Homo erectus pekinensis
El home de Pequín[1] (Homo erectus pekinensis) és una subespecie de Homo erectus pròpia de China. El seu nom aludix a que els seus restants fòssilés es varen descobrir al suroest de Pequín, en una cova de la localitat de Zhoukoudian.[2] Daten de fa entre 780 000 i 230 000 anys (Pleistoceno mig). És especialment popular perque en el moment del seu descobriment va ser considerat el primer «esclavó perdut» que justificava la teoria de l'evolució. Els restants varen ser trobats entre 1921 i 1937, pero es varen perdre en 1941, durant la segona guerra sino-japonesa, conservant-se hui les rèpliques, fotografies, dibuixos i descripcions que es varen fer despuix de les excavacions i alguns pocs restants més obtinguts del jaciment en posterioritat.[3]
L'home de Pequín es caracterisa per un cràneu llarc i fortament fortificado, que presenta una barra òssea inflada que circumscriu la coronilla, creua a lo llarc del vorell de les celles, sobre les orelles i es conecta en la part posterior del cràneu, aixina com una quilla sagital que travessa la llínea mija. L'os del cràneu i dels ossos llarcs està exorbitantemente engrossat. La cara era protuberante (prognatisme mediofacial), les conques oculars àmplies, les mandíbules robustes i sense mentó, i les dents grans. El volum cerebral oscilava entre 850 i 1225 cc, en una mija de poc més de 1000 cc (en comparació a una mija de 1270 cc per als varons moderns actuals i de 1130 per a les dònes modernes actuals). Les extremitats són anatómicamente comparables a les dels humans actuals. En estes latitut septentrionals, l'estatura mija del H. erectus pot haver segut d'uns 150 cm, front als 160 cm de les poblacions més tropicals.
L'home de Pequín vivia en un entorn fresc, predominantment estepario i parcialment boscós, junt a cérvols, rinoceronts, elefants, bisontes, búfalos, orsos, llops, grans felinos i un sinfín d'atres criatures. L'home de Pequín va habitar de forma intermitent la Cova de Zhoukoudian, pero la cronologia exacta no està clara, en estimacions tan lluntanes com fa 780.000 anys i tan recents com fa 230.000 anys. Açò comprén varis periodos glaciars frets i interglaciares càlits. La complexitat cultural de l'home de Pequín és objecte d'un intens debat. Si els seus habitants eren capaços de caçar (en lloc d'alimentar-se principalment de carronya), fabricar roba i controlar el fòc, haurien estat ben equipats per a sobreviure als frígidos periodos glaciars. De no ser aixina, haurien tingut que retirar-se cap al sur i retornar més tart. També es discutix cóm els fòssils de l'home de Pequín es varen depositar predominantment en la cova, be perque varen viure i varen morir allí, be perque varen ser assessinats per hienes jagantes (Pachycrocuta) i tirats allí, ademés d'atres processos naturals. Es varen recuperar més de 100.000 peces de ferramentes de pedra, principalment lascas chicotetes i inconsistentemente formadasde no més de 5 cm de llarc, pero a voltes varen ser refinades en raspadors, picadores, i, cap al final de l'ocupació, puntes, buriles, i punzones.
El jaciment de Zhoukoudian va ser catalogat com Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco des de l'any 1987. no es pot explicar com vivien pero si es pot explicar que els seus restants es varen trobar en una cova
Excavacions
[editar | editar còdic]Descobriment i primeres excavacions
[editar | editar còdic]Durant anys els habitants de la zona venien als estrangers tota sòrt de dents d'aspecte estrany o antic, pretenent que eren dents de dragó, i l'encert es va presentar quan un d'estes dents va ser a donar a mans d'un científic suec, qui, en estudiar-ho, ho va reconéixer com a pertanyent a un mamífer extint.
