Diferència entre les revisions de "Dialecte barceloní"

* Català [[Miquel Batllori|Pare Batllori]], doctor honoris causa per 11 universitats catalanes ( i algunes valencianes "fidelisades")  

{{cita|"el català de Barcelona q. s'està ensenyant a Valéncia,és un dialecte infame i infecte” (discurs en Universitat de Girona.1.11.[[1992]])}}

{{cita|"prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloni , el mes impur de tots”..<ref> Guinot.J.Mª. Qüestions de Llengua”.  Real Acadèmia de Cultura Valenciana.  Série Filològica. Ed.cit. [[1990]]).</ref>}}

* [[Fermín Juanto Manrique|F. Juanto]], Filòlec de la Universitat de la Sorbona ([[París]])  

* F. Juanto, Filòlec de la Universitat de la Sorbona (París)  

{{cita|"No vaja el llector a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians des de la “Catalunya Vella i la Catalunya Gran” – terminologia de l'hitlerià Prat de la Riba, [[1907]]- fora un camí de roses per a ells mateixos,  ni abans ni despuix de l'engany de les mal cridades “normes del ´32” ........ varen acabar en  l'imposició política i dogmàtica  no de l'ortografia sino de tot un ''artificiós dialecte barceloní'',  personal de l'indecís químic Pompeu Fabra ([[1913]] ), portat de Bilbao per Prat de la Riba ([[1911]]) , darrere d'humiliar i eliminar  els coneiximents filològics, lèxics i gramaticals  i laborioses enquestes en transcripció fonètica  de [[Pare Fullana|Fullana]] ([[Valéncia]]) i Alcover ( Mallorca) , junts i per separat en llarcs recorreguts  i en més de 30.000 fiches misteriosament desaparegudes en la confecció (o millor, correcció posterior) del “ Diccionari Català, Valencià , Balear...”  <ref>F.Juanto. Faltes ortogràfiques catalanes. [[Las Provincias]]. 19.06.[[1997]]</ref>.}}

{{cita|Tota la producció dels poetes  considerats els precursors del català : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de  Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENÇAL <ref>Gallach. Història d'Espanya” de Gallach. Barcelona. Ed.cit. [[1935]].</ref>}}

Lübke va adoptar una posició polèmica en quant a la llengua catalana. Seguint el seu mestre Deu, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques, on diu:  

{{cita|"En l'Est la transició s'opera a poc a poc en el català en el Roselló: Esta última parla (parler), que no és més que un dialecte provençal...."}}<ref>Wilhelm meyer-lübke. Gramàtica de les Llengües Romàniques (p. 14)</ref>.  

Esta nova denominació fon invalidada pel reputat gramatiste i filòlec [[Menendez Pidal]] en la seua obra ''Gramàtica Històrica'' ([[Madrit]], [[1977]]) on va demostrar la falta de rigor de Meyer Lübke al mateix temps que reconeixia l'independència idiomàtica de la [[idioma valencià|llengua valenciana]]:  

{{cita|És la Llengua Valenciana la primera llengua romanç lliterària d'[[Europa]] dels clàssics de la qual no sols varen aprendre els catalans, sino inclús els castellans}}

* Mossén Alcover, llingüiste mallorquí, opinava aixina del “dialecte barceloní” (=neocatalaní)

* [[Sanchis Guarner]] se'l recriminava Fuster:  

Per a Miquel i Planas tots els mals de la “Revolució” venien de la “reforma llingüística fabriana”  (=del químic Pompeu Fabra).