Anthropopithecus

Archiu:Chimp Brain in a jar.jpg

Este antic flasco, conservat en el Museu de Ciències de Londres, conté un cervell de chimpansé. Està encara etiquetat com Anthropopithecus troglodytes, nom binominal reemplaçat en 1895 per Pa troglodytes.

Anthropopithecus (castellanizado com «antropopiteco») és un gènero obsolet, sinonimizado hui en dia en el gènero Pa. El terme anthropopithecus està format a partir de les raïls gregues ἄνθρωπος (anthropos, 'home') i πίθηκος (píthēkos, 'simi' o 'mona'). Lliteralment significa «mona-home» o «mona en propietats o característiques de l'home». El terme «pitecantropo» (en llatí, Pithecanthropus) està format a partir d'eixes mateixes paraules gregues, pero significa lo contrari: «home-mona» o «home que té propietats o característiques de mona».

Els térmens Anthropopithecus (Blainville, 1839) i Pithecanthropus (Haeckel, 1868) tenen cada u la seua pròpia història en el advenimiento progressiu de les ciències hui en dia anomenades zoologia, antropologia i paleoantropología. Segons les époques i els autors, estos dos térmens han tingut diferents significats, pero cap d'ells té hui en dia una validea científicament acceptada.

Història

El gènero Anthropopithecus va ser propost per primera volta en 1839 pel zoólogo i anatomista francés Henri-Marie Ducrotay de Blainville (1777-1850) per a nomenar taxonómicamente a l'animal actualment identificat com el chimpansé.

Atenint-se a este gènero que De Blainville va establir en 1839, el cirugià i naturaliste britànic John Bland-Sutton (1855-1936) va propondre el nom d'espècie Anthropopithecus troglodytes en 1883 per a designar al chimpansé comú. No obstant, el gènero Pa ya havia segut atribuït als chimpansés en 1816 pel naturaliste alemà Lorenz Oken (1779-1851). ya que tota nomenclatura anterior té dret de preeminència sobre les nomenclatures que li seguixquen despuix, el gènero Anthropopithecus va perdre la seua validea en 1895, convertint-se a partir d'eixa data en un sinònim més modern del gènero Pa.

En 1879, l'arqueòlec i antropòlec francés Gabriel de Mortillet (1821-1898) va propondre el terme «antropopiteco» (anthropopithèque) per a designar un «esclavó perdut», un intermediari hipotètic entre la mona i l'home que segons De Mortillet va viure en el Terciario i que supostament va fabricar els aixina cridats «eolitos». En el seu llibre de 1883 Li Préhistorique, antiquité de l'homme (El prehistòric, antiguetat de l'Home, citat ací en el seu 2ª edició, de 1885), De Mortillet escriu:

Nous sommes donc forcément conduits à admettre, parell unix déduction logique tirée de l’observation directe dones faits, que els animaux intelligents qui savaient faire du feu et tailler dones pierres à l’époque tertiaire, n’étaient pas dones hommes dans l’acception géologique et paléontologique du mot, mais dones animaux d’un autre genre, dones précurseurs de l’homme dans l’échelle dones êtres, précurseurs auxquels j’ai donné li nom d’Anthropopithecus. Ainsi, parell li seul raisonnement, solidement appuyé sur dones observations précises, nous sommes arrivés à découvrir d’unix manière certaine un être intermédiaire entre els anthropoïdes actuels et l’homme.

Nos veem per lo tant forçats a admetre, per una deducció llògica resultant de l'observació directa dels fets, que els animals inteligents que sabien cóm fer fòc i tallar pedres en el periodo Terciario, no eren hòmens en el sentit geològic i paleontológico de la paraula, sino animals d'un atre tipo, precursors de l'home en l'escala dels sers, precursors als que he donat el nom de Anthropopithecus. Aixina que, en solament el raonament, fermament recolzat per observacions precises, hem aplegat a descobrir en certea un ser intermig entre les actuals mones antropoides i l'home.