Es pesquisó l'orige d'eixa dent i es va establir que provenia d'una cova de Pequín. Les investigacions varen començar en 1921. D'acort en el relat posterior d'Otto Zdansky, que treballava per al geólogo Gohan Anderson, un habitant de la zona va dur als arqueòlecs fins a lo que hui en dia es coneix com el Tossal de l'Os del Dragó, un lloc ple d'ossos fosilizados. Zdansky va començar la seua pròpia excavació i finalment va trobar ossos que semblaven molar humans. En 1926 els va dur a la Facultat de Medicina de Pequín, a on l'anatomista Davidson Black els va analisar. Posteriorment, publicaria el seu descobriment en la revista Nature, en el nom de Sinanthropus pekinensis (home chinenc de Pequín). Els primers espècimen de Homo erectus havien segut trobats en Java en 1891 per Eugène Dubois. El home de Java va ser inicialment batejat com Pithecanthropus erectus pero més tart va ser transferit al gènero Homo.
La Fundació Rockefeller va accedir a patrocinar els treballs en Zhoukodian. Cap a 1929, els arqueòlecs chinencs Yang Zhongjian i Pei Wenzhong, i posteriorment Jia Lanpo,[4] es varen fer càrrec de l'excavació. Durant els següents sèt anys desenterraron fòssils de més de quaranta espècimen d'adults, jóvens i chiquets, incloent sis voltes craneanas casi completes. Es creu que el lloc era un lloc d'enterrament. El paleontòlec i sacerdot Pierre Teilhard de Chardin i l'antropòlec Franz Weidenreich també varen participar en els descobriments.
Desaparició dels ossos
[editar | editar còdic]
Les excavacions varen terminar en juliol de 1937, quan els japonesos varen ocupar Pequín durant la Segona Guerra Sino-japonesa. Els fòssils varen ser posats fòra de perill en el Laboratori del Cenozoico de la Facultat de Medicina. En novembre de 1941, el secretari Hu Chengzi els va enviar a Estats Units per a protegir-los de l'imminent invasió japonesa. No obstant, en el camí fins a la ciutat portuària de Qinghuangdao, varen desaparéixer, supostament a mans d'un grup de marines que els japonesos havien capturat al començ de la guerra en Estats Units.
Es va intentar trobar els ossos pero sense resultat. En 1972, el financer nortamericà Christopher Janus va prometre una recompensa de Plantilla:USD a canvi dels cràneus perduts; una dòna va contactar en ell i li va mostrar una fotografia que supostament era dels restants, pero no es va tornar a saber més d'ella.[5] Janus va anar posteriorment acusat de desfalc. En juliol de 2005, coincidint en el sexagèsim aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, el govern chinenc va establir una comissió encarregada de trobar els fòssils.
Existixen diverses conjectura sobre qué va ocórrer realment en els ossos, incloent la teoria de que es varen afonar en el barco japonés Awa Maru.
