Sant Vicent de la Roqueta

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
La Roqueta

L'Iglésia de Sant Vicent de la Roqueta, actualment nomenada de Crist Rei, és l'iglésia més antiga de Valéncia Ciutat.

Esta històrica i important iglésia primitiva va ser construïda sobre un monticul de roca, a on se va construir un “martiryum” sobre la seua tomba, fora de les muralles de la ciutat i junt a l'antiga Via Augusta que travessa la ciutat de Valéncia, a on va rebre martiri el diaca Vicente a principis del sigle IV, En ella se varen venerar els restos del màrtir durant sigles.

Els mossàraps valencians i la Roqueta[editar]

L'única iglésia de la Valéncia mossàrap[editar]

En l'época de dominació àrap, l'iglésia va permanéixer oberta al cult cristià i en el seu entorn se varen anar agrupant els cristians constituint una raval fora de les muralles que va rebre el nom de lloc de Sant Vicent o Rayosa.

L'existència dels cristians mossàraps de Valéncia, està documentada per distintes fonts aixina en una de les capitulacions del Sit en els de Valéncia, es varen convindre que la guarnició d'esta, fins a l'entrega definitiva, "Se compondría de cristianos, escogidos entre los mozárabes que habitan la ciudad y arrabales".

El Sit va restablir el cult cristia en distintes mesquites com la d'aljama i huit més. Igualment va fer en atres ciutats del Regne com Almenara, Puig i Murviedro (Sagunt). Mort el Sit i perduda Valéncia, varen ser profanades les iglésies i el cult es va llimitar als antics llocs.

Durant els 500 anys de dominació molts varen ser els que varen optar per convertir-se a l'Islam, prova d'això la trobem en els llinages d'alguns moros, mostra inequívoca de les seues arrels, és el cas de els Xempeteri, Aparten Vives, Sancte Marini, Aparten Lop, Aparten Sancho, Aparten Bono, Aparten Fortun, Ferriz, Aparten Calbo, etc. Pero molts atres, varen continuar professant la seua fe i, en l'entrega de claus del rei Zayan a Jaume I , se citaven aproximadament a un terç de la població com a cristiana.

Les dades demostren que durant la dominació a soles va existir una iglésia oberta al cult i tot indica que va ser la de la Roqueta eixa iglésia, desmentint distints autors des de Beuter a Llorente.

Extramurs[editar]

Aixina sabem per les actes del martiri de Sant Vicent, que els seus restos varen ser portats a un lloc immediat extramurs, lo que impossibilita que fora una atra de les iglésies de la ciutat.

“Cessant perfidorum crudelitate et filelium crescente devotione, beatissimus Màrtir ad sepulturae et honorifentiam inde llevenels teus, digna cum reverentia deportatur et sub sacre Altari extra murs ajusdem Civitatis Valentiae ad quietem reponitur”

Se varen portar els seus restos extramurs i es varen colocar devall un altar ve a dir..

El sepulcre original segons les dades va haver de ser semblant al de Santa Engràcia en Saragossa que és de la mateixa época i en el mateix motiu.

Els restos es trobaven en una ara o altar i en un lloc inferior, en data de hui, no s'ha descobert eixe lloc.

El raval mossàrap[editar]

Tenien els cristians al voltant del temple un barri propi, en les seues hortes i des d'allí acodien a l'iglésia pròxima. Si no és aixina i no contara en el soport dels fidels haguera desaparegut durant l'época musulmana.

Des d'Alfons II d'Aragó, 1172, a Jaume I, 1238[editar]

En enguany, Alfons II d'Aragó va posar sege a la ciutat i va conseguir que el Rei de Valéncia doblegara el tribut.

Entre les condicions posades per a alçar el sege destaquem:

“es va conseguir que l'iglésia de Sant Vicent màrtir quedaria pel d'Aragó en tots els seus delmes i primícies i el restant de drets, per a dispondre d'ells a la seua voluntat”.

Es dir, que estava oberta al cult perque el costum dels musulmans va ser no permetre l'edificació de noves iglésies.

Aixina tenim que en 1177, Alfons II va concedir a l'Abad Dodón i als monges del convent de Sant Joan de la Peya, l'iglésia de Sant Vicent de Valéncia, és dir que indubtablement, en Sant Vicent havien fidels, “que era llavors l'iglésia matriu i com a catedral, al prelat del qual, que és el bisbe i al seu capítul, pertanyen els delmes.”

En 1212 Continuava el monasteri de Sant Joan de la Penya en possessió de l'iglésia, sent en eixe any quan el Rei Pere “va lloar i va aprovar la dita donació : indici manifest de que la posseïa aquella comunitat en el seu temps”

Aixina en 1232, quan Jaume I encara es trobava en Monzón, i darrere del pacte en el moro Zeit, i quan ya es preparava la conquista del Regne de Valéncia:

“... concedix a l'Abad del monasteri de Sant Victorian a Aragó aquell lloc o iglésia que hi havia en Valéncia i es cridava Sant Vicent...”, “als vostres successors per sempre, com a heretat pròpia, lliure, franca,...”, “... (possessions) que per terra, o per mar li pertanygueren en algun temps, o li pertanyguen, o hagen de pertànyer en algun temps...”

i del que es prendria possessió darrere de la conquista.

Posteriorment a la Conquista de Jaume I[editar]

Posteriorment a la reconquista de Jaume I, este va ordenar construir un nou temple, un hospital i un monasteri. Varen passar pel complex els Benedictins de Sant Victorian de Torren (1238-1255); Frares Mercedaris (1255-1259); i de nou els monges de Torren (1259-1287/89) fins que els cistercencs varen quedar en possessió del conjunt com a priorat dependent de Poblet.

