Diferència entre les revisions de "Normes d'El Puig"

Les '''Normes del Puig''' o '''Normes d'El Puig''', també conegudes com '''Normes de la Real Acadèmia'''<ref>[http://www.llenguavalenciana.com/seccio/start «La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes»]. Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).</ref> o '''Normes de la RACV''',<ref>{{ref-llibre |autor= José Vicente Gómez Bayarri|títul=El valencià, el dictamen de la llengua i l'AVLL|editorial=Real Acadèmia de Cultura Valenciana |lloc=Valéncia|data=2003|isbn=84-96068-33-1|llengua=Valencià}}</ref> són les normes ortogràfiques per al [[Llengua valenciana|valencià]] creades per la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] en l'any [[1979]]. La seu denominació és deguda a que foren presentades en el municipi valencià d'[[El Puig]] en [[1981]].

El [[5 de març]] de [[2006]] es celebrà el XXV Aniversari de Les Normes d'El Puig en el [[Monasteri d'El Puig]] de Santa Maria, acte al qual s'adheriren numeroses entitats culturals i civiques i que va ser organisat per la [[Plataforma Normes d'El Puig]].

La [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV) naixqué en 1915 gràcies a l’impuls de la Diputació i l’Ajuntament de Valéncia –per aquell temps com a [[Centre de Cultura Valenciana]]– en l’objectiu fonamental d’efectuar una investigació científica de la llengua i cultura valencianes. Els resultats d’eixes investigacions es traduïxen en posterioritat en publicacions que busquen la seua màxima difusió. En l’actualitat, la RACV pertany a la Confederació Espanyola de Centres d’Estudis Locals del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) junt a uns atres organismes i acadèmies similars de l’Estat.

Esta ortografia fon adoptada per a l’ensenyança del valencià en els Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de [[Lo Rat Penat]], entitat senyera en la recuperació i difusió del nostre idioma des de la seua creació en [[1887]] de la mà de [[Constantí Llombart]]. Centenars d’obres publicades i l’existència d’una activa [[Associació d’Escritors en Llengua Valenciana]] (AELLVA) concedixen la natural majoria d’edat a unes normes usades en normalitat per un important sector de la societat valenciana. L’esforç de les editorials –[[L'Oronella]], Lo Rat Penat, [[Del Senia al Segura|Del Sénia al Segura]], la RACV, l’[[Editorial Aitana]] o [[Acció Bibliogràfica Valenciana]], entre unes atres– per traure a la llum publicacions en llengua valenciana de tota classe –teatre clàssic, novela, ensaig, poesia, història, etc.– no deu resultar un treball infructuós.

b, be

c, ce

ch, che

ç, cedeta

d, de

f , efe

g, ge

h, haig

j, jota

k, ca

l, ele

ll, elle

m, eme

n, ene

ny, enye

p, pe

q, cu

r, ere

rr, erre

s, esse

t, te

v, ve

w, ve doble

x, xe o equis

y, i grega

z, zeta

ẹ tancada de "''[[Fe|fe]] ''"

ę oberta de "''[[Mel|mel]] ''"

ọ tancada de "''[[Sorolla|Sorolla]] ''"

ǫ oberta de "''[[Por|por]] ''"

2. En els prefixos AB-, OB-, ABS-, OBS-, SUB-: abces, obtus, abstracte, obstaculisar,  subproducte.

1. En so de [k] (colp)

::1.4. En final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en G o se conserve:

2. En so de [s] (cendra)

::2.2. Davant de A, O, U, escriurem c (cedeta): caçar, llançol, vençut.

1. En so de [c] (chic)

2. En so de [k] (March)

2. En el grup consonàntic DR: drago, moldre.

2. En posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se transforrne en V o se mantinga:

1. En so de [g] (gat)

::1.3. Davant de UE, UI, portarà diéresis la U quan se pronuncia:

::1.4.En principi de paraula o de silaba, en els grups consonàntics GR, GL:  

2. En so de [g] (girar)

:::- objecció, objectiu i algunes mes

::2.3. En posició final de paraula la G darrere de I no es sonora, encara que en derivar se transforme:

::2.4. No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha mes que un so africat sonor, representat per G/J en qualsevol posició:

3. En so de [c] (roig)

:::- vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Calig i Tirig en les que la I del grup se pronuncia.)

