Anar al contingut

Ampliació de la OTAN

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Una animació que mostra l'any i el lloc dels països conforme es varen unir a l'aliança.
Mapa cronològic dels països europeus membres de la OTAN

El procés d'adheriment a l'OTAN es rig per l'Artícul ORD del Tractat de l'Atlàntic Nort, que solament permet l'invitació a atres «països europeus» i per acorts posteriors. Els països que desigen unir-se tenen que complir una série de requisits i completar un procés de múltiples etapes que implica el diàlec polític i l'integració militar. El procés d'adheriment és supervisat pel Consell de l'Atlàntic Nort, orgue decisori de la OTAN.

Despuix de la seua formació en 1949 en dotze membres fundadors, la OTAN va créixer en incloure a Grècia i Turquia en 1952, Alemània Occidental en 1955, i més vesprada Espanya en 1982. Despuix de la Guerra Freda, va haver un debat en la OTAN i en l'Unió Soviètica sobre l'expansió contínua cap a l'est. Documents desclasificados de soviètics i nortamericans reflectixen l'existència el 9 de febrer de 1990 de negociacions per a la no ampliació de la OTAN a l'Est més allà d'una Alemània unificada (1990).[1][2]

En 1999, Polònia, Hongria i la República Checa es varen unir a l'organisació, en mig d'un gran debat dins de la mateixa i l'oposició de Rússia. Una atra expansió va aplegar en l'adheriment de sèt països d'Europa central i oriental: Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia. Estes nacions varen ser les primeres invitades per a començar les conversacions d'afiliació durant el cim de Praga del 2002, i es varen unir a la OTAN poc abans del cim d'Estambul del 2004. Despuix Albània i Croàcia, es varen unir en 2009.

En 2017, va accedir Montenegro i la OTAN va reconéixer oficialment a 3 membres aspirants: Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia i Macedònia. No obstant, a Macedònia se li va impedir en un principi unir-se a l'aliança pel rebuig de Grècia, pel conflicte que existia entre abdós països per qüestions de nom. Esta disputa va ser resolta en giner de 2019 en l'adopció oficial de la designació «Macedònia del Nort», lo que va permetre que el procés d'adheriment d'este país es reactivara i fora efectiu en març de 2020. Els últims adheriment varen ocórrer en 2023 i 2024, quan Finlàndia i Suècia es varen incorporar a l'organisació.

L'expansió futura és actualment un tema de debat en varis països fòra de l'aliança, i països com Sèrbia tenen debats polítics oberts sobre el tema de l'adheriment, mentres que en països com Ucrània, el respal i oposició a l'ingrés està lligada a ideologies ètniques i nacionalistes. L'incorporació dels antics països de l'esfera d'influència soviètica ha segut una de les causes de l'aument de la tensió entre els països de la OTAN i Rússia.

Últimes ampliacions

[editar | editar còdic]
Quatre hòmens estan darrere de podis en els seus noms de països de França, Alemània, Regne Unit i Estats Units, front a un teló de fondo de la Torre Eiffel
Negociacions en Londres i París en 1954 que varen posar fi a l'ocupació aliada d'Alemània Occidental i varen permetre el seu rearmament com a membre de la OTAN.

La OTAN ha afegit nous membres en sis ocasions des de la seua fundació en 1949 per a incloure vintihuit membres.


Dotze països, varen anar els fundadors de la OTAN: Bèlgica, Canadà, Dinamarca, França, Islàndia, Itàlia, Luxemburc, els Països Baixos, Noruega, Portugal, Regne Unit i Estats Units. Durant els primers anys de la Guerra Freda es va vore una marcada brecha entre les ideologies capitalistes, recolzades per la OTAN, i els Estats satèlits comunistes de l'Unió Soviètica. Esta brecha va encorajar als governs anticomunista de Grècia i Turquia a unir-se a la OTAN en 1952. En el cas de Grècia va suspendre el seu membresía en 1974, durant l'invasió turca de Chipre, pero la va recomençar en 1980 en la cooperació de Turquia.[3]

