Capa de gèl Laurentino

La màxima extensió de les capes de gèl d'Amèrica del Nort durant l'Últim Màxim Glacial.

La capa de Gèl de Barnes, en l'illa de Baffin, que conté els restants de la capa de gèl Laurentino.

La capa de gèl Laurentino va ser una immensa capa de gèl que va cobrir centenars de mils de quilómetros quadrats durant varis cicles en el periodo glaciar cuaternario, comprenent la major part de Canadà i una gran part del nort d'Estats Units. Durant la seua última fase va cobrir la major part del nort d'Amèrica del Nort, en el periodo que va des de fa 95 000 anys a 20 000 anys abans de l'era actual. A voltes, el seu marge sur va incloure l'àrea a on actualment es troben les ciutats de Nova York i Chicago, vorejant el curs actual del riu Misuri fins a les ales nort de les Montanyes Cypress, més allà de les mateixes, es fusionava en la capa de gèl de la Cordillera. La coberta de gèl s'estenia pel sur fins a aproximadament els 38 graus de latitut en el centre del continent.

Descripció

Esta capa de gèl va ser la característica principal del Pleistoceno en Amèrica del Nort, comunament denominada l'Edat de Gèl. Tenia dos quilómetros de gruixa en Nunavik, Quebec, Canadà, pero era més prima en les seues vores a on els nunataks eren comunes en zones montanyoses.

Durant la seua existència, els seus cicles de creiximent i fusió varen tindre una influència decisiva en el clima global. Açò es deu a que va servir de base per a desviar la corrent relativament tébea del oceà Pacífic que de lo contrari haguera fluït a través de Montana i Minnesota cap al sur. En el suroest d'Estats Units va produir abundants pluges durant les glaciacions, en marcat contrast en atres parts del món que varen passar per un periodo de gran sequia, a pesar de que les capes de gèl en Europa varen tindre un efecte anàlec sobre la concurrència de pluja en Afganistan, parts d'Iran, possiblement a l'oest de Pakistan en hivern, com també en el nort d'Àfrica.

El fos de la capa de gèl Laurentino també va causar destorbament importants en el cicle del clima global, a causa de l'abocada d'un gran cabal d'aigua de baixa salinitat en l'oceà Àrtic a través del riu Mackenzie. Es creu que este procés va afectar la formació de la massa d'aigua profunda de l'Atlàntic Nort, l'aigua molt salina i freda que fluïx des del mar de Groenlàndia. Açò interromp la circulació termohalina creant la breu época freda denominada Younger Dryas i un alvanç temporal d'un mant de gèl, que es va retirar de Nunavik fa uns 6500 anys.

Hi ha teories que sostenen que l'aporte de grans masses d'aigua dolça varen detindre el procés de creiximent de la capa de gèl, ajudant a la remissió que havia començat. Est és un argument controvertit ya que se sap que l'Atlàntic Nort va tindre temperatures sumament baixes durant els periodos glacials i és provable que l'anticiclón que es formava sobre la capa de gèl ajudara a sostindre-ho, en generar vents humits de l'est que favorien vents del sur productors de nevades.^{cita requerida} En cert moment, la capa de gèl va començar a estendre's molt més al sur, alvançant per les valls de Misuri i Ohio.