Durant els sigles XIV i XV es varen alçar unes quantes capelles al voltant de l'iglésia major. A mitat del sigle XV residien en el monasteri 11 monges, en el monasteri tenien distintes dependències entre elles cuina, dormitoris, sala capitular i sagristia.

Durant els sigles XVIII i XIX el recint va patir distintes i importants reformes arribant durant les guerres carlines a derrocar-se la torre, i atres zones del complex en el convent i l'iglésia.

En 1701 es va construir la capella de la Mare de Deu de Belem, hui coneguda com de la Comunió. Les tropes de Napoleó ho varen utilisar com a quarter, igual que moltes atres iglésies. Després en la desamortisació i l'exclaustració dels monges en 1837 les autoritats municipals varen ordenar derrocar una part del monasteri. En això es va perdre la capçalera del temple i la seua torre.

Quasi a mitat del sigle XIX, en l'any 1838, l'iglésia, el monasteri i els horts varen ser adquirits per a edificar vivendes. Ya en 1879 les mares agustines, del convent de Sant Josep, que havia segut derruït, i Santa Tecla, varen comprar este monasteri en l'ajuda del marqués d'Arborar. I es va iniciar la seua rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Antonio Martorell donant-li l'aspecte que actualment es pot observar.

Va patir les ires dels exaltats durant la guerra civil de 1936 i va ser incendiada. Després de la guerra va passar a les mans dels Agustins que ho varen vendre en l'any 1973 per a construir vivendes. La pressió dels valencians i el soport mediàtic d'alguns mijos escrits varen conseguir que no es portara a cap el derrocament i actualment l'edifici pertany a l'Arquebisbat.

Dades arquitectòniques[editar]

Actualment el monasteri està molt degradat i són diversos els proyectes que mai arriben a bon fi de restauració. En idees molt variades, com fer un museu dedicat a Sorolla, el gran pintor valencià. Si be la societat valenciana i sobretot les associacions vicentines reclamen que es restaure i dedique com mai va haver de deixar de ser al sant màrtir, patró de la ciutat, el diaca Vicent.

La planta és rectangular, si be les successives modificacions li donen un aspecte irregular. El temple és d'una nau, dividida en quatre zones, en capelles entre els contraforts. El transmetre, és a dir la nau que creua a la principal formant una creu llatina, disposta d'una cúpula sense tambor i en cor alt en els peus. El traspol es troba cobert per una volta de canó en revoltons en forma de mija lluna oberta per a l'accés de la llum, cridades llunetes. L'interior en columnes adossades al mur d'estil corinti i entaulament de forma denticulada. En decoració esgrafiada podem vore els fusts de les pilastres, fris, intradós dels arcs i la l'interior de la cúpula.

Les portades conservades són tart romàniques. Una d'elles, la que coincidix en la capella de Sant Vicent, es troba en el claustre, en la part nort de l'iglésia. En els capitells es poden observar distintes escenes, representant seqüències del martiri del sant. “Es tracta d'una portada d'arc de mig punt abocinada en arquivoltes que baixen en fines columnes els capitells dels quals estan historiats.” En la zona oest de l'iglésia, comunicant en les dependències de la parròquia, trobem l'atra, i va ser construïda en selleria.

L'accés al temple és per un pati interior a que s'entra des d'uns dels carrers laterals.

El Claustre[editar]

Va ser acabat en el sigle XVIII. Sobre els pedestals hi ha unes pilastres estil dòric en les quals es recolzen uns arcs de mig punt. En la planta superior, balcons de forja en vans de forma rectangular.

La capella de la Comunió[editar]

De planta rectangular té en el centre una cúpula que es recolza sobre pechines, quatre triangules curvilíneus que conformen l'anell de la cúpula. Decorada en caps d'àngels i en motius vegetals que recorren tota la capella.

La reconstrucció del sigle XVII[editar]

En la restauració del sigle XVII, que es va realisar utilisant sellars de l'antiga fàbrica, també es varen condicionar les dependències del monasteri entorn del claustre.

Reconstrucció de Martorell[editar]

Esta va ser realisada a finals del sigle XIX Es va consolidar l'iglésia, es va tancar la capçalera en un mur en vans ogivals, es varen realisar les dos galeries del claustre que s'havien perdut, en motius semblants a la nort i oest, que es conservaven en acceptable estat, i se li va afegir una planta.

En la planta inferior es trobaven els servicis: el refectori, el locutori, l'aula capitular i el cor devall. En el primer pis les celes, i en el superior les celes de les novícies i la enfermeria.

La frontera va ser restaurada donant-li un aspecte neogòtic, Podem vore tres plantes en vans, uns buits oberts en el mur, en uns arcs apuntats o conopials que es troben tancats en zelosies.

El campanar està realisat en rajola. Té planta quadrangular i vans de mig punt.

Bibliografía[editar]

  • Ubieto Arteta, Antonio. Origenes del Reino de Valencia. Zaragoza. 1981. Facsimil. ISBN 84-7013-155-9

Enllaços externs[editar]

Monuments, edificis i museus de la Ciutat de Valéncia · Escutdevalencia.png
Llonja de Valéncia · Estació del Nort · Catedral de Valéncia · Mercat de Valéncia · Palau de la Generalitat · El Micalet · Palau de Justícia · Torres de Quart · Ciutat de les Arts i les Ciències de Valéncia · Plaça de l'Ajuntament · Sant Joan del Mercat · Basílica de la Verge dels Desamparats · Banys de l'Almirant · Torres dels Serrans · Plaça de la Mare de Déu · Palau de Benicarló · Plaça del Mercat