Les convencions de Bonn-París varen posar fi a l'ocupació dels aliats d'Alemània Occidental, i es varen ratificar en part sobre la base de que Alemània Occidental s'unira a la OTAN, lo que va succeir en 1955.[4] En un principi aislacionista, Espanya baix el règim de Francisco Franco era fortament anticomunista, i lligada pels acorts regulars de defensa en els països de la OTAN.[5] Despuix de la seua transició a la democràcia, Espanya va estar baix pressió per a normalisar les seues relacions en el restant d'Europa, incloent el seu adheriment a la OTAN, lo que va succeir en 1982. El referèndum de 1986 va mostrar l'aprovació del poble espanyol.[6]

La reunificación alemana i la promesa de no-expansió a l'Est

[editar | editar còdic]

Durant el context de reunificación alemana, per a assegurar esta aprovació soviètica d'una Alemània unida restant en la OTAN, prèviament, el 9 de febrer de 1990, s'havia acordat per part del llavors secretari d'Estat d'Estats Units, James Baker, i el president de l'Unió Soviètica, Mijaíl Gorbachov que la OTAN no s'ampliaria a més països del Bloc de l'Est. Esta versió sempre va ser mantinguda per Gorbachov i va ser confirmada per la desclasificación de documents tant nortamericans com a soviètics.[1][2] Es va acordar ademés que les tropes estrangeres i les armes nuclears no serien estacionades en l'antiga Alemània de l'Est, i es va plantejar el tema d'una major expansió de la OTAN cap a l'est.[7]

El Tractat Dos més Quatre es va firmar a principis d'any que va aplanar el camí a l'unificació alemana i la seua entrada en la OTAN. La primera expansió de la OTAN posterior a la Guerra Freda, va aplegar en la reunificación alemana el 3 d'octubre de 1990, quan Alemània de l'Est es va convertir en part de la República Federal d'Alemània i de l'organisació.


Jack Matlock, embaixador d'Estats Units per a l'Unió Soviètica, durant els seus últims anys va dir que Occident va fer un «compromís clar» de no expandir-se, i els documents desclasificados indiquen que als negociadors soviètics se'ls va donar l'impressió via oral, per diplomàtics com Hans-Dietrich Genscher i James Baker, que la membresía a la OTAN estava fora de la taula per a països com Checoslovàquia, Hongria o Polònia.[8]

En 1996, Gorbachov va escriure en les seues Memòries, que «durant les negociacions sobre l'unificació d'Alemània es varen donar garanties de que la OTAN no estendria la seua zona de l'operació cap a l'est»;[9] va repetir este punt en una entrevista en 2008.[10] D'acort a Robert Zoellick, un funcionari del Departament d'Estat que va participar en el procés de negociació del Tractat Dos més Quatre, eixa percepció sembla ser un error, ya que no es va fer cap compromís formal sobre l'ampliació.[11] Atres autors, com Mark Kramer, també han posat en relleu que en 1990 cap de les parts es va imaginar que els països seguiren tècnicament en el Pacte de Varsòvia o que l'Unió Soviètica podria un dia unir-se a la OTAN.[12]

Davant l'incompliment dels acorts Baker-Gorbachov per part d'Estats Units i la OTAN, George F. Kennan, una de figures més importants de la diplomàcia d'Estats Units en el context de la Guerra Freda i intelectuals de lpolítica de contenció' del comunisme en 1997, va escriure:

¿Per qué, en totes les esperançadores possibilitats engendrades pel fi de la Guerra Freda, les relacions Este-Oest deurien centrar-se en la qüestió de quí s'aliaria en quí i, per implicació, contra quí en un futur fantasioso, totalment imprevisible i improvable conflicte militar? (...) Dit clar i ras... expandir la OTAN seria l'error més fatídic de la política nortamericana en tota l'era posterior a la Guerra Freda. Es pot esperar que tal decisió inflame les tendències nacionalistes, antioccidentales i militaristes en l'opinió russa; tindre un efecte advers en el desenroll de la democràcia russa; restaurar l'atmòsfera de la guerra freda en les relacions Este-Oest i impulsar la política exterior russa en direccions que decididament no són de nostre agrade…
George F. Kennan[13]