Excavacions despuix de la Segona Guerra Mundial
[editar | editar còdic]Entre 1949 i 1959, els paleontòlecs chinencs Woo i Chao varen realisar noves excavacions, trobant algunes dents més, fragments d'os i una mandíbula.[3]
En 1966, durant excavacions realisades per l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Antropologia de l'Acadèmia Sínica, varen aparéixer un frontal i un occipital que encaixaven perfectament en les rèpliques conservades de dos dels fragments craneals perduts de les primeres excavacions, lo que va permetre reconstruir el cridat «cràneu 1966».[3]
A partir de 1979 les excavacions varen continuar en Zhoukoudian, trobant-se abundant indústria lítica, pero cap os hominino més.[3]
Classificació
[editar | editar còdic]Antecedents
[editar | editar còdic]
A pesar de lo que Charles Darwin hi havia hipotetizado en la seua Descendència de l'Home de 1871, molts naturalistes evolucionistes de finals de el XIX varen postular que Àsia (en lloc d'Àfrica) va ser el lloc de naiximent de la humanitat, ya que es troba a mig camí entre tots els continents a través de rutes terrestres o travessies marítimes curtes, proporcionant rutes òptimes de dispersió per tot lo món. Entre ells es trobava Ernst Haeckel, qui sostenia que la primera espècie humana (a la que va denominar proactivamente "Homo primigenius") va evolucionar en l'ara desmentit continent hipotètic "Lemuria", en lo que hui és el surest asiàtic, a partir d'un gènero al que va denominar Pitecantropus ("home mona"). "Lemuria" supostament s'havia afonat baix l'Oceà Índic, per lo que no es varen poder trobar fòssils que ho demostraren. No obstant, el model de Haeckel va inspirar al científic holandés Eugène Dubois a unir-se a la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i buscar la seua "esclavó perdut" en Java. Va trobar un cràneu i un fèmur (Home de Java) que va denominar "P. erectus" (utilisant l'hipotètic nom de gènero de Haeckel) i va intentar infructuosament convéncer a la comunitat científica europea de que havia trobat un home-mona empinada que datava del Plioceno tardà o del Pleistoceno enjorn; varen desestimar les seues troballes com una espècie de simi no humà malformado. Abatut, Dubois es va retirar per complet de l'antropologia a finals de sigle.[6]
En canvi, pel que fa a l'ascendència dels pobles d'Extrem Orient, els antropòlecs racials havien situat durant molt temps l'orige de la Civilisació chinenca en Orient Pròxim, concretament en Babilonia, com va sugerir l'arqueòlec francés Terrien de Lacouperie en 1894, segons el qual els pobles chinencs varen retrocedir en comparació a les races superiors d'Europa (teoria de la degeneració). En l'época del descobriment de l'Home de Pequín, China estava immersa en el Moviment de la Nova Cultura i l'auge del nacionalisme despuix de la caiguda de la dinastia Qing i l'establiment de la República de China. Estes ideologies no només pretenien eliminar les influències imperialista, sino també substituir les antigues tradicions i superstició chinenques per la ciència occidental per a modernisar el país i elevar la seua posició en l'escena mundial a la d'Europa.[7] En conseqüència, a diferència de les espècies humanes extinguides descobertes anteriorment, en particular el Neanderthal i l'Home de Java, l'Home de Pequín va ser acceptat fàcilment en l'arbre genealògic humà. En Occident, açò es va vore favorit per la popularisació de l'hipòtesis de l'orige de la humanitat en Àsia Central,[8], defesa principalment pel paleontòlec nortamericà Henry Fairfield Osborn i el seu aprenent William Diller Matthew. Creïen que Àsia era la "mare dels continents" i que l'elevació del Himalaya i el Tibet i la posterior dessecació de la regió varen obligar als antepassats humans a convertir-se en terrestres i bípedos. També creïen que les poblacions que es varen retirar als tròpics -a saber, l'Home de Java de Dubois i la "raça negroide"- varen retrocedir substancialment (de nou, teoria de la degeneració). Açò els va obligar a rebujar el chiquet de Taung surafricà (Australopithecus africanus) de Raymond Dart, molt més antic, com a antepassat humà, favorint al fals Home de Piltdown britànic.[6]
