Idioma valencià

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Català, valencià, balear
'
Pronunciació: AFI: [ka.taˈlaː] (occidental)
[kə.təˈlaː] (oriental)
Atres denominacions: {{{atresdenominacions}}}
Parlat en: Andorra, Espanya, França i Itàlia
Regió: Alguer, Andorra, Balears, el Carxe, Catalunya, Catalunya del Nord, Franja de Ponent, País Valencià
Parlants: 9,5 milions (5,2 milions com a llengua inicial).
Rànquing:
Família: Indoeuropea

  Itàlica
   Romànica
    Itàlica Occidental
      Gal·loibèrica
       Occitanoromànica
        Català

estatus oficial
Llengua oficial de: Alguer, Andorra, Balears, Catalunya, País Valencià, Catalunya del Nord
Regulat per: Institut d'Estudis Catalans
Acadèmia Valenciana de la Llengua
còdics de la llengua
ISO 639-1 ca
ISO 639-2 cat
ISO/FDIS 639-3 {{{iso3}}}
SIL cat
80px|center
290px|center
vore també: llengua

El Valencià és una llengua romanç parlada per més de 2 millons de persones en el País Valencià. Es oficial segons l'artícul 7.1 de l'Estatut d’Autonomia Valencià, junt al castellà i està inclosa en la Ratificació espanyola de la Carta Europea de Llengües Minoritàries calificada com a Idioma amenaçat per ser un idioma discriminat i perseguit al País Valencià[1].

Orige de la Llengua Valenciana

Artícul principal → Orige del valencià.


La història explica que el Regne de Valéncia fon colonisat íntegrament per catalans en regions costeres i aragonesos en comarques interiors. Conforme a esta idea, la invasió islàmica del segle VII a la Península Ibèrica va produir un tallat polític i cultural de tal magnitut que la població valenciana, fon totalment exterminada i/o assimilada, perdent les seues arrels i la seua llengua, lo qual es contrapon en les jarches mossàraps en llengua valenciana i el parlar romanç dels iberorromans valencians. Posteriorment, en la conquista de Valéncia per Jaume I s'hauria produït una espècie de buit que fon omplit en la arribada de pobladors d'orige aragonés, català i castellà, havent-ne per tant un ans i un després sense solució de continuïtat, a la reconquista.

Extensió del Valencià

Extensió del Valencià


El País Valencià té declarats oficialment dos predominis llingüístics territorialment, el castellà i el valencià. Les àrees en predomini llingüístic valencià son los municipis estan definides per la Llei d'us i d'ensenyant del valencià i estan ubicats geogràficament en el nort, en la costa del País Valencià, i en l'àrea montanyosa de la província d'Alacant, abarcant aproximadament el 75% del territori valencià.

Història del Valencià

Denominació

La primera referència documental que es té de l'utilisació del terme «valencià» per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es troba en la documentació referent a un procés judicial que va tindre lloc en Menorca entre els anys 1343 i 1346, on es fa constar que la mare de l'acusat, nomenada Sibila, parlava "valencianesch" al ser de Orihuela.[2] La dita denominació, de la que es tenia constància en l'ambient filològic balear des de l'any 1984 quan va ser publicat per Gabriel Llompart un estudi en una revista científica mallorquina sobre temes històrics, sobre eixe procés judicial i atres temes menorquins, estranyament no ha segut fins a l'any 2005 quan ha segut difòs eixa troballa en la Comunitat Valenciana, desplaçant així en el "honor" de ser considerada com la primera referència a la que tradicionalment s'havia cregut com a tal, com és la traducció del "Valerio Máximo" realisada per Antoni Canals en 1395, en la que diu: perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'he tret del lati en nostra vulgada llengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l'hagen tret en llengua cathalana[3].