Un any despuix, davant l'imminent ratificació de Senat nortamericana sobre una primera ronda d'expansió de la OTAN, en una entrevista en el New York Claves argument:

Crec que és el començ d'una nova guerra freda. (...) Crec que els russos reaccionaran gradualment de manera prou adversa i afectarà les seues polítiques. Crec que és un error tràgic. No hi havia cap raó per a açò en absolut. Ningú estava amenaçant a ningú més. Esta expansió faria que els pares fundadors d'este país es regiraren en les seues tombes.
George F. Kennan[14]

Grup de Visegrado

[editar | editar còdic]
Una taula de llarc de color roig fa que un pentàgon al voltant d'un sol blau en el logotip del compàs de la OTAN, mentres que moltes files de persones en trages assentar-se en tots els costats.
La OTAN va agregar a tres nous membres en el cim de Washington de 1999, i va establir el protocol per als Plans d'Acció per a l'Adheriment.

En febrer de 1991, Polònia, Hongria, la República Checa i Eslovàquia (en aquell llavors Checoslovàquia) varen formar el grup de Visegrado per a impulsar l'integració europea en virtut de l'Unió Europea i l'OTAN, aixina com per a portar a terme les reformes militars en llínea en els estàndarts de la OTAN.

La reacció interna de la OTAN per a estos països de l'antic Pacte de Varsòvia va ser inicialment negativa, pero pel cim de Roma en novembre de 1991, els membres varen acordar una série d'objectius que podrien conduir a l'adheriment, com el mercat i la lliberalisació democràtica, i que la OTAN deguera ser un soci en estos esforços. En els anys següents, els fòrums més amplis per a la cooperació regional entre la OTAN i els seus veïns orientals es varen establir, inclós el Consell de Cooperació de l'Atlàntic Nort (més vesprada el Consell d'Associació Euroatlántico) i l'Associació per a la Pau.[15]

Mentres que els atres membres del grup Visegrád varen ser invitats a unir-se a la OTAN en el seu cim de Madrit de 1997, Eslovàquia va ser exclosa en base en lo que varis membres varen considerar accions antidemocràtiques del primer ministre nacionaliste Vladimír Emčiar.[16] Romania i Eslovènia varen ser considerats tant per a l'invitació en 1997, i cada u tenia el respal d'un destacat membre de la OTAN, França i Itàlia, respectivament, pero el respal a l'ampliació no va ser unànim, particularment en el Congrés dels Estats Units.[17] En una carta oberta al president d'Estats Units Bill Clinton, més de quaranta experts en política exterior com Bill Bradley, Sam Nunn, Gary Hart, Paul Nitze, i Robert McNamara varen expressar la seua preocupació per l'expansió de la OTAN com a cara i innecessària donada la falta d'una amenaça externa de Rússia en eixe moment.[18]

A partir de 1995 la percepció de la guerra en Chechènia va ser aumentant com un dels motors principals dels veïns de Rússia per a unir-se a l'aliança.[19][20]

Grup de Vilna

[editar | editar còdic]
Banderes de la OTAN, Bulgària, l'Unió Europea en el club militar de Plovdiv, Bulgària.