Teoria "Fòra d'Àsia"
[editar | editar còdic]
En 1927, Black va classificar els restants humans recent descoberts del jaciment de l'home de Pequín de Zhoukoudian en un nou gènero i espècie com "Sinanthropus pekinensis". L'home de Pequín, en un volum cerebral molt major que el dels simis vius, es va utilisar per a invalidar encara més els models d'orige africà o europeu. L'importància de l'Home de Pequín en l'evolució humana va ser defesa pel geólogo Amadeus William Grabau en la década de 1930, qui va defendre que l'alçament del Himalaya va provocar l'aparició de protohumanos ("Protanthropus") en el Mioceno, que després es varen dispersar durant el Plioceno cap a la Conca del Tarim en el Noroest de China, a on varen deprendre a controlar el fòc i a fabricar ferramentes de pedra, i després varen eixir a colonisar el restant del Vell Món, a on varen evolucionar fins a convertir-se en "Pithecanthropus" en el Surest Asiàtic, "Sinanthropus" en China, "Eoanthropus" (Home de Piltdown) en Europa, i "Homo" en Àfrica (de nou seguint la teoria de la degeneració). Per a explicar l'escassea de ferramentes de pedra en Àsia en comparació a Europa (una aparent contradicció si els humans hagueren ocupat Àsia durant més temps), també va afirmar que Pleistoceno Àsia Central era massa frigga per a permetre l'emigració dels primers humans moderns o els neandertal fins al Neolític. El model d'Àsia Central era el consens principal de l'época.[6]
L'home de Pequín es va convertir en un important motiu d'orgull nacional i es va utilisar per a estendre l'antiguetat del poble chinenc i l'ocupació de la regió fins a fa 500.000 anys, en lo que els debats sobre l'evolució humana es varen tornar progressivament sinocéntricos inclús en Europa. En la década de 1930, Weidenreich ya va escomençar a argumentar que l'Home de Pequín era ancestral de la "raça mongoloide", proponent el seu teoria multirregional, segons la qual les poblacions locals d'humans arcaics varen evolucionar cap als humans moderns locals (poligenismo), [11] encara que atres científics que varen treballar en el lloc no varen fer tals afirmacions. Este sentiment, de que tots els grups ètnics chinencs -inclosos els han, tibetano i mongoles- varen ser autòctons de la zona durant tant temps, es va fer més popular durant la segona guerra sino-japonesa i l'ocupació de China per Japó.[6] En l'era maoísta, l'Home de Pequín s'anunciava omnipresentemente com un antepassat humà en China.[12]
En la década de 1950, Ernst Mayr es va adinsar en el camp de l'antropologia i, despuix d'analisar una "desconcertante diversitat de noms", va decidir subdividir els fòssils humans en tres espècies de Homo: "H. transvaalensis' (els australopitecinoss), H. erectus (incloent "Sinanthropus", "Pithecanthropus", i varis atres tàxons putativos asiàtics, africans i europeus), i Homo sapiens (incloent tot lo que siga més jove que H. erectus, com els humans moderns i els neandertal), tal i com havien recomanat àmpliament varis estudis previs. Mayr els va definir com un linaje seqüencial, en el que cada espècie evolucionava cap a la següent (cronoespecie). Encara que més tarde Mayr va canviar la seua opinió sobre els australopitecinos (reconeixent a Australopithecus), la seua visió més conservadora de la diversitat humana arcaica es va adoptar àmpliament en les décades posteriors.[13] Aixina, l'Home de Pequín va ser considerat un antepassat humà tant en el pensament occidental com en l'oriental.[14] No obstant, els científics chinencs i soviètics varen denunciar totalment el poligenismo, considerant-ho racisme científic propagat pels erudits capitaliste occidentals. En el seu lloc, sostenien que totes les races humanes modernes estan estretament relacionades entre sí.[15]
Teoria "fòra d'Àfrica"