Quan en 1905 el paleontòlec, geólogo i paleoantropólogo francés Marcellin Boule (1861-1942) va publicar un artícul que demostrava que els eolitos són pseudo-ferramentes de pedra produïdes per fenomens naturals (gelades, pressió, fòc), l'argument propost per De Mortillet va caure en el descrèdit i la seua accepció del terme Anthropopithecus va ser abandonada. No obstant, mentres que gènero atribuït als chimpansés el terme va persistir a lo llarc de el XIX, fins al punt de ser també atribuït a espècimen fòssilés. Per eixemple, un fòssil de primat descobert en 1878 pel malacólogo britànic William Theobald (1829-1908) en el Panyab paquistaní en l'Índia britànica va ser primerament batejat com Palaeopithecus en 1879, pero més tart renombrado Anthropopithecus sivalensis, significant en això que tals restants fòssils devien ser assimilats al gènero dels chimpansés tal com a este gènero li'l comprenia en aquella época. Un eixemple célebre de antropopiteco fòssil és el de l'home de Java (hui en dia denominat com Homo erectus erectus). Va ser descobert en 1891 en Trinil a la vora del riu Sol, en Java Oriental, pel mege i anatomista neerlandés Eugène Dubois, qui va nomenar a la criatura en el nom científic Anthropopithecus erectus. Este treball de Dubois, de l'últim trimestre de 1892, va ser publicat pel govern neerlandés en 1893. En aquells primers anys de la década de 1890, el terme Anthropopithecus seguia sent el nom de gènero dels chimpansés i el Anthropopithecus erectus de Dubois venia a significar alguna cosa aixina com «el chimpansé empinat» o «el chimpansé de peu». No obstant, un any despuix, en 1893, Dubois va estimar que certes característiques anatòmiques específiques imponien l'atribució d'eixos restants a un gènero diferenciat del gènero Anthropopithecus i va rebatejar eixe espècimen de Java en el nom Pithecanthropus (artícul de 1893 publicat en 1894), sent Pithecanthropus un gènero que el biòlec alemà Ernst Haeckel (1834-1919) havia falcat en 1868. Anys més tart, en el XX, el mege i paleoantropólogo alemà Franz Weidenreich (1873-1948), va comparar detalladament els caràcters de l'home de Java descobert per Dubois, llavors cridat Pithecanthropus erectus, en els caràcters del home de Pequín, llavors cridat Sinanthropus pekinensis. Weidenreich va concloure en 1940 que per la seua semblança anatòmica en els humans moderns era necessari reunir tots estos espècimen de Java i China en una mateixa espècie del gènero Homo, l'espècie Homo erectus. El gènero Anthropopithecus, per a llavors, ya havia segut abandonat des de 1895 com a mínim.

En la cultura popular

Per les raons ya expostes «antropopiteco» és hui en dia un terme científicament obsolet. No obstant, el terme ha penetrat en la cultura popular, a on inclús ha experimentat certa persistència en el temps, sobretot en països com França o Bèlgica:

• En el seu relat curt de 1887 Gil Braltar, Juliol Verne usa el terme anthropopithèque («antropopiteco») per a descriure l'aspecte simiesco d'un dels personages del relat, el general McKackmale:

Il dormait be, li général Mac Kackmale, sur ses deux oreilles, plus longues que ne li comporte l’ordonnance. Avec ses bras démesurés, ses yeux ronds, enfoncés sous de rudes sourcils, sa face encadrée d’unix barbe rêche, sa physionomie grimaçante, ses gestes d’anthropopithèque, li prognathisme extraordinaire de sa mâchoire, il était d’unix laideur remarquable, – même chez un général anglais. Un vrai singe, excellent militaire, d’ailleurs, malgré sa tournure simiesque.

«Dormia be, el general MacKackmale, tranquilament, més de lo que permetien les ordenances militars. En els seus braços desmesurats, els seus redons ulls afonats baix unes rudas celles, el seu rostre emmarcat per una recia barba, el seu semblant grotesc, els seus gests de antropopiteco, l'extraordinari prognatisme de la seua mandíbula, era d'una llegea notable, inclús per a un general anglés. Una verdadera mona, encara que per cert excelent militar, a pesar del seu aspecte simiesco.»

• En la novela de ciència ficció La Vaig citar dones Ténèbres («La ciutat de les tenebres»), escrita pel francés Léon Groc en 1926, es fa menció dels «antropopitecos» (anthropopithèques), una raça d'hòmens mona que ha alcançat un grau de civilisació molt rudimentari.
• El historietista belga Hergé ha fet del terme anthropopithèque («antropopiteco») una de les numeroses palabrotas a les que recorre el irascible capità Haddock en la série d'àlbums Les aventures de Tintín.
• En 2001, la cantant francesa Brigitte Fontaine va escriure i va cantar la cançó Pipeau, en la que repetix una estrofa que menciona als anthropopithèques (els «antropopitecos»).
• El historietista Francisco Ibáñez utilisa el terme en to despectiu (i còmic) en repetides ocasions. Per eixemple, en l'historieta de Mortadelo i Filemón «La cambra busca fresquito», el senyor Super diu: «Vaig a vore lo que està fent l'atre antropopiteco calp», referint-se a Mortadelo.