La política interna dels països d'Europa de l'Est varen continuar pressionant per a obtindre més ampliació, i els partits polítics contraris a moure's en la pertinença a la OTAN, com el Partit Socialiste Búlgar i el eslovaco HZDS, varen ser votats fòra de l'oficina.[21] L'interés de Hongria en unir-se va ser confirmada per un referèndum en novembre de 1997, en un 85,3% a favor de l'adheriment.[22] És en el cim de Washington en 1999, a on Hongria, Polònia i la República Checa es varen unir oficialment, la OTAN també va emetre noves directrius per a l'adheriment en «plans d'acció d'associació individual» per a Albània, Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Macedònia, Romania, Eslovàquia i Eslovènia.[23] En maig del 2000, estos països es varen unir en Croàcia per a formar el Grup de Vilna en la finalitat de cooperar i eixercir pressió per a la pertinença comuna de la OTAN, i en el cim de sèt en Praga 2002 varen ser invitats a l'adheriment, que va tindre lloc en el cim d'Estambul del 2004.[24]


Rússia estava particularment molesta en l'adheriment dels tres països Bàltics, els primers països que formaven part de l'Unió Soviètica per a unir-se a la OTAN.[24] Croàcia també va iniciar un pla d'acció per a l'adheriment en el cim del 2002, donant lloc a un debat nacional sobre si era necessari un referèndum sobre l'adheriment a la OTAN que tindrà lloc allí. El primer ministre croata, Ivo Sanader, en última instància, va acordar en giner del 2008, com a part de la formació d'un govern de coalició en els partits de HSE i HSLS, no propondre oficialment un.[25] Albània i Croàcia varen ser invitats a unir-se a la OTAN en el cim de Bucarest en abril del 2008, encara que Eslovènia va amenaçar en sostindre l'adheriment de Croàcia sobre el seu disputa fronteriça en la baïa de Piran.[26] Eslovènia va ratificar el protocol d'adheriment de Croàcia en febrer del 2009,[27] i Croàcia i Albània es varen unir oficialment a la OTAN just abans de la cim d'Estrasburc-Kehl de 2009, en poca oposició de Rússia.[28]

Finlàndia en 2023

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Suècia en 2024

[editar | editar còdic]
Artícul principal → adheriment de Suècia a la OTAN.


Encara que Suècia no formava part de la OTAN, participava en els seus eixercicis i, despuix de la primera fase de la guerra rus-ucraniana en 2014, va haver en el país debats interns, invitant a reconsiderar la seua neutralitat i adherir-se a l'organisació.[29]

En 2022, en l'invasió de Rússia a Ucrània, i per les amenaces de guerra de part del govern rus contra el país del Nort d'Europa si s'adherix a la OTAN, la població de Suècia, ademés del seu govern, s'ha mostrat favorablement a tractar l'adheriment del seu país en l'organisació transatlàntica en la cim de Madrit de 2022. Segons pareix Turquia presentaria certa oposició al seu ingrés ràpit.[30] Si ben alguns membres de la OTAN varen donar la benvinguda a la membresía de Suècia en la OTAN, en Turquia va ser rebuda negativament. Turquia acusa a Suècia de recolzar als seguidors del PKK, YPG i Fethullah Gülen.

PKK és una organisació terrorista reconeguda per Turquia, l'Unió Europea i els Estats Units. Turquia acusa als seguidors de Fethullah Gülen del fallanc intent de colp militar turc de 2016. Suècia —país neutral i membre de l'Unió Europea— va aumentar la seua cooperació en la OTAN quan Rússia va començar la seua invasió d'Ucrània i va assistir a una reunió de format especial de la OTAN, condenant l'invasió i brindant assistència a Ucrània.[31] l'opinió pública sueca es va inclinar a favor d'unir-se a la OTAN despuix de l'invasió.[31] Des de llavors, el país va analisar el seu ingrés a l'organisme, el qual va confirmar en maig de 2022.[32]Finalment, el 7 de març de 2024, Suècia es va incorporar a l'organisació com el membre número 32.[33]

Data País Ampliació A map of Europe with eight colors that refer to the year different countries joined the alliance.
4 d'abril de 1949 Bèlgica Fundadors
Canadà
Dinamarca (inc. Groenlàndia)
Estats Units
França
Itàlia
Islàndia
Luxemburc
Noruega
Països Baixos
Portugal
Regne Unit
18 de febrer de 1952 Grècia Primera
Turquia
9 de maig de 1955 Alemània Occidental Segona
30 de maig de 1982 Espanya Tercera
3 d'octubre de 1990 Reunificación alemana
12 de març de 1999 República Checa Quarta
Hongria
Polònia
29 de març de 2004 Bulgària Quinta
Estònia
Letònia
Lituània
Romania
Eslovàquia
Eslovènia
1 d'abril de 2009 Albània Sexta
Croàcia
5 de juny de 2017 Montenegro Sèptima
27 de març de 2020 Macedònia del Nort Octava
4 d'abril de 2023 Finlàndia Novena
7 de març de 2024 Suècia Dècima

Criteri i processe

[editar | editar còdic]

Artícul 10

[editar | editar còdic]

El Tractat de l'Atlàntic Nort és la base de l'organisació i com a tal, qualsevol canvi incloent una nova composició requerix la ratificació de tots els firmants actuals del tractat. El tractat l'artícul 10 descriu cóm els estats no membres poden unir-se a l'OTAN, i descriu la política de «portes obertes» de la OTAN:


Les Parts podran, de comú acort, invitar a qualsevol atre Estat europeu en condicions de promoure els principis del present Tractat i de contribuir a la seguritat de la zona de l'Atlàntic Nort en adherir-se al present Tractat. Qualsevol Estat invitat podrà aplegar a ser part en el Tractat depositant el seu instrument d'adheriment davant el Govern dels Estats Units d'Amèrica. El Govern dels Estats Units d'Amèrica informarà a cada una de les Parts del depòsit de cada u d'eixos instruments d'adheriment.[34]

Este artícul planteja dos llímits generals als Estats no membres. En primer lloc, solament els estats europeus són elegibles per als nous membres, i en segon lloc, estos estats no solament necessiten l'aprovació de tots els Estats membres existents, pero cada estat membre pot posar criteris que tenen que ser alcançats. En la pràctica, la OTAN formula un conjunt de criteris comuns, pero per eixemple, Grècia va bloquejar a Macedònia del Nort l'adheriment a la OTAN, pel desacort sobre l'us del nom de Macedònia abans del canvi de nom el país exyugoslavo. Turquia s'opon de manera similar a l'entrada de la República de Chipre en la OTAN, mentres que el conflicte de Chipre no es resolga.[35]

Des del cim de Roma de 1991, quan les delegacions dels Estats membres varen oferir oficialment la cooperació en els nous estats democràtics d'Europa, la OTAN ha abordat i definit encara més les expectatives i el procediment per a afegir nous membres. La Declaració de Brusseles 1994 va reafirmar els principis de l'artícul 10 i va conduir al «Estudi sobre l'ampliació de la OTAN». Publicat en setembre de 1995, l'estudi indica el «cóm i per qué» d'una possible ampliació en Europa,[36] destacant tres principis del tractat de 1949 per als membres que tenen: «democràcia, llibertat individual i l'estat de dret».[37]

Com ha senyalat el secretari general de la OTAN Willy Claes, l'estudi de 1995 no va especificar el «quí o quàn».[38] A través d'ell es va discutir cóm l'Associació llavors recent formada per al Consell de Cooperació de la Pau de l'Atlàntic Nort podria ajudar en el procés d'ampliació,[39] i va senyalar que les disputes territorials en curs podrien ser un problema per a determinar si un país anara invitat.[40] En el cim de Madrit de 1997, els caps d'Estat de la OTAN varen emetre la «Declaració de Madrit sobre Seguritat i la Cooperació euroatlántica», que va invitar a tres països d'Europa de l'Est per a unir-se a l'aliança, dels dotze que tenia en eixe moment que varen solicitar unir-se, traçant un camí a seguir per uns atres.[36]

Pla d'Acció de Membresía

[editar | editar còdic]