[editar | editar còdic]Les contribucions dels científics chinencs durant l'era Mao varen ser objecte de moltes sospites en Occident per temor a una contaminació propagandística.[16] En els anys 60 i 70, la posició del més antic Australopithecus en l'evolució humana va tornar a convertir-se en centre de debat; en China, Wú Rǔkāng va argumentar que el Australopithecus era el "esclavó perdut" entre els simis i els humans, pero es va trobar en moltes burles dels seus colegues chinencs, sobretot del soldat Lài Jīnliáng.[17] Despuix de la "obertura" de China en l'ascens de Deng Xiaoping en 1978, les obres occidentals contradictòries en l'ideologia maoísta es varen difondre per China, alterant radicalment les discussions antropològiques orientals.[18] A finals de el XX, l'evolució humana s'havia tornat afrocéntrica en l'acceptació gradual dels Australopithecus com a antepassats humans, i la consegüent marginació de l'Home de Pequín.[6]
Per a contrarrestar-ho, molts científics chinencs solien esgrimir arguments sinocéntricos i a sovint poligènics, defenent l'antiguetat de la distinció racial abans de l'evolució i dispersió dels humans moderns, i la continuïtat racial entre el H. erectus local i les races descendents modernes (per eixemple, els "traces típicament 'mongoloides'" de cara plana i incisius en forma de pala transmesos de l'Home de Pequín als chinencs moderns). A sovint citaven al Home de Wushan de 2 millons d'anys d'antiguetat del centre de China, que ya no està classificat com a humà, i afirmaven que varis simis chinencs de millons d'anys d'antiguetat eren antepassats humans. Jiǎ va propondre que les primeres espècies humanes varen evolucionar en la replanell tibetà, i l'adjacent Guizhou va ser un atre punt de génesis propost popularment.[19] El paleoantropólogo chinenc Wu Xinzhi ha afirmat que varis espècimen chinencs de finals del Pleistoceno Mig representen poblacions híbrides entre l'Home de Pequín i els antepassats dels humans moderns, com el Home de Dali o el Jinniushan.[20]
La posició ancestral de l'Home de Pequín seguix sent àmpliament mantinguda entre els científics, especialment chinencs, que utilisen el model d'assimilació, segons el qual els humans arcaics, com l'Home de Pequín, es varen creuar en els humans moderns en els seus respectius llocs i varen anar efectivament absorbits per ells (per lo que, segons este model, l'Home de Pequín ha prestat certa ascendència a les poblacions chinenques modernes).[6] A este respecto, els anàlisis paleogenéticos -els primers en 2010- han informat de que tots els humans l'ascendència dels quals es troba més allà de l'Àfrica subsahariana contenen gens dels neandertal i denisovanos arcaics, lo que indica que els primers humans moderns es varen creuar en humans arcaics. [22] El ancestro comú de neandertal i denisovanos es va creuar a la seua volta en una atra espècie arcaica encara més alluntada dels humans moderns.[23][24]
Aspecte de l'home de Pequín
[editar | editar còdic]
Per la desaparició dels restants fòssils, els investigadors posteriors només han pogut contar en els mòles i els escrits fets pels descobridors. Aixina, se sap que la seua capacitat craneana aplegava als 1075 cc, un 80 % respecte de la de Homo sapiens, i que es tractava d'un caçador recolector.
El descobriment de restants animals junt als ossos i l'evidència de l'us de fòc, per a combatre el fret i per a cuinar els aliments, i de ferramentes d'os i fusta, fabricades en atres de pedra, va servir per a recolzar la teoria de que el H. erectus va ser la primera espècie faber. Els anàlisis varen dur a la conclusió de que els fòssils de Zhoukoudian i Java pertanyen a la mateixa etapa de l'evolució humana. Est és també el punt de vista oficial del Partit Comuniste de China.
No obstant, esta interpretació va canviar en 1985 quan Lewis Binford va afirmar que l'home de Pequín no era caçador, sino carroñero. En 1998, l'equip de Steve Weirner en l'Institut Científic Weizmann va aplegar a la conclusió de que no hi ha evidència de que l'home de Pequín usara el fòc.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ en chino, 北京人; pinyin, Běijīngrén
- ↑ 周口店, Zhōukǒudiàn
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Cela Comte, C. J. i Ayala, F. J. (2001). «El grau erectus en Chinenca», Senderes de l'evolució humana, Madrit: Aliança Editorial, pp. 301-303. ISBN 978-84-206-6782-9.
- ↑ Jia, Lanpo (1976). Cova Llar de l'Home de Pequín, Publicació de l'Editorial de Llengües Estrangeres (Pequín).
