciat una volta.

Posició del llibre sobre l'exactitut històrica

És interessant que hi haja una escena dins de la trama de Yo, Claudio que es referix al tema de l'exactitut històrica, la ficció històrica i la propaganda. El jove Claudio està en la biblioteca i és testic d'una conversació entre els historiadors romans Livio i Polión sobre la millor manera d'escriure història. Es revela que Livio, en la versió de Greus, deliberadament es pren llibertats en la precisió històrica, descrivint, per eixemple, grans victòries romanes que realment no varen succeir, de manera que els seus llectors estarien orgullosos de la seua herència romana i emularien les accions de les figures «històriques»; escriu lo que els llectors moderns cridarien ficció històrica. Polión, per la seua banda, diligentment comprova els fets, encara que les seues obres resultants són menys entretingudes a el hora de llegir-les pero més precises; escriu lo que els llectors moderns reconeixerien com a història professional.

Els dos historiadors es tornen cap a Claudio i li pregunten qué enfocament és el correcte. Encara que Claudio creu en secret que Polión és millor, respon que potser el història té dos propòsits, dient que «un és inspirar als hòmens la virtut i l'atre és compelerlos a la veritat, i potser no siguen irreconciliables». Quan se li pregunta qué forma de història planeja escriure ell quan es convertixca en adult, respon que degut a que sap que mai serà capaç d'escriure tan bellament com Livio, intentarà ser tan disciplinado com Polión.