El pas més important en la formalisació del procés per a invitar a nous membres va aplegar al cim de Washington 1999, quan el Mecanisme de Pla d'Acció (MAP) per a l'Adheriment va ser aprovat com un escenari per als membres actuals per a revisar periòdicament les solicituts formals dels membres aspirants. La participació d'un país en el MAP implica la presentació anual d'informes sobre el seu progrés en cinc mides diferents:[41]

  • Voluntat de solucionar els conflictes internacionals, ètnics o disputes externes territorials per mijos pacífics, el compromís en l'estat de dret, els drets humans, i el control democràtic de les forces armades.
  • Capacitat per a contribuir a la defensa i missions de l'organisació.
  • La devoció de recursos suficients a les forces armades per a poder complir en els compromisos de la membresía.
  • Seguritat de l'informació sensible, i salvaguardias que la garantisen.
  • Compatibilitat de la llegislació nacional en la cooperació de la OTAN.

La OTAN proporciona retroalimentaació, aixina com informació tècnica a cada país i evalua el seu progrés sobre una base individual.[42] Una volta que un país acorda complir en els requisits, la OTAN pot emetre a eixe país una invitació per a iniciar les negociacions de adheriment.[43] En l'actualitat, tres països conten en un Pla d'Acció de Membresía: Bòsnia i Hercegovina, Macedònia del Nort i Montenegro.[44] Els exparticipantes de el MAP varen ser Albània i Croàcia entre maig del 2002 i abril del 2009, quan es varen unir a la OTAN. El procés d'adheriment final, una volta invitat, consta de cinc passos que conduïxen a la firma dels protocols d'adheriment, l'acceptació i ratificació dels protocols pels governs dels actuals membres de la OTAN.[45]

Diàlec Intensificat

[editar | editar còdic]

El diàlec intensificat va ser introduït per primera volta en abril del 2005 en una reunió informal dels ministres d'Assunts Exteriors en Vilna, Lituània, com a resposta a les aspiracions de membresía d'Ucrània a la OTAN i reformes afins baix el president Viktor Yushchenko, i que varen seguir en la firma del Pla d'acció OTAN-Ucrània del 2002 en el seu predecessor, Leonid Kuchma.[42] Esta fòrmula que inclou la discussió d'una «àmplia gama de qüestions polítiques, militars, financeres i de seguritat relacionats en el possible ingrés a la OTAN» té les seues raïls en el cim de Madrit de 1997, a on els participants havien acordat «continuar els diàlecs intensificats de l'Aliança en les nacions que aspiren a l'adheriment a la OTAN o que d'un atre modo impulsar l'eixercici d'un diàlec en la OTAN sobre qüestions d'afiliació».[46]