::3.3. En posició final de paraula apareix sempre [c], representat per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant E, I i J davant A, O, U), o se mantinga (CH en tots els casos):

No te cap de so.

l. En principi i mig de paraula, en les que sent etimològica s'ha conservat per l'us: herba, huí, hivern.

1. Nomes en paraules d'orige estranger o tecniques:

:::- local, liquit.

:::- almagasen, dol.

'''S'escriu M (mana)'''

:::- circumstancia, circumnavegació, circumferència.

4. Mal davant de V ni F:

:::- niu, lluna, mon.

3. En posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en B o se mantinga:

:::- queixa, quilat, alqueria, sequia.  

::Si la U se pronuncia, du diéresis, com se diu en el número 3.

1. En so de [r] (carreter)

::1.2. En interior de paraula darrere de M, N, S:  

:::- somris, enriquir, israelí.

2. En so de [r] (cara)

:::- brot, cru, gran, traure, propi, arbre, recriar, agranar, batre, comprar.

1. En so de [s] (sap)

::1.4. En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en sonora o se duplique per continuar sorda:

2. En so de [z] (cosa)

:::- d'entes, entesa, entesos, enteses; d'impres, impresa, impresos, impreses.

:::- andalus, andalusos.

:::- frances, francesos.

::2.5. En el femeni dels substantius que signifiquen ofici, professio, dignitat, titul o carrec.

:::- princip, princesa.

1. En posició intervocalica:  

2. En les paraules començades pels sons a + s (ass) + atra vocal:

::També darrere del prefix negatiu A (que se pronuncía S sorda):  

3. En els sufixos -issim, -issima:  

:::- bonissim, cregudissima.

:::- fracas, fracassos.

:::- castis, castissos.

:::- tramus, tramussos.

:::- espes, espessos.

:::- atmosfera (vore D, 1).

5. En posició final de paraula posarém sempre T encara que en derivar se transforrne en D o se conserve:

:::- calit, no calid pero caliditat.

2. En les terminacions del preterir imperfecte d'indicatiu:  

1. En so de [s](eixida)

2. En so de [ks] (text)

:::- reflexio, axial.

3. En so de [gz] (exacte)

3. En el digraf NY per a representar el so de [n~]i :  

:::- inyeccio, abyeccio, proyecte.

1. Els pronoms personals dèbils, ME, TE, SE, LO, NOS/MOS, LOS, NE.

::1.2. Davant de verp que comence per vocal o haig:  

:::- s'enten, s'haguera.

::1.3. En les combinacions binarles i ternaries de pronoms:  

2. Els artículs determinats EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig:  

:::a) EL o LA davant paraula començada per semiconsonant.

:::b) LA davant de les paraules host, ira, una (hora).

:::c) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la a, la e, la erre, etc.

:::Les preposicions A, DE, PER mes l'artícul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.

3. La preposició DE davant de paraules que comencen per vocal o haig:  

No la posarem en els següents casos.

1. En els verps de la tercera conjugació que acaben en -air, -eir, -oir, -uir, en els quals la I de la terminació es tònica i, per consegüent, no forma mal diftonc:

:::- agrairieu (a-gra-i-ri-eu)

:::- beneixca (be-ne-ix-ca)

:::- conduirem (con-du-i-rem)

3. Quan la I forrne pan dels sufixos -isme, -isla, -iste, -ible, tots ells en I tonica:

:::- altruiste (al-tru-is-te).

:::- simposium (sim-po-si-um).

:::- harmonium (har-mo-ni-um).

L’accent és un signe ortogràfic –també convencional– que es representa per (´) o (`) que,  

segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt d’aquella  

vocal de la sílaba sobre la qual recau la major intensitat de pronunciació (lo que es de-

nomina accent fonètic o prosòdic).  

L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes,  

quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes  

s’accentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e,(ę) , i, o, (ǫ), u. La a es considera  

sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o  

tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran  

gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.

a) S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u,  

en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us ), i les acabades en -en : tornà, escàs, vingué,  

perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús ; pero no les  

acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc .  

per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay , Alcoy, etc.   

b) S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions  

anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s : cànem,  

hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem,  

cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc..   

c) Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia,  

sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.   

d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en,  

les...   

e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica:  

monument, depriment, ajuntament, document, medicament; no obstant, els adverbis en    

-ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven:  

contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament,  

amplament.   

f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren  

una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una  

cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-mos-la, sorprén-lo.   

3. '''Accentuació diacrítica:'''<br>

La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de  

les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu  

diacrítica.   

a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran  

els de major tonicitat:

M’agrada el més de maig, mes no el que més .

Te vol donar un té que té guardat.

Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.   

b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal  

tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta:

El forment no està molt ben mòlt .

No sòlc fer mai un solc dret.

Lo que aquella dòna li dona no és bo.   

c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i  

diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa  

general. 

Ell vol que el vol del colom siga més ràpit.

El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol .

Li roba la poca roba que té.

Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

4. Antigues regles d'accentuació:<ref>Anteriors al canvi normatiu en l'accentuacio realisat per la RACV el 1 de juliol de 2003.</ref>

<small>1. En valencià, segons a on recaiga l'accent fonetic, les paraules poden classificar-se en: agudes, planes i esdruixoles.

Les paraules agudes porten l'accent fonetic en l'ultima silaba: escr(í)u, cant(á), ag(ú)t; les planes porten l'accent fonetic en la penultima silaba: ll(í)bre, escr(í)ure, r(ó)ges; en les paraules esdruixoles recau l'accent fonetic en l'antepenultima silaba: gram(á)tica, (á)nima, T(ú)ria.

2. Hi ha dos classes d'accents grafics: agut(´) 1 greu(`), que es colocaran respectivament sobre les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, è, ò), quan siga necessari, d'acort en els següents apartats:

::2.1. S'elimina l'accentuació grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que tenint igual grafía recau l'accent fonetic en silaba diferent (paraules homografes no homofones).

::2.2. En el cas de creure's necessari l'accent grafic, este tindra el següent orde preferent: agudes front a planes i esdruixoles (canóns/c(á)nons, tindré/t(í)ndre, ultimá/ult(í)ma/(ú)ltima), i planes front a esdruixoles (pronuncía/pron(ú)ncia, ult(í)ma/(ú)ltima).

:::Atres eixemples:

:::a)    pensá (3.ª pers., sing. del perfecte d'indicatiu, 1.ª Conjugacio).

:::p(é)nsa (3.ª pers., sing. del present d'indicatiu. l.ª Conjugacio).

:::b)    passará (3.ª persona, sing. del futur d'indicatiu. l.ª Conjugacio).

:::pass(á)ra (1.ª/3.ª persona, sing. de l'imperfecte de subjuntiu. 1.ª Conjugacióo).

:::dormirá (3.ª pers., sing. del futur d'indicatiu. 3.ª Conjugacio).

:::dorm(í)ra (1.ª/3.ª pers. sing, de l'imperfecte de subjuntiu. 3.ª Conjugacio).

:::c)    tindré (1.ª pers., sing. del futur d'indicatiu. 2.ª Conjugacio).

:::t(í)ndre (Infinitiu. 2.ª Conjugacio).

:::d)    está (3.ª pers., sing, del present d'indicatiu. 1.ª Conjugacio).

3. Pot ser recomanable l'accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts:

El guió es el signe ortogràfic (-) que es coloca entre dos o més elements d'una paraula per a distinguir-los.

1. Per a separar les paraules per silabes en final de linea.

2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.

Els signes ortogràfics d'entrada en l'interrogació i en l'admiració no han de suprimirse per imitar ortografies estrangeres que a soles usen el signe final. Tal supressió du, en la majoria dels casos, a la confusió sobre a on comença l'interrogació o l'admiració.

La practica d'estos criteris ortografics dona claritat a l'escritura i ajuda en la llectura a la correcta entonació de la frase, que, d'una atra forma, podria arribar tart. Ademés de ser d'us generalisat en els escrits valencians des de fa molt de temps.

=== -ADA, -ADOR, -ADET i derivats ===

Les terminacions en -ADA, -ADOR, -ADET i derivats tenen la caracteristica de que la seua D intervocàlica no es pronúncia.

Les Normes d'El Puig (normes ortogràfiques) - oficialisades per la RACV - han segut descalificades des del mon pancatalaniste per mig de la falsetat de dir que son regles ortografiques fetes en base al [[valencià apichat]], quan es precisament tot lo contrari - estan basades en el valencià general - ya que no mantenen moltes de les senyes principals de l'apichat com son:

*No reconeiximent de verps com per eixemple Pendrer.

*No admet la substitució de -e per -o en certes seccions del dialecte castellonenc (Yo parle > Yo parlo)