Les següents manifestacions de la dita denominació les trobem en documents notarials i llegals, l'acta notarial de 28 de juny de 1408, d'un pleit entre la vila de Ona i la Orde de Montesa, ‘vulgar llengua valenciana' i l'acta de 6 de juny de 1412 dels diputats i notaris assistents al Compromís de Casp, ‘in ydiomate Valentino'.[4][5]

En l'Iglésia hi ha abundants referències; destacar la bíblia de fra Bonifaci Ferrer del s. XIV escrita en llengua valenciana.[6] Entre els documents pontificis, trobem un corresponent al pontificat del papa valencià Alejandro VI, de 1504, on podem llegir 'lingua vulgari valentini expeditarum'.[7]

En el segle XV el valencià era la denominació usual de la llengua en el Regne de Valéncia, i la denominació de romanç havia caigut en desús.[8] Joanot Martorell, autor de la novela "Tirant lo Blanch" (enllaç extern), afirma: «me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nació don yo soc natural sen puxa alegrar e molt ajudar [...]».[9]

En la segona mitat del sigle XV, en 1472, tenim el primer diccionari, el "Líber Elegantiarum" de Joan Esteve que va ser publicat a Venècia en Llengua Valenciana.[10]

Lliteratura

La Llengua valenciana va tindre el primer segle d'or Lliterari d’una llengua neollatina de la península ibèrica europea durant el qual centenars d’autors van proclamar en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escribint en nostra vulgada llengua materna valenciana”. Van fer traduccions, diccionaris i gramàtiques com:

Política

Artícul principal → Conflicte llingüístic valencià.

Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia del valencià com a llengua romanica independent o la seua filiació respecte de la llengua catalana és motiu de debat i polèmica entre els valencians. La majoria dels valencians considera al valencià una llengua diferent del català (Estudis del CIS).

A nivell llingüístic, la condició que el valencià pertany al mateix sistema llingüístic que el català ho afirma l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no obstant això, hi ha atres entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana fundada en 1915, integrada en el Institut d'Espanya, Lo Rat Penat, centenària associació cultural, Cardona Vives, entre atres, discrepen en l'us d'atres normes ortogràfiques consensuades, que s'acosten més a la forma de parlar de la majoria els valencians i recolzant teories diferents de la de la repoblació. També hi ha controvèrsia sobre la denominació de la llengua, ya que el terme valencià o llengua valenciana en els territoris de l'antic Regne de Valéncia és tradicional des del sigle XIV.

Us del valencià

Archiu:Parlarvalencia.png
Percentage de Gent que parla valencià per comarques.
"¿Quina llengua utilisa en casa?"
Sondeig de la Generalitat en la zona de predomini llingüístic valencià[11]
Us Castellà Valencià
Sempre 49,6% 30,2%
Generalment 4,7% 2,2%
Més que l'atra llengua 2,4% 1,2%
Indistintament 6,2%
atres idiomes 2,9%

Segons un sondeig de la Generalitat Valenciana realisat en el 2005 en la zona de predomini llingüístic valencià, el castellà és utilisat "sempre" com a llengua vehicular domèstica pel 48,1% dels enquestats, mentres que al valencià li correspon el 32,6%, quasi un 3% correspon en atres llengües i, finalment, el percentage restant afirma utilisar endós llengües oficials en diferents graus. No hi ha senyes oficials sobre usos llingüístics en la zona de predomini llingüístic castellà, en la que residix el 13% de la població de la Comunitat Valenciana, segons cens del 2006.

Seguint senyes oficials sobre l'us en l'àmbit domèstic, per zones dins del territori de predomini valenciaparlant, el valencià té un us minoritari en el àrea metropolitana de Valéncia i de la zona en la mitat sur de la província d'Alacant, on s'utilisa sempre per menys del 30%. En canvi, l'us continuat del valencià en la llar és majoritària en la resta del predomini llingüístic valencià, en percentages de al voltant del 64% de la zona en la província de Valéncia i en la mitat nort de la d'Alacant, i el 46,2% de la zona en la província de Castelló.

Estes senyes revelen, per lo tant, que en els grans núcleus urbans l'us del valencià és minoritari, mentres que sol ser majoritari en les zones de concentració urbana mija o baixa de l'àrea, dins de la zona valenciaparlant. Finalment, el 6,2% dels enquestats afirma usar indistintament endòs llengües en la llar.