En setembre del 2006, Geòrgia es va convertir en el segon al que s'oferiria l'estatus de diàlec intensificat, despuix d'un ràpit canvi en la política exterior baix el president Mijeil Saakashvili,[47] i lo que varen percebre com una demostració de la preparació militar durant la crisis de Kodori del 2006.[48] Montenegro, Bòsnia i Hercegovina, i Sèrbia varen rebre de manera similar ofertes en el cim de Bucarest abril del 2008.[49] Mentres que els seus veïns varen solicitar i varen acceptar el programa de diàlec, l'oferta de Sèrbia es va presentar per a garantisar la possibilitat de futurs llaços en l'aliança.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 «Memoràndum de conversació entre Baker, Shevardnadze i Gorbachov». NSA. Consultat el 2022-02-28.
  2. ↑ 2,0 2,1 «(Nova troballa d'archius de 1991 respala l'acusació russa)». Der Spiegel. Consultat el 2022-02-28.
  3. ↑ «[1]», The International Business Claves. Consultat el 13 de setembre de 2014.
  4. ↑ Consultat el 13 de setembre de 2014.
  5. ↑ Magone, 2009, p. 439.
  6. ↑ Magone, 2009, pp. 385–386.
  7. ↑ «[2]», Foreign Affairs. Consultat el 28 d'agost de 2014.
  8. ↑ «[3]», Spiegel Online. Consultat el 7 d'abril de 2014.
  9. ↑ Gorbachev, 1996, p. 675.
  10. ↑ Blomfield A and Smith M. «[4]», The Telegraph. Consultat el 22 de maig de 2009.
  11. ↑ «[5]», The National Interest. Consultat el 11 de març de 2016.
  12. ↑ «TWQ: The Myth of a No-NATO-Enlargement Pledge to Russia - Spring 2009». Center for Strategic and International Studies. Consultat el 4 de decembre de 2014.
  13. ↑ «[6]», The New York Claves. Consultat el 26 de març de 2022.
  14. ↑ «[7]», New York Claves. Consultat el 26 de març de 2022.
  15. ↑ David y Levesque, 1999, p. 200–201.
  16. ↑ Gheciu, 2005, p. 72.
  17. ↑ Barany, 2003, pp. 23–25.
  18. ↑ Barany, 2003, pp. 16–18.
  19. ↑ «[8]». Consultat el 22 de novembre de 2015.
  20. ↑ «[9]». Consultat el 22 de novembre de 2015 (en en-US).
  21. ↑ Barany, 2003, pp. 190, 48–50.
  22. ↑ «[10]», The New York Claves. Consultat el 4 de decembre de 2014.
  23. ↑ Wolchik y Curry, 2011, p. 148.
  24. ↑ 24,0 24,1 «[11]», BBC News. Consultat el 1 d'octubre de 2014.
  25. ↑ «[12]», Dalje. Consultat el 9 de giner de 2015.
  26. ↑ «[13]», The New York Claves. Consultat el 9 de giner de 2015.
  27. ↑ «[14]», Dalje. Consultat el 9 de giner de 2015.
  28. ↑ «[15]», Associated Press, NBC News. Consultat el 9 de giner de 2015.
  29. ↑ «What price neutrality?» (en en). The Economist.
  30. ↑ «[16]». Consultat el 8 de juliol de 2022.
  31. ↑ 31,0 31,1 «Finlàndia i Suècia fan causa comuna en la OTAN, que mira ara a Geòrgia i Bòsnia». Naiz. Consultat el 16 de març de 2022.
  32. ↑ «[17]». Consultat el 16 de maig de 2022.
  33. ↑ «Sweden officially joins NATO» (en inglés). Consultat el 2024-03-07.
  34. ↑ North Atlantic Treaty. 1949 – Wikisource.
  35. ↑ «[18]», The Economist. Consultat el 11 de decembre de 2011.
  36. ↑ 36,0 36,1 Trifunovska 2010, pàg. 36–37
  37. ↑ Frappi y Carati, 2009, p. 50.
  38. ↑ «[19]». Consultat el 30 de decembre de 2014.
  39. ↑ Trifunovska, 1996, pp. 16–17.
  40. ↑ «[20]», The Moscow Claves. Consultat el 29 de decembre de 2014.
  41. ↑ «[21]», NATO. Consultat el 5 de febrer de 2015.
  42. ↑ 42,0 42,1 «NATO enlargement». NATO Topics. Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2015. Consultat el 29 de decembre de 2014.
  43. ↑ «[22]», Ràdio Free Europe/Ràdio Liberty. Consultat el 6 de febrer de 2015.
  44. ↑ «Membership Action Pla (MAP)». NATO. Archivat des d'el original, el 18 d'abril de 2015. Consultat el 9 de febrer de 2015.
  45. ↑ «The Road to NATO membership». NATO. Consultat el 14 de setembre de 2008.
  46. ↑ «NATO launches ‘Intensified Dialogue’ with Ukraine». NATO.
  47. ↑ «NATO offers Intensified Dialogue to Geòrgia». NATO.
  48. ↑ «[23]», Ràdio Free Europe/Ràdio Liberty. Consultat el 5 de febrer de 2015.
  49. ↑ «[24]», EUobserver. Consultat el 6 de febrer de 2015.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ampliació_de_la_OTAN&oldid=991996»