- ↑ «Hunt for Peking Man Quickens» (en en). The New York Claves. Consultat el 7 de març de 2021.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Hsiao-Pei, Y. (2014). “Evolutionary Asiacentrism, Peking Man, and the Origins of Sinocentric Ethno-Nationalism”. Journal of the History of Biology 47 (4): 585-625. doi:. PMID 24771020.
- ↑ Schamlzer, 2008, p. 49.
- ↑ Schamlzer, 2008, p. 78.
- ↑ { “El cràneu de "Sinanthropus" de Zhoukoudian, China: una nova reconstrucció” (1996). Journal of Human Evolution 31 (4): 311-314. doi:.
- ↑ Schamlzer, 2008, pp. 198-199.
- ↑ La teoria de Weidenreich no era exactament poligenismo, i va rebujar les teories poligèniques anteriors propagades pel mege alemà Hermann Klaatsch i els seus colegues, que sugerien que la "raça negroide" descendia dels goriles, la "raça mongoloide" dels orangutanes, i la "raça caucásica" dels chimpansés.[10]
- ↑ Schamlzer, 2008, p. 192.
- ↑ “Proves fòssils de l'orige del Homo sapiens” (2010). American Journal of Physical Anthropology 143 (S51): 96-98; 101-103. doi:. PMID 21086529.
- ↑ Schamlzer, 2008, p. 207.
- ↑ Schamlzer, 2008, pp. 192-196.
- ↑ Schamlzer, 2008, p. 262.
- ↑ Schamlzer, 2008, pp. 351-352.
- ↑ Schamlzer, 2008, p. 378.
- ↑ Sautman, B. (2001). “L'home de Pequín i la política del nacionalisme paleoantropológico en China”. The Journal of Asian Studies 60 (1): 95-124. doi:. PMID 19086346.
- ↑ Schamlzer, 2008, pp. 530-532.
- ↑ “Recuperant senyals de introgresión arcaica fantasma en poblacions africanes” (2020). Science Advances 6 (7). doi:. PMID 32095519. Bibcode: 2020SciA....6.5097D.
- ↑ Els africans subsaharians mostren introgresión arcaica d'un linaje fantasma no identificat que va divergir ans que estes dos espècies se separaren dels humans moderns.[21]<
- ↑ Waddell, P. J. (2013). “Happy New Year Homo erectus? More evidence for interbreeding with archaics predating the modern human/Neanderthal split”. Quantitative Biology: 2–3.
- ↑ “A clapix Middle Pleistocene Denisovan mandible from the Tibetan Plateau” (2019). Nature 569 (7756): 409–412. doi:. PMID 31043746. Bibcode: 2019Natur.569..409C.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Jia, Lanpo (1981). L'home primitiu en China. Pequín: Edicions en Llengües Estrangeres. 75 págs. Ref. 1150-150 00370 11S-1492P.
- Aczel, Amir D. (2007). The Jesuit and the Skull: Teilhard de Chardin, Evolution, and the Search for Peking Man, Riverhead Books.
- Carroll, Owen (1981). The Religious Implications of the Choukoutien Lower Cave, James Press.
- Frängsmyr, Tore (2012). A Master of Science History: Essays in Honor of Charles Coulston Gillispie, Springer, pp. 49–62. ISBN 978-94-007-2627-7.
- (1990) The Story of Peking Man: From Archaeology to Mystery, Oxford University Press.
- Schmalzer, Sigrid (2008). The People's Peking Man: Popular Science and Human Identity in Twentieth-Century China, University of Chicago Press. ISBN 978-0226738604.
- Weidenreich, Franz (1943). The Skull of Sinanthropus pekinensis; A Comparative Study on a Primitive Hominid Skull, Geological Survey of China.
- Weidenreich, F. (1941). The Extremity Bones of Sinanthropus pekinensis, Geological survey of China.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Homo erectus pekinensis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.