Dialectes del Valencià

Archiu:Dialectes del valencià.png
Dialectes del Valencià

Valencià de Transició

El valencià de transició es parla al Maestrat i en Els Ports.

  • Se elidix la -r final: cantar > cantà, fer > fe.
  • La primera persona del present pren la desinència -o: yo pense > yo penso. Ademés la -o s'estén de forma analògica a las conjugacions II y III: bat > bato, senc > sento, córrec > corro. No obstant, conforme a lo que diu el filolec Manuel Gimeno Juan en la seua obra d'investigació "Introduccio a la dialectologa. Els dialectes valencians" (Lo Rat Penat 1996), esta senya no es completament general, ni extensible a totes les conjugacions verbals.
  • Los artículs el/els solen conservar la forma clàssica lo i los, especialment en la zona costera del Baix Maestrat: el chiquet > lo chiquet, els pares > los pares.
  • Conservació progressiva de la -d- intervocàlica, excepte en les terminacions -ada, -ades, a on també desapareix.

Valencià Septentrional

El valencià castellonenc (o de la plana) es parla en les comarques d'Els Ports, el Maestrat, la franja septentrional de l'Alcalatén i la Plana. Les seues característiques son:

  • -o de la primera persona del singular del present d'indicatiu. Esta senya només es dona a la mitat nort de la província de Castelló i com s'ha comentat adés sense que siga de forma general i contínua.
  • Neutralisació de la b/v.
  • Manteniment dels artículs lo/los.
  • Relativa conservació de la -d- intervocàlica del sufix -ador (desaparegut en -ada, -ades).
  • No pronunciació de la -r final.
  • Acabament en -e de la tercera persona del singular del presente i del imperfecte d'indicatiu (ell cante, ell cantave).

Valencià Apichat

L'apichat es parla en les comarques del Camp de Morvedre, l'Horta, el Camp de Túria i la Ribera Alta. També es parla en les ciutats de Gandia i Onda.

  • Manteniment dels artículs lo/los.
  • El nom apichat aludix a l'ensordiment de les alveolars i palatals sonores com a casa, tretze i mege ['kasa, 'tret-se, 'meche]
  • L'àrea de l'apichat sol coincidir en la de la neutralisació de «b» i «v» en /b/.
  • Hi ha una certa tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constituïx en sílaba) per au: aulor [olor], aufegar [ofegar], aubrir [obrir].
  • Li conferix una certa personalitat a l'apichat el fet que mantinga encara, en notable vitalitat, l'us del perfecte simple.

Valencià Meridional

El valencià meridional es parla en les comarques centrals i del Xúquer de la Comunitat Valenciana en las que no es parla el dialecte Apichat. Té les següents característiques:

  • Predomini de la variant perifràstica del passat sintètic: yo aní > yo vaig anar. Excepte en les zones no apichades de la Ribera i la Safor.
  • El artícul plural, tant masculí com femení devé en "es" davant de paraula escomençada en consonant: es bou i es vaques; pero pren les formes els, les davant de paraules escomençades per vocal: els alacantins i les alacantines.

Valencià Alacantí

L'alacantí es parla en les comarques del sur de la Comunitat Valenciana. Té les següents característiques:

  • Absorció de la i semivocal [j] en el conjunt -ix-: [ˈkaʃa] (caixa).
  • Pas del diftonc [ow] a [au]: [ˈbaw] (bou), [ˈaw] (ou), [ˈpaw] (pou).
  • Caiguda de la -d- intervocàlica que se estén al sufix -uda: grenyua (grenyuda), vençua (vençuda). Arbitràriament passa lo mateix en atres paraules: roa (roda), caira (cadira), poer (poder). En el Baix Vinalopó casi totes les -d- intervocàliques no es pronuncien.
  • El artícul plural, tant masculí com femení devé en "es" davant de tota paraula, escomence ésta per vocal o per consonant: es bou i es vaques, es alacantins i es alacantines.

Referències

Vore també

Diccionaris i correctors en valencià

Enllaços Externs


Llengües romàniques
Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés ·
Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià